Mama Gum^TM

Jordi Boladeras Sancho

—Demà tinc una reunió molt important…, em planxaràs aquesta camisa?

—Sí.

—Mama, saps que no suporto la mortadel·la i aquesta és la tercera setmana seguida que l’entrepà dels dimecres me’l fas de mortadel·la.

—Perdona, fill, és que els dimarts està d’oferta al súper. No tornarà a passar.

—Mama, no trobo l’equipament de futbol. Suposo que deu estar net…

—Ho està i endreçat al quarto de planxar.

—Mama, no et puc portar al centre, he quedat.

—No pateixis, ja hi aniré amb metro.

—No m’ho facis més, això de trucar-me a la feina a mig matí, ni que s’estigui cremant la casa. Tinc feina, molta, massa, jo…

—D’acord, no passis ànsia.

—Mama, per culpa teva no trobo els apunts de mates.

—Són al calaix de dalt del teu escriptori.

—Mama, tanca la porta de la cuina que fas molt soroll i no sento la tele.

—Ai, sí!

—Mama, demà m’haig de llevar a les sis de la matinada…

—Ja et despertaré, no pateixis.

La mare era l’única dona de la ciutat que sabia la recepta per fer xiclet casolà, li sortia deliciós. Pot semblar una ximpleria, però després de la seva desaparició ho he demanat a centenars de dones i mai, cap ni una, m’ha contestat afirmativament la pregunta: «Vostè, a casa, fa xiclet?». Ni el pare ni els germans no van mostrar cap mena d’interès per conèixer-ne el secret culinari, ni jo tampoc, ho haig d’admetre. Va ser el dia que m’havia de despertar a les sis. Es va adormir i em va cridar a dos quarts de set. Li vaig dir de tot i me’n vaig anar cap a la feina. A mi, l’encarregat també em va dir de tot. El pare i els germans no li ho van perdonar mai que fotés el camp d’aquella manera. Tots tres són morts, però pitjor n’és la causa: la desídia. El pare va tenir un embolic de faldilles amb la reina del macarró del barri on va anar a petar i, per mandra d’amagar-se’n, el van trobar fet a l’ast amb els collons a la boca. Els meus germans van tenir un accident mentre perseguien, borratxos, el somni d’una nit d’estiu que es deia Jèssica. Una negligència: no s’havien cordat el cinturó de seguretat. Dues: havien fet cas omís de la reducció de velocitat que suggereix el senyal de trànsit triangular amb un cérvol al mig botant-hi alegrement. Sengles senglars de la màquia litoral envestien involuntàriament un automòbil que perdia el control i es precipitava, terraplè enllà, a la costera.

La versió de l’abandó de la llar familiar va convèncer la policia d’abandonar, al seu torn, la investigació. Seria un de tants casos irresolts en les arenes movedisses del desert de les relacions de parella. Vaig assegurar, en els atestats policials, que li fèiem la vida impossible. El pare i els germans ho van negar. L’inspector, que ens va escoltar atentament a tots quatre, no va saber veure indicis de maltractaments ni massa diferències amb allò que ell mateix havia viscut de jove a casa seva: una dona lliurada en cos i ànima a la família i una família, potser sí, un pèl massa egoista. No n’hi havia per a tant com per deixar aquella pobra gent a l’estacada, va concloure l’agent de l’autoritat.

Si torno al dia dels fets i a l’escenari de la deserció és perquè, després de tants anys, he arribat a comprendre que allò que vam interpretar aleshores com a una venjança premeditada, destinada a fer-nos avergonyir davant dels veïns, no era tal. El primer d’arribar a casa va ser el meu germà mitjà i es va sorprendre de no poder obrir la porta, per bé que la clau lliscava dòcilment en el pany. Després de girar-la a dreta i esquerra unes quantes vegades, va empènyer la porta endintre fent força amb el braç i l’espatlla. Quan l’obertura de l’escletxa ho va permetre, es va escolar enfora una massa tova que va identificar immediatament, era el famosíssim xiclet que només sabia fer la mare. Mentre el pare aparcava davant de casa fent escarafalls com un idiota, el xiclet ja omplia el cofí que feia d’estora al cancell. Mig quart després, el meu germà gran i jo mateix hi fèiem cap. Sempre que elaborava xiclet, la mare s’hi posava perquè al rebost n’hi hagués per a una llarga temporada, prop d’un any o més. Aquest cop s’havia excedit de totes totes. Aquella quantitat ingent de chewing gum no tenia cap ni peus. L’única explicació possible, atès que la mare no apareixeria per enlloc era un irònic desig de revenja. No havia deixat cap nota. Senzillament, sepultava la casa on s’havia sacrificat tants anys per nosaltres amb la seva màxima creació, amb el seu segell personal i inconfusible. L’espectacle gratuït de quatre estaquirots mascles palplantats davant una ensulsiada de color rosa va encendre la riota dels veïns. Es va presentar un cotxe patrulla i la mateixa policia va trucar als bombers. Els dos cossos ens aconsellaven que passéssim la nit en un hotel i que l’endemà una empresa de neteja industrial comencés les tasques d’extracció de runa… «Vull dir de xiclet», corregia el sergent, però tots els subordinats i els passavolants tafaners que el van sentir no van poder evitar una mitja rialleta que va sulfurar el pare. I la mare, on era? Com havia pogut elaborar tants metres cúbics de xiclet en tan sols unes hores? La casa no era gaire gran, seixanta-cinc metres quadrats de superfície útil, però amb el nou dia comprovaríem que totes les habitacions havien estat ocupades de gom a gom pel polímer gomós. De moment, ningú no semblava preocupat pel parador ignorat de la mestressa. L’empresa de neteja, puntual, va demanar al pare si volíem conservar la mercaderia o destruir-la. El pressupost de la primera opció era molt més car, perquè comportava tant la lenta extracció del material com la logística d’empaquetament i d’emmagatzematge. Aquesta alternativa semblava destinada al fracàs a no ser que…

—Pare, us compro la casa a bon preu. Vós, aquí, ja no hi podríeu viure, la mare us ha ferit l’amor propi i els veïns us han perdut el respecte. Amb els diners que us pagaré podreu viure tots tres en un altre barri més…, més de la vostra categoria. Ara, sense la mare, haureu d’esmorzar, dinar i sopar fora de casa. Qui us rentarà i planxarà la roba? Necessitareu més virolles que mai.

—Sense la desgraciada de ta mare i sense tu serem dues boques menys. I aquests gamarussos ja poden anar pensant a espavilar-se. Fet! Te la venc. Això sí: cara.

La hi vaig comprar caríssima. De tota manera, seria injust per part meva si no matisés l’afirmació anterior, perquè no vaig adquirir solament un habitatge, també vaig pagar un negoci que m’ha fet ric. Pel que fa a l’empresa de neteja, canviava de parer: ja no els necessitava. De seguida em vaig posar a la feina; consistia a tallar la massa de xiclet en porcions similars a la de lingots de metall i a envasar-los al buit, perquè es conservessin en condicions. Fins a la tercera nit d’estada solitària a casa no vaig prendre consciència que estava apilant quilos i quilos d’un producte que encara no havia tastat. Paral·lelament, advertia que ficar-me a la boca l’herència de la mare i mastegar-la a la babalà, sense protocol, no era digne d’un bon fill. Donant-hi voltes, l’únic que se’m va acudir va ser agenollar-me al costat de la taula i, cerimoniosament, pinçar delicadament un tros de xiclet i dipositar-me’l damunt la llengua com si combregués. A partir d’aquell precís moment la meva vida va canviar. Era tan bo —en el punt exacte de dolçor, gens embafador, texturat, perquè envernissés l’interior de la boca amb una capa de suavitat— que no em va sorprendre quan, tot seguit, m’envaïa una sensació de beatitud i unes ganes enormes de compartir amb els veïns aquell bé de Déu. Massa tard per anar-los a emprenyar amb la meva visita. L’endemà els vaig sorprendre amb un somriure plàcid i una plata a vessar de xiclet. No van gosar rebutjar-me’l ni els que, tres dies enrere, ens havien dedicat un invisible pam i pipa en veure els ulls esparverats del pare pendents de l’allau de goma rosa que ens venia al damunt. «Mastegueu, mastegueu, sense por, és bo». Invariablement, tot era clavar-hi els queixals i percebre com l’adult o l’infant que tenia al davant endolcia el rictus i exclamava «bo no, boníssim!». Alguns que, en altres ocasions, amb prou feines m’haurien agraït el detall i m’haurien estampat la porta als morros, no em deixaven marxar i insistien que entrés a casa seva. Em presentaven la dona, el marit, els pares o els fills, i m’ensenyaven els trofeus guanyats en el certamen anual de tunings, en la cursa del barri o en el concurs de pastissos de formatge. La mateixa tarda, tothom a qui havia obsequiat amb xiclet trucava a casa per comprar-me’n. Així, d’aquesta manera fortuïta, va néixer el negoci que em sustenta. Havia tingut la idea el dia del desastre, sí, però mai no hauria pogut arribar a imaginar que el producte despertaria una adhesió i un entusiasme tan grans. Literalment me’l volien prendre de les mans. Per evitar incidents vaig llogar, com a mesura dissuasiva, dos guàrdies pretorians temuts a totes les discoteques de l’imperi. La gent feia cua a la porta de casa i la filera s’allargassava avingudes enllà. N’hi havia que feien nit a la intempèrie i em besaven la mà en aconseguir el paquetet desitjat. En pocs dies, les estadístiques ciutadanes de delinqüència, acomiadaments improcedents i violència de gènere havien davallat notablement.

L’èxit mundial de Mama Gum^TM farà que la mare torni. Ho vaig pensar un munt de vegades. És per això que fins i tot em vaig avenir a patrocinar un reality show a la Cadena de Televisió Multiestatal (CTM), en el qual els fills que havien estat injustos amb sa mare exposaven el cas i n’imploraven el retorn, agenollats davant milions d’espectadors. El programa funcionava i gairebé cada setmana una mare acabava perdonant un o més fills. I la meva mama? Era com si se l’hagués empassat la terra.

Me’n vaig anar a dormir amb la frase enganxada al paladar. A l’hora d’esmorzar, mentre untava la torrada amb mantega, com si la primera salivació de la jornada novament hagués contribuït a desprendre’n aquella frase, vaig intuir finalment què havia succeït. No se l’havia empassat la terra, se l’havia empassat el xiclet. A dos quarts de set del ja remot matí, els meus insults devastadors van ser la gota que va fer vessar el got de la seva resignada paciència. Li devien venir unes ganes tempestuoses de sanglotar però es va contenir fins que tots quatre vam ser fora de casa. L’únic aturador que haurien pogut trobar les seves llàgrimes era que se n’eixuguessin les deus, però les glàndules lacrimals, desitjoses de satisfer les exigències d’una mare que feia anys i panys que es reprimia el plor, la van voler complaure transformant el líquid salí en un fil constant de saba gomoresinosa. El xiclet, la destil·lació pura del seu amor, brollava a raig pels llagrimers i ella, abatuda, incapaç de fer-hi res, constatava amb indiferència com en pujava el nivell. Els peus, els genolls, les cuixes, el sexe, la cintura, els pits, l’espatlla, el coll, la boca, el nas i els ulls quedaven finalment immersos en un mar de xiclet que exerciria misteriosament una dissolució maternal. La mare es va diluir en el xiclet fins a desaparèixer. O no. Continua viva en cada microgram de Mama Gum^TM que venc a preus d’escàndol a una infinitat d’éssers humans que necessiten sentir que són bons —ni que sigui mastegant xiclet— durant mig brevíssim segon.