Hotel Perifanos

Gerard Elies i Cabrerizo

(Aquesta narració ha estat pensada en format Power-Point)

I love to love

La Laura es desperta empeltada a ell, com el nen arrapat a l’escorça de l’arbre que vol enfilar. Camí de petons pit amunt mentre ell dorm.

—T’estimo —xiuxiueja la Laura a cau d’orella mentre li besa la galta… I emmotllant-se al seu cos, sense convidar-lo expressament, desperta el dia fent l’amor.

Passejos pel bosc de pinedes. Brancades inclinades sobre els troncs com la Laura sobre ell. Ombres fresques i agraïdes en el bo de l’estiu.

—M’agrada l’obstinació de qualsevol arbust en créixer on no li toca… —Recolza el seu cap sobre el pit d’ell.

—La natura és irracional.

—T’estimo.

Petons per camins de pinassa. Bosc de llops i caputxetes. Olor de resina.

Joia. Felicitat plena. Amor de lluna de mel que ho omple tot.

Fons blau darrere el verd viu dels pins. Amagada per la pineda, la caleta és deserta. Sorra blanca i càlida. Brisa serena, remorejar d’ones que fan callar les cigales que pregonen la calor. Fan cap a un rocam, on la mar acota els pins, besant-los les arrels. Aura suau, tranquil vaivé de la mar que refresca el xafogós estiu. La Laura s’escola d’ell i posa els peus a la platja. Balla feliç. Ell baixa sobre la sorra i s’avara a ella. Mútuament i delicada es treuen vestits i camises. Cossos nus, jaç de petons i carícies tendres sota el sol.

—M’agrada l’olor de la teva pell, olor masculina, forta… M’agraden les teves mans segures, els teus dits forts i calmosos, que saben acariciar. M’agraden els teus ulls alegres, rabeig de pau. M’agraden els teus llavis carnosos i calents, la teva boca de petons humits… —Vessa petons d’enamorada que apaivaguen la remor del suau oreig. La Laura, magrana oberta, estima en llit de sorra.

Can’t take my eyes off you

La Laura frueix. Els dies transcorren enamorats i fugissers a la ribera mediterrània.

Tarda de para-sol, hamaca i llibre.

Un grup de joves juga a la piscina amb una pilota. Cadells en ensinistrament per a l’edat adulta. Capbussades. Anar i venir de braços, cames, pits i culs. Empentes esvalotades. Competència masculina davant noies d’hormones despertes. Insinuacions que provoquen les embranzides dels mascles. Crits i rialles a l’aigua excitada.

—Què mires, estimat?

—No res. Aquell grup de nois i noies… Em sembla reconèixer una amiga de fa temps…

—T’estimo —agafant-li una mà, segueix llegint el seu llibre.

Ell té els ulls més posats en la generositat que la natura mostra en les noies que juguen a la piscina, que no pas en el llibre que té entre mans.

—Tenia una bellesa…, diferent, serena. Era…, atractiva. Tenia aquell «no sé què».

—Em faràs engelosir.

—Crec que es deia Corinne… Sí, Corinne. Va ser una època molt feliç…

—I ara? Ets feliç?

—Sí, Laura. Més que mai… —Li besa la mà.

—Sóc feliç. La meva vida és plena amb tu. No puc estar més enamorada… —l’acarona—: Ets l’home de la meva vida… L’amor que sento per tu és immens. T’estimo molt —vessa petons d’enamorada.

El grup de joves segueix jugant en efervescent excitació. Rialles exagerades. Llancen una pilota que va a parar al costat de les seves hamaques.

—Quina d’elles és?

—La noia que ha llançat la pilota. Passa-me-la que la hi torno.

—Ja els la torno jo —la Laura torna la pilota a l’aigua.

Never can’t say goodbye

Sopar en nit estelada amb lluna amagada. Llum d’espelmes. Se sent la música que arriba de la terrassa. L’aigua brolla d’una de les fonts del jardí com la conversa de la Laura. Ell només escolta.

—No parles gaire. Fa dos dies que et noto una mica distant.

—Laura, t’haig de dir una cosa i no sé com…

—Que passa alguna cosa? —Se sobresalta.

—Sí…

—Què em vols dir? Saps que t’estimo…

—Jo també t’estimo, Laura. T’estimo més que mai… Va passar fa dues nits, quan et vas retirar d’hora… Vaig estar amb la…, noia de la piscina, la Corinne… —La Laura sent, tot de sobte, un esvoranc al cor—: Vaig passar la nit amb ella.

—És una broma? Perquè si ho és no em fa cap gràcia!

—No, Laura. No és cap broma. N’estic empegueït… Era prenent una copa, al bar…

—No! —aixecant-se—. No vull saber res! No m’importa aquesta Corinne, ni què va passar!

—No t’importa? —la fa seure.

—Per què m’ho vols explicar? —enutjada.

—T’ho haig de dir.

—Vols que sàpiga que n’estimes una altra? Per què?

—T’estimo més que mai. Ara sé que el que sento per tu és de veritat. Sé que tu ho signifiques tot. Ho ets tot per a mi… —Li fa un petó a la galta—: Digues alguna cosa!

—Què vols que digui? Que ets un poca-vergonya?… Que encara t’estimo? Com es pot estimar una persona que en desitja una altra?

—No! No estimo ningú més que tu.

—Però, en desitges una altra?

—No! Laura, t’estic dient que t’estimo més que mai. Que t’estimo sincerament i amb bogeria! He fet malament. M’he equivocat i ho reconec. Et demano que em perdonis i t’ho explico perquè sento que ho he de fer. Em seria més fàcil amagar-t’ho i no dir-te res.

—I per què m’ho expliques, si t’he demanat que no ho fessis?

—Perquè vull que ho sàpigues.

—Tens sentiment de culpa?

—No…, i sí. Sí i no. Ho faig perquè t’haig de dir que t’estimo més que mai. I no et vull enganyar…

—La nit que vas estar amb ella, m’estimaves? —s’aixeca i vol marxar.

—Sí.

—I si m’estimaves, per què ho vas fer?

—No ho sé…

—Ni m’estimaves, ni m’estimes! Com es pot fer això a una persona que s’estima?

The Locomotion

Són a la terrassa del bar prenent una copa. S’han esvaït les pinedes. Ja no hi ha passejos de mitja tarda, ni vespres de carícies. S’ha esmicolat l’encís de la Laura. Ella es mostra distant i freda, seriosa i apàtica. Lluna de mel, lluna de fel.

—Vols veure com no significa res per a mi?

—No t’ho perdonaré mai! No tinc cap interès en conèixer-la… No vull saber-ne res d’ella ni de tu.

Es mostra molt enutjada i vol marxar. Ell l’atura i no deixa que s’aixequi de la cadira.

—És al darrere teu, dues taules més enllà… La culpa és meva, no d’ella.

—Tu ho has dit! La culpa és teva… Ets un immadur.

—Tens tot el dret d’estar enfadada.

—Només faltaria!… Això no m’ho pots fer a mi!

—Ho comprenc. T’haig de donar temps… —Silenci.

—Estic perplexa! Desconeixia el teu cinisme, la teva sornagueria…! Així és com ets, realment: una bragueta fluixa? Quin sentit té, tot això?… Per què?… No t’ho perdonaré mai!… Això no pot estar passant de debò…!

La Laura es mostra molt enfadada. Està ferida, sentiment barreja d’enuig i menyspreu.

—Vull que me la presentis —aixecant-se de la taula.

—Si fa un moment no ho volies!

—He canviat d’opinió.

—Per què?

—Digues-li curiositat. La vull conèixer.

Ell s’aixeca, també. Tots dos s’acosten a la taula on és la Corinne, sola.

—Bona nit, Corinne. Laura, et vull presentar la…

—Hola, Corinne. L’Albert m’ha parlat molt bé de tu —la Corinne s’aixeca. Es fan dos petons afectuosament.

—El mateix m’ha dit de tu. Mai l’havia vist tan enamorat…

—M’ho demostra cada dia…

—Si us plau, seieu…

La Laura es mostra amable i simpàtica. La conversa esdevé fluida i alegre.

Han passat dos dies els tres junts.

Al migdia lloguen una embarcació i vorejant la costa arriben a una caleta on fondegen. L’estiu és especialment calorós i sec. El sol imposa la seva força. Sense roba, refresquen el dia amb un bany. Cossos en delit de natura plena.

Dinen en un xiringuito de fusta, a mitja ombra de les pinedes.

Després de dinar, jeuen tots tres a l’ombra dels pins. Serè ric-ric de cigales.

Les rialles d’elles el desperten. Dins l’aigua, juguen com dues nenes. Esquitxades de complicitat i capbussons. Ell les mira amb ulls d’infidelitat perdonada.

Sopar a la terrassa de l’hotel. La conversa és animada i es noten les ampolles de vi consumides. Parlen i fan broma, tots tres. La Laura es mostra desconeguda i provocadora a ulls d’ell. Les dues noies s’intercanvien carícies, mentre riuen i segueixen bevent. Ell reprèn la seva actitud provocadora davant l’auditori. La Laura el grapeja. Riuen totes dues. El besen i el busquen per sota les tovalles. Ell es mostra incòmode. No les pot aturar. La Laura, entre rialles, es mostra especialment descarada. Les mans cap al seu entrecuix.

—Què fas, Laura? —recrimina la seva actitud—. Què et passa?! Estàs borratxa o què?!

No pot desempallegar-se d’ella. Mira perplex la Corinne que li torna la mirada carregada de malícia voluptuosa i complaença pel comportament de la Laura.

—Ets morbosa i perversa…

La Corinne el contesta fent-li petons i mossegant-li l’orella. Ell petoneja a un cantó i altre de la taula, complagut. Nit alcohòlica. La Laura s’aixeca, balla i beu. Cau. Ell l’arreplega.

—No t’estimo…, dolent —vessa petons d’alcohol.

La nit ha acabat per la Laura.

You set my heart on fire

Nit clandestina. Al bar sona You set my heart on fire. Foguera a la platja. Onades de desig a la sorra. La Corinne balla sensualment, serp eròtica arrapada al ritme de les flames de la foguera, dibuixant esses amb el seu cos. Vestit de gasa curt que deixa poc marge a la imaginació. Ell s’hi acosta amb una ampolla i dues copes. La Corinne alça els ulls. Mirada insinuant, seductora, profunda. Ell seu a redós del foc, contemplant la dansa pausada i provocativa, sensual, només per a ell.

—Què hi fas aquí, sola?

—Esperar-te.

—I com sabies que vindria?

—Ets aquí, no? —Ball sensual de malucs davant la cara.

—Que sigui aquí no vol dir res —li ofereix una copa càlida de champagne glaçat.

—Mentider versemblant… Els seductors feu un art de la mentida. —La Corinne el fa aixecar…— Ets conscient de l’efecte que provoques en les dones?

—… Corinne, tinc parella…

—Jo també…

La conversa i el ball esdevenen més escalfats que el foc.

—M’atreu la foscor de la mar a la nit… —Cara a la mar, a poc a poc i sense deixar de ballar, es treu el vestit, gaudint de cada moviment. Nua, marxa caminant cap a les ones receptives, de repetitiva melodia. Reflexos de lluna sobre l’aigua. Es capbussa en la foscor. Ell seu i l’observa.

Surt de l’aigua. Pell xopa de desig. Camina nua cap a ell, serena, lentament, predadora. Ell la sotja de fit a fit. Ulls que acaronen la seva pell mullada, morena. Lluna plena als seus pits ufanosos. La Corinne arriba on és ell, s’agenolla i el besa. Rodola. Vestit de sorra que cobreix la seva pell mullada. Ell s’abalança en furor sobre ella i rodolen tots dos per la sorra. Van a parar a la vora de la mar. La Corinne es cargola a ell. Passió desbocada. Rialles de nit d’estiu. Vora la mar, on les ones deixen de ser, follen. Genet desbridat en oratge luxuriós. A quatre grapes, la Corinne udola a la lluna.

Why?

Es desperta tard. La Laura no és al llit. La crida. Silenci. Baixa. Fa un tomb pel bar, per la piscina. No la troba. Puja a l’habitació de la Corinne. La cambra és oberta i buida. El servei de neteja hi treballa.

—La senyoreta de l’habitació…?

—No hi ha ningú en aquesta habitació, senyor.

Baixa a la recepció.

—Ha vist a la senyoreta que era amb mi a l’habitació?

—Ha marxat, senyor, de bon matí…

—Què vol dir «ha marxat»? On?

—… que ha marxat de l’hotel, senyor.

—De l’hotel?

—Sí, senyor. Portava el seu equipatge.

—Però…! Li ha dit alguna cosa?

—No, senyor. Només han demanat un taxi.

—Han demanat? Qui?

—Sí, senyor. Les dues senyoretes amigues seves, senyor.

—¿?… Han deixat cap missatge?

—Em… sí, senyor. Han deixat un sobre per a vostè.

—Li fa a mans el sobre. Nota escarida:

I LOVE TO LOVE, BUT MY BABY LOVES TO DANCE.
Desitja’ns sort.