STEPHANIE

No me’n recordo de qui dels dos —si el Sean o jo— va ser el primer d’afirmar que, malgrat el que digués l’informe de la policia, no ens crèiem que l’Emily s’hagués suïcidat. Jo creia sincerament que la seva mort havia sigut un accident, i gairebé juraria que el Sean també. Si es dictaminava que la seva mort havia sigut un accident, i no un suïcidi, al Nicky li seria molt més fàcil pair-ho quan fos prou gran per entendre-ho tot plegat.

I si fos un accident, com nosaltres pensàvem, l’asseguradora els hauria de pagar al Sean i al Nicky dos milions de dòlars, que es podria estalviar en cas que fos un suïcidi i s’hagués comès durant els dos anys posteriors a la signatura de la pòlissa. Ho vaig mirar per internet i l’hi vaig comentar al Sean, però em va fer l’efecte que ja ho sabia.

Jo no podia evitar fer-me preguntes sobre l’Emily. Qualsevol se les hauria fet. I una d’aquestes preguntes tenia a veure amb la novel·la de la Patricia Highsmith que estava llegint l’Emily i en què la noia guapa se suïcida sense que ningú pugui esbrinar mai per què.

Per al Sean i per a mi, i per al Nicky i el Miles, era important saber el motiu i la manera com havia mort. Però només era un detall. El que realment importava era que se n’havia anat. I que no tornaria mai.

El Sean i el Nicky van escampar les seves cendres al bosc de darrere de casa seva. No crec que el Nicky entengués el que estaven fent. I el Sean no l’hi va posar gaire fàcil, tampoc, dient-li que estaven llançant l’esperit de la seva mare enlaire perquè se l’endugués el vent. Després el mateix Sean em va explicar que el Nicky no parava de preguntar: «¿I on se suposa que és, l’esperit de la mama? ¿On és, la mama? Si no en fa, de vent!».

El Sean havia llegit alguna cosa sobre aquest ritual en una web budista, i jo vaig pensar que era una cosa molt maca i l’últim que t’esperaries d’un anglès guapo i supermasculí que treballa a Wall Street. Vaig pensar que una de les coses que li devien agradar a l’Emily era aquesta part sensible i amagada. Almenys era una de les coses que a mi m’agradaven.

El Sean em va preguntar si el Miles i jo també hi volíem ser, quan escampessin les cendres de l’Emily. Jo hauria donat el que fos per ser-hi, però vaig trobar que per al Nicky era millor que no hi fóssim. Potser sóc supersticiosa. Potser no m’hauria semblat correcte estar escampant les cendres d’una dona del marit de la qual potser m’havia enamorat.

El Sean em va ensenyar una còpia de l’informe de l’autòpsia. Em va dir que em llegís les conclusions, que descrivien danys greus al fetge, probablement causats per un consum abusiu i sostingut d’alcohol i opiacis. No es tractava només de cicatrius antigues, sinó també de danys recents. Pel que es veu això havia decantat la balança cap al veredicte de suïcidi, però en qualsevol cas no n’estaven segurs.

Jo vaig dir que no podia ser. Algú dels dos se n’hauria adonat, si l’Emily hagués estat bevent més del compte i consumint drogues. El Sean insistia que era perfectament possible. Quan anava a la universitat, quatre dels seus companys de classe més brillants eren uns autèntics ionquis. D’aquests, dos es van graduar com a primers de la seva classe, amb excel·lents. Sense que ho sabés ningú.

—Tu sí que ho sabies —li vaig fer notar.

—Érem companys d’habitació —va replicar ell—. Dec tenir un imant per a aquesta mena de gent.

Em va saber greu que es referís a l’Emily com «aquesta mena de gent». ¿Però quina mena de persona era? ¿Com pots conèixer una persona tan bé com jo em pensava que la coneixia a ella i no saber-ne ni les coses més bàsiques? Hi ha gent que, contra tot pronòstic, té una vida perfectament funcional i productiva, tot i que no abandoni mai l’hàbit. L’Emily podia amb tot. La seva carrera professional, un fill, una família: una vida ben organitzada i fins i tot (almenys a la superfície) plena de glamur.

Vaig repassar cadascuna de les converses que havia tingut amb l’Emily, cadascuna de les tardes que havíem passat juntes. ¿Què era el que m’havia passat per alt? ¿Què havia intentat dir-me sense que jo me n’adonés?

¿Quina mena d’amiga era jo?

EL PRIMER COP que el Sean i jo ens vam ficar al llit vaig tornar a ser conscient de tot el que m’havia estat perdent. El plaer pur, desenfrenat. Mentre amb una mà m’engrapava un pit, els dits de l’altra mà van anar pujant cuixa amunt. Em va girar per poder-me fer un petó a la part de darrere del coll i anar baixant per tota la columna vertebral. Llavors em va tornar girar i va posar el cap entre les meves cames. No me’n sabia avenir, que fos tan bo al llit, tot i que de fet no m’hauria hagut de sorprendre. La nostra pell, els nostres cossos… estàvem tan a gust que no existia res més que aquell esclat de sentiments —gratitud i, sí, també amor— per la persona que és capaç de fer-te sentir així. Unes ganes desesperades de corre’m i unes ganes desesperades que allò no s’acabés mai.

En aquell moment només pensava en que meravellós que era i en res més. Però després em va tornar a assaltar tot el que havia oblidat o que havia apartat del meu pensament mentre vivia amb el Davis. Em vaig adonar que havia viscut resignada, em vaig adonar de tot el que havia intentat apartar de la meva vida, de tot allò a què havia renunciat a canvi d’un matrimoni còmode, una viudetat respectable i una vida en què les necessitats del Miles passaven sempre per davant de les meves. Ara que n’era conscient em negava a viure renunciant a aquell plaer i aquella felicitat. Tenia les meves necessitats, el meu cos tenia necessitats alienes al Miles. Va ser com si fer l’amor amb el Sean m’hagués fet recordar que era una persona.

Intentava no pensar en l’Emily mentre em confessava que el millor del seu matrimoni sempre havia sigut el sexe; que el sexe feia que tota la resta quedés en un segon terme. Que podia suportar les absències del Sean, la seva obsessió per la feina, que la menystingués i no la sabés valorar, a condició que arribés a casa i (cito paraules textuals seves) se la tirés.

Però sobretot intentava no pensar en com se sentiria l’Emily si ho sabés.

Per estrany que sembli, la nostra història va començar amb una de les enrabiades del Nicky.

Havia començat a plorar i a cridar, aparentment sense motiu. És evident, però, que no era sense motiu. S’havia mort la seva mare. ¿Com no m’havien de trencar el cor, les seves llàgrimes?

El Sean estava portant el Nicky al psiquiatre que va tractar el Miles quan va morir el Davis. El Dr. Feldman ens va reconfortar i tranquil·litzar, com l’altra vegada. Però, a part de dir-nos que tinguéssim paciència i deixéssim passar el temps a veure què, no ens va fer cap suggeriment concret. Ens va dir que li agradaria veure el Nicky un cop per setmana, però el nen no hi volia anar tan sovint i el doctor va dir que era millor no forçar-lo.

La primera nit que ens vam ficar al llit, estàvem tots sopant a casa meva. El Miles, el Sean i jo menjàvem bistec. El Nicky es dedicava a jugar amb el guacamole i les patates, agafant l’alvocat aixafat de mala manera amb les patates i entaforant-se-les a la boca. Tenia tota la barbeta empastifada d’aquella pasta verdosa.

De cop i volta va empènyer el plat cap al mig de la taula, es va quedar mirant el plat on hi havia els talls de carn reposant en un bassal de suc i de sang, i va dir:

—És la meva mama. És ella. L’has matat i l’has cuinat —quan va dir això em va mirar a mi—, i ara ens l’estem menjant. Com en aquella pel·li que vaig veure.

Em va fer molt de mal, sobretot tenint en compte tot el que havia fet pel Nicky i com em preocupava per ell. Em vaig haver de recordar a mi mateixa que era un nen petit i que acabava de perdre la seva mare, un nen que tenia una pena inimaginable. I era cert, allò no tenia res a veure amb mi… ni amb el que sentia (encara contingudament) pel seu pare.

—¿Quina pel·li? —li va preguntar el Sean.

Ni tan sols em va mirar per veure la meva reacció davant l’acusació del Nicky. En condicions normals això també m’hauria fet mal, però el Sean estava tan absolutament concentrat en el Nicky que aquella preocupació tan profunda i instintiva pel seu fill em va fer estimar-lo i respectar-lo encara més.

—La vaig veure amb el Miles a la seva tele. Quan la seva mare dormia vam anar a la sala d’estar sense fer gens de soroll —va dir el Nicky llançant-me una mirada desafiant per avisar-me que no m’atrevís a contradir-lo.

El Sean i jo ens vam mirar amb un mig somriure, però preocupats. En certa manera el fet que haguessin vist una pel·li (probablement no apta) havia tapat l’acusació d’haver matat i cuinat la seva mare.

—T’he pescat —li vaig dir al Miles.

El meu fill es va posar a riure.

Llavors el Nicky es va tirar a terra i va començar a bramar. Semblava gairebé un atac d’epilèpsia. Sort que no tenim veïns a prop. No hi vull ni pensar, si això ens passa en un pis. Ostres, pobre Nicky!

Primer el va agafar el Sean i després el vaig substituir jo, intentant calmar-lo. Però el Nicky no volia ni que el toqués, em va apartar els braços i va tornar amb el seu pare. Tant el Sean com jo vam aguantar el tipus. No vam perdre la paciència ni un segon. No ens vam rendir. Era com si el Nicky fos el nostre nen, el fill de tots dos, i estiguéssim tots dos junts intentant fer-ho tan bé com podíem com a pares. Mentre jo li tocava el braç, el Sean li acariciava els cabells i el Miles intentava agafar-li la mà, tot i que ell intentava clavar-li cops de puny al seu pare a l’espatlla.

—Deixa’l estar, vida —li vaig dir al Miles—. Està trist.

No hi havia cap necessitat que el Miles veiés aquella escena, però tampoc em semblava bé fer-lo fora de l’habitació. Vaig decidir deixar-li veure dibuixos animats al meu iPad, cosa que intento que no faci gaire sovint.

Va ser una solució. No la gran solució, però almenys una solució. Fins i tot el Nicky es va tranquil·litzar una mica. Mentre instal·lava el Miles a la cadira còmoda, la vella cadira del seu pare, que encara conservo, i li posava els dibuixos, notava que el Sean em mirava i que li agradava el que veia. Allò de saber que admirava els meus dots com a mare, per estrany que sembli, resultava superexcitant, tot i que la veritat és que —atesos els meus sentiments per ell, per més que intentés sobreposar-m’hi— qualsevol cosa hauria resultat excitant.

El Nicky estava esgotat. Es va adormir en braços del seu pare. El Sean el va tenir una estona a sobre i després se’l va endur a l’habitació del Miles, el va posar al llit de sota i el va acotxar amb molt de compte.

—Hora d’anar a dormir —li vaig dir al Miles.

—Mitja hora més!

—No, ja és l’hora —vaig insistir—. Estem tots cansats. El Nicky està passant una mala època.

—Tots estem passant una mala època.

El Sean i jo ens vam mirar com dient «quin nen tan maco».

El Miles tenia raó. Tots estàvem cansats i tots estàvem passant una mala època. L’enrabiada del Nicky ens havia deixat en carn viva, desprotegits, sense defenses.

Vaig ficar el Miles al llit i em vaig assegurar que estiguessin tots dos bé. El Sean i jo ens vam desplomar al sofà i ell es va posar a buscar el següent episodi de Breaking Bad. Havíem deixat de mirar-la quan havíem rebut la notícia de la mort de l’Emily —ens superava, tota aquella violència i aquella foscor—, però ens hi havíem tornat a posar no feia gaire.

Vam estar de sort i era l’episodi més sexi, potser l’únic tros romàntic de tota la sèrie. El Jesse Pinkman i la seva nòvia s’estaven enamorant. Era com una d’aquelles pel·liculetes que vas a veure en una primera cita, però amb tallers de metadona, gore, assassinats i una nòvia ionqui.

Em vaig asseure a prop seu. Ell em va passar el braç per darrere i jo vaig repenjar el cap a la seva espatlla.

Tots dos tremolàvem. Les convulsions les notàvem tots dos, tot i que no sabíem dir si era ell o era jo, qui tremolava.

Vam començar a fer-nos petons. Em va besar el coll i després les espatlles; llavors em va aixecar la brusa i va començar a besar-me els pits.

I així va ser com va començar tot.

Hi havia moltes preguntes per fer-se, preguntes per a les quals necessitàvem una resposta. Però durant aquelles primeres setmanes estàvem tan feliços d’estar junts i de fer el que tots dos (o almenys jo) havíem estat desitjant durant tant de temps, que no ens vam fer cap pregunta que no tingués a veure amb el sexe i amb el que ens agradava.

Anàvem amb molt de compte. Els nens no se’n van adonar mai. Vam quedar que només ho faríem mentre ells eren a escola. El Sean no es quedava a dormir tan sovint com abans. Tenir-lo a casa i no estar amb ell era una tortura.

No sabíem ni quin nom posar-li, a allò, ni què dir-ne. No ens preguntàvem ni si duraria gaire ni què faríem després. No ens preguntàvem «¿I l’Emily què? ¿No estem traint la seva memòria?». Amb prou feines parlàvem. Encara que la casa fos buida, intentàvem no fer gens de soroll.

¿Que si em feia patir que el Sean estigués pensant en ella mentre era amb mi? No, gens. Era impossible. Me n’hauria adonat. No hi ha ningú capaç de fer-ho tan bé.

Ara, a les nits, quan estic sola al meu llit, no puc dormir. Així que m’hi estiro, caic rodona i m’adormo tan profundament que tinc la sensació que vaig drogada, però al cap de tres o quatre hores em desperto i ja no puc tornar a aclucar els ulls fins que es fa de dia i arriba l’hora de preparar el Miles (o el Miles i el Nicky) per anar a escola.

Hi ha alguna cosa extàtica, en el moment que estic vivint ara, en la meva aventura amb el Sean. ¿Però i el futur? ¿Podem continuar vivint tots quatre junts, com una família oficiosa?

El Sean podria tornar al despatx. Jo podria portar els nens a escola i recollir-los cada dia. El Nicky superaria el dol. Tothom el supera, tard o d’hora. I, encara que el dolor no l’oblidis mai, no el sents cada minut del dia.

De vegades penso que és una relació pecaminosa i immoral. Llavors no puc parar de turmentar-me. De pensar que ho hem de deixar estar. Però si he après alguna cosa de mi mateixa és que no és precisament el meu fort, això de deixar de fer una cosa que m’agrada, sobretot si té a veure amb el sexe. I, a més a més, ¿li fem mal a algú?

Vés a saber què deu sentir, ell. ¿Es deu sentir culpable per ficar-se al llit amb la millor amiga de la seva dona, quan encara fa tan poc que ha mort? ¿O es diu a ell mateix que tant és, perquè l’Emily és morta i ja no sap què fa ell ni li importa? ¿I si ho fes per venjar-se de l’Emily? ¿I si en el fons pensa que potser sí que es va suïcidar? He estat llegint molt sobre suïcidis, i sé que moltes vegades els que queden vius estan molt enfadats amb la persona que ha mort, que estan tan furiosos que no són capaços ni de reconèixer-ho ells mateixos ni d’entendre-ho.

No m’agradaria gens tenir la sensació que el Sean es fica al llit amb mi perquè està rabiós amb l’Emily. Cada cop que m’assalta aquesta idea la foragito de la meva ment recordant-me a mi mateixa que abans de saber que era morta ja sentíem aquesta atracció.

I llavors em sento encara més culpable.