STEPHANIE

Jo sabia perfectament a què es referia el Davis. Sabia perfectament de quines mentides parlava.

El Chris i jo havíem estat enamorats des del primer dia, quan es va presentar a casa de la meva mare. En tot moment vam saber que el que estàvem fent no estava bé, igual com en tot moment vam saber que tindríem una aventura i que allò no s’acabaria. Ens juràvem l’un a l’altre que s’havia acabat, ens juràvem a nosaltres mateixos que allò s’havia d’aturar, però llavors se’m presentava a casa i tornàvem a començar.

Quan me’n vaig anar a la universitat el Chris va marxar de Madison i va llogar un apartament a prop de la meva residència d’estudiants. Com que era fuster, i dels bons, podia trobar feina on volgués. Quan jo sortia de classe me n’anava a casa seva a esperar que tornés. Ens passàvem tota la tarda i el vespre a casa seva, al seu llit, un simple matalàs a terra en una habitació gèlida, mentre el sol d’hivern de Nova Anglaterra es ponia de seguida i la llum es tornava primer grisenca i després blava. Érem tan feliços, junts, pell nua contra pell nua! Érem la droga de l’altre i el camell que l’hi venia.

Si algú es pregunta per què no podíem viure separats i comportar-nos com persones decents —per què no érem capaços de dir prou i seguir endavant—, l’únic que li puc dir és que no li ha passat mai una cosa així. Allò va durar —amb interrupcions— anys. Era una bogeria. Hi va haver un parell de mesos que només de mirar la foto del casament dels meus pares em posava calenta. ¿No és malaltís? ¿Hi ha algun grup d’ajuda, per a aquestes coses? Segurament hi ha un grup de supervivents per a cadascuna de les coses que m’han passat a la vida. Tot i que jo no hi hauria anat.

El Chris i jo estàvem d’acord que allò no estava bé. Que no era sa. Que estàvem fent mal a altres persones i a nosaltres. Llavors ho deixàvem córrer, fins que ja no podíem aguantar més.

En una d’aquestes èpoques en què estàvem aconseguint mantenir la promesa que ens havíem fet, vaig conèixer el Davis. Més bon noi impossible; sempre que no li portessis la contrària sobre el color de la pintura o sobre on s’havia de posar el sofà. Era tan sòlid, tan sensat i tenia tan bon cor! Es preocupava pel planeta, pel futur. Volia tenir una família, una casa. Era tan formal, tan sincer… Semblava que visqués en un món lluminós i brillant on la gent feia el que havia de fer i no es ficava al llit amb el seu germanastre.

Fins i tot em semblava plausible —o gairebé plausible— que, si li deia la veritat sobre el Chris, em sabria perdonar. Això suposant que la nostra aventura s’hagués acabat per sempre. Però no l’hi vaig dir. I no s’havia acabat per sempre.

Li hauria semblat molt sospitós que no li presentés el meu germà. A més estava al cas de la història —almenys de part de la història— de com vam saber la meva mare i jo que el meu pare tenia una altra família.

Vaig decidir que la primera trobada entre tots dos fos en un lloc públic, cosa molt aconsellable quan sospites que hi pot haver alguna escena o algun conflicte. No sé per què em semblava que podia passar. El conflicte el tenia jo al cap.

Vam anar tots tres a sopar a un restaurant italià senzill de Brooklyn que al Davis li agradava molt perquè era molt autèntic. No hi havien tocat res des de l’època de Cristòfor Colom.

El Chris tenia una nòvia, una noia alta i rossa, com totes les dones amb qui sortia en aquella època. Em sembla que es deia Chelsea. Físicament eren totes el pol oposat a mi. Potser el meu germà estava intentant demostrar-me que ja no estava enganxat a mi. Però era sempre tan distant i tan fred, amb aquestes noies, que no em va enganyar mai. Jo sabia com actuava quan anava calent. Quan li importava la noia que tenia al davant. No n’estava gens gelosa, per més que ell m’hi volgués posar.

El Davis no era la mena de persona que s’imagina que algú, concretament la seva dona, que estima i a qui es pensa que coneix, es pugui ficar al llit amb el seu germanastre. I aquella nit no va passar res que pogués aixecar cap mena de sospita. El Chris i jo n’havíem après molt, de dissimular perquè no se’ns notés absolutament res.

Però tot i així el Davis i ell es van embrancar en una discussió absurda sobre ni més ni menys que Frank Lloyd Wright. El Davis no parava de dir que Wright era un gran geni, i el Chris va replicar:

—Oi tant, que era un geni. Però un geni de debò no s’hauria quedat tan tranquil, si els seus clients haguessin tingut goteres a la teulada. En canvi el Wright els va dir que hi posessin una galleda o canviessin els mobles de lloc.

Aquí vaig trobar que tenia raó el Chris. Em vaig imaginar com devia ser viure en una casa preciosa, amb goteres. Però no hauria sigut gaire prudent posar-me del bàndol del meu germà.

Hauria costat tan poc que fos una conversa cordial, un nexe d’unió! Tots dos coneixien molt bé Frank Lloyd Wright; tots dos en tenien una opinió molt sòlida. Tots dos en sabien molt, d’arquitectura i construcció, tot i que des de punts de vista diferents.

Vaig buscar el cambrer amb la mirada. Més vi! ¿Quan carai arribaria la pasta?

Finalment, el Chris va dir:

—¿I si ens poséssim d’acord a no estar d’acord?

—Magnífic! —vaig exclamar mirant agraïda el meu germà.

Quan vam arribar a casa, el Davis em va dir:

—Si no fos el teu germà, diria que és un imbècil.

—Però és el meu germà, així que vigila què dius —vaig replicar.

Ens vam posar a riure i vaig pensar: «De moment m’he salvat pels pèls».

Una nit que el Davis era a Texas visitant l’emplaçament d’un projecte d’un museu per a un concurs al qual es volia presentar el seu estudi, se’m va presentar a casa el Chris sense avisar. Juro que jo no li vaig trucar, que hi devia haver alguna mena de sisè sentit, que la seva intuïció li devia dir que estava sola.

Va entrar per la porta. Ens vam mirar. Em va fer una abraçada. L’abraçada es va convertir en un petó. I ja hi vam tornar a ser un altre cop.

La meva aventura amb el Chris es va acabar quan el Davis i jo ens vam quedar embarassats del Miles, i no hi vam tornar a recaure (i va ser per poc temps) fins que ja havia nascut el Miles. Jo no volia que aquell fill meu tan preciós el pugés una adúltera incestuosa. Jo.

El Davis em va preguntar directament pel Chris només una vegada, i va ser poc abans de morir. Acabàvem de fer una barbacoa al jardí amb tot l’equip que treballava al seu estudi.

Li havia preguntat si li sabia greu que hi convidés el Chris, així almenys tindria algú amb qui parlar. Els convidats parlarien bàsicament de disseny i de tafaneries del despatx, fent-me com a molt alguna pregunta sobre el Miles de tant en tant en senyal de consideració per haver-los fet l’amanida de patates i haver anat a comprar les salsitxes. I per haver tingut el fill de l’home que els manava. No perquè els interesséssim de debò ni el Miles ni jo. El centre de tot era el Davis: el geni, l’estrella.

El Davis em va respondre:

—Esclar que sí, ¿per què no? Digue-li que vingui.

Devia pensar que valia més allò que no haver d’aguantar després que em queixés que m’havien ignorat. Era perillós, que hi fos el Chris. Però feia molt que no ens vèiem, i sabia que no m’avorriria gens, si em podia dedicar ni que fos a mirar-lo des de l’altra punta del jardí.

Quan va començar la festa, em vaig adonar que el Davis no em treia l’ull de sobre durant tota la primera hora. Es devia adonar que tenia el cap en alguna altra banda… fins que va aparèixer el Chris.

Jo era a la taula on hi havia tot el menjar i el Chris em va venir per darrere. Em vaig girar i me’l vaig trobar allà. L’alegria que vaig tenir quan el vaig veure no era l’alegria d’una germana que es retroba amb el seu germà. Se’ns havia notat tant! Vaig mirar cap a la gespa i vaig veure que el Davis també se n’havia adonat.

Aquella nit em va dir:

—Stephanie, t’haig de preguntar una cosa. Potser et sonarà estrany, però… ¿hi ha alguna cosa… especial…, en la teva relació amb el Chris? Potser m’estic tornant paranoic, però de vegades tinc la sensació que esteu massa… massa units. Hi ha moments que em fa por i tot. Teniu un vincle tan fort que gairebé és com si fóssiu amants.

Jo estava asseguda davant del mirall de l’habitació, passant-me el raspall pels cabells. Vaig haver de fer veure que m’havia caigut alguna cosa a terra per evitar la seva mirada.

—Ostres, em pensava que aquí la paranoica era jo! —vaig replicar—. És ridícul! Estem molt units i prou. Deu ser que som com uns bessons que van passar la infantesa separats i estem recuperant el temps perdut.

El Davis sabia que mentia. Ho sabia d’aquella manera que saps sense saber-les coses que no vols saber de la persona que estimes. Però ho sabia.

Teníem uns plats plans —de color blanc trencat amb un rivet de jade— que el Davis s’estimava molt i que havia triat amb molta cura, un per un, d’una caixa plena de plats antics d’una botiga de baix de tot de Broadway.

Aquella nit, quan em vaig negar a reconèixer que en la meva relació amb el Chris hi havia alguna cosa més que l’estimació normal en una família, el Davis se’n va anar a la cuina. Vaig sentir un terrabastall, i un altre. Vaig anar-hi corrents i vaig veure que havia estavellat uns quants plats contra la paret.

—¿I això a què treu cap? —li vaig preguntar.

—No ho sé —em va respondre—. Potser és que estic recuperant el temps perdut.

No feia per a ell. En canvi el que va fer després sí que feia per a ell: disculpar-se i passar l’aspiradora per netejar la trencadissa.

Jo em pensava que el fet de tenir el Miles, el fet que el Davis i jo tinguéssim el Miles, canviaria les coses. Que faria que el Chris i jo entréssim en raó. Però l’únic que havia fet era fer-nos caure encara més avall, on l’aire és més resclosit, més xafogós i més asfixiant.

El dia que van morir, a l’estiu, feia una calor sufocant. Jo era al jardí, al costat de la piscina, amb el Miles xipollejant a la piscineta de bebès, al meu costat, i el Davis al final de tot, sota un para-sol. Era de pell molt clara i es cremava de seguida, no com el meu germà i jo.

Aquella mateixa tarda, al cap d’una estona, vaig sentir el soroll de la furgoneta del Chris aparcant davant de casa. Quan vaig notar que venia caminant cap a nosaltres vaig clavar els ulls en el Miles per no mirar-lo a ell. Era incapaç de mirar el Davis. M’ho hauria llegit tot a la cara.

No podíem fer altra cosa que fer-nos una abraçada i un petó curts. El Davis no ens treia els ulls de sobre.

Ho sabia. I jo sabia que ell ho sabia.

Vaig tancar els ulls perquè el meu marit no hi pogués llegir el desig. Vaig anar a buscar una cervesa per al Chris. Llavors ens vam asseure tots tres a mirar el Miles, que havia tret a passejar el seu mico de plàstic en una barqueta de plàstic taronja.

El dia que van morir, després de la discussió, quan van pujar tots dos al cotxe, recordo que em vaig preguntar a mi mateixa: «¿I ara què?». El camió que els va venir de cara i l’arbre contra el qual es van estavellar van donar-me la resposta.

El Davis el vam enterrar a Nou Hampshire, al cementiri de poble que hi ha prop de la casa on ha viscut sempre la seva família materna. Vaig deixar el Miles amb la senyora de la neteja de la seva àvia perquè no hagués de veure com baixaven el seu pare amortallat sota terra. Sense que jo ho sabés, el Davis havia deixat escrites les seves últimes voluntats, on especificava que volia un enterrament ecològic i que m’ho deixava tot (incloent-hi els futurs guanys obtinguts dels productes que havia dissenyat) a mi.

Hi va anar moltíssima gent, al funeral. De Manhattan hi van anar tots els seus treballadors i alguns dels clients que vivien a les cases que ell havia construït i rehabilitat: desconeguts que havien treballat amb ell i li havien agafat afecte. A més a més tenia una família immensa escampada per tot Nova Anglaterra, tietes i tiets i cosins que jo no coneixia, tot un clan reunit per dir-li adéu i per (almenys alguns) veure’m per primera i última vegada.

A la recepció que hi va haver després a casa de la mare del Davis hi havia embotits, un formatge sec sencer impossible de tallar, galetes salades i pastanaga tallada a bastonets, cafè, te, i para de comptar. Vaig pensar: ¿com pot ser que hi hagi gent al món que no sàpiga fins a quin punt pots necessitar una copa, un dia així? Allò explicava moltes coses sobre el Davis, però ja era massa tard perquè m’interessés saber-ho o per treure’n cap profit, del fet de saber com s’havia forjat la personalitat del meu marit amb l’educació que havia rebut.

L’endemà vaig deixar el Miles amb la seva àvia i vaig agafar un avió cap a Madison per assistir al funeral del Chris. Jo era el seu parent més proper. No hi havia ningú que em pogués ajudar a prendre les decisions que calia prendre, però estava tan estabornida que ho vaig fer tot com un autòmat. Vaig suposar que el Chris (que no havia deixat testament) hauria volgut que l’enterressin al costat de la seva mare. Per localitzar la tomba d’ella vaig haver de fer una mica de feina de detectiu, però almenys em va anar bé per distreure’m.

Va ser una cerimònia molt diferent de la del Davis. Jo era l’únic familiar. Ni tietes, ni tiets ni cosins. Això sí, el Chris tenia molts amics. El diari de Madison va publicar la seva esquela, i un parell d’amics ho van penjar al Facebook. Aparentment mitja classe de l’immens institut on havia estudiat era allà.

Tots l’estimaven, i —tret d’un paio que es deia Frank i que havia treballat a la construcció amb ell i me’l recordava una mica— es van quedar molt sorpresos quan van saber que tenia una germana. Es pensaven que era fill únic, que la seva mare era mare soltera. I, segons com es miri, sí que ho era. Però es van alegrar de coneixe’m. Llàstima que fos per un motiu tan trist. Sentien moltíssim la meva pèrdua. Què sabien ells tot el que havia perdut!

Hi havia una dona —una antiga nòvia del Chris— que no em treia l’ull de sobre, amb un interès estrany i exagerat. El més curiós de tot és que se m’assemblava una mica.

Jo estava convençuda que aquella antiga nòvia seva sabia o intuïa alguna cosa… estranya… entre el meu germà i jo. Però el culpable sempre es pensa que hi ha algú que coneix el seu secret.

Aparentment ningú sabia, i jo no vaig veure cap motiu per explicar-los-ho, que el meu marit havia mort en el mateix accident que el Chris. Vaig fer veure que el Chris anava sol al cotxe, quan va impactar contra l’arbre. Em va semblar més fàcil així: menys explicacions, menys compassió que no volia per res… Ja en tenia prou, de compassió.

Després de la cerimònia vam anar a un bar que hi havia per allà. Tothom va pagar una ronda i va proposar algun brindis sentit en memòria del Chris. Van acabar tots borratxos perduts. Jo no em separava d’aquell amic del Chris que es deia Frank, aferrant-me a qualsevol gest o qualsevol manera de parlar que em recordés el meu germà. Vam ser els últims a marxar del bar.

Aquella nit vaig fer una cosa de la qual després em vaig avergonyir moltíssim. Li vaig dir al Frank que anava massa borratxa per tornar conduint fins al meu motel, cosa que era veritat; però també el vaig convidar a entrar a la meva habitació, on li vaig dir que hi havia un minibar. Així podríem fer l’última copa. Jo sabia que era mentida. El motel era massa barat per tenir un minibar.

Tan bon punt va entrar i va tancar la porta vaig començar a petonejar-lo. Ell era conscient que jo no tenia el cap clar i va tenir la decència de dir-me unes quantes vegades: «¿Estàs segura que ho vols fer, això?». Jo crec que sabia que tot allò era pel Chris, i no perquè busqués sexe o perquè m’agradés ell. Per tant es devia sentir una mica utilitzat; allò que ens pensem que només ens passa a les dones.

Ens vam estirar al llit. Em va aixecar la brusa, va apartar els sostenidors i em va començar a xuclar el mugró.

—Perdona’m un moment —li vaig dir.

Vaig anar al lavabo i vaig començar a vomitar de mala manera.

El Frank no es va sentir ni insultat ni ofès. Estàvem tots dos de dol pel Chris. Es va esperar fins que em vaig ficar al llit, em va acotxar, em va donar el seu número de mòbil i em va dir que li truqués si necessitava alguna cosa. O si em venia de gust. Tots dos sabíem que no li trucaria mai.

Em vaig despertar amb un mal de cap espantós i un quadre agut d’autoodi molt més dolorós que el mal de cap. Vaig veure que sense adonar-me’n m’havia tret l’anell de casada i me l’havia ficat a la bossa, abans d’anar al funeral del Chris. Però encara em vaig sentir més culpable quan em vaig adonar que la nit abans anava tan borratxa —i estava tan ocupada fent l’última cosa que havia de fer— que m’havia oblidat de trucar a la mare del Davis per preguntar com estava el Miles.

Em vaig fer un cafè amb la patètica cafetera que hi havia a l’habitació i aigua de l’aixeta amb gust de clor. Me’n vaig prendre dues tasses, després me’n vaig fer una altra de descafeïnat i també me la vaig beure. Llavors vaig tornar a vomitar.

Vaig trucar a la mare del Davis. No em contestava. Vaig tenir la certesa que havia passat alguna cosa horrible.

Vaig demanar un taxi, vaig trobar, no sé com, el bar on havia deixat aparcat el cotxe de lloguer, i me’n vaig anar cap a l’aeroport de Madison. Allà vaig tornar a intentar parlar amb la mare del Davis, però tampoc em va respondre. Vaig provar amb el telèfon fix. No hi havia manera. No sabia quina altra cosa fer per mantenir a ratlla el pànic que començava a apoderar-se de mi.

No he estat mai tan segura com aquell dia que l’avió s’estavellaria. Estava convençudíssima que no tornaria a veure el Miles mai més; que aquest seria el meu càstig per haver fet allò la nit anterior… el meu càstig pel que havia fet tantes nits i tants dies amb el Chris. Ja no sabia si creia en alguna cosa, però així i tot, aquell dia, quan l’avió es va enlairar, vaig resar.

«Sisplau, fes que visqui per tornar a veure el meu fill i no tornaré a fer mai més una cosa així. Sisplau, que no li passi res». Viuria només pel Miles. Renunciaria als homes. No tornaria a tenir cap relació perillosa ni inapropiada amb la persona equivocada. L’única felicitat en què pensaria seria la del Miles. Renunciaria a totes les altres coses. «Però fes que arribi a casa».

Vaig anar a recollir el Miles a casa de la seva àvia, a Nou Hampshire. Quan li vaig preguntar per què no m’agafava el telèfon em va dir que estava tan destrossada i atordida que se li havia esgotat la bateria del mòbil i no havia pensat a posar-lo a carregar. A més a més el fix fallava cada cop que plovia amb força, com la nit anterior. Es va disculpar per haver-me fet patir. Jo vaig pensar que se li hauria pogut acudir trucar-me. Sempre m’havia fet l’efecte que no li queia gaire bé. I segurament, ara que el seu fill era mort, encara menys.

El Miles va fer un crit d’alegria quan em va veure, i jo el vaig abraçar tan fort que va deixar anar un gemec i tot. Em sentia tan alleujada que em feien figa les cames, i em vaig haver d’aferrar al braç del sofà per no caure ni desmaiar-me. El Miles es va passar tot el trajecte de tornada a Connecticut despert a la seva cadireta, fent servir les quatre paraules que sabia per explicar-me (em sembla) que la seva àvia l’havia portat a veure un poni.

Estava tan contenta d’estar viva que fins que no vaig entrar per la porta de casa no hi vaig caure: el Chris i el Davis eren morts.

Vaig mantenir la meva promesa. Ni més homes ni més errors. Només hi havia el Miles.

Fins que l’Emily va desaparèixer i vaig començar a conèixer el Sean.

Potser em trastoco, quan perdo algú. Potser la pena per la pèrdua desferma en mi algun dimoni molt amagat dins meu.