EMILY

Malparida mentidera i xantatgista! Vaig tancar amb tanta força el portàtil que em vaig pensar que me l’havia carregat. Afortunadament, quan vaig tornar a alçar la pantalla va tornar a sortir la meva pàgina d’inici —aquella selfie que es va fer el Nicky mirant fixament cap al meu ordinador.

Mala puta estúpida! Sap que no sóc morta. Sap que l’estic vigilant. I no pas des del cel. Ni tan sols ella pot ser tan imbècil de creure’s que està enviant un missatge als morts. Potser s’ha convençut a ella mateixa que es va imaginar la meva trucada. Potser ha intentat treure-se-la del cap. Però no pot. Ho sap.

No pot ser que estigui dient això a les mares de la seva blogosfera. M’ho està dient a mi, per si per casualitat ho llegeixo. Em treu de polleguera, que doni per fet que llegeixo el seu blog, tot i que no tant com el fet que s’hagi posat a viure amb el meu marit i el meu fill.

Es va acostumar a la idea que jo fos morta. Li va començar a agradar. Sort que érem tan amigues! Sort que estava tan afligida! Per això vaig trucar, perquè sabés que no sóc morta.

Quan truco li surt a la pantalla «sense identificar». No té cap manera de posar-se en contacte amb mi, si no és a través del seu blog. Es pensa que el llegeix tothom. Però l’única persona que té un bon motiu per fer-ho sóc jo. Segur que desitjaria que fos morta. Una persona que em vol veure morta és qui acotxa cada nit el meu fill i dorm amb el meu marit.

¿I encara té la barra d’escriure que és el que jo hauria volgut? Potser sí, que és boja; i per tant el meu fill l’està pujant una sonada.

Quin mal que em fa reconèixer que la Stephanie tenia raó quan deia que és impossible arribar a conèixer del tot una persona. Si vol que juguem al gat i la rata, li deixo ser la rata. Ja seré jo el gat. El gat té molta paciència. La rata té por. I amb raó.

Perquè el gat guanya sempre. Qui riu és el gat.