EMILY

Espiar. Només la paraula ja té alguna cosa que em fa venir basques i al mateix temps m’encanta. Espiar. Em fa sentir aquella mena de rebombori que et notes a la panxa un segon abans de baixar en picat a la muntanya russa. Hi ha gent que faria el que fos per tenir aquesta sensació. I, com diu la cançó, jo en sóc un cas vivent.

He estat espiant la Stephanie, el Sean i els nens. Només de pensar en la paraula em ve el mateix mareig i la mateixa excitació que quan m’acosto sense fer soroll a la finestra de la meva cuina i observo la Stephanie fent de mi. Dormint amb el meu marit, educant el meu fill, socarrimant aquells trossos fastigosos de vaca morta a la meva cuina. Si haig de ser sincera —aquesta expressió l’hi he robat a ella, que la diu constantment; segurament deu ser perquè hi ha poques vegades que ho sigui—, sento més fascinació que ràbia.

Això d’espiar la Stephanie a casa meva és com jugar amb una mena de casa de nines en tres dimensions i imatges reals. Com si les persones que hi ha a dins fossin unes figuretes animades que jo puc anar movent. Els puc fer fer coses. I les puc controlar amb la meva arma màgica: un telèfon de prepagament.

Marques el número màgic, i el ninotet que es diu Stephanie corre cap a la finestra.

La casa se la pot quedar, però vull que em torni unes quantes coses. El marit també se’l pot confitar, ara que el fet que es fiqui al llit amb ella ha deixat demostrat definitivament que és un imbècil rematat.

L’únic que vull és el Nicky. Vull que em tornin el meu fill.

De petita ja em passava la vida amagada, espiant. M’ajupia sota les finestres o m’estirava a l’herba esperant que algun adult fes alguna cosa una mica més lletja i més íntima que preparar-se un cafè, mirar a dins de la nevera o (en el cas del meu pare) fumar d’amagat al porxo. Vaig veure on amagava la mare les ampolles de licor i vaig poder constatar que havia d’anar cada dos per tres a agafar aquell diccionari tan gruixut de la llibreria. ¿Quina paraula buscava? Darrere del llibre hi havia l’ampolla. Vaig veure la meva mare bevent en quantitats tan industrials que al final ja no em semblava un secret, sinó una cosa absolutament normal. No m’estranyava gens. La pobra dona estava casada amb el meu pare, un conegut ginecòleg i criador d’orquídies exòtiques que batejava cada nova soca d’orquídies modificades per bioenginyeria amb el nom d’alguna de les seves «pacients preferides».

Molt de tant en tant, em saltava el codi de silenci i vigilància màxima del bon espia. Una mare borratxa, quina imbecil·litat! Li posava aigua a l’ampolla de ginebra i em quedava mirant des de la finestra com bevia a morro de l’ampolla, tot i que si a mi m’hagués pescat bevent llet directament del bric m’hauria matat. Després del primer glop feia cara d’estranyada, com si estigués intentant recordar quin gust se suposava que havia de tenir. Llavors s’acabava tota l’ampolla, la ficava en una bossa de paper i se l’enduia a fora per llençar-la al contenidor que hi havia a la vorera.

Quan anava a secundària vaig començar a fer algun glopet de ginebra jo també, i després glopets cada cop més llargs. Ella no se’n va adonar mai, o almenys no en va dir mai res. Dues figures de cartró a mida real haurien mostrat més interès per la seva filla que els meus pares. Quan treballes a Dennis Nylon et trobes molta gent que, després d’unes quantes copes, t’expliquen que se senten orfes. Cada cop que sento dir aquesta paraula, penso: «Això és que no has conegut els meus pares». Esclar que ara seria difícil. El pare va morir fa vuit anys, i la mare no està en condicions de tenir una conversa sobre els errors que va cometre com a mare.

Tothom té una infantesa terrible, tothom continua pensant que se suposa que ha de ser la glòria. Que la infantesa de tots els altres és el paradís. És el missatge que rebem de les pel·lis i la tele. Quan ets petit et penses que la teva família és l’única que no és tan feliç i tan guai com les de les comedietes de la tele. El més curiós és que jo no deixaria mai que el Nicky veiés la versió d’ara d’aquells programes que ens rovellaven el cervell, i en canvi la seva vida (família de classe mitjana alta establerta a l’extraradi amb uns pares que l’estimen) s’assembla més a la dels que surten a la tele que la que vam tenir el Sean i jo, que sí que miràvem aquests programes.

Vull que el Nicky sigui feliç. És l’única cosa, l’única, que sé que vull.

Quan et fas gran descobreixes que no eres l’única criatura desgraciada, i això està bé. Està bé si ets dels que s’alegren de saber que hi ha algú altre que ha tingut la mateixa mala sort que tu. A la Stephanie li agrada creure que tothom ha de passar pel mateix camí pedregós. Per més que digui que no arribes mai a conèixer una persona, en el fons ella creu que sí que és possible. Li agrada creure que hi ha una altra persona que està patint igual o més que ella. Si tens un problema amb el teu fill, es veu que t’ajuda saber que hi ha altres mares amb el mateix problema. Si desapareix la teva millor amiga, es veu que et reconforta saber que allà fora hi ha moltes dones que també han hagut de veure com desapareixia la seva millor amiga.

Es tracta d’un grup demogràficament poc rellevant que esperen que els truquin de la tele per poder explicar al reporter que estan seguríssimes que ho va fer el marit.

Durant el dia la Stephanie s’asseu al petit estudi que s’ha muntat al porxo —el meu porxo— amb un escriptori de persiana passat de moda i que ocupa més que un tanc i una estora trenada rodona. Tot molt casolà i cursi. El paradís de la mare bloguera. Però pel que es veu ha deixat d’escriure al blog.

Hi havia dones desconegudes que ho sentien per la Stephanie, quan em va perdre a mi. La seva millor amiga. Li enviaven records i abraçades i emoticones de cors i cares tristes.

Des del dia que vaig desaparèixer que m’he hagut de contenir molt per no posar-me a jugar amb el caparronet de la Stephanie. Pràcticament era com tenir captiu el meu propi cervell. Ara que acabo de començar a torturar-la una miqueta, trobo que és bastant distret. Però també dolorós. Al cap i a la fi, allò és casa meva, el meu marit, el meu fill.

El fet que el Sean pugui estar amb una persona així fa que el vegi amb uns altres ulls. Encara que només estigui utilitzant la Stephanie per superar el dolor per la meva pèrdua. En teoria li podria concedir una altra oportunitat, fer-li saber que no sóc morta. I comprovar quant triga a deixar tirada la Stephanie. Seria divertit de veure-ho.

Però ja ha suspès un examen; dos exàmens, de fet. I no li penso oferir cap repesca.

La clau era que la Stephanie no era gaire llesta. Era això el que necessitàvem. Per això la vaig triar a ella.

A la Stephanie no li vaig explicar mai que la mare bevia. No era una cosa que tingués ganes d’anar explicant a tothom. El Sean ho sabia perquè a la seva mare també li agradava prendre’s un got ben ple d’aquella porqueria de xerès dolç, i per tant era una cosa que teníem en comú.

Pràcticament era l’única cosa que el Sean sabia de mi. Jo vigilava molt amb la informació que li donava. Em guanyo la vida —me la guanyava— fent això, controlant la informació. Per això em pagava el Dennis. Abans que la majoria de la gent sabés què era la desinformació, jo ja podia fer que una estada decretada pel jutge al camp d’entrenament d’un centre de desintoxicació en ple desert semblés unes vacances de dues setmanes d’orgia salvatge de drogues i de sexe a Marràqueix. Podia fer que qualsevol cosa semblés qualsevol altra cosa. Podia fer que un fracàs com la Batgirl semblés la nova sensació del planeta.

Al Sean només li explicava les coses que el feien sentir com jo, mai res que el fes sentir diferent. Això comportava ometre certs detalls bastant bàsics. Ostres, quina mania que tenia la Stephanie de donar la tabarra amb això dels secrets! Mentre l’escoltava, encara que fos a mitges, pensava: «Se n’han de tenir, de secrets. Els necessitem per viure en aquest món». Jo en tinc la tira. Més dels que em tocarien. Si tu sabessis!

A còpia d’espiar la meva mare vaig aprendre que no som conscients que ens observen. Ens agrada creure’ns que estem alerta. Ens enganyem a nosaltres mateixos pensant que tenim alguna cosa en comú amb els animals que són capaços de sobreviure en llibertat. Però hem perdut aquest instint, aquest sisè sentit. No hi sobreviuríem ni un dia, en estat salvatge. Sobretot si estiguéssim envoltats de depredadors.

Però n’hi ha prou amb un, de depredador. I de moment sóc jo.

Si no es veu ni se sent res, podríem tenir el bosc de darrere de casa infestat de franctiradors. Podríem tenir un pervertit vivint a l’altra banda del pati de sota el nostre pis, amb els prismàtics enclastats als ulls i pregant al déu dels pervertits perquè ens despullem ja.

Al primer pis on vaig viure a Nova York, al principi de treballar a Dennis Nylon, hi havia un paio d’aquests a l’altra banda del carreró.

El vaig enxampar. Una panxa immensa i fofa, samarreta imperi, prismàtics de superespia i els pantalons abaixats fins als genolls. Me’l vaig quedar mirant, aixecant el dit del mig des de la finestra. S’hi va tornar. Va abaixar els prismàtics. No va deixar de mirar-me als ulls ni un moment.

No ho podia suportar i vaig canviar de pis. Vaig perdre la fiança.

Però vaig aconseguir un pis més maco.

Li vaig demanar un augment al Dennis i me’l va donar. Li encantava aquella sensació de ser tan poderós que em podia llançar un grapat de xavalla i salvar-me d’un pervertit.

Ara la pervertida del barri sóc jo. La Stephanie necessita que la rescatin. De mi.

Hi ha una pel·lícula que m’encanta. El fotògraf del pànic. És anglesa. Va d’un assassí en sèrie psicòpata que es grava a ell mateix matant dones. Es dedica a travessar noies guapes amb un arpó lligat a una càmera i així pot gravar la seva cara de pànic. Un autèntic artista, un autèntic malalt.

És la pel·lícula preferida del Dennis Nylon. Així que almenys teníem una cosa en comú.

Va ser una d’aquelles pel·lis que li ensorren la carrera al director. Tothom veu que el paio està malalt i ningú vol treballar amb ell. Sobretot si a més la pel·li perd diners. El fotògraf del pànic era massa avançada per al 1960. Fins i tot ara, seria massa avançada. Però per a mi no, ni per al Dennis.

Em va estranyar que el Sean no l’hagués vist, sent anglès i havent-se fet durant una època amb gent extravagant. ¿Els seus amics no miraven pel·lícules d’aquestes? No l’hi podia preguntar a ningú, no havia mantingut el contacte amb ningú d’aquells temps. Els seus fantàstics amics de la universitat no s’havien dedicat a les finances, i quan jo el vaig conèixer ja no es feien. Vaig saber que seria meu si jo volia, que només em calia fer-li creure que si estava amb mi seria el tio més guai del món.

El Sean sabia tancar tractes, guanyar diners, fer negocis, però no havia tingut mai una història d’amor de debò. Jo li vaig ensenyar què era la passió. Li vaig fer creure que no podia viure sense mi. Era tan fàcil reprogramar-lo, convence’l que era ell qui tenia el control! Era part del seu atractiu. Un punt extra que s’afegia a la seva traça al llit: era pacient, creatiu i apassionat. Això li donava molts més punts dels que li haurien tocat si fos una virtut més freqüent entre la població masculina. Hi ha molts homes que fan l’amor com si tinguessin un taxi esperant al carrer amb el taxímetre en marxa.

Jo podia convertir el Sean en el que ell volgués ser. L’únic que havia de fer era esbrinar què volia ser.

Ens vam conèixer en un sopar especialment horrible al Museu d’Història Natural. Jo em vaig passar mitja nit amb llàgrimes als ulls perquè tot sortia malament: primer un important inversor havia caigut escales avall, i després el xef, un cuiner cèlebre i caríssim, s’havia escapçat la punta del dit. Jo estava suant la cansalada perquè ningú s’adonés de les cagades més grosses, perquè el Dennis s’hauria posat com una moto i ens hauria despatxat a tots.

El Sean se’m va presentar tot sol dient que treballava per a la societat d’inversions que col·laborava amb Dennis Nylon. Jo vaig fer com si ja ens coneguéssim, per si de cas, tot i que estava segura que si fos així me’n recordaria.

Em va dir: «¿I si sortíssim algun dia a sopar junts?».

Així de dolç, així de tranquil, així de clar.

Al cap de pocs dies el vaig convidar al meu apartament a mirar El fotògraf del pànic en DVD. Era la nostra tercera cita. Invitar un tio atractiu, ric, bàsicament una persona decent i recta, a mirar la teva pel·li preferida, que va sobre un assassí en sèrie psicòpata, és alhora una prova i un risc. Fer veure que la meva pel·li preferida era Somriures i llàgrimes hauria sigut el mateix que abandonar abans de començar. ¿Qui voldria estar amb un paio que volia una dona així?

Vam mirar El fotògraf del pànic arraulits l’un a l’altre, amb el braç d’ell a la meva espatlla. Ja ens havíem estrenat, i amb sexe del bo; més que bo: boníssim. Per tant suposo que va pensar que allò de fer alguna cosa que no fos sexe del bo era una manera de demostrar la seva capacitat d’autocontrol i la seva bona educació. No voldria semblar freda ni presumptuosa, però haig de dir que ell es pensava que al llit era més bo del que era en realitat. Jo crec que tenia una experiència molt limitada, basada sobretot en relacions ensopides amb universitàries angleses insatisfetes i becàries del banc frustrades.

Estava mirant una pel·li que m’agradava a mi per fer-me contenta. Jo ja havia tingut prou nòvios per saber que els tios fan aquestes coses, al principi d’una relació. Després, o se’n van a una altra habitació o et demanen que te’n vagis a l’altra tele; això si no agafen el comandament i posen el partit de bàsquet.

No ens vam dir res en tota la pel·li. En acabat va dir «brillant» amb aquell to tan repel·lent dels anglesos i va afegir: «Però una mica passada de voltes, ¿no trobes?».

No havia superat la prova! L’havia trobat una mica passada de voltes. ¿I si era un d’aquells bledes que es pensen que la gent és bona i que eviten qualsevol llibre i qualsevol pel·li on surti una miqueta de dolor, de patiment o de violència? N’hi ha més dels que sembla, allà a fora.

Però no, no ho era. Només estava fent veure que era un bon noi. O potser era un bon noi fent veure que era un noi dolent. El va excitar moltíssim. El va posar calent que m’agradés El fotògraf del pànic. Ho va trobar sexi. Feia por però era collonut. Era el tipus de pel·lis que els agraden als tios. Ell es pensava que les noies, en canvi (potser perquè fins aleshores havia tingut sempre nòvies avorrides), l’únic que volien era arribar a casa del despatx, seure arraulides amb una copa de Pinot gris i mirar l’últim remake de Jane Austen de la BBC.

A mi em va més el tequila; o millor encara, el mescal. Això sí: davant del Sean, mai.

Després va resultar que era un gran fan de sèries de gènere negre, com Breaking Bad o The Wire. A mi no em deien gran cosa, però als tios de la feina els encantaven. Jo no em quedava amb els personatges.

Vam fugir a Las Vegas. Sense avisar ningú. Ens vam casar a l’Elvis Chapel i després ens vam passar tres dies seguits al llit en una suite del Bellagio. Va ser una escapadeta la mar d’agradable: sexe, servei d’habitacions, xampany i tele. Lluint-nos l’un amb l’altre.

No es pot dir que fos gaire intel·ligent per part seva proposar-me que anéssim a visitar la seva mare al nord d’Anglaterra de viatge de lluna de mel. Em va insistir molt que si era tot tan verd, que si l’erm era tan romàntic… Sabia que m’encantava Cims borrascosos, i del seu poble fins a la casa parroquial de Haworth, on havien viscut les Brontë, hi havia només una hora.

Dos dies d’un plugim depriment, un fred espantós, una pluja que t’anava calant, i uns núvols tan baixos que no es veia ni l’erm. No suporto aquella sensació que el fred et travessa la pell i se’t fica als ossos. ¿I tot plegat per què? ¿Perquè el Sean i jo poguéssim recórrer a pas de formiga una caseta lúgubre plena de turistes adolescents i de llàgrima fàcil? ¿I perquè després anéssim a passar la nit en una casa humida, glaçada i plena de floridura, envoltada de cases idèntiques a banda i banda, amb una dona amb cara de bruixa arrugada i amargada a qui no li queia bé ni el seu propi fill, i per tant jo encara menys?

Per norma general intento que la gent no em faci pena. No crec que sigui bo per a la persona que és objecte de compassió ni per a la persona que sent aquesta compassió. Però quan vaig veure aquella casa! Aquell terra de linòleum ple d’esquerdes, aquelles estufes de butà pudentes, aquelles cortines fosques i gruixudes i aquells mobles impregnats de l’olor de tots els guisats de xai que havien cuinat allà des que Enric VIII era rei! Pobre Sean!

Un dia, mentre el Sean era a fora fent la compra, li vaig oferir a la seva mare un glopet de la meva petaca. Vaig fer les presentacions pertinents: mare del Sean, et presento el José Cuervo. José, et presento la mare del Sean. (En realitat era Herradura; el tequila barat em fa venir mal de cap). Després de tota la vida bevent xerès, per a la dona va ser tota una revelació. Quan li vaig dir que si l’hi explicava al Sean la mataria, va deixar anar una rialla, una mena de he he he escanyat. Es pensava que l’hi deia de broma.

Aquella nit se’n va anar a dormir d’hora perquè el Sean no veiés que estava borratxa. Tot plegat va crear com una mena d’aliança secreta entre totes dues que va fer que la nostra estada allà fos gairebé distreta. Només gairebé.

Ai, sí! Sí que va passar una cosa divertida!

Jo havia patit tota la vida atacs d’un avorriment sufocant i, de la mateixa manera que hi ha gent que nota que està a punt de tenir un atac de migranya o de vertigen, notava quan estava a punt d’agafar-me una crisi. Sabia que, si no volia sucumbir-hi o fer-ne alguna que després lamentaria, havia d’actuar. Em passava des de petita, i havia anat aprenent que si no no marxaria. Era com una picada d’un insecte que no pots deixar de rascar.

Per això li vaig robar l’anell a la mare del Sean.

Era molt maco, un safir amb dos diamants enormes a banda i banda encastats en un senzill anell d’or. Quan feia poc que havíem arribat li vaig dir que m’encantava, i em va clavar un rotllo sobre com estaven tallades i encastades les pedres, sobre el marit, que l’hi havia regalat abans de casar-se, sobre l’anterior propietària de l’anell, i sobre tota la història completa fins a l’era dels neandertals. Va arribar un punt que ni la sentia. Ja no me’n recordo si ho vaig decidir en aquell moment, que l’hi robaria, o si va ser un impuls que em va venir quan se’m va presentar l’oportunitat.

Aquella nit m’ho vaig fer anar bé perquè la mare del Sean anés una mica alegre, com sempre. Em va estranyar que el fill no s’adonés que la mare estava més desagradable i hipercrítica que de costum, que ja és dir. Suposo que el pobre tenia poques expectatives. Aquella nit li va donar la tabarra perquè se n’anés a la sala d’estar a mirar la tele mentre «les noies» recollíem la cuina. Va deixar amb molt de compte l’anell a l’ampit de la finestra que hi havia a sobre de la pica perquè no li passés res mentre rentava els plats, i se’n va anar fent tentines cap al lavabo.

Jo em vaig posar l’anell a la butxaca. Així de fàcil. Ara el veus, ara no el veus. ¿Impuls? ¿Premeditació? No ho sé. Tant se me’n dóna. No sóc una cleptòmana. Va ser una ocasió especial.

No va trobar a faltar l’anell fins que vam haver acabat de rentar els plats. De cop i volta va embogir. Gemegava com un animal ferit. El seu anell! El seu preciós anell! No era on havia de ser! No era enlloc! ¿I si l’hi havia xuclat la pica? Hauria hagut de vigilar més! ¿Com s’ho faria per viure sense ell?

Vam regirar tota la casa. El pobre Sean, el fill obedient, va haver de baixar al soterrani a desmuntar aquelles canonades tan fastigoses, no fos cas que encara hi fos.

¿I sabeu què? Doncs que no va aparèixer mai, l’anell. Quan ens va dir adéu encara estava plorosa, molt més disgustada per l’anell que no pas perquè el seu fill i la dona amb qui s’acabava de casar marxessin.

L’hi vaig fer notar al Sean quan ja érem a l’avió, tornant cap a Nova York. En business.

Li vaig dir:

—La teva mare s’estimava més aquell anell que a tu.

—No siguis tan dura amb ella, Emily —em va dir.

Llavors em vaig treure l’anell de la bossa i l’hi vaig ensenyar. Quina alegria que va tenir.

—L’has trobat! —va exclamar—. Ets el meu àngel! Que contenta que es posarà la mare!

—No —li vaig dir—. L’hi vaig prendre jo. I no tinc cap intenció de tornar-l’hi. Ella se l’emportaria a la tomba. I seria una pena.

¿Era una mostra del meu estrany sentit de l’humor americà? ¿Una broma? Va apuntar un mig somriure, perquè veiés que havia captat l’acudit.

Però no era cap acudit.

—¿L’hi has robat?

Vaig arquejar les celles i em vaig arronsar d’espatlles.

—El volia per a mi —vaig dir—. I el vaig agafar.

—L’hi has de tornar. Li diré a la mare que et devia caure a dins de la bossa quan éreu a la cuina i que no l’has trobat fins ara.

—Sisplau, vida, abaixa una mica la veu. —Les hostesses ens estaven mirant. ¿Ja tenien la primera discussió de la lluna de mel, aquella parelleta acabada de casar? (El Sean els havia explicat que estàvem de viatge de nuvis).

—No l’hi penso tornar —vaig dir—. ¿Què vols que faci, la teva mare? ¿Extradir la dona del seu fill i fer que l’arrestin? I ni se t’acudeixi dir-li que l’he trobat ni que ha acabat a les meves mans sense voler, perquè li diré que el vaig robar. Amb tota la intenció. ¿I què creus que li farà més mal? ¿Pensar que ha perdut l’anell, o saber que el seu fill s’ha casat amb una lladre mentidera i sàdica que vol fer-los patir tant a ella com al seu fill?

No ho vaig fer pas amb aquesta intenció, de fet. Jo no volia fer patir ningú. Jo només volia l’anell. M’agradava. No entenia per què no era meu.

—Potser que li diguis que l’hi vas robar tu per donar-me’l a mi —li vaig deixar anar.

Se’m va quedar mirant. Va veure la meva determinació. Jo vaig veure que tenia por de mi… d’alguna cosa de mi que fins aleshores no havia sospitat mai. Hi havia moltes coses de mi que no sabia, coses que no va arribar a descobrir mai… i que potser no descobrirà mai.

¿Què es devia pensar que era capaç de fer? No va quedar mai clar. ¿Però per què devia decidir pujar una criatura amb algú en qui no confiava i que li feia por? Suposo que perquè m’estimava. I potser estava enamorat de la por.

—I ara —vaig dir després de demanar més xampany—, em posaràs aquest anell al dit i em diràs que m’estimaràs tota la vida. Digues: «Rep aquest anell en senyal del meu amor i la meva fidelitat per sempre».

—Ja en tens un, d’anell de compromís —va replicar.

—M’agrada més aquest —vaig insistir—. Ja me l’he venut, el que em vas regalar tu. ¿No te n’havies adonat?

De fet el dia abans encara el portava. Me’l vendria quan arribés a casa.

El Sean em va agafar la mà, em va posar l’anell de la seva mare al dit i, amb veu tremolosa, va dir:

—Rep aquest anell en senyal del meu amor i la meva fidelitat per sempre.

—Per sempre —vaig repetir—. Però de moment… vine a veure’m al lavabo d’aquí a vint segons. Truca dos cops.

Vam fer-ho drets, jo amb el cul contra la pica, al lavabo diminut de l’avió. El tenia. Ja era meu.

FINS ARA no se m’havia acudit mai que el Sean pogués ser una persona tan estúpida i feble. Prou estúpida per ficar-se al llit amb la primera dona que li havia deixat clar que, si ell volia, era seva.

Ja ho sé, que es pensa que sóc morta, tot i que li vaig dir molt clar que no es cregués cap informe que certifiqués la meva mort. ¿Tant li costava, seguir unes instruccions tan simples? ¿Li havia d’especificar que no es cregués res del que digués l’informe de l’autòpsia? ¿Li havia d’especificar que per més que li entreguessin el meu anell —l’anell de la seva mare—, això no volia dir que fos morta? Esclar que, si hem de ser justos amb ell, ni tan sols jo m’esperava que li arribés l’anell. Això va ser de més a més, una casualitat. Una altra vegada, havia tornat a funcionar la màgia de l’anell de la mare del Sean.

El Sean és un tipus honest. Massa honest. Massa confiat, com s’ha vist. I, en general, massa simple.

Li vaig dir: no seré morta. Et diguin el que et diguin, no seré morta. Com aquells avisos dels contes de fades. No et giris per mirar-me quan estiguis sortint de l’infern. I, com sempre, l’heroi acaba cagant-la.

Però, encara que s’ho hagués cregut, que m’havia ficat, borratxa i fins a dalt de tot de pastilles, en un llac gelat i mortal, ¿no se suposa que el decent és deixar passar un període de dol? ¿Que ell necessita un temps per superar la pèrdua, començar a oblidar-se de mi i recuperar-se? ¿Per trobar forces per «tirar endavant», tornant a citar la Stephanie? Potser al cap d’un període de temps convenient el Sean trobaria una dona a qui mai arribaria a estimar i a desitjar com a mi, però que li cuinaria, li tindria la casa neta i es cuidaria del Nicky.

¿Però amb la meva «millor amiga» Stephanie? Fa angúnia i tot! És insultant que la pugui mirar a ella després d’haver-me vist a mi! És una desgraciada que viu consumida per la culpa, decidida a purgar els seus pecats sent la millor mare de la història. És com una estora de bany peluda fent veure que és una persona.

Em treu de polleguera, que el Sean estigui amb ella. ¿Com em vaig poder casar amb un paio que li tira els trastos a la Stephanie així que li diuen que sóc morta?

Potser sí, que s’imposa una revenja…

És l’estupidesa del Sean, el que veig des de darrere d’un arbre del costat del jardí mentre miro com la Stephanie corre esverada d’una finestra a l’altra, com un ocell atrapat a dins d’una casa. Intentant veure’m, saber on sóc. Aixecant dos dits, després set. Escrutant el bosc.

Pensant: «Ajuda! Ajuda!».

Deixo la Stephanie corrent per casa meva de finestra en finestra. Li fa por sortir a fora. L’observo una estona més i després me’n vaig. Tinc el cotxe gairebé davant l’entrada de casa.

Torno a la meva habitació del Danbury Hospitality Suites, on m’he registrat amb una targeta de crèdit falsa i un altre nom. El cotxe que porto és el de la meva mare. El vaig agafar de la casa del llac després d’abandonar el de lloguer al bosc.

M’hi jugo el coll que la Stephanie no li explica al Sean que li he trucat ni que els estic espiant. Sempre estava amb la cantarella que tenia por que la gent es pensés que estava paranoica o sonada. Deia (com si la sentís ara mateix): «¿No ho trobes molt bèstia, que la gent sempre intenti convèncer les mares (odiava com deia la paraula mares) que estan sonades?». Aquestes eren les coses que havia de sentir aquelles horribles tardes de divendres, mentre per dins em preguntava com aniria a treballar dilluns i com gestionaria la següent crisi del Dennis.

Si a la Stephanie se li acudís insinuar que una morta era viva i que a més a més es dedicava a espiar-la, quedaria com una desequilibrada, realment. Seria la prova definitiva que era boja. A mi no em fa res, que es pensin que la cara pública i impecablement vestida i maquillada de Dennis Nylon, la mare moderna i competent, és a dir jo, sóc boja. Encara que si algú sabés la veritat segurament arribaria a la conclusió que estic pitjor que la Stephanie, que a part de ser molt insegura simplement és tonta i no hi pot fer més.

Si el Sean ho reconeix tot, ho haurà de reconèixer absolutament tot: que teníem un pla per defraudar a la seva companyia d’assegurances un petita (bé, relativament petita) fortuna. Treballant al món de les finances el Sean n’ha après, de no ensenyar les cartes. Això els jugadors de pòquer i els banquers ho fan molt bé. I els amants de les emocions fortes, com una servidora, també.

EL NOSTRE PLA VA COMENÇAR amb un petit joc al qual estic segura que juguen moltes parelles. ¿Què faríem si ens caiguessin a les mans uns quants milions de dòlars? Deixaríem la feina. Portaríem el Nicky a algun lloc preciós i viuríem la vida fins que se’ns acabessin els diners. Aquesta era la nostra fantasia.

Al Sean li anaven molt bé les coses, professionalment. Jo també tenia una bona feia. Teníem una casa preciosa i un nen fantàstic.

La gent devia pensar que estàvem satisfets amb la nostra vida. Però no hi estàvem. Potser la insatisfacció no és una de les millors coses per compartir. Potser el desassossec no és el millor fonament per a un matrimoni. Però segurament és millor que el desassossec i la insatisfacció els sentin els dos membres de la parella, i no només un dels dos. El Sean menyspreava els lladres per als quals treballava. Li recava que l’empresa li xuclés tant de temps i tants esforços, i per tant no em va costar tant convence’l que el que jo estava tramant estava tan justificat com el que feia el Robin Hood. Seríem com la Bonnie i el Clyde. Uns herois fora de la llei.

D’altra banda, jo ja n’estava farta, del món de la moda, on tothom actuava com si s’estigués acabant el món quan una model de passarel·la es feia un copet al dit del peu. Les models són persones temperamentals. Els agrada viure a base d’aigua i cigarrets.

El Sean i jo compràvem loteria cada setmana. Si ens toqués, deixaríem la feina i ens en aniríem a viure al camp, a Itàlia o al sud de França, fins que se’ns acabessin els diners. I després ja pensaríem què fèiem.

La idea d’una loteria… diferent… se’m va acudir a mi. Una loteria sobre la qual poguéssim exercir més control. La grossa que necessitàvem per salvar-nos. Per viure sense estar-nos de res, per dur la vida que volíem. Per tenir temps per al nostre fill i no estar sempre cansats i estressats, fins i tot quan ja no érem la feina.

Li vaig dir que el que volíem tots dos era això. I ara resulta que el que ell vol és la Stephanie. Per mi, cap problema.

Jo sempre he volgut el Nicky. Jo volia el meu nen. I encara el vull.

Li vaig fer mirar al Sean les pel·lícules que a mi m’agradaven, thrillers en blanc i negre dels anys trenta i quaranta. Els hi posava cada nit. Va ser així com vam començar a fer broma sobre defraudar l’asseguradora. Al principi només era una broma. El Sean no es va imaginar mai que jo la pogués portar tan lluny.

Jo li explicava quins eren els passos lògics a seguir i ell deia que sí, com els homes enganyats i embruixats d’aquelles pel·lis. Ell era el Fred MacMurray, i jo la Barbara Stanwyck.

Necessitàvem la Stephanie… o algú com ella. Era gairebé massa perfecta i tot. De vegades tenia la inquietant sensació que l’havia creat jo mateixa perquè fos tan clavada a la persona que necessitàvem que ens permetia estalviar-nos uns quants passos per posar el nostre pla en acció.

Era tan perfecta que tot va cobrar molt més sentit del que tenia abans que aparegués ella i es convertís en part del pla sense saber-ho. Va començar a semblar molt més factible que quan només ens desafiàvem l’un a l’altre, quan tot plegat no era més que una idea divertida.

La Stephanie no sospitava res. Jo sabia que era impossible. Estava tan contenta d’haver trobat una amiga! Cada cop que feia servir l’expressió «una mare amiga», a mi em venien ganes de vomitar.

La vaig triar enmig de moltes altres. D’una bandada de mares que esperaven que els seus fills sortissin d’escola.

Quan la gent parla de depredadors, normalment pensa en el sexe, el poder i la feblesa. En criminals. Els pedòfils cacen criatures. Els violadors cacen dones. A la naturalesa, els depredadors actuen moguts per la gana. Els grans taurons es mengen els peixos més petits. Els més forts es mengen els més febles.

Però això era diferent. La Stephanie era una persona adulta. A més, era perfecte que el seu fill fos amic del Nicky. Estava escrit que havia de ser ella.

Tot era pel Nicky. El Sean i jo treballàvem tant —arribàvem a les tantes a casa i de vegades havíem de treballar també el cap de setmana…— que el vèiem poquíssim. S’estava fent gran i no hi havia manera de passar més temps amb ell. Era l’únic fill que teníem. No en tindríem mai cap altre.

Concebre’l havia sigut fàcil, però portar-lo al món, gens. El metge ens va cridar a la seva consulta (això sempre és un mal senyal) i ens va dir que si intentàvem tenir un altre fill podia resultar fatal per a mi i per al bebè. Això suposant que aconseguíssim (les probabilitats eren minses) que nasqués a terme.

Jo havia començat a prendre’m anticonceptius de baixa càrrega hormonal i semblava que m’anaven bé i no em produïen cap efecte secundari. Almenys cap efecte que un metge estigués disposat a admetre. Si voleu que us digui la veritat, jo em sentia excessivament irritable, fins i tot més nerviosa i impacient que de costum. Però potser no era per la pastilla; potser era la vida. Em molestava tot i tothom. Bé, tothom excepte el Nicky.

Em pregunto quina mena de protecció deu estar fent servir el Sean amb la Stephanie, que en això de la contracepció té un rècord inquietant. Segons ella, el Miles no el van buscar; ella i el seu marit el van concebre sense voler després d’una boda hipermoderna i caríssima.

La meva estratègia —i la capitulació del Sean— va ser el resultat d’una combinació d’elements. Primer les pel·lis antigues, i després aquell nou contracte de feina, que vaig llegir-me de dalt a baix. Més de vint pàgines, clàusula a clàusula, dotzenes de pòstits de plàstic assenyalant els espais en blanc on el Sean havia de firmar. I llavors, ves per on, a la pàgina vint-i-dos, un formulari per contractar una pòlissa de vida per al Sean i la seva cònjuge: una picossada de les bones a canvi d’una deducció insignificant en la nòmina.

Jo era implacable. Li treia el tema cada matí, cada cop que estàvem junts. De vegades fins i tot el despertava a mitja nit per continuar la conversa allà on l’havíem deixat. Ell no ho veia gens clar, al principi. No era capaç de veure la bellesa del que li estava proposant. Devia pensar que estava sonada. Però sabia que jo parlava molt seriosament. ¿I si em deia que no? Les conseqüències de la seva negativa serien molt pitjors que el que jo li volia fer fer. Potser fins i tot pitjor del que ell es podia imaginar.

Una nit, després de follar, és a dir el moment ideal per abordar el Sean o qualsevol home en general, vaig tornar a treure el tema. És exasperant. Ja pots tenir la idea més brillant i genial del món, que primer te’ls has de tirar.

—No vivim tan malament —va replicar—. Potser sí, que ara hem de treballar com negres, amor meu, però això no serà sempre així. I el Nicky sembla feliç.

Jo vaig saltar:

—¿És això, el que vols, Sean? ¿Treballar tot el sant dia sense poder veure el teu fill, com qui diu? ¿L’únic fill que tens? ¿Vols despertar-te un dia i adonar-te que ja és a la universitat? ¿Que se n’ha anat? ¿Vols continuar enfilant un dia rere l’altre, cada dia igual, cada dia el mateix… avorriment?

Vaig parlar massa. Vaig estar a punt de revelar una cosa sobre mi mateixa que volia mantenir en secret. Tothom té secrets, com repeteix la Stephanie fins a la sacietat.

—¿M’estàs dient que t’avorreixes, amb mi? —va preguntar el Sean.

Efectivament, però no pensava reconèixer-ho.

—Sean, ¿no t’agradaria llançar-te a la piscina? Apostar-ho tot a una sola línia! Jugar-nos-la del tot! Viure temeràriament! Al límit! ¿Què vols, que arribem a un punt on diguem «I ja està, només era això»?

Aquí va dubtar. Va veure que el que realment volia dir era «¿Així només eres això?». ¿Què m’impediria buscar un altre home amb més diners i més temps que el Sean… i endur-me el Nicky amb mi?

Jo no ho hauria fet mai, això. El pare del Nicky era el Sean. No hi havia res que ho pogués canviar, això, i no el podia substituir ningú.

Vaig tornar a la càrrega. Si volíem continuar portant la mateixa vida que fins aleshores, la vida que ens portava a nosaltres —la hipoteca, el cotxe, les obres d’art que teníem penjades a les parets, la roba que jo havia de portar per anar a treballar i que tot i el descompte costava un dineral—, estàvem atrapats. No hi havia sortida. El mercat immobiliari estava estancat des que ens en havíem anat a viure a Connecticut, i si ens haguéssim venut la casa hi hauríem perdut diners. No ens podíem permetre tornar a Manhattan, tret que estiguéssim disposats a viure a Bushwick o a encabir-nos com sardines en un pis d’una habitació a la zona del Midtown. La hipoteca pujaria massa fins i tot per al salari de tots dos. I llogar era car i a més no era la solució ideal.

Ara, per primer cop, ja no rondinava quan el Sean volia asseure’s davant de la tele. Però li feia veure House Hunters, House Hunters International,^[2] i en general qualsevol programa on la gent busqués casa. Cada nit una parella decidia començar una nova vida en algun lloc exòtic. Antigua, Niça, Sardenya, Belize… ¿Per què? Perquè volien fugir d’aquesta cursa de rates, passar més temps amb la família.

—Aquesta gent sí que s’ho munta bé —li deia al Sean—. Són uns desgraciats i estan fent una cosa que tu no t’atreveixes ni a intentar.

—¿I d’on els treuen, els diners? —replicava ell—. Això no t’ho expliquen mai.

—Jo sé com aconseguir-los, els diners —deia jo—. El problema no són els diners. El problema és si tens o no tens collons per fer-hi alguna cosa.

Encara recordava la mirada del Sean mentre em posava l’anell de la seva mare en aquell avió. Només era una qüestió de temps: al final faria el que jo deia.

El Sean triaria la pòlissa més cara de totes les que li oferia l’empresa. Jo desapareixeria. Viuria amagada una temporadeta. Hauria de fingir la meva pròpia mort. Aquesta era la part més difícil. Però als llibres i a les pel·lis la gent no para de fer coses d’aquestes. I a la vida real també. I no els passa res!

Per tant, hi havia d’haver una manera. Aquesta part del pla encara l’havia de madurar una mica més.

Em mantindria fora de circulació tant de temps com calgués, depenent de si les autoritats em buscaven amb moltes ganes o no. Llavors canviaria d’aspecte. Em faria un passaport fals.

El Sean podria cobrar els diners de l’assegurança i ens en aniríem a viure a algun paradís d’Europa on ningú fes preguntes sobre l’atractiva parella d’expatriats americans i el seu fill adorable. Pagaríem el lloguer en efectiu.

Quan se’ns acabessin els diners, ja rumiaríem què fèiem. Però si vigilàvem una mica, podrien durar força temps. I ens ho passaríem bé. Faríem el que volguéssim a cada moment. No ens avorriríem mai més.

No era el pla més sensat de la història. Encara hi quedaven uns quants serrells per polir. Segurament cap persona sensata s’hauria pensat que una cosa així pogués sortir bé. El que més m’agradava era que fos una aposta arriscada. L’antítesi de l’avorriment i la seguretat.

He llegit alguna cosa sobre allò que en diuen folie à deux. Dues persones que s’indueixen l’una a l’altra una malaltia mental. Vaig tornar a llegir A sang freda, aquesta vegada fixant-me molt en la química perversa que es desencadena quan es troben els dos tios i en els assassinats que no haurien tingut lloc si no s’haguessin trobat mai.

¿El Sean i jo també podríem ser així, si adoptéssim aquest mateix esquema i decidíssim fer un cop de cap? ¿Podríem instigar-nos mútuament a fer coses que sols no faríem mai? A més, ¿quin mal fèiem? No pensàvem fer saltar el cap pels aires a un pagès treballador i bona persona, la seva dona i els seus dos fills preciosos. Simplement estàvem intentant ficar la mà a la caixa d’una empresa que es dedicava a robar diners a gent honrada i treballadora com aquell pagès i la seva família.

Potser no era bon senyal que tant ell com jo ho trobéssim excitant. Cada cop que en parlàvem ens posàvem tots dos a cent. Els preliminars eren la confabulació, i el sexe era gairebé tan intens com el dia que em va posar l’anell a l’avió, tornant d’Anglaterra. Bé, potser no tant.

Jo em deia a mi mateixa que era un bon senyal. La passió era bona per al nostre matrimoni, per als nostres cossos i les nostres ànimes, i per al Nicky.

Per fora semblàvem gent normal. Més que normal. Una parella de classe mitjana alta, tots dos amb una feina important, una casa magnífica, i un fill meravellós. Ah, sí, i amb una amiga íntima.

Necessitava algú que se’m cregués i expliqués al món la meva versió de la història. Però sobretot necessitava algú que s’ocupés del Nicky durant una època dura per a ell, fins que la nostra petita família tornés a estar reunida. Hi havia l’Alison, la supercangur del Nicky. Però tenia molt clar que volia tornar a estudiar, i no acceptaria treballar a jornada completa. Necessitava algú per a qui el Nicky fos una prioritat, potser no tant com el seu fill de debò, però gairebé.

Era un pla forassenyat. Una mena de xut desesperat en el darrer minut del partit d’aquells que després, quan ho llegeixes als diaris, penses: «¿Com pot ser que enganyessin algú? ¿Com pot ser que algú es cregués una cosa així?». Però ni el Sean ni jo ens vam saber asseure i buscar una manera assenyada i endreçada de sortir d’allà on érem. A més no hauria sigut bo per al nostre matrimoni. El Sean encara necessitava veure’m com aquella noia rebel que a la tercera cita l’havia invitat a veure El fotògraf del pànic. I a ell mateix com el marit d’aquella noia tan descarada.

Em vaig convertir en una depredadora d’amigues, a la cacera d’una nova amiga íntima. En aquest cas no era qüestió d’atracció sexual ni de poder, sinó de proximitat i confiança. De pujar els fills. De la maternitat.

Cada divendres a la tarda plegava d’hora de la feina. No havia sigut fàcil, per més que a Dennis Nylon S.A. s’omplissin la boca parlant de conciliació familiar. La que escrivia els comunicats de premsa sobre aquesta conciliació familiar era jo, així que hauria quedat molt malament que la Blanche —la mà dreta i gos guardià del Dennis— em digués que els divendres no podia sortir abans per anar a buscar el meu fill a escola.

Em vaig posar sota un arbre que hi havia davant l’escola del Nicky i vaig començar a observar les altres mares. Al mateix temps que buscava el Nicky amb la mirada, anava buscant la millor mare per tirar-li la canya.

La millor amiga.

Era fàcil, comparat amb el que havia de fer per feina a les desfilades de moda, els actes promocionals i congressos, escrutant sales i estadis sencers per detectar qualsevol cosa que no anés bé. A tal famós no li havien donat la marca de vodka que tocava! Quin desastre!

Mentre buscava una mare de qui fer-me amiga em sentia com una mena de pervertit rastrejant un centre comercial a la cerca d’una preadolescent insegura i amb sobrepès i un ble de cabells a la boca. Estava buscant la Capitana Mami.

Era com el Sean i jo en dèiem de les mares que van amb una motxilla al darrere, una altra al davant, cotxet, bressol plegable, trona, l’arnès del bebè lligat al cos i un anorac que sembla un trajo espacial per sortir disparades cap a Mart si cal. Amb el bebè ben calentonet i segur.

Buscava una Capitana Mami que volgués ser la meva millor amiga. Una Capitana Mami que m’estigués buscant a mi.

Tenia raó la Stephanie quan deia que les altres mares no eren gens simpàtiques. Però el Sean, el Nicky i jo havíem viscut a l’Upper East Side, així que tota aquella indiferència no ens venia de nou. Ja feia mesos que havíem marxat de Manhattan i encara no ens havíem tret de sobre aquella sensació de fredor.

Les primeres setmanes de curs ja m’havia fixat que la Capitana Mami mirava cap a mi. Però no vam establir contacte visual fins un dia plujós que s’havia descuidat el paraigua. Tot i la distància li vaig veure aquella lluïssor de pànic als ulls. Com si deixar-se el paraigua fos una catàstrofe. Ni feia fred ni plovia fort. Jo estava acostumada a aquesta mena de comportament entre els famosos, però no entre la gent normal. Llavors vaig veure com mirava angoixada la porta de l’escola i em vaig adonar que el que la feia patir no era mullar-se ella, sinó que el seu nen es mullés en el trajecte cap al cotxe, que durava un minut.

La vaig saludar amb la mà. Jo portava el paraigua de l’empresa, dissenyat pels del departament de llicències de Dennis perquè fos superresistent, ample i lleuger.

En van fer una dotzena i després van anul·lar el contracte. Eren massa poc seriosos pel preu que valien. Després d’això el Dennis es va tornar més clàssic. El següent prototip va ser una obra mestra. Gairebé una tenda. Inspirat en un paraigua anglès, el clàssic accessori de banquer. El Sean es va emocionar molt, quan n’hi vaig regalar un, com si l’hi hagués fet fer a mida. Fins que no ens vam posar a viure junts no es va adonar que me n’havien donat mitja dotzena gratis; havien sobrat d’un acte amb no sé quin famós en què Dennis Nylon S.A. s’havia dedicat a repartir merchandising de primera qualitat. Eren una feinada, aquestes festes. Sempre hi havia alguna diva intentant que la meva assistent li aconseguís unes sabates especials que no fèiem nosaltres. De moment l’empresa ja ha venut cent mil paraigües de banquer com aquells, la majoria al Japó.

El cas és que vaig invitar aquella mare superansiosa («Hola», em va dir, «sóc la mare del Miles, la Stephanie») a compartir el meu paraigua de disseny talla XL decorat amb ànecs que nedaven per l’aigua. Semblava fet expressament per a ella. Estava fet per a gent com ella. Com sempre, tenia raó el Dennis que no feia per al tipus de client de la marca.

Qualsevol hauria dit que el meu creuer acabava de recollir el bot salvavides de la Stephanie mentre navegava fent cabotades en un mar infestat de taurons. Deixar-li compartir a aquella dona el meu paraigua era com demanar-li a un cadell sobreexcitat si es volia partir amb mi el meu bol de pinso.

Li vaig regalar el paraigua perquè volia que se sentís especial, una elegida. Li vaig dir que era una peça única. Després, quan va arribar a casa meva, em vaig fixar que es mirava tots els altres paraigües idèntics i se’m va activar l’alarma. «Noia», vaig pensar entre mi, «vigila quines històries expliques». I des d’aquell dia sempre vaig vigilar molt.

El Nicky i el Miles eren amics. Ella donava per fet que jo ho sabia. Si no, tenint en compte que érem a Connecticut i que és ple de gent estirada, no l’hauria saludat mai de lluny perquè vingués amb mi.

Sabia que el Nicky tenia un amic que es deia Miles. Però en aquell moment el Nicky i jo no parlàvem gaire. No teníem temps. Moltes vegades quan jo arribava a casa ell ja dormia. L’Alison li havia donat el sopar i l’havia posat a dormir. El Sean es podia passar la setmana sencera sense veure el seu fill.

Era això el que movia el nostre pla. Almenys en part. Motiu número u: jo volia veure el meu fill. Motiu número dos: necessitava fer alguna cosa arriscada i que no fos avorrida. Motiu número tres: ¿qui deixaria passar l’oportunitat de guanyar dos milions de dòlars i a més a més divertir-se una mica?

Vaig convidar la Stephanie i el Miles a casa. Sabia que el Sean plegaria tard, encara que fos divendres. Els dos nanos se’n van anar corrents a jugar, entusiasmats d’estar junts.

No me’n recordo de gaires coses, d’aquella primera conversa. Suposo que li devia donar la raó en tot. Oi tant, la maternitat era molt sacrificada. Oi tant, ho abastava tot. Oi tant, era plena d’emocions i responsabilitats que no t’esperaves. Impactant. Gratificant. Un malson. Una delícia.

Jo vinga a fer que sí amb el cap.

La Stephanie estava eufòrica. Havia trobat una ànima bessona. I jo havia trobat l’ajudant del mag que travessa amb l’espasa la caixa d’on acaba de desaparèixer misteriosament la preciosa assistent.

Feia pocs anys la Pam, la directora creativa de Dennis Nylon S.A., havia organitzat una sessió de fotos. Se suposava que havíem de fotografiar jugadors professionals de pòquer, paios que sortien a la tele, vestits amb els trajos ajustats que presentava Dennis aquella temporada. Tropicals, lleugers, amb un aire un pelet gàngster, gris pissarra amb un toc brillant…

La Pam s’ho hauria hagut de pensar dos cops. Els campions de pòquer portaven talles estranyes. Eren cowboys grassos, tios rabassuts de Hong Kong o friquis de les mates, que es posessin el que es posessin quedaven com una merda.

Només n’hi havia un que estigués bo, un jugador famós a qui deien George Clooney, tot i que no era el George Clooney; només s’hi assemblava. Tenia una nòvia, la Nelda, una estrella del punk rock dels vuitanta que també era una gran jugadora i en podia perdre o guanyar trenta dels grossos en una partida i l’endemà a la nit tornar-hi.

Durant la sessió fotogràfica tot van ser problemes, i quan encara no s’havia acabat ja es veia que havia costat una fortuna i era molt probable que no se’n pogués aprofitar res. La idea era boníssima, però aquells paios, tret del George Clooney, feien que la roba semblés una porqueria. Va ser un mal tràngol i a més a més car. A la pobra Pam li va costar la feina.

Després de la sessió de fotos els vaig proposar al George Clooney i la Nelda anar a prendre una copa. Convidava Dennis Nylon per disculpar-se per aquell desastre de dia. Jo estava fent tot el que podia per intentar (sense èxit) salvar-li els mobles a la Pam.

Al George Clooney i la Nelda no els venia de gust, i menys encara quan els vam dir que el Dennis no hi seria. Però no van ser prou ràpids per empescar-se una excusa. Jo coneixia prou bé un bar de tequila molt agradable que hi havia prop d’allà, i el George Clooney i la Nelda no van trigar a començar a explicar-me coses sobre el pòquer.

Llàstima que no me’n recordi de tot el que em van dir, perquè tots aquells petits trucs i aquelles tècniques m’haurien anat molt bé per a la vida de cada dia. El que recordo és això:

En les partides on s’aposten molts diners sempre hi ha una persona que els altres anomenen «el peix». Al final de la partida, el peix s’haurà quedat pràcticament pelat.

El George Clooney em va dir: «Si no saps qui és el peix, tens molts números per ser-ho tu».

La Stephanie era el peix. Si no, en unes altres circumstàncies, no m’hauria fet mai amiga d’una persona que escrivia un blog explicant que el que ella realment volia era arribar a mares del seu mateix tarannà.

En aquella primera conversa jo li vaig parlar de la meva feina. Ella em va parlar del seu blog. Jo li vaig dir que em moria de ganes de llegir-lo. Per a ella això va ser la cirereta. No érem amigues només perquè tinguéssim fills. Teníem un cervell i una carrera. Treballàvem. Sentíem admiració per la vida professional de l’altra.

Jo sabia que s’havia quedat vídua per culpa d’un terrible accident. Si vivies allà era impossible no saber-ho. Però valia més fer veure que no, esperar que m’ho expliqués ella.

La prova del nou va ser el blog. Quina cosa tan banal, quines entrades tan insípides sobre com ser la mare perfecta, allargar la mà a les altres mares, ajudar-les, i potser de tant en tant prendre una mica de distància i fer una reflexió sobre els esforços que fa la nostra cultura per convertir-te a tu i les altres mares en màquines de cuidar criatures sense una vida ni una identitat pròpies. No ho diríeu mai, mares! Ja hem fet tard!

El blog em va treure un pes de sobre. Podria deixar el meu marit i el meu fill amb ella sense haver de patir per si els rentava el cap amb les seves parides. Per petar-se de riure.

Apa, que si em descuido!

Tothom desitja el que no té. La Stephanie m’envejava la meva carrera a Dennis Nylon, encara que no ho hauria reconegut mai. Jo, en canvi, l’únic que volia —o que em pensava que volia— era quedar-me a casa amb el Nicky. Amb una pila de diners, i en algun lloc fantàstic. I sense haver de treballar. Volia córrer el risc que m’enxampessin, sense que m’enxampessin. Quan arribés el moment ja intentaria lluitar contra l’avorriment. Si m’agafava aquell desassossec, el Nicky i jo ja trobaríem alguna solució.

La Stephanie s’enganyava a ella mateixa, si es pensava que era capaç de fer la meva feina. Amb la seva xerrameca constant sobre el Miles, no hi hauria durat ni cinc minuts, a Dennis Nylon. Allà no en volien ni sentir a parlar, de nens. Al principi ningú tenia família, els uns perquè eren gais i els altres perquè, encara que fossin héteros, eren massa joves i els feia massa por. Després les parelles gais van començar a tenir més fills que les famílies héteros i espantades. Molt de tant en tant algun company em preguntava com estava el Nicky, però el Dennis no en volia ni sentir a parlar. Per res.

Oficialment l’empresa no tenia res en contra de les criatures; al contrari, hi eren benvingudes. Però d’això, res. Jo encara no tenia el Nicky, quan em va contractar el Dennis. No sé si m’hauria contractat, si hagués tingut un fill. Cada cop que li esmentava el nom del Nicky el Dennis feia com si no hagués sentit res i jo m’afanyava a canviar de tema i preguntar-li quines idees tenia o què estava fent per a la seva pròxima col·lecció. El Dennis basa el seu poder en el fet que és un geni i que és capaç d’activar i desactivar la seva capacitat d’atenció com qui obre i tanca una aixeta.

Si necessitava algú que es cuidés del Nicky quan arribés el moment de desaparèixer, pagant no trobaria ningú tan bo com la Capitana Mami. No pots pagar algú perquè s’ocupi d’aquesta manera del teu fill. ¿Com m’havia de pensar que la Stephanie interpretaria que entre les seves obligacions hi havia també la de ficar-se al llit amb el meu marit?

Tot i que en realitat m’ho hauria hagut d’imaginar. Al principi em pensava que el blog de la Stephanie era una cosa inofensiva, una parida d’ecologista implicada. Però a mesura que la vaig anar coneixent millor vaig trobar interessant observar la distància que hi havia entre la dona que pretenia ser al seu blog i la persona que era en realitat. Si llegies el blog semblava que fos el viu retrat de la respectabilitat, la mare més decent i més perfecta que hagués existit mai, quan de fet era una dona que havia tingut una llarga i tòrrida aventura amb el seu germanastre i que podria tenir la culpa que el seu marit s’hagués suïcidat.

Vaig preferir veure només el que a mi em convenia, quan hauria hagut d’interpretar les seves mentides com un senyal de perill.

No cal dir que no em va explicar tots els seus secrets d’entrada. Però des del principi va insinuar que hi havia alguna cosa una mica fora del corrent, algun punt fosc en el seu passat potser una mica indecent, alguna cosa que captaria el meu interès si la meva atenció s’arriscava a apartar-se de la fascinant qüestió de que contents que estaven els nostres nens amb la seva mestra i la feinada que tenia la Stephanie perquè el Miles seguís una dieta vegetariana.

Els seus secrets eren el seu capital. Al principi les nostres converses eren com un joc d’endevinalles. Ella insinuava algun secret, i jo l’havia de manipular perquè me l’expliqués. O perquè almenys em digués de què anava. Era tot comèdia. Ella m’ho volia explicar. Se’n moria de ganes.

Tot i que ja sabia com havien mort el seu marit i el seu germà, vaig fer veure que no en tenia ni idea. La història era tan trista que vaig plorar. Amb llàgrimes autèntiques. Per a ella això volia dir moltes coses, perquè fins aleshores em tenia per una persona més aviat freda i reservada, tot i que jo m’esforçava moltíssim per semblar assequible i càlida.

Després de plorar juntes em va dir que era fantàstic tenir una amiga, una amiga íntima, com a l’adolescència.

Jo no sabia com reaccionar, encara que tampoc venia d’aquí. La Stephanie estava tan segura que sabia qui era jo i què sentia per ella que mai va mostrar cap mena de curiositat per saber la veritat.

La Stephanie era una persona feble, però assertiva i categòrica en la seva feblesa. Volia que fóssim amigues per sempre tant sí com no. Com si fóssim dues noietes adolescents. M’estudiava atentament: la roba que duia, l’estil, com li parlava al Nicky… És molt afalagador, que algú vulgui ser tu, però fa una mica d’angúnia. Dona blanca soltera busca és una de les pel·lis més esborronadores que s’han fet mai.

El Sean i jo no paràvem de dir-nos: tot sigui pel Nicky.

Jo no volia una amiga íntima. Jo volia un testimoni que donés fe de la meva honorabilitat i una cuidadora temporal per al meu fill.

La Stephanie em va obrir el cor. Com si jo fos un capellà, un pastor, un rabí o el seu psiquiatre. Ben bé no saps què dir, quan la mare del millor amic del teu fill t’explica que va tenir una aventura amb el seu germanastre. Una aventura que va durar des del dia que es van conèixer, amb divuit anys, fins poc abans de morir ell i… i que potser havia fet que el seu marit decidís suïcidar-se i de pas, pel mateix preu, matar l’amant de la seva dona. El seu cunyat.

—Déu n’hi do —em vaig limitar a dir.

—Sí, ja ho pots ben dir, Déu n’hi do —va replicar la Stephanie.

¿Quina manera tenia jo de comerciar amb ella? ¿Amb un intercanvi de secret per secret? ¿No se suposa que és així com funciona, això de l’amistat? Jo em queixava del Sean i de la tensió que em causava anar a veure la seva mare a Anglaterra. Li explicava que bo que era al llit. Em queixava que treballava massa. Em queixava que el Sean es pensava que era més llest que jo i no valorava tot el que jo feia. No és que tot això no fos veritat, però no li podia explicar el gran secret, és a dir, que tot allò —cada conversa, cada copa de vi blanc que ens preníem després de la sortida d’escola, cada hamburguesa greixosa i cada partida de minigolf— era part del pla que el Sean i jo ja havíem començat a posar en pràctica.

Ni tan sols estic segura que m’escoltés. Ella necessitava parlar, insinuar que allò no era tot, que encara m’havia d’explicar una altra cosa, una cosa més fosca que es guardava per a ella. La pastanaga de la meva falsa amistat amb la Stephanie.

Va triar un lloc ben curiós, per explicar-me aquest últim gran secret. Tot i que, si haig de ser franca, jo ja l’havia intuït i l’estava esperant.

Va ser un dissabte del mes d’agost. El Sean havia hagut d’anar a treballar a Nova York. La Stephanie i jo vam decidir portar els nens a la fira de pagès. Vaig pensar que podia ser divertit: pollastres de raça autòctona, porcs de concurs, conserves de cogombrets de categoria extra… Els encantarien els animals de granja, el núvol de sucre i els cavallets.

Però feia moltíssima calor. Les atraccions estaven plenes de pols i no s’hi podia ni respirar. Les olles tèrboles amb flor de ceba fregint-se i (nou d’aquell any) i les Oreo fregides amb litres d’oli ho impregnaven tot d’una nebulosa de greix i suor. Hi va haver una estona que em pensava que em desmaiaria o vomitaria.

Els nens corrien davant nostre, vigilant sempre que no els perdéssim de vista, i la Stephanie i jo ens preguntàvem: «¿Hi ha alguna mare que estigui en el seu seny que pugui deixar pujar el seu fill en aquesta muntanya russa de l’any de la picor?». A mi m’hauria encantat pujar-hi, però em va semblar que valia més no dir-ho.

L’única atracció on podien pujar els nens tots sols, i que a ells no els semblés ofensivament infantil, era una roda de cotxets disfressats de submarí. Els minisubmarins, connectats amb unes barres a un eix central, giraven a poc a poc mentre s’alçaven una mica i després tornaven a baixar i tocaven lleugerament l’aigua de la bassa que tenien a sota. Una atracció per a nens petits.

Semblava la cosa més segura del món, però tot i així em vaig quedar parada que la Stephanie, sent tan sobreprotectora i neuròtica com era, hi deixés pujar el Miles. Ens vam repenjar a la tanca que envoltava l’atracció i ens vam quedar mirant com els nens giravoltaven i fregaven l’aigua. Em vaig preguntar si la Stephanie es devia recordar d’Estranys en un tren. L’hi havia fet veure amb mi. L’havia afectat molt l’escena dels cavallets. Jo crec que no es devia ni acabar el llibre, però ella feia veure que sí.

Em va dir:

—Mira el Miles. Mira’l bé quan s’acosti més.

—¿Què li passa?

—Tu mira-te’l bé. ¿Te’n recordes de les fotos que et vaig ensenyar del meu germà Chris?

—Esclar.

Recordava un tio moreno, guapo i musculós amb samarreta blanca i texans. Tímid davant de la càmera, amb una mirada una mica tèrbola. Entenia perfectament que s’hagués sentit atreta per ell. Havia vist fotos del marit, el Davis, i era molt més atractiu el germà. Encara la veig ensenyant-me aquella foto juntament amb la del casament dels seus pares i fent-me notar que el seu pare i el seu germanastre eren pastats. Com la seva mare i ella.

Llavors em va dir:

—T’haig de dir una cosa que no he dit mai a ningú.

Moltes converses les començava així. Sí que havia tingut algunes històries intenses —com ara l’aventura amb el germanastre—, però alguns d’aquells «secrets» em semblaven tan insignificants que els oblidava al moment.

El Miles i el Nicky van passar amb els seus submarins diminuts. Ens van somriure fent adéu amb la mà i nosaltres els vam tornar la salutació.

Jo no podia deixar de pensar en aquella escena de la pel·lícula de Hitchcock. Els cavallets giren cada cop més ràpid, cada cop més desbocats, mentre el Farley Granger i el Robert Walker lluiten a mort. L’única persona que sap aturar allò és un vellet que comença a arrossegar-se per sota de l’atracció. Fa més angúnia i et té més amb l’ai al cor veure’l a ell jugant-se el físic que la baralla entre els dos homes.

¿Què faríem nosaltres si el Miles i el Nicky comencessin a girar cada cop més ràpid? ¿Qui s’arrossegaria per sota dels cavallets per salvar els nostres nens? La noia que agafava els tiquets estava enviant un missatge a algú. Em vaig adonar que era la mena de reflexió que hauria fet la Stephanie. Ets l’Emily, em vaig haver de recordar a mi mateixa. No ella.

Em vaig posar a l’altre costat de la Stephanie i vaig engegar la sofisticada gravadora que des de feia un temps portava a la butxaca per a ocasions com la que estava a punt de produir-se.

A l’atracció tenien posada música disco, però no estava gaire alta. La noia dels tiquets tenia el volum baix per si li trucaven.

La Stephanie va dir:

—Estic gairebé segura que el meu germanastre, el Chris, era el pare del Miles. Hola, cuca! —li va cridar al Miles mentre jo li feia adéu amb la mà al Nicky.

—¿I què t’ho fa pensar? —vaig preguntar, intentant aparentar calma—. Stephanie, ¿n’estàs segura o no?

—N’estic segura. El Davis va passar una temporada a fora. Per un projecte a Texas. El Chris se’m va presentar a casa. El Miles és clavat al Chris. No s’assembla gens al Davis. La mare del Davis diu que no hi veu ni un sol gen de la seva banda, en el seu nét.

Jo ja ho sabia, que em diria allò. Feia temps que ho esperava. Però tot i així em va sobtar sentir-l’hi dir.

—El Miles és clavat a tu —li vaig dir.

—¿Tu creus que deu sospitar, la gent?

—Esclar que no.

Ningú ho descobriria mai. I menys encara les mestres del Miles. Si de cas ell mateix, amb el temps, quan demanés veure les fotos del seu pare i el seu oncle.

«Ningú excepte el teu marit mort», vaig pensar. Però això no l’hi podia dir.

—Emily, em coneixes tant! T’estimo moltíssim. M’ha anat tan bé, explicar-ho a algú, no haver-ho de portar aquí dintre, enterrat! ¿Creus que sóc una mala persona?

Quan van tornar a passar amb els seus submarins, el Miles i el Nicky semblaven haver entrat en una mena de trànsit.

—Quins nens tan fantàstics —vaig dir, com si allò respongués la pregunta que m’acabava de fer la Stephanie. Ella consideraria que aquesta era la resposta.

Als nens els quedaven dues o tres voltes més perquè s’acabés el viatge. Ara ja sota pressió, la Stephanie em va confessar a corre-cuita:

—Cada cop que porto el Miles al metge tinc la sensació que sóc una mentidera i una farsant. Quan em pregunten per l’historial mèdic per part de pare, faig com si es referissin al Davis. Òbviament, no els aclareixo que el pare és el meu germanastre.

L’atracció va anar frenant fins a aturar-se. Els nens van baixar-ne amb ganes d’explicar que bé que s’ho havien passat. No era el moment més adequat per incitar-la a parlar més estona del pare del seu fill.

Jo em feia creus que algú pogués confessar una cosa així. Una informació que atorga tant de poder sobre tu a algú altre. Un poder que aquesta persona pot fer servir com vulgui. La Stephanie sempre deia que no podies conèixer del tot una persona. Però ella es pensava que a mi em coneixia, i que era de fiar. Aquest va ser el seu error. No tenir en compte que em guanyava la vida controlant la informació. Per distorsionar-la i fer-la servir de la manera més útil.

Al cap de pocs dies, estant al llit, li vaig posar al Sean la gravació del que m’havia dit la Stephanie a la fira.

—Així no m’estranya que sempre sembli espantada per si vénen a detenir-la —va saltar.

¿Aquest comentari donava peu a pensar que el meu marit la podria trobar atractiva? A mi em sembla que no. Em va semblar que no. Com deia abans, si em descuido!

ENCARA EM QUEDAVA UN punt per resoldre: com fer que realment semblés que era morta, i així no haver d’esperar segles per cobrar els diners de l’assegurança.

La solució se’m va presentar tota sola, com si m’hagués caigut del cel. Va ser llavors quan em vaig adonar que havia arribat l’hora de fer el pas. Almenys el Sean va ser prou llest per no preguntar-me en què consistia aquesta solució. Estaria millor sense saber-ho.

¿Que si tot plegat hauria anat d’una altra manera si hagués confiat en mi quan li vaig dir «Passi el que passi, no t’ho creguis, que sóc morta»? Potser sí, que no s’hauria ficat al llit amb la Stephanie. I jo no els hauria hagut d’espiar des del bosc de darrere de la meva pròpia casa.

La Stephanie no es mira el Sean com si tingués por que vinguessin a detenir-la. S’hauria de sentir culpable… més culpable que mai. Es mira el meu marit com si fos un déu, com si fos el senyor de la mansió, que baixa d’amagat a la cuina a morrejar-se amb la cuinera, que està boja per ell.

Una de les coses que em va fer triar la Stephanie com a peix va ser l’obsessió amb què explicava al seu blog els esforços que feia per intentar que el seu fill mengés d’una manera saludable. Era gairebé insuportable sentir-la parlar d’això; però, si havia de deixar el Nicky a les seves mans, ja m’agradava que no l’alimentés de cereals de coloraines, patates fregides i hamburgueses tirades de preu.

No ho hauria dit mai, que em pujaria aquesta ràbia veient-la a la meva cuina. Quan veig que feliç i que realitzada (la paraula és de la Stephanie) que sembla.

Com si fos un mantra, em vaig repetint a mi mateixa: està alimentant el meu fill. Em disgustaria encara més pensar en el que li està fent al meu marit.

¿Sap que el Sean sap qui és el pare del Miles? Ho dubto molt. Ella es pensa que està fent feliç el Sean, que està aconseguint que el Nicky no se senti tan desgraciat, que està omplint el buit que va deixar la seva íntima amiga morta. Està fent de bona samaritana. Es pensa que si jo ho sabés n’hi donaria les gràcies. Si fos viva.

Tot el que té de transparent la Stephanie, ho té el Sean d’opac. ¿Què hi fa, amb ella? A ell sí que no l’he arribat a conèixer mai. Ara em pregunto: ¿qui és aquell paio que s’acosta silenciosament per darrere a la meva «amiga» mentre renta els plats, li acaricia el clatell amb els llavis i es comporta com si li hagués de fer l’amor al marbre de la cuina, si no fos que hi ha els nens a l’habitació del costat? ¿Com no haig d’estar furiosa? ¿S’ha enamorat d’ella? ¿S’ha tornat ximple? Per a mi són sinònims.

Vam quedar que no tindríem cap mena de contacte durant sis mesos. Al cap d’aquest temps s’hauria refredat l’interès pel cas. Durant sis mesos jo seria morta. Un suïcidi, pensarien alguns. Un accident mentre anava borratxa i atordida per les pastilles, insistirien els advocats del Sean. I al final se sortirien amb la seva.

Però se suposava que la separació no havia de ser permanent. Se suposava que no ens havíem de buscar un tercer. Això és un incompliment greu del nostre pla, i ho canvia tot.

Un dels avantatges de treballar a la indústria de la moda és que tothom té uns quinze anys. Tots presumeixen de saber fer anar telèfons de prepagament perquè no es pugui rastrejar la trucada, obrir comptes falsos de targetes de crèdit, crear comptes de correu electrònic de mentida i generar una ID fictícia: unes habilitats que suggereixen que ser jove i solter a Nova York equival a ser un delinqüent. Un rebel. Si hi ha alguna cosa il·legal que no saben com fer, coneixen algú que coneix algú que sí que sap com fer-ho, normalment a Bushwick.

Vam fer-li un passaport al Nicky. Jo en vaig aconseguir un de fals per quan el necessités. Per a la foto, per canviar d’aspecte em vaig posar una perruca i ulleres. Per al viatge faria servir aquell look. Al cap de deu segons de fer-me la foto em vaig treure la perruca i les ulleres i vaig tornar a tenir l’aspecte normal de sempre. Quin descans, tornar a semblar jo mateixa.

Tant el Sean com jo vam firmar una declaració jurada donant-li a l’altre permís per sortir tot sol del país amb el Nicky. Jo seria una desconeguda que el Sean coneixeria a Europa i amb qui es tornaria a casar després del dol de rigor per la seva dona… és a dir, jo. I viuríem tots dos dels diners de l’assegurança per la mort accidental de la seva primera dona, és a dir, jo, també. La gent donaria per fet que érem una atractiva parella d’americans instal·lats a l’estranger i amb prou diners per no haver de treballar.

A la canalla de la feina els vaig dir que tenia una aventura i necessitava una identitat falsa per reservar i llogar habitacions d’hotel. Els va encantar que la supermare de mitjana edat pija i amb domicili a l’extraradi que portava el departament de publicitat li estigués fent el salt a aquell marit anglès que estava com un tren. M’hi van ajudar entusiasmats. Em van jurar que tindrien la boca tancada. Jo patia per si xerraven més del compte, però no ho van fer. Els agradava el secretisme de tot plegat, la idea d’un idil·li.

Sí que ho van sentir sincerament, quan van saber la meva mort, però igualment els feia il·lusió saber aquella xafarderia interna. Els agradava ser dels pocs que estaven al cas de la meva aventura. Van deduir que la meva aventura secreta havia tingut alguna cosa a veure amb les pastilles i la borratxera, i per tant amb el suïcidi o l’accident. Que tràgic.

Vaig trobar la manera d’amagar-me. Em vaig quedar uns dies a la casa que té la meva família en un llac del nord de Michigan. Llavors em vaig desfer del cotxe de lloguer i vaig agafar el de la meva mare. Em vaig instal·lar en una casa de les Adirondack propietat d’uns amics dels meus pares. Hi havia anat de petita. Sabia que estaria buida. Fins i tot sabia on eren les claus. Ni la caseta del llac ni la de les Adirondack tenien tele ni connexió a internet. Era fantàstic estar desapareguda del mapa. A la gent se li fa difícil, però a mi m’encantava. No trobava a faltar res de la meva vida… tret del Nicky.

No va ser fins més tard, que vaig començar a llegir el blog de la Stephanie i a intuir el que estava passant. El que estaven fent ella i el Sean. Com estava el Nicky o com una altra dona creia que estava.

Dir que em vaig quedar horroritzada és poc. Em va costar temps reconèixer-ho: ho hauria hagut de veure venir.

El problema era el Nicky. No suportava estar lluny d’ell. No suportava no veure’l. El trobava massa a faltar.

Per una vegada a la vida, quan li vaig donar la raó a la Stephanie era sincera: la maternitat havia sigut tot un xoc. Vaig notar la força del meu amor per aquell bebè així que el vaig agafar en braços. Sabia que havia tingut molta sort. Hi ha dones que triguen més a aconseguir-ho. Encara ara, cada cop que veig un vídeo d’un part, sigui de qui sigui, se m’omplen els ulls de llàgrimes. I això que no sóc de llàgrima fàcil ni gaire sentimental.

Quan et converteixes en mare és com si et clavessin un cop al cap, cosa que suposo que resumeix l’estúpid blog de la Stephanie en una sola frase absurda.

Quan estava amagada, fent veure que era morta, somiava amb el Nicky. Pensava en ell a tota hora. Em preguntava què devia estar fent.

Va arribar un punt que em va semblar que no podia viure un dia més sense veure el meu fill. No sé com se’m va acudir pensar que podria suportar allò. Havia sigut una bogeria intentar-ho. Passar sis mesos sense el Nicky era com passar-los sense un braç. Sense el cor. Em vaig adonar que pel Sean no sentia res semblant… i això que encara no sabia res sobre això d’ell i la Stephanie.

Em vaig plantar davant del pati de l’escola on sortien a jugar els nens. Em vaig assegurar que el Nicky em veiés però sense que em poguessin veure els mestres. El simple fet de veure’l ja em va fer tocar el cel d’alegria. Li vaig fer adéu amb la mà i em vaig posar un dit als llavis. El fet que jo fos viva era el nostre petit secret.

Vaig decidir quedar-me per la zona. Principalment perquè no podia suportar no veure el Nicky.

Vaig agafar una habitació al motel Hospitality Suites de Danbury. Era arriscat, estar tan a prop de casa quan se suposava que era morta. Però valia la pena, si així podia veure el meu fill. A més, m’agradava córrer riscos. Era la part de tot plegat que més m’agradava.

Hi havia una possibilitat, encara que petita, que fent allò estigués posant en perill el nostre pla. Però ara només era el meu pla. I el meu pla girava només al voltant del Nicky.

Li vaig dir al recepcionista que sí, que pagaria a les rates extorsionadores de la seva empresa el que demanaven per poder fer servir l’internet. M’hi vaig registrar, hi vaig entrar i vaig començar a llegir el blog de la Stephanie: totes les entrades que m’havia perdut des del dia que havia deixat el Nicky a casa seva.

Quan vaig llegir les coses que havia començat a escriure perquè jo no havia anat a recollir el Nicky, vaig pensar: «Això és el màxim de real que pot arribar a ser la Stephanie». La pobra estava morta de por. Era commovedor llegir la seva crida a totes les mares estressades i aïllades del món. Com si totes aquelles dones hiperenfeinades no tinguessin altra cosa a fer que patrullar pels carrers buscant l’amiga desapareguda que la Stephanie no era capaç ni de descriure. Com si no estiguessin prou ocupades canviant bolquers, fent entrepans calents de formatge i omplint de llet gots amb broquet.

Tot aquell temps havia tingut curiositat per saber què diria la Stephanie sobre la meva desaparició. Quines teories tindria, com analitzaria el meu caràcter i els motius que pogués tenir, com es lamentaria per la nostra amistat perduda… I mentrestant ella s’havia dedicat intentar seduir el meu marit i prendre’m el lloc. Com si això fos possible.

No els perdonaria mai.

No se m’hauria acudit mai que el Sean i la Stephanie em poguessin fer una cosa així. Ara els hauré d’observar, tenir-los sota vigilància fins que decideixi què faig.

Mentre vam ser amigues llegia el seu blog parant l’atenció justa per poder parlar amb ella dels temes (la maternitat i la seva persona, sobretot la seva persona) sobre els quals escrivia. Però per gust no les hauria llegit mai, totes aquelles parides. Totes aquelles falses il·lusions, aquella impostura… Aquella bogeria de veure el teu fill com si fos l’epicentre de l’univers.

El que realment em va treure de polleguera va ser llegir el que havia escrit sobre el Sean. Totes aquelles mentides interessades i delirants! Eren el meu marit i el meu fill! Estava intentant fer el meu paper amb ells, intentant que m’oblidessin! L’havia triat a ella perquè em pensava que era algú capaç de fer-se càrrec del Nicky, i no algú que estigués desitjant tenir un altre fill. Era com una d’aquelles sonades que es dediquen a robar nadons de la unitat de neonatologia. ¿Que vols un fill? Doncs agafes el d’algú altre. Però la Stephanie no estava tan sonada. I el nen que estava robant era el meu.

M’AGRADA el Hospitality Suites. L’habitació està neta, i la decoració, d’un beix molt suau, em relaxa. Ja he fet les paus amb les taques inesborrables de la catifa. Els llençols i les mantes estan nets. No hi ha res que faci pudor, i cada cosa és on se suposa que ha de ser. És molt tranquil: dóna sensació de seguretat. No té cap dels inconvenients dels motels. No m’ha calgut improvisar un tap per a la banyera. De fet he estat en llocs molt pitjors, viatjant per a Dennis Nylon.

Em banyo molt sovint. M’he comprat al Target un gel de bany i un xampú mitjanament decents.

Girant la cantonada hi ha un restaurant salvadorenc on fan unes pupuses força bones, i una mica més avall, prou a prop per anar-hi caminant, una botiga a l’abast bastant ben assortida. Hi venen fruita decent i una sopa de fideus xinesos que em puc preparar amb la cafetera de l’habitació. Al propietari li vaig caure bé des del primer moment. Va veure que no l’odiaria pel fet de ser musulmà, tot i que no ho és. Des de la paret que hi ha darrere el taulell, el déu elefant dels hindús beneeix les butlletes de la loteria.

A l’habitació hi tinc una nevera. I al passadís hi ha una màquina de fer gel. Compro mescal del bo a la botiga de licors i suc de mango a la de dietètica, i cada nit em faig un còctel de mescal amb mango. La recepta me la va ensenyar el Dennis Nylon. Era la seva beguda preferida.

M’he comprat una copa de còctel al centre comercial. M’agrada llegir prenent-me el meu còctel. Em compro llibres amb l’iPad. Fins ara no havia llegit mai Beckett. Descriu com et sents sent jo en aquest moment precís.

Em sorprèn trobar tan poc a faltar la feina. Ocupava una part tan important de la meva vida! No trobo gens a faltar totes aquelles sorpreses desagradables que acabarien sent culpa meva si no trobava la manera de resoldre-les. No trobo gens a faltar els excessos amb les drogues del Dennis ni els atacs de fúria ciclònica de la Blanche. Ni tan sols els privilegis o el moviment. ¿Com s’interpreta, el fet que estigui més feliç al motel Hospitality Suites de Danbury que a Milà o París representant Dennis Nylon S.A.?

La tele va prou bé. Tot i que els canals bons no els tenen, hi fan uns quants programes que m’agraden. Concursos de cuina. Gent buscant cases a la platja i arreglant-se una furgoneta diminuta per viure-hi en parella i acabar partint peres o matant-se entre ells. Amb el Sean vèiem aquests programes de gent que buscava casa. És molt més divertit mirar-los sola. M’ho puc passar bé i al mateix temps estalviar-me aquelles converses tan avorrides comentant que, si aquella gent podia començar una nova vida, ¿per què no ho podíem fer nosaltres? No em facis riure! I ara que se suposa que sóc morta, el Sean va i comença una nova vida sense mi!

¿Li donaran els diners, si finalment consideren que la meva mort va ser accidental? Una morta no es pot fer càrrec del Nicky, així que alguna cosa s’hi haurà de fer.

Els informatius locals parlen sobretot d’accidents de trànsit i d’episodis de violència domèstica o entre bandes a Newburgh, Hartford o la Nova Anglaterra profunda, depenent de quants morts a trets hi hagi. Gran part dels reporters són negres o hispans. Les dones porten els cabells arrissats de perruqueria. Un cop al dia em connecto per llegir el blog de la Stephanie sobre la seva vida amb el Nicky, el Miles i el Sean. La Tribu dels Brady,^[3] feliç, sana i ben barrejada. Això sol ja em treu de polleguera: que tingui ganes de saber què ha escrit. Que m’importi el que escriu.

Quan érem «amigues» ho llegia només perquè ella hi insistia.

Dues nits després de trucar a la Stephanie per espantar-la i fer-li saber que era aquí, va penjar aquesta entrada al blog: