FANTASMES DEL PASSAT

Hola, mares!

Deveu recordar totes que he escrit moltes vegades sobre els esforços que vaig fer perquè el Miles no notés la pena tan gran que tenia quan el Davis, el seu pare, es va matar amb el meu germà, el Chris, en un accident de cotxe.

Feia una tarda d’estiu esplèndida. El Davis va perdre el control del Camaro antic que teníem i es van estavellar contra un arbre. Tot el nostre món va canviar en un minut.

Jo vaig perdre els dos únics homes que m’importaven, a part del meu pare, que va morir quan jo tenia divuit anys. I el Miles va perdre el seu pare i el seu estimat oncle.

El Miles només tenia dos anys, però notava que jo estava trista. Vaig haver de ser forta per ell i no ensorrar-me fins que ell ja dormia. Per tant es podria dir que estava ben entrenada (per dir-ho d’una manera positiva) per no perdre els papers ni deixar que els nanos veiessin que preocupada que estava per l’Emily.

Després de posar-los a dormir em vaig prendre una altra copa de vi per calmar-me els nervis. L’endemà em vaig llevar amb mal de cap, però vaig fer com si no passés res. Vaig fer vestir els nens. Sort que el Nicky ja s’havia quedat a dormir moltes vegades, i per tant no se li feia estrany. El Nicky i el Miles tenen més o menys la mateixa talla, així que el Nicky es podia posar roba del Miles. Això també em va semblar una prova que l’Emily tenia la intenció de recollir el Nicky la nit anterior: quan el nen s’ha de quedar a dormir sempre li posa una muda.

L’Emily continuava sense trucar. Jo estava a punt d’entrar en pànic. Em tremolaven tant les mans que, quan els vaig posar als nens els Cheerios al plat, tota la taula i el terra de la cuina van quedar plens d’anelles cruixents. Jo crec que no he trobat mai tant a faltar el Davis, algú que m’ajudés, que em donés consell, que em tranquil·litzés.

Vaig decidir deixar els nens a escola i després aturar-me un moment i decidir què feia. No sabia a qui trucar. Sabia que el Sean —el marit de l’Emily i pare del Nicky— era per algun lloc d’Europa, però no tenia el seu número de mòbil.

Ja m’imagino totes les mares d’allà fora pensant que he trencat les meves pròpies regles. NO US QUEDEU MAI UN NEN A JUGAR A CASA SENSE LES DADES DE CONTACTE PER SI PASSA ALGUNA COSA!!! Telèfon de la feina i de casa dels dos pares, i mòbils. O el d’algun familiar proper o algú legalment autoritzat a prendre decisions sobre qüestions mèdiques. O el nom i el telèfon dels professionals sanitaris que s’ocupen del nen.

El telèfon de l’Alison, la cangur, sí que el tenia. És una persona responsable. Me’n refio del tot, encara que ja sabeu que em fa patir que hi hagi nens que els crien les cangurs. L’Alison em va dir que l’Emily li havia comentat que el Nicky es quedava a dormir a casa del Miles. Bones notícies! No li vaig preguntar quant de temps va dir l’Emily que trigaria a tornar. Em va fer por que no li semblés que… que em faltava un bull, i ja sabem com som de susceptibles les mares quan sospitem que algú dubta de la nostra competència.

Em direu que, a part de ser una irresponsable, estic sonada de no tenir el mòbil del pare del Nicky. No tinc perdó. Només us puc demanar que no m’ho tingueu en compte.

Quan vaig deixar els nens a escola li vaig explicar a la senyora Kerry, la seva fantàstica mestra d’educació infantil, que havien passat la nit junts a casa meva. Vaig tenir l’absurda sensació que si explicava que l’Emily no havia tornat ni havia trucat la posaria en un compromís greu. Com si… com si l’estigués delatant. Acusant-la de ser una mala mare.

Li vaig dir que no hi havia manera de contactar amb l’Emily, però que segur que no passava res. No ens devíem entendre bé sobre quant de temps m’havia de quedar el Nicky. Però, per si de cas, ¿l’escola em podria donar el mòbil del seu pare, el Sean? La senyora Kerry em va dir que l’Emily li havia comentat que el seu marit se n’anava uns quants dies a Londres per feina.

A les mestres del Miles els caic bé. Totes segueixen el meu blog. Estan molt agraïdes que faci comentaris tan positius sobre l’escola i els enviï sempre tants petons i abraçades per la gran feina que fan amb els nostres fills.

La senyora Kerry em va donar el número del Sean. Però mentre tenia el cap acotat sobre el mòbil vaig notar que em mirava amb certa desconfiança. Em vaig dir a mi mateixa que m’estava tornant una mica paranoica, i que la dona només intentava mostrar interès sense que semblés que estava preocupada. Que intentava no fer cap judici de valor.

Em sentia millor, ara que tenia el telèfon del Sean. Li hauria hagut de trucar de seguida. No sé per què no ho vaig fer.

Però sí que vaig trucar a l’empresa de l’Emily, a Nova York.

Dennis Nylon S.A. Ja està. Ja ho he dit. Per a mi i per a moltes de vosaltres, Dennis Nylon és el que eren Dior o Chanel per a les nostres mares. Un déu inaccessible, inabastable i totpoderós.

Li vaig demanar al noi (a part de l’Emily, tots els que treballen allà són pràcticament unes criatures) que em va agafar el telèfon que em passés amb el despatx de l’Emily Nelson. La seva ajudant, la Valerie, em va preguntar mil vegades qui era, exactament. D’acord, ja ho entenc. La Valerie i jo no ens hem vist mai. ¿Però tantes Stephanies hi ha, a la seva vida? ¿I a la de l’Emily?

Li vaig dir que era la mare del millor amic del Nicky. La Valerie em va dir que ho sentia molt, però que l’Emily havia hagut de sortir un moment del despatx. Li vaig replicar que jo també ho sentia molt, però que el Nicky havia dormit a casa meva la nit anterior i que l’Emily no l’havia vingut a buscar. ¿Hi havia algú amb qui pogués parlar? Vaig pensar que totes les mares haurien de tenir una Valerie. Una ajudant! Fem tantes coses i necessitem tanta ajuda!

El Davis tenia dos ajudants, l’Evan i l’Anita. Dos joves amb talent. De vegades tinc la sensació que sóc l’única persona al món que no té un ajudant. És broma, per descomptat. Tenim moltes més coses que la majoria de la gent, però tot i així…

Em va fer l’efecte que alguna cosa no anava bé. La Valerie em va dir que ja em trucaria algú. Però encara ho espero.

De vegades he parlat en aquest blog de la divisió tan feridora i estúpida que es fa sovint entre les mares que treballen i les que es queden a casa. Jo ho he mantingut sempre en secret, però sempre he estat un pelet gelosa de la carrera de l’Emily. Glamurosa, emocionant, amb roba pràcticament regalada! Els números privats dels famosos, les desfilades a les passarel·les… totes aquelles coses tan guais que fa l’Emily mentre jo sóc a casa fent entrepans de mantega de cacauet, eixugant amb la baieta el suc de poma que s’ha vessat i escrivint aquest blog. Això sí, no és que vulgui subestimar com de feliç i d’agraïda estic de poder arribar (de moment) a milers de mares d’arreu del món. I també sé que l’Emily s’està perdent una pila de moments, amb les coses normals i corrents que fem el Miles i jo cada tarda.

A l’empresa de l’Emily no sembla que ningú estigui gaire preocupat. Hi treballa pràcticament des que va sortir de l’institut. El Dennis hauria d’estar anant al telenotícies i suplicant a algú que la busqués.

Tranquil·la, Stephanie. No t’esveris. Tampoc ha passat tant de temps.

Gràcies, mares, em reconforta saber que almenys vosaltres esteu llegint això.

Petons,

Stephanie