EMILY

Sempre vaig saber que hi passaria alguna cosa dolenta, a la casa del llac. Potser per això em feia tanta por anar-hi sola. Sovint somiava amb una mena de… presència perversa esperant-me al porxo cobert on la meva germana i jo havíem passat tantes nits d’infantesa xiuxiuejant-nos en la foscor, explicant-nos històries i inventant-nos el reialme de fantasia (població: dues persones) on viuríem juntes sense cap adult que ens esguerrés la festa ni ens digués el que havíem de fer.

La nostra cançó favorita era «Octopus’s Garden». La cantàvem sense parar, cada cop més ràpid, fins que ens feia mal la gola i no podíem parar de riure. Ara em fa plorar. ¿I si una de les dues hi arribava tota sola abans que l’altra, a l’Octopus’s Garden?

La nit abans de la meva desaparició va sonar el telèfon. El Sean i jo dormíem.

—¿Qui és? —va murmurar.

—El Dennis —vaig respondre.

No era estrany que el Dennis Nylon truqués a hores intempestives. Volia dir que n’havia tornat a fer un gra massa i que anava llançat cap a un altre ingrés en una clínica de desintoxicació. Marcava el número de tots els seus contactes de la feina, fins que despenjava algú. Jo responia sempre, perquè sabia que si ningú li agafava el telèfon passaria a la llista següent: la premsa i tota la gent dels mitjans. I després em tocava a mi gestionar el cristo que s’armava. Em sortia més a compte estar parlant amb ell fins que es calmés i deixar-lo divagar fins que el sentia roncar a l’altre extrem de la línia. Llavors me’n tornava al llit.

—Ja l’agafo al rebedor —li vaig dir al Sean.

Vaig baixar les escales corrent com una esperitada. Sabia que no era el Dennis.

—¿Vol acceptar una trucada de l’Eve?

Sempre l’acceptava.

Eve i Em. La meva germana i jo teníem aquests noms tan poc secrets per anomenar-nos l’una a l’altra. Ningú altre, ningú, ens podia dir així. Un dia, al principi de la relació, el Sean em va dir Em i li vaig haver de dir que el mataria si em tornava a dir així. Em sembla que es va pensar que l’hi deia seriosament. I potser tenia raó.

Per acceptar una trucada de la meva germana me n’havia d’anar a una altra habitació. El Sean no sabia que tenia una germana. No ho sabia ningú. Excepte la meva mare, si encara se’n recordava, i la Bernice i la gent que ens coneixia de l’institut. ¿Però a qui li importava, tota aquella gent? M’havia hagut de desempallegar de la tira de fotos. En aquella època encara em parlava amb la mare, de manera que les hi havia enviat amb l’excusa que em canviava de casa constantment i no les volia perdre.

—Hola, Eve —vaig dir.

—Hola, Em —va fer ella. I vam començar a plorar totes dues.

No recordo exactament en quin moment vaig deixar de dir a la gent que tenia una germana. Més o menys quan me’n vaig anar a viure a Nova York. Ja n’estava farta, de dir que tenia una germana bessona i que gent que no coneixia de res es pensés que es podia ficar allà on no la demanaven o que sabia coses sobre mi. ¿Que no ho veien, com m’avorria, que tothom em preguntés sempre el mateix? ¿Bivitel·lines o univitel·lines? ¿Anàveu vestides igual? ¿Esteu molt unides? ¿Teníeu algun llenguatge secret? ¿No és estrany, tenir una germana idèntica?

Esclar que era estrany. Encara ara és estrany. Però ni sabia ni volia explicar per què. De vegades, quan feia veure que no tenia germana, gairebé m’oblidava que en tenia una. Del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. Així era més fàcil. Menys dolor, menys culpa, menys pena, menys ànsia.

A la feina no ho sabia ningú, que tenia una germana bessona. El primer cop que el Sean i jo vam jugar al joc de «¿Qui va tenir una infantesa més infeliç?» i ell em va dir que havia sigut fill únic, jo vaig fer: «Oh, pobrissó! Jo també!». Després d’això era massa complicat explicar com m’havia pogut oblidar que tenia una germana. Era molt més senzill, en tots els sentits, mantenir en secret l’existència de l’Evelyn. Si algun dia se m’hagués presentat a casa, hauria hagut de donar moltes explicacions. Però no va passar mai. I a més, a aquelles altures, amb la feina que feia, ja era tota una experta explicant l’inexplicable, controlant la informació.

De tant en tant em posava a prova a mi mateixa, la sort i la gent del meu voltant desafiant-los a descobrir la veritat. ¿Que si el Sean no va tenir curiositat per saber per què m’havia gastat aquella fortuna en la foto de les bessones de la Diane Arbus o per què m’agradava tant? Esclar que no. Era una obra d’art. Una bona inversió, devia pensar. Si hagués sabut la veritat s’hauria preguntat com s’havia pogut casar amb una persona així. Ja prou que s’ho devia preguntar.

El primer cop que ens va venir a veure la Stephanie li vaig ensenyar la foto amb tota la intenció i li vaig dir que era l’objecte que més m’importava d’aquella casa. Però ella va deduir que només era la prova que tenia un gust molt exquisit i molt car. Hi ha milions de persones que s’admiren davant d’aquella foto, gent normal que quan es miren aquella imatge no es pregunten quina de les dues germanes són.

Jo era la bessona dominant. La primera d’obrir-me pas per néixer. La primera de caminar i de parlar. Li prenia les joguines a l’Evelyn. La feia plorar. La protegia. La posava en perill. Vaig ser jo qui li va ensenyar on amagava la mare les ampolles de ginebra i com ho havia de fer per substituir la ginebra per aigua. Jo li vaig encendre el primer porro i la vaig convidar a fumar herba amb els meus amics. Jo vaig partir la nostra primera pastilla d’àcid, li vaig donar la seva primera pastilla d’èxtasi, la vaig portar a la seva primera festa rave a Detroit.

¿Com ho havia de saber, que encara li agradaria més que a mi col·locar-se? ¿O que se li faria més dur anar sòbria? ¿O que el terror a avorrir-me que jo sentia la mortificava a ella també, però d’una manera diferent i més perversa? L’Evelyn era la bessona feble.

Vaig agafar el telèfon de la cuina i vaig encendre el llum. Tenia fred, però em feia massa por deixar el telèfon per anar a buscar un jersei. Em feia por que pengés o que tornés a desaparèixer. Un altre cop.

—¿On ets? —li vaig preguntar.

—No ho sé. En algun lloc de Michigan. ¿Saps què? Que li he robat el cotxe a la mare.

—Que bé —vaig replicar—. Per fi podem estar tots tranquils, sabent que el món és un lloc més segur.

Es va posar a riure.

—No crec que la mare el fes servir gaire.

—Gràcies a Déu —vaig fer jo—. ¿Te’n recordes d’aquella vegada que va treure el cotxe de casa marxa enrere, va caure en una rasa i vam haver de trucar a la grua perquè la traguessin d’allà amb unes cadenes?

—No me’n recordo de gaires coses —va dir l’Evelyn—, però d’aquesta sí que no me n’he oblidat.

Vaig pensar, i la meva germana també, que érem les úniques dues persones que ens en recordàvem d’allò. Em vaig mirar la mà que agafava el telèfon i vaig fixar tant la vista en el tatuatge que gairebé no veia res més. Llavors vaig veure l’Evelyn, el seu canell, el seu tatuatge.

Ens el vam fer després de la baralla més forta que havíem tingut mai. Li vaig trobar el kit complet al calaix del despatx: agulla hipodèrmica, cotó fluix, cullera i tub de goma. Ah sí, i una bosseta amb una pols blanca.

Teníem disset anys.

Jo ja feia temps que m’ensumava alguna cosa. L’Evelyn havia començat a portar màniga llarga, tot i que sempre havia tingut uns braços molt bonics; més que jo. A mi m’hi surten pigues, amb el sol. Jo ja ho sabia, el que em trobaria. Però igualment va ser un xoc, quan ho vaig veure. Es va fer real. La meva germana no feia broma.

Vaig començar a escridassar-la, a dir-li que no es podia fer allò a ella mateixa. A mi. Em va dir que no era cosa meva. Que no érem la mateixa persona.

Havíem apujat tant el to de veu que em feia por que la mare ens sentís. Però la mare estava flotant en el seu núvol particular d’una substància càlida i cotonosa.

Vaig clavar-li una bufetada a la meva germana. Ella me la va tornar. Vam fer totes dues un pas enrere, horroritzades. No ens pegàvem d’ençà que érem petites.

L’endemà ens vam fer els tatuatges. Li vam pispar a la mare un grapat de calmants perquè no ens fes tant de mal. No ens estàvem prometent que ens desenganxaríem, això era demanar massa, i només hauria sigut una mentida. Ens estàvem prometent que no ens tornaríem a barallar d’aquella manera mai més. I no ens vam tornar a barallar mai. Mai més.

La mare es va pensar sempre que ens barallàvem per algun noi. Però no hi havia cap noi que s’ho valgués, allò.

Vaig començar a pensar que el que li estava passant a la meva germana era conseqüència d’alguna cosa que jo no havia fet bé. D’un error meu. Quan vam marxar de casa —l’Evelyn per anar a la costa oest i jo cap a l’est— i jo vaig deixar enrere les drogues mentre que ella hi continuava enganxada, la distància em va ajudar a convence’m que els seus problemes no eren culpa meva. La trobava a faltar… i em vaig obligar a deixar d’enyorar-la.

Els pensaments i els sentiments es poden controlar.

Jo me’n sortia força bé, en això de no trobar a faltar la gent. La mare, per exemple. L’últim cop que la vaig veure va ser al funeral del pare. L’Evelyn ni tan sols va tornar a casa. La mare va agafar una borratxera descomunal (fins i tot per a ella) i es va posar feta una fúria amb mi, dient-me que el problema de la meva germana era culpa de la meva dominació despietada i egoista. Jo vaig replicar que no era just donar-me les culpes d’una cosa que ja venia d’abans que jo nasqués. Era una lluita que no podria guanyar mai. Vaig deixar de parlar-me amb la meva mare. No tenia cap necessitat de sentir-li dir una cosa que m’espantava.

Això no vol dir que no intentés ajudar l’Evelyn, que no intentés salvar-la. Resulta que en sé molt, de centres de desintoxicació i dels seus pros i contres. Treballant a Dennis Nylon fas un màster en el tema. Ja he perdut el compte de quantes vegades vaig agafar un avió cap a la costa oest, dient-li al Sean que hi havia d’anar per feina i dient als de la feina que m’havia sorgit una emergència familiar. I sí que ho era, una emergència familiar.

Trobava l’Evelyn allà on fos. Per sort ella sempre volia que la trobés…, per això em trucava a mitja nit, sempre espantada. Aquells viatges en avió no s’acabaven mai. Sempre la trobava en algun motel de mala mort, normalment amb algun paio mig potable i que amb prou feines coneixia. La ingressava en un centre de desintoxicació. Pagant la mare. Era el mínim que podia fer. Quan l’Evelyn sortia d’allà a dins em trucava regularment. M’explicava que era tan al·lucinant estar sòbria, que el menjar tenia molt més gust, que podia fruir d’un dia assolellat sense que li fessin mal els ulls…

Fins que s’acabaven les trucades.

Qualsevol que hagi estimat una persona addicta o que en tingui alguna a la seva família sap com funcionen, aquestes coses: els moments d’esperança, les decepcions, la mateixa història que es torna a repetir una vegada i una altra… Al final te n’acabes cansant.

L’última vegada que havia tingut notícies de l’Evelyn havia sigut a través d’una postal que m’havia enviat des de Seattle sense res escrit, excepte la meva adreça de Connecticut i, per la part de davant, una foto turística de colors llampants on es veien tot de peixos molt ben posats sobre gel al Pike Place Market. Peixos morts: era el sentit de l’humor de l’Evelyn.

—¿Encara ets aquí? —vaig preguntar a la meva germana, tot i que no calia. Sentia com feia sorolls amb el nas a l’altre extrem del telèfon.

—Més o menys —va respondre.

—No pengis —li vaig suplicar—. Sisplau.

—No, no penjaré —va dir.

—¿Vas col·locada?

—¿Sembla que hi vagi?

Sí que ho semblava.

—¿I on vas, amb el cotxe de la mare? —li vaig preguntar.

—He pensat que podria anar a la casa del llac.

Em vaig animar una mica. Potser hi anava a intentar fer net. A deixar enrere aquella vida i començar de cap i de nou. La casa del llac era el nostre retir, el nostre refugi. La nostra clínica mental privada.

—¿A relaxar-te una mica? —vaig preguntar.

—Es podria dir així —va respondre deixant anar una rialla amarga—. Hi vaig per suïcidar-me.

—¿És una broma?

—No —va respondre—. Ho dic molt seriosament.

Em vaig adonar que ho deia de debò.

—No, sisplau —vaig suplicar—. Espera’t que hi arribi jo. No facis cap bogeria. Ens veiem allà. Hi arribaré tan aviat com pugui. Però promet-m’ho. No, jura-m’ho!

—T’ho prometo —va dir—. Et prometo que no faré res fins que tu hi arribis. Però ho penso fer. Ho tinc decidit.

—Espera’m —vaig insistir.

—D’acord —va dir—. Però afanya’t.

Em vaig passar tota la nit en blanc. Al matí ja sabia el que estava a punt de fer i el que estava a punt de passar. Ho sabia i no ho sabia.

La meva germana estava en possessió de la clau que obria la porta de la nostra presó, les paraules màgiques que matarien els nostres dragons. Era el jugador secret, el que tenia el poder d’ajudar-nos al Sean i a mi a guanyar aquella partida. Jo no desitjava que la meva germana es morís. No pensava ajudar-la ni animar-la a matar-se. Jo l’estimava. Però sí que faria el que ella necessitava que fes, encara que això suposés perdre-la. Encara que allò suposés admetre que ja l’havia perdut.

No podia perdre ni un minut. L’endemà al matí em vaig llevar d’hora i vaig fer la bossa. A continuació vaig reservar un vol a San Francisco que no tenia cap intenció d’agafar però que esperava que m’ajudés a despistar, encara que fos momentàniament, qualsevol que intentés seguir-me la pista.

Vaig trucar a la Stephanie i li vaig preguntar si em podia fer un favor. Un petit favor. ¿El Nicky podia passar la tarda a casa seva? L’hi recolliria tornant de la feina. Esclar que li hauria pogut dir que pensava passar uns quants dies a fora, però volia que entrés en mode pànic des del primer moment. Així la meva desaparició seria més creïble, més alarmant, més urgent. I quan la companyia d’assegurances comencés a mirar-se el cas, ja hi hauria una investigació policial en marxa.

Potser hi hauria un cos. Una dona que era clavada a mi i tenia el meu mateix ADN.

Aquell matí vaig deixar el Nicky a l’escola cinc minuts tard per no trobar-me amb la Stephanie, que hi arribava sempre abans d’hora. No volia que la xafardera de la Stephanie es preguntés per què plorava quan li vaig fer un petó de comiat al Nicky.

Sabia que no el veuria durant una temporada llarga, i se’m trencava el cor. El vaig abraçar tan fort que em va dir: «Vigila, mama, que em fas mal!».

—Ho sento —li vaig dir—. T’estimo.

—Jo també t’estimo —em va dir ell sense ni tan sols mirar enrere mentre corria per entrar a l’escola.

—Fins després! —vaig dir. I així l’última cosa que li deia (almenys durant un temps) no seria una mentida.

Jo no parava de repetir-me que a la llarga el Nicky ens ho agrairia. ¿Hi ha algú que no vulgui passar la infantesa vivint als racons més bonics d’Europa? Tindria una infantesa millor que els seus pares, que havien crescut en un avorrit barri residencial de Detroit i a l’inhòspit nord d’Anglaterra. Connecticut no estava malament, però no era suficient. No sé per què. Suposo que no hi ha mai res que estigui prou bé.

Volia fer alguna cosa emocionant. Em volia sentir viva.

Vaig tornar a casa i vaig recollir el Sean. Vam anar amb cotxe fins a l’estació i vam agafar el tren cap a Nova York. Després vam agafar un taxi des de l’estació de Grand Central fins a l’aeroport. El Sean havia d’estar volant cap a Londres abans que jo desaparegués. Vaig fer amb tota la intenció la comèdia de posar-me davant la porta de les sortides internacionals i fer-li un petó de comiat, per si mai la policia localitzava el taxista que ens havia portat al JFK. Però ni ho van intentar: una altra prova que no em buscaven amb gaires ganes. Li vaig demanar al taxista que s’esperés fins que acabéssim d’acomiadar-nos amorosament. Sortiríem a les càmeres de seguretat: una parella unida, tristos perquè s’havien de separar encara que només fos per uns quants dies.

—Ara sí que va de debò —vaig xiuxiuejar al Sean—. Ja saps què has de fer.

A Londres programaria unes quantes reunions amb clients amb qui no s’havien posat d’acord per treballar plegats en alguna altra ocasió. Eren gent que tenien una bona opinió d’ell i a qui els havia sabut greu que la seva empresa no hagués pogut invertir uns quants milions en algun dels projectes immobiliaris de la companyia del Sean. Acceptarien anar a fer una copa amb ell… i de pas li regalarien una coartada.

—¿On aniràs? —em va preguntar—. ¿I si necessités posar-me en contacte amb tu? ¿I si sortís alguna emergència? —Se’l veia espantat, com una criatura. Va ser una mica violent.

—No pateixis —li vaig respondre—. Això sí que és una emergència. Et diguin el que et diguin, no sóc morta. Tornaré. Confia en mi. No seré morta. —Era importantíssim que s’ho cregués de veritat.

—D’acord —va dir, vacil·lant.

—Fins aviat —li vaig dir ben alt, per si ho sentia algú. Però no ens escoltava ningú.

—Fins aviat, amor meu —va respondre.

Vaig tornar a pujar al taxi i me’n vaig anar a l’agència de lloguer de cotxes.

Ja era a la carretera. Amb aquella sensació embriagadora de noia entremaliada amb els cabells al vent que sap que el seu pla pot funcionar, un pla que em semblava molt més divertit que la meva vida en aquell moment, més divertit que una feina que a molta gent li hauria semblat divertidíssima. Jo no, jo volia alguna cosa més.

No em sabia gens de greu, descansar una mica del Sean. M’aniria bé un temps mort a la vora del llac. ¿No havíem quedat que es tractava de deixar aquella vida plena d’obligacions, de desconnectar i de veure què era important i què no ho era? És una idea que té molta gent. Però ningú fa res per aconseguir-ho. La nostra civilització s’ensorraria, si ho fessin.

Era lògic que estigués amoïnada pel fet d’haver-me de separar del Nicky, i també per si —com després es va demostrar— el Sean esguerrava el nostre pla. El que no m’esperava en absolut era que el Sean s’acabés tirant el peix. Ni que la Stephanie em seguís els passos fins a casa de la meva mare.

La vida és plena de sorpreses.

Portava llibres. Les obres completes de Charles Dickens, Serenata, de James M. Cain, i una novel·la de la Highsmith que no recordava haver llegit o que potser havia oblidat. Vaig comprar prou menjar per aguantar una bona temporada i un reproductor de CD nou. Podria posar-me la música que jo volgués, sense haver de sentir els brams espantosos dels grups britànics de joventut del Sean.

La caseta no tenia connexió a internet, però ja m’anava bé.

Vaig vigilar molt d’esborrar les meves empremtes, aturant-me en botigues a l’abast on em semblava que no devien tenir càmeres de seguretat d’última generació. Tot i així, no s’entén que els costés tant trobar-me, quan es van posar a buscar-me. Vaig arribar a la conclusió que no em buscaven amb tant d’interès com segurament li volien fer creure al Sean.

Però això no ho vaig saber fins després. La casa del llac no tenia ni internet ni tele.

NO EM VA PASSAR MAI PEL CAP que la meva germana bessona es convertís en part del nostre pla. Ara, mirant enrere, m’adono que perquè funcionés la necessitava a ella. La necessitava tant com l’havia necessitat sempre, per més que intentés eludir-ho, negar-ho o ignorar-ho. Ho hauria hagut de veure des del principi, que l’Evelyn era una de les peces del pla. Però jo no volia que les coses anessin com van anar.

Ho hauria hagut de veure venir. La meva germana i jo sempre havíem sabut coses l’una de l’altra, per més que no sabéssim explicar ni entendre per què les sabíem.

Anant cap a Michigan vaig tenir molt de temps per pensar. De vegades pensava com l’ésser humà decent que desitjava ser. I de vegades com la maníaca manipuladora que sóc en realitat. Vaig passar la nit en un motel de Sandusky. Un Motel 6 on podia pagar en efectiu.

L’endemà vaig arribar a la casa del llac. El Buick del 1988 de la mare estava aparcat a l’entrada. Jo hauria volgut que fos només un cotxe, un cotxe vell qualsevol, però era el cotxe amb què la meva mare havia estat a punt de matar-nos tantíssimes vegades quan érem petites. Havia estat tancat al garatge des que li havien retirat el carnet per conduir sota els efectes de l’alcohol. La Bernice l’agafava de tant en tant perquè no s’espatllés, però aquell retir forçós l’havia preservat amb totes les ratllades i abonyegadures de la mare. Em vaig dir a mi mateixa que ara el cotxe era de l’Evelyn, però això encara em va fer sentir pitjor. Perquè em vaig adonar que molt aviat —massa— seria meu. ¿Però què en faria, jo? La meva germana seria morta i jo en algun país estranger, una multimilionària que no necessitaria per res el Buick atrotinat de la seva mare.

La porta de la caseta estava tancada amb clau. Vaig trucar. No em va respondre ningú. Com que ningú havia arreglat encara la mosquitera estripada del porxo, m’hi vaig enfilar i vaig entrar-hi per allà. La casa feia pudor, com si hi hagués alguna cosa morta entre les parets. Cada cop que passava això quan érem petites ens espantàvem l’una a l’altra dient-nos que hi havia una persona morta i emparedada a dins. El nostre autor favorit era Edgar Allan Poe.

Normalment era un ratpenat mort entre paret i paret. Últimament se n’estaven morint moltíssims. Dennis Nylon fins i tot havia ajudat a crear una fundació de recerca sobre la malaltia dels ratpenats per fer el llançament de la col·lecció inspirada en la Batgirl. Va ser idea meva. En aquell moment vaig pensar que era per allò, per al que havia treballat: per salvar la vida als ratpenats morts.

Déu meu, no suportava estar sola allà dins. ¿I si l’Evelyn havia canviat d’idea? Més li valia ser-hi. Que no fos morta, sisplau.

Vaig veure al marbre de la cuina les ampolles de la beguda energètica de taronja i les bosses de galetes de núvols i de patates xip que menjava sempre l’Evelyn quan anava col·locada; això si menjava alguna cosa.

—¿Evelyn?

—Sóc aquí!

Vaig anar corrents a l’habitació on dormia quan feia massa fred per dormir al porxo. Durant anys havíem compartit habitació, perquè ens ho passàvem tan bé, parlant, explicant-nos històries i fent-nos por l’una a l’altra! Després ens vam passar anys barallant-nos per quina era la nostra habitació. Fins que vam decidir on dormiria cadascuna: la nostra primera separació.

Vaig obrir la porta.

Sempre t’impacta, veure el teu doble. És com mirar-se al mirall però molt més estrany. El més estrany de tot, en aquell moment, va ser que fóssim alhora tan iguals i tan diferents. L’Evelyn duia els cabells esbullats i crepats, com si hi hagués fet niu algun animaló. Quan em va somriure vaig veure que li faltava una de les dents del davant. Portava uns quants jerseis, un damunt de l’altre. Estava tapada amb tot de mantes però no podia parar de tremolar.

Tenia un aspecte espantós. L’estimava. L’havia estimat sempre i l’estimaria sempre.

La força d’aquell amor va esborrar tota la resta. Tots els anys de discussions i d’angoixa. Les trucades delirants en plena nit, el no saber on era, totes les vegades que l’havia hagut d’arrossegar a un centre de desintoxicació, les decepcions i els ensurts. Tot el ressentiment, tota la frustració i totes les pors van evaporar-se gràcies a l’alegria de tornar a ser a la mateixa habitació que ella. De veure que era viva. ¿Com em podia haver oblidat de la persona més important de la meva vida? No havia estimat mai tant ningú com la meva germana. Tret del Nicky. Però em feia tant de mal que la meva germana no el conegués, que ell no la conegués a ella, que gairebé no ho podia suportar. I potser no l’arribaria a conèixer mai.

Vaig córrer a abraçar-la.

—Necessites un bany —li vaig dir.

—¿Ja estàs manant? —va replicar.

Es va incorporar amb penes i treballs.

—¿I si resulta que el que necessito és un trago de bourbon, una cervesa i dues Vicodines?

Em vaig asseure a l’espona del llit.

—Vas col·locada.

—Que bé que em coneixes —va dir l’Evelyn amb to inexpressiu.

Llavors va afegir:

—Em vull morir.

—No, no et vols morir —vaig replicar—. No et pots morir.

Estava boja d’haver-me pensat que al Sean i a mi ens convenia que es morís. M’havia oblidat de com l’estimava, de com desitjava que fos viva. Ja m’empescaria alguna altra cosa. La portaria amb mi a casa, els diria la veritat al Sean i al Nicky.

—Això no serà com aquella obra de teatre on la noia es passa tota l’estona dient-li a la seva mare que es vol suïcidar. I al final se suïcida. O no. No me’n recordo. No serà com allò —va assegurar.

—Digue’m que no m’ho estàs dient de debò —vaig dir.

—T’ho estic dient de debò. —Va assenyalar la calaixera que tenia jo darrere del cap, amb una dotzena de flascons de pastilles ben arrenglerats, com si fossin bombes cilíndriques esperant que arribés el moment de la detonació—. No ho penso fer de qualsevol manera. No serà cap nyap, t’ho prometo.

—Necessito que continuïs al peu del canó —vaig dir.

—Hem perdut el contacte, per si no te n’havies adonat —va replicar.

—Però això pot canviar. A partir d’ara mateix.

—Tot pot canviar. Mira’m a mi, per exemple, que polida que m’he tornat. Penso deixar la cuina recollida. I el llit fet. No em mataré a dins de casa, que no hagis d’ocupar-te tu del cos. Penso fer-ho a fora, així la feina lletja la farà la mare naturalesa.

—¿Encara et penses que això va de decidir a qui li toca deixar neta la casa? —vaig fer jo.

—Ei! —va replicar l’Evelyn—. Tinc una idea: apunta-t’hi tu també. L’últim banyet al llac. Dues bessones mortes tornant a l’element d’on van sortir. Així no ens caldrà patir per l’altra. O pensar en l’altra. Ni tindrem por de fer-nos grans i morir-nos. Prou atacs de pànic en plena nit. ¿Saps que bé que estaríem? Sense cap preocupació, ni ràbia, ni avorriment, ni necessitats, ni tristesa, ni…

—És temptador —vaig interrompre-la; i per un moment ho va ser. Morir amb l’Evelyn seria el final d’una gran aventura, l’últim cop de porta als nassos al tedi i l’avorriment. Ja us apanyareu, Sean, Stephanie i Dennis! El problema era que el Nicky també se les hauria d’apanyar sol.

—Gràcies, però no puc. Jo tinc el Nicky.

Encara no havia acabat de dir-ho que ja me n’havia penedit.

—Jo en canvi no —va lamentar-se—. Jo no tinc una personeta encantadora que em necessiti. El nebot que no m’has deixat veure mai.

—No podia… Estaves tan… No sabia mai si…

—No pateixis, Em. Ara ja és una mica tard. Sense aquesta personeta encantadora, l’únic que em queda són aquestes ganes tan grans i tan espantoses de morir.

Va posar el canell a tocar del meu. Els dos braçalets de filferro espinós van dibuixar un vuit aixafat. A la meva germana sempre li havien encantat els gestos teatrals.

—S’han acabat les discussions —va dir.

—S’han acabat les discussions —vaig repetir; i de seguida vaig afegir—: Escolta, t’haig de dir una cosa.

—Ja no estimes el Sean —va interrompre’m—. Quina sorpresa!

—No té res a veure amb ell. O potser sí. En part. Escolta, estic desapareguda. Estic fent veure que m’he mort per quedar-me amb els diners de l’assegurança.

—Molt Barbara Stanwyck i Fred MacMurray —va dir l’Evelyn—. M’agrada.

Aquest comentari no l’hauria pogut fer ningú més. El Sean ni pensar-hi, i la Stephanie encara menys. Potser el Nicky, algun dia. Però encara havien de passar molts anys.

—Estàs com una cabra —va afegir—. Però… ara que ho dius… em sembla que ho començo a pescar. M’estic començant a fer una composició de lloc… T’aniria bé que em morís. Podries fer veure que la morta ets tu. Així hi sortiríem guanyant totes dues. ¿Oi que sí?

—¿Com se’t pot acudir una cosa així? —Era l’única persona que realment em coneixia.

—Perquè t’estic llegint el pensament —va dir rient—. M’encanta, això de morir per tu.

—No és veritat —vaig protestar.

—Era broma —va fer ella—. ¿Per què sempre se suposa que la que té sentit de l’humor ets tu? És boníssim. Així totes dues aconseguim el que estem buscant. Per primer cop a la vida, potser.

—¿Sabies que el cinquanta per cent dels bessons moren al cap de pocs anys de la mort del germà? —vaig preguntar.

—Sí que ho sabia —va replicar—. Ho vam llegir plegades a internet, a l’habitació de la teva residència. I ho sento molt. Tu sobreviuràs. Amb una de les dues ja n’hi ha prou.

—T’he buscat cada vegada —li vaig dir—. T’he intentat ajudar cada vegada. Potser trobaries un grup que t’anés bé i deixaries de beure i de…

—I uns collons. Tu només hi posaves pedaços. M’aclaparaves. Com has fet tota la vida, des d’abans que nasquéssim.

—Déu meu, sembla que senti parlar la mare. M’estàs donant les culpes per coses que van passar abans que nasquéssim!

—No et facis la tonta —va replicar l’Evelyn.

Es va fer un silenci. Ella tenia ganes de dir alguna cosa més. Va doblegar els canells amb els palmells endavant, com si estigués empenyent alguna cosa, i es va inclinar una mica enrere. Era el senyal de quan érem petites. Ens podíem enviar un SOS des de l’altra punta d’una habitació. Rescata’m d’aquest pare o aquesta mare, d’aquest convidat a la festa, d’aquest noi…

—Si tingués un càncer terrible, o l’ELA, i et demanés que m’ajudessis a morir —va dir—, sé perfectament que… sé que m’hi ajudaries. Doncs el patiment és el mateix. Només que en una ressonància magnètica no es veu.

—Va, deixem-ho estar. Estic molt cansada. Promet-me que aquesta nit no faràs cap bogeria.

—¿Bogeria? —va fer—. No em penso ofegar, si és això el que em preguntes.

—T’estimo molt —vaig dir—. Però necessito dormir.

La vaig empènyer perquè em fes lloc i em vaig ficar al llit amb ella. Feia una barreja d’olors, entre quadra de cavalls i l’olor que feia de petita.

No vaig aclucar l’ull. O potser sí, en algun moment. Em vaig passar la nit despertant-me i posant-li la mà al pit, com feia amb el Nicky quan acabava de néixer per assegurar-me que encara respirava.

Trobava a faltar el meu nen. Si la meva germana tingués un fill no parlaria d’aquella manera. Esclar que hi ha moltes mares que se suïciden…

L’Evelyn roncava fluixet, d’aquella manera gairebé plàcida que ronquen els borratxos. Era una respiració regular i superficial, interrompuda de tant en tant per algun singlot.

Durant anys tots els meus sentiments envers la meva germana havien anat confluint en un de sol: por. Era com si m’hagués anat preparant per a allò amb infinits assajos. No podia deixar de pensar en la nostra infantesa i en allò que m’havia dit, que si tingués una malaltia fatal sí que l’ajudaria. Intentava no pensar en el fet que la seva mort era precisament el que el Sean i jo necessitàvem per poder dur a terme el nostre pla forassenyat.

Quan em vaig despertar ja era de dia. Vaig trigar un moment a recordar on era. Vaig estirar el braç buscant l’Evelyn. Només vaig palpar el llit. No hi era.

Vaig anar corrents cap a la cuina. Estava llevada, asseguda a la sala d’estar, rosegant una galeta.

—¿Saps que ronques com una desesperada? —em va preguntar—. Sempre has roncat més fort tu. ¿Saps què? Tinc una notícia bona i una de dolenta. De fet és una sola notícia, que curiosament és totes dues coses. La notícia bona és que he canviat d’idea i he decidit continuar viva. La dolenta, que he canviat d’idea i he decidit continuar viva.

La meva reacció inicial va ser de pura alegria. La meva germana no es moriria! La portaria a un centre de desintoxicació, aquest cop l’encertaria. Ho arreglaria tot de manera que no es tornés a espatllar. Els hi presentaria al Sean i al Nicky: la teva cunyada, la teva tieta.

—Quina alegria que em dónes! —vaig exclamar fent-li una abraçada.

Ella la va fer durar una mica més que jo.

Va ser llavors quan em va envair una sensació que no sé com explicar. Va ser gairebé —només gairebé— com si hagués tingut una desil·lusió. Com si em sentís enganyada. Al Nicky el que més el disgusta, el que més al límit d’agafar una enrabiada el posa, és quan creu que passarà una determinada cosa, quan ja la té coll avall, quan se l’ha imaginat perfectament, quan pràcticament l’ha viscut, i al final no passa.

Així era com em sentia jo amb la mort de la meva germana. Ja me l’havia imaginat, m’havia imaginat les coses que faria i el que diria, fins i tot com em sentiria. Havia pensat en tot.

I ara resultava que no passaria mai.

No li hauria hagut de dir mai allò de l’assegurança. Al cap i a la fi érem germanes. Potser tot plegat ho feia només per fer-me la punyeta, perquè podia fer-ho. I sabia com fer-ho. Era la meva germana.

—Tinc una proposta —vaig dir.

—Per variar.

Va ser com si sentís parlar una altra persona. Una altra persona que volia el mateix que jo però no tenia por de dir-ho. Aquesta persona va dir:

—Agafem-ne una de ben grossa abans de fer net per sempre. Tu i jo. Les dues germanes. Com en els vells temps.

Va fer un somriure escèptic. Encara l’estimava, però em feia angúnia veure-li aquella dent que li faltava. Si al final no es moria, també l’hi hauria de fer arreglar.

—L’última vegada —vaig insistir—. Fins que perdem el món de vista. I després expulsarem aquest dimoni del nostre organisme per sempre.

—Ara sí que t’escolto! —va fer la meva germana.

Quan em va semblar que la meva germana m’estava demanant que li fes companyia durant les últimes hores en lloc de descobrir (en part gràcies a mi) una raó per viure, vaig treure tres ampolles de mescal de dissenyador de moda.

Vaig trobar dos gotets petits, adornats amb teranyines i esquitxats d’excrements de ratolí. La nit anterior no hi havia pensat, però em va sorprendre —igual que l’estiu anterior, quan havia estat allà amb el Sean— que ragés aigua de l’aixeta i hi hagués llum. ¿Això volia dir que la mare —és a dir, la Bernice— pagava les factures i feia anar algú perquè vigilés que no es congelessin les canonades? Vaig rentar els gots.

—Anem a seure a la taula de la cuina —vaig dir.

La cuina era plena de fantasmes. Tenia raó jo quan deia que aquella casa estava habitada. L’àvia, l’avi, el pare, la mare… Eren tots en aquella cuina, mirant com l’Evelyn i jo ens omplíem el got i ens el bevíem a les vuit en punt del matí. Això sí que era portar-se malament! L’Evelyn estava tan contenta de tenir a les mans un got ple d’alguna cosa —la que fos— que no es devia adonar que jo només me’n posava una mica. O potser pensava com una bessona: així me’n toca més a mi!

Després del quart o el cinquè got, va preguntar:

—¿Recordes alguna cosa, d’abans de néixer?

Aquí vaig veure que començava a estar borratxa. Sovint em feia aquella pregunta, quan bevia. No se’n recordava que ja me l’havia fet abans.

Li vaig dir que no. Ella va dir que recordava que li clavava puntades de peu.

—Ui, perdó! —Va fer un soroll com de rodes grinyolant—. Val més que parlem d’alguna cosa més agradable.

—¿Quina mena de pastilles has portat? —vaig preguntar.

—Unes de taronges i unes de blanques.

—Prenguem-nos-en una —vaig dir—. Una cadascuna i prou.

—Perquè m’hi obligues, que si no… —va replicar—. Doctor, no és culpa meva! La meva germana bessona és una incitadora.

La vaig seguir fins a l’habitació. Ja començava a caminar una mica torta i titubejant. Va dubtar entre els flascons de pastilles de damunt la calaixera com si fos una farmacèutica o un bàrman que volgués preparar un còctel. Finalment es va decidir a dispensar dues pastilletes de color groc pastel: una me la va donar a mi i l’altra se la va quedar ella.

—Jo m’espero una estoneta —vaig dir.

—Jo me la prenc ara, si no et fa res —va fer ella.

—Vinga, doncs! Avall!

—¿Saps què et dic? Que em sembla que m’emporto el Diazepam a la cuina. Així no caldrà fer tants viatges. Menys desgast.

L’Evelyn va arreplegar tots els flascons de pastilles. L’hauria pogut aturar, però no ho vaig fer. I al cap i a la fi aquesta és la qüestió: jo no la vaig matar, però no la vaig aturar.

Va posar els flascons en fila damunt del taulell de la cuina i va dir:

—No ho hauria de fer, això.

Després es va quedar una estona en silenci, com si estigués esperant que aquell pensament passés de llarg.

—El meu règim farmacològic —va afegir finalment.

Va obrir el primer flascó i va agafar una píndola de color blau elèctric en forma de cor diminut.

La meva germana es va anar posant cada cop més tova, gairebé sentimental. Al cap de poca estona vaig tenir la sensació que ja no estava parlant amb mi. Estava deixant passar el temps, esperant. Ja havia començat a marxar.

—¿Primer record? —va preguntar—. Una coixinera amb cavalls.

—El paper de la paret —vaig dir jo—. Les pinyes del paper de la paret d’on teníem el parc per a bebès.

—¿I de mi? —va preguntar la meva germana—. ¿De mi te’n recordes?

—Me’n recordo que el primer que vas dir va ser el meu nom.

—Molt típic —va replicar. Es va tornar a omplir el got i es va prendre una altra pastilla.

—Déu n’hi do, la tolerància que tinc.

—Jo abans també en tenia molta, ja ho saps —vaig respondre.

—Sí senyora! —va fer la meva germana aixecant una mica el got com si brindés i amb aquell tic del cap que li agafava sempre que s’enfadava, heretat de la mare—. Per la meva germana, que surt molt barata.

—T’estimo —li vaig dir.

Necessitava que aquella informació li arribés bé, i com més aviat millor.

Ella no em va dir que m’estimava. Va tancar els ulls. Es va quedar asseguda a la taula de la cuina amb els ulls tancats molta estona, fins que va dir:

—¿Puc tornar a canviar d’idea? És que en realitat sí que desitjo morir.

Li podria haver dit: «Això t’ho fan dir l’alcohol i les pastilles. Espera’t que et passi l’efecte». ¿M’hauria fet cas, la meva germana?

Però en lloc d’això li vaig dir:

—De vegades has de fer cas del que et dicta el cor. Tu saps el que és millor per a tu. Fes el que tu necessitis fer. No pateixis per mi. Et trobaré a faltar, però sobreviuré.

La carona esblanqueïda de la meva germana va empal·lidir encara més per la impressió. Se’m va quedar mirant. ¿Li estava donant el meu consentiment? ¿Volia que es morís? No li estava dient que continués vivint. No m’estava oferint a protegir-la.

Es va tapar la cara amb les mans. Llavors es va girar, va mirar cap al porxo i va dir:

—¿Saps què et dic? Que em sembla que me’n vaig a nedar una mica… L’aigua freda m’espavilarà… Cinc minuts i torno.

—No hi vagis —vaig dir.

—No pateixis —va respondre la meva germana.

¿Què se suposava que havia de fer? ¿Retenir-la i tancar-la a la seva habitació?

Desitjava creure’m que la impressió de l’aigua freda li faria passar la borratxera i llavors veuria que no es volia morir. Tornaria a entrar i em demanaria que l’ajudés. Jo l’embolicaria amb tot de tovalloles, l’abraçaria i començaríem de cap i de nou. Estàvem a temps de portar-la a algun lloc on li fessin un rentat d’estómac. L’únic que havia de fer era posar-li roba seca i ficar-la al cotxe.

A pastar fang els diners de l’assegurança! Començaria una vida millor. M’emportaria la meva germana a viure amb nosaltres. El Nicky i ella s’estimarien. El Sean s’hi acabaria acostumant. Li trobaria feina a Dennis Nylon. Agafaríem el tren juntes per anar a la feina. El Dennis li podria fer de patrocinador. Estava tan boja que li cauria molt bé.

L’Evelyn es va prendre una altra pastilla i va buidar un altre got.

Es va posar dreta i va anar trontollant cap a la porta.

—Espera’t —li vaig dir—. Vull donar-te una cosa.

Em vaig treure l’anell de diamants de la mare del Sean i l’hi vaig posar al dit. Com que tenia els dits inflats per culpa de l’alcohol em va costar una mica.

—Ui! —va exclamar—. ¿Què és això?

—Vull que el portis tu.

El que realment volia era que algú el trobés. Després. L’Evelyn també ho sabia. Telepatia fins al final. El final definitiu.

—Molt ben pensat —va dir—. Gràcies.

—Vigila —li vaig dir a la meva germana mentre sortia per anar a morir i jo no feia res per aturar-la.

Jo em creia de debò que tornaria. O potser m’ho creia a mitges. O volia creure-m’ho. Em va agafar son. Havia begut més del que em pensava, seguint-li el ritme. Havia dormit poquíssim. No havia menjat res i hi havia perdut el costum. Ja no me’n recordava de com es feia per mantenir els meus antics mals hàbits.

Em vaig estirar al sofà i vaig dormir mitja horeta.

Quan em vaig despertar vaig sortir a buscar l’Evelyn. Vaig començar a córrer resseguint la vora del llac. Vaig cridar-la. No hi havia ningú. No hi podia fer res més.

Vaig tornar a casa. Vaig agafar un parell de pastilles de la meva germana, me les vaig empassar amb mescal i vaig dormir trenta-sis hores.

Em vaig despertar amb el cap clar i conscient que havia matat la meva germana, tot i que encara intentava convence’m que no havia sigut jo. Ella es volia morir. Obligar-la a viure hauria sigut un acte d’egoisme. Potser, per una vegada a la vida, l’havia ajudat —ajudat de debò— a aconseguir el que ella volia.

Ja no em feia gens de por estar sola a la casa… Potser perquè el pitjor que podia passar ja havia passat. Em vaig alegrar de poder estar-me un temps allà tota sola, un temps per acostumar-me a la mort de l’Evelyn. Per recordar la nostra vida. Per pensar qui era jo, qui havia sigut ella i qui era jo sense ella. Hauria hagut de trucar a la policia des del primer moment, però em vaig convèncer a mi mateixa que la meva germana no hauria volgut que ho fes. Hauria volgut que em quedés a la caseta del llac, m’aclarís les idees i deixés passar uns quants dies.

Vaig alimentar-me exclusivament d’entrepans de salsitxa de Bolonya amb pa de motllo i maionesa. La dieta d’una criatura de deu anys. Al Nicky no l’hi deixaria fer, però en aquell moment era l’únic que em venia de gust. El que volia era fer veure, mentre menjava, que l’Evelyn i jo teníem deu anys i estàvem passant l’estiu a la casa del llac.

No parava de passejar amunt i avall per la casa. Em feia por sortir al llac, em feia por el que hi pogués veure. Al vespre, queia al llit rendida molt d’hora i dormia fins l’endemà al matí. Quan vivia amb el Sean i m’havia d’ocupar del Nicky i treballar per al Dennis, tenia una mica d’insomni, però ara m’adormia a l’acte.

Va passar una setmana, després una altra… Vaig perdre la noció del temps.

Vaig endreçar la casa i vaig netejar tot el que havia deixat l’Evelyn pel mig per última vegada. Bé, tot no. Les pastilles i les ampolles d’alcohol les vaig deixar. El cotxe de lloguer el vaig deixar enmig del bosc, vaig tornar caminant a casa i me’n vaig anar d’allà amb el cotxe de la mare.

Vaig posar rumb a les Adirondack i m’hi vaig quedar una temporada.

Potser no era el millor lloc per viure, per a algú com jo. No hi havia prou coses a fer. Tenia ganes de dormir al meu llit. No podia deixar de pensar en el Nicky. Em moria de ganes de sentir la seva veu, la seva conversa deliciosament absurda. Volia ensumar l’olor de llet dels seus cabells. Volia anar pel carrer amb ell agafat de la mà. Volia veure-li fer aquella cara quan em veia esperant-lo a l’hora de plegar d’escola. Al cap de pocs dies ja el trobava tant a faltar que no podia viure del neguit. I de la pena, com si qui s’hagués mort fos el Nicky, i no la meva germana.

Vaig marxar de les muntanyes i me’n vaig anar a Danbury. Semblava un lloc segur, una d’aquelles ciutats on ningú coneix ningú. Vaig agafar una habitació en un motel. I llavors va ser quan em vaig tornar a connectar. Llavors va ser quan vaig entrar a internet i vaig descobrir que la Stephanie no s’havia pogut estar de lligar-se el meu marit.

Jo no havia fet res més que respectar el desig de morir de la meva germana, però en aquell moment em vaig preguntar a mi mateixa si hauria lluitat més per retenir-la, si hagués sabut que el Sean era un fleuma i un traïdor i que el nostre pla era una broma. Ara ell estava vivint amb la Stephanie. I jo estava sola.

I a més la Stephanie es dedicava a turmentar la meva mare, a involucrar tota la gent que jo coneixia en el seu pla demencial per convertir-se en mi. El que la Stephanie s’havia deixat d’explicar al seu blog era el que havia vist quan es va asseure en aquell sofà de ratlles roses i blanques a mirar les fotos que tenia la mare de quan jo era petita.

De quan dues jo érem petites. De les dues Emily d’aquella època.

Sorpresa: tenia una germana bessona!

No em puc ni imaginar la seva consternació davant d’aquella traïció tan monstruosa de la seva amiga, amb qui se suposava que s’ho explicaven tot. ¿Com podia haver-me oblidat d’esmentar-li un detall així sobre mi mateixa?

El Sean es pensava que era morta. I això volia dir que no s’havia cregut el que li havia dit a l’aeroport quan ens vam acomiadar. Necessitava parlar amb el Sean, veure’l, esbrinar què tenia al cap. Com si la decisió de ficar-se al llit amb la Stephanie l’hagués pres amb el cap!

Vaig tornar a trucar a la Stephanie. Com les altres vegades, vaig esperar que estigués sola.

Li vaig dir:

—Si li expliques al Sean el que et va dir la meva mare, et mataré. A tu i al Miles. O potser només mato el Miles i et deixo a tu viva.

—Et juro que no l’hi diré —va fer molt espantada—. T’ho juro.

Això demostrava fins a quin punt era imbècil. Tot i que era conscient de la quantitat de mentides que li havia arribat a dir, em va creure.

El Sean i jo havíem quedat que ens enviaríem un missatge en clau en cas d’emergència. L’hi vaig enviar en un SMS i ell em va respondre el que havia de respondre.

El missatge en clau era «El fotògraf del pànic».

Li vaig dir que quedàvem per sopar en un restaurant on solíem anar al principi d’estar junts, un italià de Greenwich Village on el que pagues és l’espai que hi ha entre tu i la taula del costat. No hi vas pel menjar, sinó per la tranquil·litat. La gent hi va per fer negocis, per declarar-se… i per partir peres.

Quan hi vaig arribar el Sean ja hi era. Jo no sabia gaire com em sentiria quan el tornés a veure. Però de seguida ho vaig saber. Feia cara de burro, li podies llegir el pensament. Al principi em vaig sentir molesta; després, rabiosa. Si mai havia sentit algun amor per aquell home, ja no en quedava res. Estava més mort i enterrat que la meva germana.

Quan em va veure entrar al restaurant, qualsevol hauria dit que estava veient una morta que caminava. ¿Qui es pensava que li havia enviat l’SMS? ¿El meu esperit?

Es va aixecar, com si em volgués abraçar.

—No t’aixequis —vaig dir.

Em vaig asseure. Per sort el centre de flors volcàniques em tapava una mica la visió del meu marit. Era incapaç de mirar-lo. Em venien ganes de clavar-li el ganivet de la carn. Havia matat la persona equivocada. Em vaig dir a mi mateixa: «Tingues paciència. Escolta el que t’hagi de dir. No ho saps, el que està pensant».

—Em pensava que eres morta —va dir—. N’estava convençut.

—Doncs pel que es veu et vas equivocar —li vaig dir molt fredament—. ¿Quina part de «no et creguis que sóc morta» no vas entendre?

—¿I el cadàver? —va preguntar—. ¿I l’anell?

—Els detalls no cal que els sàpigues —vaig dir—. De fet, val més que no els sàpigues. Encara l’hi explicaries a la Stephanie.

Jo mateixa em vaig adonar de la ràbia amb què l’hi havia dit. Havia sigut un error. Em convenia mantenir la calma… Que semblés que mantenia la calma.

—He estat seguint el seu blog —vaig continuar—. Es dedica a escriure sobre la vostra família feliç. Ets un imbècil.

—La Stephanie no significa res, per a mi.

¿Però que no se sentia a ell mateix? ¿Que no veia que allò sonava a diàleg de serial de tarda cursi?

—Demostra-m’ho —vaig fer.

—¿Com? —va replicar, aparentment més espantat encara que quan m’havia vist entrar.

—Trenca-li el cor. Mortifica-la. Mata-la.

No és que li estigués suggerint que matés la Stephanie. L’odiava, però matar-la no arreglaria les coses. Només volia veure la seva reacció.

—Vinga, Emily. Sigues raonable —va dir—. S’ha portat molt bé amb el Nicky. Ens ha ajudat molt. Al Nicky li agrada que estigui per casa. I tenies raó tu. És la cangur perfecta. Així que tinguem els diners ens la traurem de sobre.

¿I m’estava demanant a mi que fos raonable?

Havia sigut un error voler-lo veure. Tot i que necessitava sortir d’allà, vaig dir:

—Potser que sopéssim.

Tenia gana. En acabat havia de tornar amb cotxe a Danbury.

El Sean va demanar costella de vedella molt feta. No vaig poder evitar mirar de reüll aquella costella carbonitzada que feia pudor de crematori. La Stephanie sí que li cuinava el menjar com a ell li agradava. Em va venir una onada de ràbia i de fàstic.

Jo vaig demanar pasta, alguna cosa tova. No responia de mi mateixa, amb un ganivet a la mà.

—Vinga, Em —va dir el Sean. No em deia mai Em. Li havia dit que no em digués mai així. Només m’ho podia dir l’Evelyn. I ara la meva germana era morta. I aquell imbècil, el meu marit, ni tan sols sabia que tingués una germana. La Stephanie sí, però estava convençuda que l’havia espantat prou perquè no digués res de l’Evelyn—. El pla està funcionant… encara podria funcionar… no trigarem a tenir els diners.

Abans que hagués acabat de dir aquella frase jo ja sabia que no els volia, aquells diners, si per tenir-los havia de passar la resta de la meva vida amb el Sean. No valia la pena.

Li vaig dir:

—El pla no incloïa que et tiressis la Stephanie.

—Li diré que se’n vagi. Que això no funciona. Tornarem a estar junts tu i jo i tot serà com abans: tu i jo i el Nicky…

—No podrà ser mai com abans —el vaig interrompre—. Perquè ja t’has ocupat tu que no ho pugui ser.

—Però érem molt feliços —va replicar el Sean.

—¿Ah sí?

La meva germana era morta, i tot i que jo sabia que des d’un punt de vista lògic la mort de l’Evelyn no era culpa del Sean, no podia treure’m de sobre la sensació que ell n’era el responsable.

Li vaig dir:

—No t’ho perdonaré mai. Te’n penediràs molt.

—¿És una amenaça? —va preguntar el Sean.

—Podria ser-ho —vaig afirmar—. I ara que ho dius, ni se t’acudeixi dir-li a la Stephanie que sóc viva i que m’has vist. L’última cosa que vull és que comenceu tots dos a parlar de mi i a intentar endevinar les meves intencions. Ni tots dos junts feu un cervell prou intel·ligent.

Em vaig aixecar i vaig marxar.

A ell l’odiava encara més que a la Stephanie. Per més orgullosa que se sentís dels seus obscurs secrets i el seu blog absurd, la Stephanie era una criatura tan simple que no la podia culpar del que havia passat. Em feia pensar en un spaniel nedant contracorrent. O una nena curteta que només vol fer amistat amb altres nenes com ella.

Amb el Sean era diferent. Era l’única persona al món, a part de la meva germana bessona, que havia deixat que s’acostés, ni que fos una mica, a mi. L’única persona en qui havia confiat. A part del Nicky.

El Sean m’havia traït. Parlava molt seriosament, quan li havia dit que se’n penediria.