STEPHANIE

Algú s’havia recordat de l’aniversari de l’Emily. Va arribar una postal a nom seu a casa del Sean.

Aquella tarda, a la bústia, entre les factures, la publicitat i les revistes de moda que, des que l’Emily ja no hi era, no llegia ningú, hi havia un sobre a nom de l’Emily Nelson. La mateixa cal·ligrafia, la mateixa tinta marró que la que hi havia als sobres de paper Manila que havia trobat al tocador.

Era una d’aquelles postals que rebia cada any l’Emily de part de la seva mare. Només de veure-la em va pujar una esgarrifança.

¿Així la mare de l’Emily es pensava que encara era viva? ¿Podia ser que la persona que la cuidava encara no hagués trobat el moment de donar-li la mala notícia? ¿O potser havia decidit que la dona no estava prou bé? ¿O hi havia alguna altra cosa? ¿I si a la pobra dona la intuïció materna encara li funcionava prou bé per notar que la seva filla era viva?

Aquella mateixa nit l’hi vaig ensenyar al Sean. Se la va quedar mirant, visiblement desconcertat i afectat, intentant fer veure que no tenia ni idea del que era. Ho sabia perfectament, el que era.

Va dir:

—Pobrissona, la demència fa que no se’n recordi que l’Em és morta. I la Bernice no es deu veure amb cor de recordar-l’hi. Suposo que ha decidit deixar que la dona es pensi que la seva filla és viva…

Per un moment vaig preguntar-me si no devia estar fingint. Era el primer cop que l’anomenava Em. A més a més, l’Emily no era morta. ¿I si el Sean ho sabia? ¿I si m’estaven fent alguna broma cruel? ¿I si jo era el peó necessari en un pla malèfic que havien tramat tots dos junts?

El fet de no saber què pensar i de no ser capaç de preguntar-l’hi deixava en evidència la poca confiança que hi havia entre el Sean i jo, encara que això no afectés l’atracció que sentíem l’un per l’altre. No cada nit, però sí prou sovint perquè cap dels dos tingués ganes de moure’s d’allà on era. El Sean no era precisament el tio més tendre del planeta. Ni jo esperava que ho fos. Era anglès. Em tractava molt bé quan fèiem l’amor, però en acabat deixava anar un gruny i es girava cap a l’altra banda, com si estigués desitjant que jo no hi fos.

Finalment li vaig dir:

—Si trobes que això no funciona, digue-m’ho. Si has canviat d’idea, digue-m’ho. ¿Vols que me’n vagi?

—¿Es pot saber què t’empatolles, Stephanie? —em va respondre.

Allò era pitjor que dir que sí.

El mata-segells del sobre era il·legible, però vaig aconseguir identificar una M i una I. Michigan. ¿Podria ser que l’Emily se l’hagués enviat a ella mateixa? ¿Jugar amb el meu cap era part de la seva estratègia? ¿Era en algun lloc allà fora, observant com celebràvem el seu aniversari amb el pastís i l’espelma i sense ella? ¿Què buscava? ¿Què tramava?

—¿Puc obrir el sobre? —li vaig preguntar al Sean.

—Oi tant, tu mateixa —va fer ell.

Amb la mateixa cal·ligrafia atapeïda, hi deia, com sempre, «Per a l’Emily» i «De la teva mare».

O l’Emily s’havia lluït imitant la cal·ligrafia de la seva mare, o no se l’havia enviat ella mateixa. ¿I per què s’havia d’enviar una postal de felicitació des de Michigan fent veure que l’hi enviava la seva mare?

L’única explicació era que la seva mare no sabia que era morta. O, més ben dit, que se suposava que era morta. I si no, la seva mare sabia alguna cosa que jo no sabia.

No em podia treure la felicitació del cap. Es va convertir en una nova obsessió.

Digueu-ne sisè sentit o com vulgueu, però em vaig convèncer a mi mateixa que si pogués trobar-me amb la mare de l’Emily i fer-li un parell de preguntes, ho entendria tot. No era només la curiositat normal pels orígens d’una persona. Estava segura que la mare de l’Emily podria resoldre el misteri d’on era la seva filla i per què, i de com havia desaparegut i ara semblava haver tornat d’entre els morts. Encara que la seva mare ni tan sols sabés el que havia passat, potser em diria alguna cosa útil que aboqués una mica de llum sobre tot plegat. ¿Estava tan malalta com deia el Sean? Algú s’havia recordat de l’aniversari de l’Emily!

Vaig trobar el número de telèfon per internet. Quan em va aparèixer a la pantalla se’m va tallar un moment la respiració. Sr. i Sra. Wendell Nelson, a Bloomfield Hills.

Vaig marcar el número. Dos cops. El primer va sonar i sonar. El segon va despenjar una dona gran amb una veu aflautada.

—¿Digui? —va fer. Jo vaig ser incapaç de respondre—. ¿Ja tornen a ser aquest coi de nanos d’aquí al costat fent la punyeta? Ja us he dit que no sóc a casa.

Vaig penjar.

La tercera vegada vaig dir:

—Sra. Nelson, em dic Stephanie. Sóc amiga de la seva filla. De l’Emily.

En circumstàncies normals li hauria donat el condol per la mort de l’Emily, però aquelles circumstàncies podien ser qualsevol cosa menys normals.

—No m’ha esmentat mai cap Stephanie —va dir la dona—. No he sentit mai a parlar de cap Stephanie. ¿Qui diu que és?

—Una amiga de l’Emily —vaig repetir—. El seu nét, el Nicky, és el millor amic del meu fill.

—Ai, sí! —va fer, amb una mica de recança—. El Nicky.

Per tant tenia un dia bo.

—¿Quina edat té, ara?

—Cinc anys.

—Mare de Déu Santíssima! —va exclamar.

S’havia guanyat el meu cor. ¿Quant de temps devia fer que no el veia?

Va ser com si una força superior m’empenyés a preguntar-li:

—¿Li sabria greu que vingués a fer-li una visita?

Se’m van tensar tots els músculs del cos, i em vaig preparar per sentir com penjava o em deia que no.

—¿Quan? —va replicar.

—El cap de setmana que ve —vaig respondre.

—¿Quin dia? —va preguntar—. ¿A quina hora? Deixi’m consultar l’agenda.

Com que sabia que al Sean no li agradaria que hi anés, em vaig inventar una tieta Kate molt malalta a Chicago. Li vaig preguntar al Sean si es podia fer càrrec dels nens i va dir que sí. No va caldre que cap dels dos esmentés la quantitat d’hores que m’havia passat jo tota sola amb els nens.

El fet de no poder dir-li la veritat al Sean em feia ser molt conscient que no tenia ningú en qui confiar. Estava sola. Però, tot i així, sí que confiava en ell per a una cosa importantíssima: per cuidar el meu fill mentre jo era fora dos dies.

Encara dormia amb ell, però no li podia dir que l’Emily em trucava i em mortificava amb secrets que només sabia ella. M’hauria acusat de fer les coses encara més difícils. De ser incapaç d’afrontar la realitat. Potser havia perdut el contacte…

¿M’estava tornant boja? ¿Imaginant-me coses? Potser encara estava en estat de xoc per la desaparició i la mort de la meva amiga. Potser tenia raó el Sean. Potser m’estava negant a acceptar la realitat de la mort de l’Emily i fent les coses més difícils a tothom.

Sobretot a mi mateixa.

Vaig agafar un avió fins a Detroit i allà vaig llogar un cotxe. Vaig trobar la casa de la mare de l’Emily: una mansió amb columnes i pòrtic, com la d’Allò que el vent s’endugué, trasplantada a l’Oest Mitjà. Tenia una rotonda i mates d’arbustos sense podar que amagaven una gespa infestada de males herbes seques.

Em va obrir la porta una dona gran, menuda i vinclada endavant, vestida amb un jersei de caixmir, uns elegants pantalons de pinces i unes sabates molt cares i amb un taló més alt del que m’esperava. Duia els cabells blancs molt ben pentinats enrere i els llavis pintats amb mà experta de color vermell llampant. S’assemblava una mica a l’Emily, però em va recordar sobretot la Grace Kelly si hagués viscut fins als vuitanta.

Mentre em guiava fins a una sala d’estar àmplia i molt pròpia d’una àvia, plena de mobles antics bons i quadres foscos amb figures tenebroses en marcs refistolats, l’aire feia olor de popurri de flors seques.

—¿Qui diu que era? —em va preguntar—. Em temo que em falla una mica la memòria.

—La Stephanie —vaig dir—. L’amiga de l’Emily. El meu fill és el millor amic del Nicky.

—Ah, ja! —va fer—. ¿Que necessita anar al lavabo?

—No, estic bé, de debò. Estic bé… —vaig balbucejar.

La senyora Nelson es va asseure molt dreta en una cadira folrada de vellut rosa i jo em vaig instal·lar al caire del sofà. Era un sofà incòmode però digne de veure, segons com es mirés: una imitació passada de moda dels sofàs francesos antics, amb brodats de seda de colors llampants i ratlles blanques i de rosa pujat. Era l’última cosa que l’Emily s’hauria posat a casa seva.

—El meu marit és mort —va dir la seva mare.

Almenys sabia que el marit era mort. Devia tenir un dia dels bons de veritat.

—Feia de relacions públiques en una empresa automobilística. Qui ens ho havia de dir, que l’Emily s’acabaria dedicant també a les relacions públiques, després d’haver vist el que li havia passat a ell amb els defectes de fabricació de l’any 88.

Es va abaixar les ulleres fins a la punta del nas, va estirar el coll endavant com un ocell picotejant gra, i em va mirar realment per primer cop.

—No té ni idea de què li parlo, ¿oi que no? —em va preguntar.

Valia més que fos sincera. Vaig fer que no amb el cap.

—¿Que és tonta? —em va etzibar.

Ara ja entenia per què l’Emily havia decidit mantenir les distàncies. Em va saber tant de greu per ella, que tingués una mare capaç de dir una cosa així! Però llavors em va venir al cap que l’Emily també m’havia titllat d’estúpida, l’últim cop que havíem parlat per telèfon. Escampant el mal que li havia fet la seva mare tòxica. He escrit moltes vegades sobre la gent que intenta que les mares ens sentim estúpides. Començava a estar més que tipa que em tractessin d’estúpida. Que em fessin sentir estúpida. Però no em podia permetre demostrar-ho.

Si la mare de l’Emily em prenia per estúpida, si no es creia que fos realment amiga de l’Emily, no em diria mai el que jo volia saber, encara que no tingués ni idea del que era. Fins que no l’hi sentís dir, no ho sabria.

—¿Li agradaria veure fotos del Nicky? —li vaig preguntar.

—¿El Nicky?

—El seu nét —vaig recordar-li.

—Oi tant —va dir molt educada—. ¿On són?

Li vaig acostar el telèfon i em vaig posar al costat de la seva cadira, fent passar les fotos que portava del Miles i el Nicky. Semblava mirar-se-les amb atenció. No hauria sabut dir si tenia ganes que ho deixés córrer o no.

Llavors va preguntar:

—¿Quin dels dos és el…?

—Nicky —li vaig recordar.

—Això mateix. El Nicky.

Li vaig assenyalar el seu nét.

—Quina preciositat —va dir, sense gaire convicció.

Per sort, al cap d’una estona va saltar:

—Ja està bé. Molt bufó.

Em va mirar, es va tornar a asseure i va dir:

—Jo això ho vaig veure en una pel·lícula. Vostè i jo sortíem en una pel·lícula que vaig veure a la tele. Vostè volia mirar fotos de quan l’Emily era petita. Ha vingut per això, ¿oi?

—Sí, sí que m’agradaria.

Quan ho vaig dir em vaig adonar que era veritat. Que era allà precisament per això.

—¿Li ve de gust un te? —em va preguntar.

—No, gràcies —vaig fer.

—Millor —va replicar—. Em sembla que no en tenim. Ara torno.

Es va aixecar i a poc a poc va sortir de l’habitació amb pas insegur. Vaig sentir un murmuri de veus. La senyora Nelson i una altra dona. La seva cuidadora, vaig suposar.

Vaig tenir uns quants minuts per mirar al meu voltant. Un piano de cua cobert amb un mantó de Manila. Una il·luminació suau. Un bufet amb mirall i un retrat molt formal de la mare de l’Emily amb vestit de festa de feia dècades, segurament d’abans que nasqués l’Emily. No tenia ni cap ni peus, que l’Emily hagués crescut en aquella casa, tot i que em vaig adonar que tampoc tenia ni idea de com hauria hagut de ser. No me n’havia parlat mai, de la casa de la seva infantesa.

La senyora Nelson va fer un gest d’enuig estrany, mentre bellugava el cap i em plantava l’àlbum a sobre; o potser només era que tenia pressa per tornar a seure a la cadira.

Era un àlbum com aquells on la gent guarda els CD. Cada foto anava a dins del seu compartiment, que ho impregnava tot d’una lleugera olor de plàstic.

Vaig haver de passar unes quantes pàgines, abans d’entendre el que estava veient.

A cada foto hi sortien dues Emilys. Dues nenes idèntiques.

Dues Emilys idèntiques en un jardí, en una platja, a la muntanya, davant d’un cartell que deia Yosemite National Park… Dues nenes rosses i amb els ulls foscos, dues Emilys que s’anaven fent grans a mesura que jo anava passant les pàgines.

—¿Què li passa? —va fer la seva mare—. Fa molt mala cara! ¿Que no es troba bé?

Vaig pensar en la foto de la Diane Arbus de sobre de la llar de foc de l’Emily i vaig veure-la a ella dient-me que era l’objecte que més s’estimava de tota la casa.

La senyora Nelson va dir:

—Recordi’m quina de les dues és l’Emily. ¿Era la que tenia aquella marca de naixement tan odiosa sota l’ull? Mare de Déu, ja li podies insistir que se la fes treure! Esclar que de vegades era l’única manera de diferenciar-les! Al cap dels anys, quan l’Evelyn ja es passava tot el dia borratxa o col·locada, la marca ens va anar molt bé.

—No ho sabia, que l’Emily tingués una germana bessona —vaig comentar.

—¿Com pot ser? —va replicar arrufant les celles—. ¿N’està segura, que és amiga de la meva filla? ¿Què hi ha vingut a fer, aquí? L’adverteixo que tinc càmeres de seguretat pertot arreu.

Vaig mirar al meu voltant. No hi havia cap càmera de seguretat.

—És tan estrany! —vaig continuar jo—. No em va esmentar mai la…

—Evelyn. La seva germana.

—¿Evelyn? —vaig fer—. ¿I on viu?

—Bona pregunta —va respondre la seva mare—. No ho sé mai. Té problemes. S’ha passat moltes temporades en centres de desintoxicació caríssims, que, per si en tenia algun dubte, pagava jo. De tant en tant li perdo la pista, i després resulta que ha estat vivint al carrer. L’Emily va intentar salvar la seva germana. Una vegada i una altra. Em sembla que ara ja s’ha rendit.

¿Com podia ser que l’Emily no m’hagués dit mai que tenia una germana bessona? ¿Per què ho havia mantingut en secret? Per un moment em va costar recordar la seva cara. ¿Quina de les dues era?

A través de les meves parpelles tancades vaig sentir que la Sra. Nelson em preguntava si volia aigua.

—Estic bé. És que són moltes coses per pair.

—L’Emily em donava a mi les culpes dels problemes de l’Evelyn. Però cregui’m si li dic que… ¿Vostè té fills, per casualitat?

—El meu fill és amic del Nicky —li vaig recordar.

—Llavors m’entendrà. No va ser culpa meva. Van néixer com van néixer. Poca cosa pots fer, per canviar-ho. Això ho sap qualsevol que hagi sigut pare. Jo me les estimava igual. A la meva família hi ha hagut sempre casos de problemes mentals, encara que ningú s’hagi atrevit mai a dir-ho. Se suposava que no ens havíem d’adonar que la meitat dels tiets i les tietes eren al manicomi.

»Eren totes dues idèntiques, esclar. Tenien el mateix ADN! Les mateixes empremtes dactilars! Però jo no les vaig confondre mai. L’Emily tenia la piga sota l’ull, i l’Evelyn tenia una cosa estranya a la part superior de l’orella.

Tot i que no em perdia ni una paraula del que deia aquella dona, el cap m’anava tot sol. La senyora Nelson era una mare. Jo no sabia si estava al cas que una de les seves filles era morta.

Una de les seves filles. Em va tornar a assaltar la mateixa idea. Tenien el mateix ADN. Les mateixes empremtes dactilars. Potser el forense no havia sigut capaç de detectar cap diferència. Quan van trobar el cos al llac ja no hi havia ni piga sota l’ull ni orella estranya que valgués.

El cervell m’anava a mil per hora, elaborant infinites teories. ¿I si l’Emily va matar la seva germana i en va llançar el cos al llac? ¿Ho devia tenir planejat des del principi? Quina manera tan perfecta de fingir la seva pròpia mort…

—¿Per què no va a buscar una mica d’aigua? —em va dir la mare de l’Emily—. Fa molt mala cara.

—No, no passa res —vaig replicar—. Estic bé.

Es va inclinar endavant, em va tocar el genoll, i amb un to de cop i volta còmplice em va dir:

—¿Vol que li expliqui una cosa que fa molta gràcia? Quan el meu marit era viu i les nenes eren petites, em semblava que m’havia d’amagar, per beure. Com si la criatura fos jo. Ara, en canvi, a l’hora de l’aperitiu, em puc prendre tranquil·lament el meu gotet de ginebra sense que ningú em digui que no puc fer una cosa que és perfectament normal i que tota persona adulta hauria de poder fer. Ningú em pot dir que no ho faig bé! ¿No li vindria pas de gust fer-me companyia?

Eren les dues del migdia.

—No gràcies, molt amable —vaig respondre.

Fins aquell moment no em vaig fixar en la safata amb dos gots que hi havia a la tauleta del costat de la seva cadira. Es va omplir fins dalt el got d’un líquid transparent i se’l va anar bevent a glops regulars i agraïts.

—Oh, ara sí, ja em trobo millor. ¿Què li estava dient? Ah sí, les bessones. L’Emily i l’Evelyn eren ben curioses. Ja ho diuen, que els germans bessons són estranys. Entre altres coses, tenien telepatia. Ja de ben petitones, es podien comunicar només amb la mirada. ¿Vostè s’imagina el que és pujar dues criatures així?

»L’Emily era la dominant. Va ser la primera de néixer. Pesava gairebé dos-cents grams més. Va guanyar pes més ràpid i va començar a caminar abans. L’Evelyn sempre va ser més… més poqueta cosa i més trista. Menys segura d’ella mateixa.

»Van entrar juntes a l’adolescència. En vaig quedar ben servida, em pot ben creure! La rebel·lia adolescent els va durar fins ben entrada la vintena. Em sembla que els feien males passades als homes, als nòvios. Eren guapes i populars. Quedaven bé. Això vol dir que bevien i es drogaven. ¿Segur que no li ve de gust un traguet d’això? —va insistir, oferint-me el seu got de ginebra.

—No, gràcies. Sí que me’l prendria, però haig de tornar conduint a l’aeroport.

—Ah, molt bé. Me’n recordo que una vegada van tenir una baralla molt forta davant meu i del seu pare. Eren vacances. Devia ser Nadal… O potser Acció de Gràcies… No me’n recordo. El cas és que havíem aconseguit reunir-nos tots a la mateixa habitació. Va ser poc abans que l’Evelyn fes aquella caiguda en picat i que l’Emily comencés a remuntar.

»Va ser una baralla molt violenta. Diria que per un noi. No me’n recordo. No sé ni si ho vaig arribar a saber… Es van clavar una bufetada i la discussió es va acabar de cop. Es va aturar en sec. I llavors se’n van anar cadascuna a la seva habitació.

»L’endemà van marxar totes dues cap a Detroit i es van fer aquells tatuatges tan espantosos. Uns braçalets molt vulgars de filferro d’espines. Així no oblidarien mai que era la mà que havia bufetejat la seva germana. O alguna poca-soltada semblant. Era la promesa que no es tornarien a barallar mai més. I jo crec que no hi han tornat mai més. Almenys fins avui.

Almenys fins avui. Es pensava que eren totes dues vives.

Tret que l’Emily li hagués explicat a la seva germana el que jo li vaig confessar en aquella fira, la que m’havia trucat a mi era l’Emily. I el cos que les aigües del llac havien arrossegat fins a la vora era el de l’Evelyn.

—¿On diu que vivia, la germana de l’Emily?

—L’última cosa que en vaig saber és que era a Seattle.

—¿No pot ser una mica més precisa? —vaig preguntar—. ¿Té alguna adreça?

—Tant de bo. La Bernice m’ajuda amb les felicitacions d’aniversari. Només en vaig enviar una, la de l’Emily, a Connecticut. Però l’última adreça que tenim de l’Evelyn és un motel tronat i espantós de Seattle. La Bernice el va buscar a Google i el vam estar mirant.

Es va inclinar endavant.

—¿I per què m’ha dit que havia vingut, maca? Recordi-m’ho, sisplau.

M’havia dit maca com si fos una bruixa d’un conte de fades. Amb un to amenaçador i insultant.

—No ho sé —vaig balbucejar—. Em sap greu…

Durant tota l’entrevista m’havia fet l’efecte que aquella dona tenia una mena d’interruptor darrere dels ulls que li servia per apagar o encendre la llum. Ara tornaven a estar enterbolits. Foscor, foscor. No hi ha ningú a casa.

—Estic cansada —va dir.

—Em sap greu, no era la meva intenció… Gràcies. —Em vaig aixecar del sofà rosa i blanc mirant darrere meu per si l’havia embrutat o l’havia fet malbé—. Ha sigut molt amable de rebre’m.

—Recordi’m per què em volia veure.

—Per curiositat —vaig dir.

—La curiositat va matar el gat —va replicar.

Ho va dir amb un to que em va recordar… l’Emily! Em va pujar una altra esgarrifança. Em vaig estremir. La vella se’n va adonar. Li va agradar. Va tirar la barbeta enrere i va deixar anar una rialla gairebé infantil. Tornava a ser allà, almenys momentàniament.

—Me n’haig d’anar ja —vaig fer—. ¿Vol que… que avisi algú?

—Ja se’n va! —va anunciar la Sra. Nelson.

Vaig sentir passes. Va aparèixer a la porta una dona esvelta i encara de bon veure, d’uns cinquanta anys, amb una bata d’infermera blau marí i un embull de rastes grises recollides al clatell en una cua.

—Li presento la Bernice —va dir la Sra. Nelson—. Bernice, et presento…

—La Stephanie —vaig fer jo—. Molt de gust, Bernice.

La Bernice em va fer una mirada neutra, indulgent. Vaig tenir la sensació que havia estat supervisant la conversa de la seva mestressa i que l’aprovava o, si més no, no hi havia trobat cap pega. Tant la Sra. Nelson com després la Bernice em van oferir la mà. Vam encaixar i els vaig donar les gràcies.

La Bernice em va acompanyar fins a la porta i en acabat la va tancar a poc a poc darrere seu. Ens vam quedar totes dues dretes al porxo.

—Suposo que la policia devia parlar amb vostè —li vaig dir—. Em sap molt de greu, això de l’Emily.

—Suposant que fos l’Emily —va replicar ella—. No hi havia manera de diferenciar-les, potser ni tan sols després de mortes.

No era fàcil processar tanta informació nova, tantes teories i sospites noves. Vaig pensar en el Miles, que sempre em tranquil·litza.

—¿Va comentar les seves sospites a la policia? —li vaig preguntar—. ¿Els va parlar de l’Evelyn?

—Els vaig deixar pensar el que volguessin. Això és Detroit, maca. Encara que sigui el Detroit blanc i ric… Val més no portar la contrària ni sortir amb cap cosa nova. Com menys tractes tinguis amb la policia, millor per a tu. Vaig intentar trucar a l’Emily per treure’n l’entrellat, però no em va agafar el mòbil. Val més que no en sàpiga res, la seva mare. No vull que pateixi més del que ja ha patit, pobrissona. Hi ha dies que es pensa que té dues filles, dies que cap, dies que una… No saps mai què retindrà i què li fugirà al cap d’un moment. Moltes vegades em quedo parada de les coses que recorda… ¿No li ha comentat res del cotxe?

—¿Quin cotxe?

—D’això sí que se’n recorda. L’Evelyn l’hi va robar fa un temps. Totes dues germanes tenien claus del cotxe. I una de les dues va entrar al garatge i es va endur el cotxe a mitja nit. M’hi jugo el coll que va ser l’Evelyn. L’Emily pot llogar el cotxe que li doni la gana. ¿Oi que sí?

Vaig fer que sí amb el cap. Tenia lògica, però tot i així feia les coses encara més confuses. Per una banda m’hauria quedat allà tot el dia fent-li preguntes a la Bernice, però al mateix temps volia sortir corrents cap a l’hotel i reflexionar sobre el que acabava de saber.

—La Sra. Nelson estava histèrica. No parava de preguntar-me com s’ho faria ara per anar amunt i avall. A mi em sabia greu dir-li que ja feia anys que no conduïa. Li vaig dir que ja agafaríem taxis, com havíem fet sempre. Que no patís. Que l’ajudaria a enviar-li a l’Emily la felicitació d’aniversari, com havia fet durant anys.

—Té molta sort de tenir-la a vostè, Bernice —li vaig dir.

La dona va fer mala cara. Vaig pensar que potser l’havia ofès. Però no era en mi, en qui pensava.

—Es mereix una mica de sort —va comentar—. Ha tingut tan mala sort, amb aquestes noies. La gent de les illes anem amb molt de compte, amb els bessons. I vostè vigili molt. —Va parar l’orella a alguna cosa que va sentir a dins de la casa—. Haig de tornar cap dins… No saps mai quina una… Que tingui un bon viatge de tornada.

No vaig tenir temps de preguntar-li a què es referia quan m’havia dit que vigilés molt.

Un cop vaig deixar enrere els barris residencials, el cotxe va començar a fer bots. Tenint en compte que Detroit és la terra de l’automòbil, em va sorprendre que les carreteres estiguessin tan malament. El fet d’haver d’esquivar els sots em va obligar a concentrar-me, i per tant no vaig tenir temps de posar-me gaire nerviosa pel que acabava de saber.

L’Emily teia una germana bessona.

Tenia els nervis tan de punta que quan vaig arribar amb el cotxe a l’empresa de lloguer i se’m van acostar tots aquells nois amb uniforme, un fins i tot em va preguntar si em passava alguna cosa.

—Estic bé! ¿Per què m’ho pregunta tothom? —vaig replicar.

Vaig deixar el cotxe i vaig agafar l’autobús llançadora fins a l’hotel de l’aeroport de Detroit. Em vaig alegrar de no haver optat per l’opció més barata, em vaig alegrar que hi hagués un minibar, em vaig alegrar de poder beure’m dues ampolles de bourbon, una darrere l’altra. Em vaig alegrar que el llit fos prou decent i estigués prou net per poder-m’hi ficar, vestida de dalt a baix. Em vaig alegrar d’estar encara prou sencera per ser capaç de trucar a recepció i demanar que em despertessin amb prou temps per agafar el vol de primera hora.

Em vaig tapar el cap amb la flassada i vaig tancar els ulls. La foto de la Diane Arbus de les dues bessones va emergir de la foscor. La veia amb més claredat, la recordava millor que les instantànies que m’havia ensenyat la mare de l’Emily. Encara veia els seus vestits de festa, però era incapaç de dir què portaven posat l’Emily i la seva germana a les fotos de família. No anaven idèntiques. ¿Això m’ho havia comentat la mare? No les vestia mai igual. ¿O era una conclusió que havia tret jo pel meu compte? ¿Quina diferència hi havia?

L’última foto semblava feta a la festa de graduació de l’institut. Portaven el birret i la toga. Se les veia tan joves i tan plenes d’esperança!

¿Què va passar, després? La Sra. Nelson es pensava que l’Evelyn era a Seattle. Però no tenia cap adreça. ¿Quant trigaria la pobra dona a oblidar-les a totes dues? ¿L’Emily n’era conscient i fins i tot hi comptava, per fer el que estava fent?

Fos el que fos.

Jo podria haver reaccionat de moltes maneres diferents. Però em vaig enfadar. Com si l’enganyada fos jo. Coneixia unes quantes persones que m’acusarien per haver-me ficat al llit amb el marit de l’Emily. Però jo em vaig sentir com si fos ella qui m’havia fet una mala passada primer, m’hagués enganyat, m’hagués fet servir… per no haver-me dit que tenia una germana bessona. Per haver deixat que el Sean i jo —o potser només jo— ens penséssim que era morta.

I després decidint fer-me saber que era viva.

La bessona dominant. La que tenia tot el poder.

¿El Sean ho sabia, que tenia una germana bessona? No me l’havia esmentat mai. ¿L’Emily l’hi havia amagat també al seu marit?

Em vaig quedar allà estirada, pensant en com podia fer-li saber a l’Emily que ho sabia.

Al cap d’una estona hi vaig caure. L’Emily havia comès un error. No m’hauria hagut de dir que llegia el meu blog. D’aquesta manera em podia posar en contacte amb ella. Això m’atorgava un cert control, em donava l’oportunitat de fer-me escoltar. I com que el Sean no el seguia, el meu blog, no calia que m’amoïnés per ell.

Em vaig quedar desperta, pesant com redactaria aquella entrada. ¿Com li podia fer saber a l’Emily que havia estat a casa de la seva mare i que sabia el seu secret, però sense revelar de què es tractava?