PETITS FAVORS

Hola, mares!

No era l’Emily, qui trucava. Era un robot explicant-me que havia guanyat un viatge al Carib.

¿On érem? Ah, sí:

L’estiu passat, mentre preníem el sol plegades a la piscina municipal i els nens xipollejaven a la piscina petita, l’Emily em va dir:

—Em passo la vida demanant-te favors, Stephanie. I t’estic molt agraïda. Però ¿oi que no et sap greu, si te’n demano un més? ¿Et podries quedar el Nicky perquè el Sean i jo poguéssim marxar el cap de setmana que ell fa anys a la caseta de la meva família? —Ella en diu sempre caseta, però suposo que la segona residència que té la seva família a la vora d’un llac del nord de Michigan és alguna cosa una mica més sofisticada—. No m’ho pensava, que el Sean em digués que sí, i ho vull deixar tot ben lligat abans que canviï d’opinió.

No cal dir que li vaig dir que sí. Sabia com li costava allunyar el Sean del despatx.

—Amb una condició —li vaig dir.

—El que vulguis —va replicar—. Demana’m el que sigui.

—¿Em podries posar una mica de protecció solar en aquesta part de l’esquena, que no hi arribo?

—Amb molt de gust —va fer, enriolada. Quan vaig sentir la seva mà menuda i forta escampant-me l’oli sobre la pell, vaig recordar com m’agradava anar a la platja amb les amigues a l’època de l’institut!

El cap de setmana que van marxar l’Emily i el Sean, el Miles, el Nicky i jo ens ho vam passar bomba. Piscina, parc, una pel·li i hamburgueses i verduretes a la planxa.

Fa un any que som amigues, l’Emily i jo, des que els nostres fills es van conèixer a l’escola bressol. Aquí teniu una foto que li vaig fer aquest estiu al Six Flags,^[1] tot i que no se la veu gaire bé. És una selfie de tots quatre, nens i mares. Els nens els he tret. Ja sabeu el que penso sobre això de penjar fotos dels fills.

No sé quina roba portava, el dia que va desaparèixer. No la vaig veure, quan va deixar el Nicky a escola. Aquell dia va arribar una mica tard. Normalment els busos arriben i descarreguen les criatures tots a la mateixa hora. Els professors van de bòlit saludant els nens i fent-los entrar com un ramat a dins. No m’estranya que no se’n recordin de quina roba portava l’Emily ni de si estava tan alegre com sempre o se la veia angoixada.

Segurament tenia l’aspecte que té quan va al despatx: el d’una executiva del món de la moda (aconsegueix roba de disseny amb uns descomptes bestials) que se’n va a treballar a Nova York. Aquell matí m’havia trucat molt d’hora.

—Sisplau, Stephanie, necessito que m’ajudis. Per variar. M’ha sortit una emergència a la feina i plegaré tard. L’Alison té classe. ¿Em pots recollir el Nicky d’escola? Te’l passaré a buscar al vespre, a les nou com a molt tard.

Recordo que vaig pensar: «¿Què es deu considerar com a emergència, al món de la moda? ¿Que els traus hagin quedat més petits del compte? ¿Que algú hagi cosit una cremallera al revés?».

Li vaig dir:

—Oi tant. Estic encantada de poder fer-te un favor.

Un petit favor. La mena de favors que ens fem les mares cada dos per tres. Els nens es posarien contents. Jo juraria que recordo haver-li preguntat a l’Emily si volia que el Nicky es quedés a dormir. I juraria que em va dir que no, gràcies. S’estimava més veure’l al final d’un dia tan dur, encara que ja dormís.

Vaig recollir el Nicky i el Miles a l’hora de plegar. Estaven eufòrics. Es tenen aquell amor de cadellets dels nens petits. Molt més que si fossin germans, perquè si ho fossin es barallarien.

Van estar jugant la mar de bé a l’habitació del meu fill i als gronxadors, mentre jo els mirava per la finestra. Els vaig fer sopar. Un sopar saludable. Ja sabeu que sóc vegetariana, però com que el Nicky només vol menjar hamburgueses, vaig fer hamburgueses. No sé quantes vegades he parlat en aquest blog sobre els esforços que faig per trobar l’equilibri entre menjars bons i nutritius i el que els ve de gust a ells. Van comentar una cosa que havia passat a escola: es veu que havien enviat un nen a veure el director perquè no havia fet cas a la mestra ni després de fer-lo fora de classe una estona.

Es feia tard. L’Emily no trucava. Era molt estrany. Li vaig enviar un SMS i no em va respondre. Això era encara més estrany.

Bé, havia dit emergència. Potser havia passat alguna cosa en una fàbrica d’algun dels països on es fabrica la roba. Em fa la impressió que la cusen esclaus, però això valia més no dir-ho. Potser es tractava d’algun altre escàndol amb el seu cap, el Dennis, que ja ha tingut uns quants episodis d’abús de substàncies molt publicitats. No seria el primer cop que l’Emily havia d’intentar minimitzar els greus danys causats. Potser estava en una reunió i no podia sortir. Potser era en algun lloc on no hi havia cobertura. Potser havia perdut el carregador.

Si coneguéssiu l’Emily sabríeu que era molt improbable que hagués perdut el carregador. O que no trobés la manera de trucar per preguntar com estava el Nicky.

Les mares estem molt acostumades a estar en contacte. Ja sabeu com ens sentim quan intentem localitzar algú. Ens agafa com un desfici. No parem de trucar i d’enviar missatges mentre intentem contenir-nos i no tornar a trucar i enviar un missatge perquè acabem de trucar i d’enviar un missatge.

Cada cop que trucava em sortia la bústia de veu. Sentia la veu «professional» de l’Emily —alegre, fresca, molt d’anar per feina— que deia: «Hola, heu trucat a l’Emily Nelson. Sisplau, deixeu el missatge i us trucaré tan aviat com pugui. Fins ara!».

«Emily, sóc jo! La Stephanie! Truca’m».

Va arribar l’hora de posar els nens a dormir. L’Emily no havia trucat encara. No havia passat mai. Vaig sentir aquell pessigolleig de por a la panxa. De pànic, en realitat. Però no volia que els nens ho notessin, sobretot el Nicky.

No puc continuar escrivint, mares. Estic massa afectada.

Petons,

Stephanie