El primer cop

Diana Roig Núñez

La Fructuosa repica de dalt de tot la Catedral cridant a oració. El sol, com si la sentís, s’esmuny entre les cases del call, omplint d’ombres la ciutat. Algunes rates aprofiten l’ocasió per sortir del cau buscant quelcom per endur-se al pap. Tarragona tanca portes i un baf de ferum de pixat envaeix l’interior de les muralles.

* * *

L’Agnès s’ha casat aquesta matinada. Encara duu la muda blanca i el cosset entallat amb un cinto. El nou marit, en Lluís, penja l’armilla a una cadira de vímet i es descorda la camisa. La petita Agnès es mira la cambra amb uns ulls espantats de dotze anys. Li crida l’atenció l’escalfapanxes i s’hi perd: li ha semblat veure que dues espurnes es besaven. Ara una d’elles surt corrents i l’altra juga a perseguir-la. Es fan pessigolles i riuen. L’Agnès vol riure amb elles, vol fugir d’aquella cambra i atansa la mà al foc com posseïda per les flames. Ja hi és, ja hi arriba, sent com l’escalfor quasi li menja els palpissos.

—Nena! —li engega en Lluís—, què fas aquí palplantada? Prepara’m un bany!

* * *

Una altra vegada Bernadet arriba a casa ple de cops. El mestre Sabater l’acompanya. Els pares del noi l’han fet venir per oferir-li un sopar. Des que van arribar a ciutat el matrimoni s’ha guanyat la vida com bonament ha pogut, i agraeixen infinitament que el xiquet pugui aprendre un ofici. Bernadet es mira el mestre que seu al cap de la taula i menja fesols i faves i un tall de cansalada i fins i tot hi suca pa, mentre parla amb les galtes plenes i riu i gairebé s’ennuega, però beu vi i tot passa. I ara se’l veu tan gros i tan fràgil que Bernadet es toca el braç morat i no se’n sap avenir.

* * *

Li frega la immensa i peluda esquena i les mans li rellisquen a la panxa inflada, greixosa, s’hi enfonsen, sembla que hagin quedat presoneres. Amb tot el mullader el vestit li ha quedat xop i se li arrapa al cos. El blanc pur amb què s’ha agenollat a l’altar clareja ara amb l’aigua i mostra els pits, els malucs i la cintura libidinosament. L’Agnès es pregunta si això és el matrimoni, un vestit blanc xop. De sobte les seves mans es topen amb quelcom sota l’aigua. Quan s’ha ficat al cossi, a en Lluís li penjava una pell entre les cames i ara aquella pell s’ha tornat forta, creix i surt a la superfície una bola roja intimidant, mentre el rostre del marit esbossa una ganyota amb la llengua fora. L’Agnès té ganes de vomitar.

* * *

El mestre Sabater va de cantó. Bernadet l’acompanya a casa procurant callar-lo i suportant el seu pes a l’espatlla. El mestre es deixa caure i també el fa anar tort. Li fa mal tot el cos i finalment no aguanta, l’asseu una estona a la vora d’un arc per agafar aire i poder reprendre el camí. L’home canta i crida:

—Rosetaaa! Dueu-me la Roseta! Per què no hi ets, Rosetaaaaa?

L’aprenent s’avergonyeix. Coneix d’oïdes la Roseta, la meuca més bruta i més perversa de tota la ciutat. La cara se li encén i per por que el sentin els veïns les mans li corren soles a tapar la boca d’aquell borratxo faldiller. Els palmells se li estampen a les galtes penjants i els dits s’amunteguen als llavis, fins i tot algun s’esmuny dins la boca immers en vapors de licor. Bernadet sent llavors una batzegada al pols dret que el llança a terra. L’impacte al cap i el dolor l’han marejat, però pot notar com se li obren unes esgarrinxades als colzes i la ràbia se li amuntega a la gola.

* * *

L’Agnès jeu al llit. En Lluís li ha esquinçat el vestit fa una estona. Aquell vestit amb què s’ha agenollat a l’altar, aquell vestit blanc que va cosir la mare aprofitant la tela del que havia estat el seu vestit de núpcies. Ara el vestit dorm esquinçat al terra de la cambra. L’Agnès jeu al llit: mira al sostre mentre en Lluís s’entreté a besar, llepar i mossegar els seus pits. Finalment li jeu a sobre, el pes l’ofega, l’aixafa, amb les mans l’amanyaga, li prem una mamella amb força. De sobte i sense saber el perquè i d’on ve, la sobrepassa un dolor insuportable, una cremor molt més terrible que la de l’escalfapanxes. S’està trencant per dins, sí, sent que s’esquinça com s’ha esquinçat aquell vestit blanc fa una estona. Es mareja i les llàgrimes s’acumulen als ulls fins que vessen i regalimen coll avall, sanglota una mica. Ell mentrestant es mou compulsivament, com si tingués el dimoni dins i fa ganyotes i esbufega. De cop i volta fa un so gutural, somriu i s’atura. Se separa de la petita muller tremolosa i dorm. L’Agnès s’aixeca com pot, les cames li fan figa. Fa quatre passes i contempla amb uns ulls espantats de dotze anys la panxa enlaire d’aquell monstre mentre al seu cap ressonen les paraules «per tota la vida». Al seu llit hi ha una taca de sang.

* * *

Bernadet pica a terra amb el puny clos i reconeix, per primera vegada a la vida, que n’està fart. Tots els records li passen pel davant i decideix, amb bon criteri, que aquell home és el diable. Aquell pecador, en els set sentits de la paraula, no pot ser altre que el mateix Llucifer. Veu un roc, un roc més gran que el seu puny, cantellut, rugós, i sense pensar-s’ho dues vegades l’agafa i s’aixeca. Prem la pedra amb força, el cor s’accelera i d’esquenes al mestre roba segons per decidir-se.

—Ets un bordegàs! —espeta furiós el sabater, i després comença a riure.

El riure passa ràpidament a un crit. Bernadet ha aixafat el seu cap entre el roc i la paret. Però, després del primer cop no s’atura, li encasta dos, tres, quatre, vuit… El crit es va emmudint, el crani va cedint, el noi mou ràpidament la mà, té els ulls desencaixats i injectats en sang, les venes se li marquen al coll i comença a suar. Fa una estona que el mestre no respon, deixa de picar i li cau la pedra de les mans. A la paret hi ha una taca de sang.

* * *

Tremolen. És el seu primer cop. Els dos joves avui han descobert un món d’horror. Respiren fortament, empassen saliva i senten un fort nus a la gola que amb prou feines deixa passar l’aire. Des del campanar de la Catedral arriben les dotze i al bell mig del cel, la lluna, l’únic testimoni, els xiuxiueja, a tots dos, que aquest cop no serà el darrer.