¿ÉS TOT CULPA MEVA?

Hola, mares!

Sóc la típica mare! A hores d’ara ja gairebé m’he convençut a mi mateixa que el malentès és només culpa meva. L’Emily em devia demanar que em quedés el Nicky un parell de dies, i no una nit. ¿Però llavors per què la recordo dient-me que el Nicky no es quedava a dormir, que el recolliria com a molt tard a les nou?

Moltes de vosaltres heu comentat en aquest blog que difícil que és quan ets mare mantenir-te connectada amb la realitat: quin dia és, què s’espera de nosaltres, què va dir o què no va dir tal persona… No hi ha res més fàcil que convèncer una mare que una cosa ha passat per culpa seva. Encara que no sigui veritat. Sobretot si no és veritat.

A la tarda ja estava tan obsessionada que gairebé esperava trobar-me l’Emily esperant sota el gran roure que hi ha a l’entrada de l’escola, com fa cada divendres. Estava tan convençuda que la veuria allà mateix que per una mil·lèsima de segon em va semblar que la veia i tot.

No podia ser ella, per una senzilla raó: era dimecres. Em va venir un mal pressentiment d’aquells que et vénen quan no veus el teu fill per enlloc i, durant l’estona interminable que trigues a trobar-lo, et fa l’efecte que t’explotarà el cor. Durant una època al Miles li va agafar la dèria d’amagar-se, i jo perdia l’oremus cada vegada…

Un moment. Tinc un pla. Us en mantindré informades.

Petons,

Stephanie