Solidaritat activa

Ramon Herrero i Belda

La veritat és que no havia parat atenció en ell. Estava tan acostumat a la seva lletania… «Ja sé que el que estic fent és vergonyós però més trist és haver de robar…, un euro o uns cèntims d’euro els seran agraïts…» que ja formava part del fil sonor del metro. «Pròxima estació: Vall d’Hebron…». «Tinc família i dos fills per mantenir…». «Pròxima estació: Vilapicina…». «No tinc feina ni cobro cap subsidi…». El cas és que aquell matí em vaig haver d’adonar per força que havia pujat al metro. Jo havia fet el gest instintiu de posar-me la mà a la butxaca i el pidolaire ho havia interpretat com un indici que li anava a donar una moneda. Se m’havia palplantat davant esperant l’almoina. Vaig debatre durant una fracció de segon què fer. Finalment, vaig decidir donar-li alguna cosa: tenia pressa per deixar de ser l’objectiu de les mirades dels que anaven al metro. Vaig engrapar una moneda de dos euros i li vaig donar. L’home la va agafar i em va mirar fixament, com si volgués memoritzar la meva cara. Després, se’n va anar cap a un altre vagó. No m’adonava del que acabava de fer i del que em penediria d’haver-ho fet.

Quan l’endemà el vaig tornar a veure entrar per la porta del vagó, vaig pensar que el millor seria despistar. Vaig treure el diari de la cartera i el vaig començar a llegir, sense esma, esperant que el pidolaire passés de llarg. Vaig haver de deixar de llegir-lo quan vaig notar que el captaire se m’havia plantificat altre cop al davant i no se n’anava. En alçar la vista del diari, vaig veure la seva mà estesa cap a mi.

—Ahir ja et vaig donar alguna cosa —li vaig dir convençut que així em deixaria tranquil.

L’home no va donar per bona la resposta…

—La meva família menja cada dia. Si avui no em dones res, el que em vas donar ahir només haurà servit per allargar la nostra agonia.

L’últim que volia era posar-me a discutir amb ell. Ja que no havia aconseguit el meu objectiu de passar desapercebut, vaig pensar que el millor seria escurçar aquell mal tràngol. Vaig tornar a posar-me la mà a la butxaca i li vaig donar la primera moneda que vaig engrapar.

Al matí acostumava a agafar el metro si fa no fa a la mateixa hora. També tenia el costum de pujar sempre al mateix vagó, el del conductor. Així quan sortia, era dels primers a agafar les escales mecàniques. Aquell matí, però, vaig decidir arribar a l’estació cinc minuts més tard amb l’esperança de no trobar-me altre cop a aquell captaire. Vana esperança! Quan vaig arribar, em vaig trobar que el paio m’estava esperant.

—Què passa, que no t’ha sonat el despertador avui o què? —va exclamar irònic.

Jo vaig passar pel seu costat sense contestar. Me’n vaig anar a l’altra punta emprenyat i amb ganes de treure-me’l de sobre. El tipus era dur de pelar i em va seguir.

—No cal que esperis a pujar al vagó, m’ho pots donar aquí mateix —em va dir parant la mà.

—Vas llest si et penses que cada dia et donaré diners. Al món hi ha molta gent que necessita ajuda a part de tu. Així que bon vent! —li vaig contestar irat.

Si alguna cosa no li faltava a aquell marginat eren res-postes, com vaig anar descobrint més endavant.

—Sí, potser sí que hi ha milions de persones que necessiten ajuda. Però tu no els pots ajudar pas a tots. En canvi, a mi sí que em pots donar un cop de mà —em va dir amb tota la tranquil·litat del món.

La mateixa tranquil·litat amb la que també em va dir…

—Dóna’m alguna cosa o em llenço a la via…

M’estava traient de polleguera i li ho vaig dir…

—Mira, no em crec que ho facis. Així que deixa’m en pau!

No m’ho creia però ho va fer. Com qui fa la cosa més normal del món, es va plantificar a la via, d’un salt. El seu cap va quedar a la mateixa alçada que els meus peus. La gent mirava sense entendre. Segurament, pensaven que aquell tipus devia haver perdut alguna cosa a la via i que la devia estar buscant. Des de la via estant, em va seguir parlant…

—Espero que no tinguis pressa… Em sembla que avui arribaràs tard…

El comboi del metro va començar a entrar a l’estació. No em va quedar més remei que accedir al xantatge: per tercer dia consecutiu vaig haver de donar diners a aquell marginat.

Després d’aquell incident, vaig decidir agafar l’autobús. M’havia de llevar més d’hora per arribar més tard a la feina, em tocava anar de peu i més apretat però almenys ningú m’acollonava demanant-me diners.

Quan va haver passat un temps prudencial, vaig decidir tornar a provar sort i agafar altre cop el metro. La primera i la segona vegada que el vaig agafar no vaig veure ni rastre del pidolaire enutjós. Això va fer que em confiés. Però estava escrit que me’l tornaria a trobar…

Jo no acostumava a prendre mai res als bars de les estacions de metro però aquell migdia em sentia més endormiscat que de costum. Encara estava fent la digestió del dinar i no parava de fer capcinades. No em podia treure el desfici de son de sobre i vaig anar a fer un cafè. Vaig asseure’m a una de les taules, tot esperant que me’l duguessin. De cop i volta, una mà es va deixar caure com un pes mort damunt de la meva espatlla. Em vaig girar amb la seguretat que em trobaria una cara amiga o, com a mínim, coneguda. Ben al contrari, me’l vaig trobar a ell.

—Fa setmanes que t’estic buscant. Hi ha poca gent que contribueixi i quan algú dels que ho fa falla, es nota.

—Escolta, ja t’he ajudat prou… Potser que vagis a demanar ajuda a algú altre, no et sembla? —Li ho vaig dir amb un gest d’impaciència continguda.

Vaig tornar-me a girar cap a la taula, donant-li l’esquena. Ell, en comptes d’anar-se’n, es va asseure a la taula.

—De quina ajuda em parles, dels quatre euros que m’has donat? Però si et gastes el doble en una entrada de cinema!

—A mi no em regala ningú els diners, em costen molt de guanyar. Per què no proves tu de fer el mateix? Potser les coses t’anirien molt millor que ara —li vaig dir amb ràbia.

No estava disposat a sentir els retrets gratuïts de ningú, jo. La vida era molt dura i a mi cada dia em fotien unes quantes bufes per aconseguir la meva ració de diners i benestar. Em van portar el cafè. Me’l vaig mirar sense gosar prendre-me’l. En el fons em feia sentir incòmode negar-li l’ajuda a aquell home i gastar-me els diners en una cosa tan supèrflua com un cafè.

—Què et penses, que tinc una altra sortida? Que podria estar fent alguna altra cosa? Potser creus que no m’he espavilat prou? Des que vaig néixer que em busco la vida dia a dia, que faig les mil i una per sobreviure… —em va contestar amb un gest de dignitat ofesa.

—Però bé que l’administració deu donar ajudes a la gent que està en la teva situació… —vaig opinar traient agressivitat al meu to de veu.

—L’administració, ha, ha! —Va riure com si li hagués explicat un acudit—: Com es nota que mai has tingut un problema de veritat.

Aleshores va dir una cosa que em va fer pensar…

—Estàs d’acord que els diners donen la llibertat?

Li vaig dir que en cert sentit sí.

—I creus en la democràcia?

Vaig assentir.

—Doncs jo no sóc lliure: no en tinc ni cinc. Un demòcrata com tu hauria de fer el possible perquè jo fos el més lliure possible.

No havia sentit mai un raonament com aquell. Per què em sentia solidari amb els bosnians, o amb els hutus de Rwanda i en canvi m’emprenyava la sol·licitud d’ajuda d’aquell paio que tenia al meu costat? Potser era veritat allò que deien que els problemes com més lluny, millor. Però el cas era que la idea que m’havia format de mi mateix era la d’un tipus que no es podia desentendre dels problemes dels altres tan fàcilment. En comptes de donar-li una moneda li vaig donar un bitllet.

Aquell dia em vaig adonar del poder d’aquell individu. La seva força no li venia donada per una aparença solvent, ni per un Rolex d’or, ni per un bitlleter farcit de targes de crèdit, ni per una cartera plena d’expedients, ni per un telèfon mòbil sonant tothora, ni per un joc de claus nombroses i pesants… No, estava en la seva mirada, en la seguretat del seu gest i, sobretot, en el poder de les seves paraules. El paio devia tenir molt de temps per rumiar i acompanyava allò que deia amb idees i arguments punyents.

Ens vam seguir trobant anant amunt i avall amb el metro. Ja no em demanava res. Només em parlava d’ell, de la seva dona, dels seus tres fills, de com amb prou feines se’n sortien. Encara que no m’ho demanés, jo li donava sempre alguna moneda. La veritat és que em sentia bé fent alguna cosa per aquell individu i per la seva família encara que no la conegués. Ell ho va definir molt bé un dia.

—No em demanis les gràcies. No te les donaré mai, perquè jo també estic fent alguna cosa per tu. Tu potser tens benestar econòmic però jo t’ofereixo una altra mena de benestar: benestar moral. Segur que quan te’n vas a dormir penses que ets una bona persona. I si pots pensar-ho és gràcies a mi.

Al principi em va emprenyar aquella resposta poca-solta, aquell gest d’orgull extemporani. Però després vaig pensar que sí, que tenia raó.

Relacionant-me amb aquell individu havia omplert un buit que ni tan sols sabia que existia. Potser és que em feia veure la vida com alguna cosa més que la lluita quotidiana per la supervivència. Em feia creure que en aquell món on imperava la llei de l’oferta i la demanda es podien donar fets irracionals com ajudar algú sense esperar beneficis. I aquesta sensació m’agradava. Era una percepció que gairebé havia oblidat i que em recordava l’idealisme de la infantesa i l’adolescència.

Un dia em va etzibar una altra de les seves demandes acompanyades de reflexions.

—Saps moltes coses de mi i dels meus. Tantes que no crec que et pugui ser indiferent res del que ens passi. Fins ara, m’has donat allò que et feia nosa a la butxaca. Però avui necessito ajuda de veritat.

Li vaig demanar en què el podia ajudar. Em va dir que estaven a punt de desnonar-los del pis. Necessitava els diners d’un mes de lloguer, d’un sol mes, per aturar el procés judicial. Així disposaria d’uns mesos de coll, potser fins i tot d’algun any fins a la propera ordre de desnonament. Si no aconseguia els diners, anaven a petar al carrer…

Vaig tornar a sentir la sensació que m’ensarronaven i que estava fent el paperina. Sense convicció li vaig preguntar quants diners necessitava.

—Cinc-cents, ni més ni menys.

No podia ser que m’estigués demanant allò! Fins aquí podíem arribar! Per qui m’havia pres!

—No comptis amb mi. No sóc tan imbècil com et penses.

No vaig intentar justificar-me ni buscar raons intermèdies. La nostra relació havia arribat a un punt en el que era o tot, o res. I jo vaig optar pel no-res.

Abans d’anar-se’n, em va deixar anar unes quantes frases lapidàries.

—Fins on arriba la teva solidaritat? Fins el que val una bossa de pipes, fins el que val un bitllet de metro?… Puc pagar un entrepà amb la teva solidaritat? Si em permets, em cago en la teva solidaritat…

Mai m’havia plantejat fins on estava disposat a ajudar algú altre però necessitava defensar-me de l’escomesa d’aquell paio i ho vaig fer com vaig poder.

—Els límits de fins on vull ser solidari els trio jo.

No va ser un gran raonament però almenys em va deixar la sensació que havia respost amb una mica d’artilleria aquelles canonades pesants.

Ell se’n va anar però les seves paraules em van quedar clavades al cervell. Allò que no havia estat un problema fins aleshores, començava a ser-ho. A dins o a fora? Solidari o no solidari?

Li vaig donar el que em demanava. Però aquell cop li vaig demanar una contrapartida més tangible que la vaga sensació de ser bona persona. Li vaig demanar que em donés les gràcies. Creia que me les havia guanyat. Ell fent-se l’estranyat em va demanar per què les volia. Li vaig dir que era el que se solia fer quan algú ajuda algú altre.

—De veritat creus que m’has ajudat? Com pots ajudar-me si no tens idea del que se sent si es viu com jo ho faig? No tens ni idea de quines necessitats tinc.

Li vaig dir que els diners eren una necessitat evident.

—Els diners només són un recurs momentani. Passen per les meves mans i van a les d’un altre. Allò que can-viaria la meva vida de veritat seria viure sense la por de pensar que en qualsevol moment em poden fer fora de casa, sense la por de saber què serà demà de mi o dels meus fills, sense la por que no facin vaga de metro i no poder demanar…

Vaig pensar que les meves pors eren molt més intangibles que les seves. Molt més difícils de dominar. Per un moment la seva vida em va semblar desitjable…

* * *

Ara era jo el que demanava pel metro. Ens havíem canviat els papers. No deixava de ser just. Tothom té dret a una vida digna. I jo ja havia viscut prou dignament i ell encara no. A la meva manera era feliç. Les meves preocupacions d’ara eren diferents de les d’abans i això m’havia rejovenit l’esperit.

Un dia me’l vaig trobar i vaig anar a saludar-lo i a demanar-li una caritat. Sorprenentment, me la va negar.

—Els diners produeixen addicció, quan t’acostumes a viure amb ells ja no en pots prescindir. Sigues valent i arriba fins el final del camí que has iniciat. Talla del tot els lligams amb la teva vida anterior.

He de reconèixer que al principi em vaig enfurismar amb aquella negativa. Però després, a còpia de pensar-hi vaig arribar a la conclusió que tenia raó…