Des del balcó

Imma Cisa Mercadé

El blau argentat del mar dansa delicadament darrere el balcó. La brisa desplaça uns velers despreocupats. La barana és freda i humida i el polsim fastigós del rovellat se m’enganxa a les mans. Els trens sense esma segueixen el seu constant sotragueig amunt i avall. Ni ells mateixos saben on van. Més enllà, els turistes com formigues a l’amfiteatre tracten d’esbrinar qui som i d’on venim.

Gairebé no sento el mòbil sonar a causa del xivarri de la gent passejant per la Rambla. No em sorprèn; sabia que tard o d’hora passaria. Ma mare torna a estar ingressada a Joan XXIII. Cal que hi vagi.

Rambla avall vaig cabdellant el fil dels fets que l’han duta de nou a l’hospital. «És un tumor, l’extirparem». «S’ha estès, hem de tornar a intervenir». «Metàstasi», van dir finalment. I aquesta paraula ja ho deia tot: «Res a fer».

Ja feia temps que aquest cranc la rosegava per dins. Un cranc que des del seu fosc silenci construïa dia i nit les tenebroses cavernes de la mort al fons del ventre. I, lentament, li anava consumint aferrissadament la vida; a ella, que n’havia donada tanta.

A l’alçada del carrer Unió estic totalment trasbalsada. La fressa del cotxes m’atabala. Els clàxons m’inunden el cervell i el bullici del carrer em destempta. L’olor de benzina i el fum em maregen. L’aire és cada cop més espès i m’ofego. Sento que no puc respirar. Panteixo. Algú em pregunta si em passa res.

Quan creuo la plaça Imperial sento l’impuls de travessar el petit jardí amb els ànecs on tantes vegades havíem passejat plegades. L’ànec collverd em mira des de darrere el pont. Quan m’hi atanso no gosa aixecar el cap. Té molles de pa a la vora i no fa pas cap gest per menjar-se-les. Crec que tremola. Potser no passarà d’avui. Darrere els esbarzers m’ha semblat veure una rata.

M’informen que és a cures intensives. Només s’hi pot entrar de dos en dos. A les cinc en punt, quan obren per a les visites, m’enfilo la bata verda, que de tan aspra m’esborrona la pell, i m’hi endinso. L’habitació té una llum freda i poc acollidora, una llum de fluorescent emboirat.

La pal·lidesa de ciri de la seva cara em deixa glaçada. Les òrbites dels ulls enfonsades i el nas punxegut li donen un aire místic. Les galtes xuclades —perquè aquests últims dies no tenia esma ni de menjar— li ressalten els pòmuls ossuts. Un fil de saliva li regalima per la comissura de la boca. El seu ventre segueix tan inflat com un globus.

—És el meu últim embaràs —bromejava.

Els tubs i les màquines l’envolten i l’ofeguen. Em diuen que són per alimentar-la i per ajudar-la a respirar. El bip constant d’un aparell em recorda que encara hi ha un fil de vida. Està inconscient, li agafem la mà i li parlem. «Tranquil·la, som aquí i aviat marxarem tots a casa». L’estremiment de la nostra veu ens delata. Ella sap i nosaltres sabem que no és veritat.

Uns ulls apagats i infinitament tristos em volen parlar, però jo no els sento. Només sóc capaç de llegir una mirada fugissera profundament abatuda i perduda, una mirada que vola cap a la finestra i arriba Rambla amunt, al mar de la seva infantesa i dels seus estius. I sento fred, un fred que em puja per l’esquena i s’escampa per tot el meu cos malgrat la calor del mes de maig.

Escolteu-me bé, si us plau. Aquest és l’últim cop. No em feu patir més. Traieu-me aquests tubs. Sento nàusees. Aquesta olor fa tragitar el meu estómac. No puc reviure l’angoixa dels tractaments, no vull vomitar més ni quedar-me altre cop sense cabells. Aquest zub-zub m’assageta. Estic feble i necessito una mica de força per al meu últim viatge. Allunyeu-me d’aquesta presó de muntanya i de foscor. Tan sols us demano un bri de dignitat.

De matinada el bip s’ha aturat. Ja està. Sento un buit a l’ànima que m’empetiteix. Torno a ser aquella nena de sis anys que un dia van oblidar a casa. I m’amago encongida sota el forat de l’escala amb el cap cot repenjat als genolls i els braços aferrats a les cames arronsades, mentre les llàgrimes m’amaren el vestit de flors. El mateix silenci, la mateixa soledat, la mateixa angoixa, la mateixa orfandat.

Una fugaç carícia a la galta és el nostre últim contacte. Ja no sé si és ella o una altra.

A la meva mare no l’enterrem, l’emmarem. Els cucs no menjaran mai el seu cos; tan sols quedarà la pols i la cendra, la terra que torna al mar. El mar és ara el ventre de la vida i el ventre de la mort. Avui el ventre del mar acollirà el ventre de la mare, mentre el gronxa amb la cançó de bressol de les ones. Ets mar i ets mare.

La barca amb què l’acompanyen en el seu últim viatge fa pudor de peix i de gasoil. L’hem agafada al moll de pescadors del port. Ens duu mar endins gràcies a la perícia de l’improvisat pilot que dirigeix la proa costa amunt, per babord.

Ma filla jeu a coberta. El vaivé oscil·lant de la barca la mareja. Jo mateixa tracto de mantenir el control tot mirant la línia de l’horitzó. Som molts a la barca, grans i petits. El silenci només és trencat per les ones xocant contra la nau i pel rondineig constant del motor.

En arribar davant de l’ermita de Berà, la barca ancora. Ens aturem i contemplem el turó ple de pins que tantes vegades hem trepitjat. L’olor de resina que ens envolta quan l’oreig l’apropa ens evoca moments feliços de la nostra infantesa, de jocs i rialles. Ara, però, som a l’altra banda i no mirem el mar sinó la terra i no juguem; potser plorem.

Més enllà, a la Punta, la Roca Foradada dissimula majestuosa el seu cau secret. I els pins, quasi horitzontals per la força del vent, com a astes vençudes, segueixen resistint l’escomesa de la marinada; uns pins que l’avi va plantar molt anys enrere.

Ha arribat el moment. Obrim l’urna i escampem les cendres. Sembla que el mar les estigui esperant i les acull de bon grat. Les cendres s’entrellacen amb les onades, s’agermanen i es fusionen. Tot és un. Blau i gris. Terra i mar. Uns pètals de rosa i unes tímides tulipes són el nostre últim adéu.

* * *

El blau argentat del mar dansa delicadament darrere el balcó. La brisa desplaça uns velers despreocupats. El raigs de sol obren solcs lluents al mar plens de llum i vida. Són camins que et porten cap a mi i cap a l’infinit.

Els trens decidits enfilen via amunt i via avall. Menen els viatgers cap a l’aventura, a una nova vida o a la retrobada d’un antic amor. Qui sap? Els colors vius de la roba dels turistes pinten de fons un quadre impressionista. Des d’aquí m’arriben les seves rialles. O potser són les nimfes que m’esguarden i em xiuxiuegen.

Sóc aquí, mireu-me. Sóc lliure, sóc mar, sóc matèria, sóc cosmos, sóc llum, sóc infinit, sóc eternitat. Us veig i us sento. Apropeu-vos. Les meves cendres us protegiran de tot: del mar i del cel, de la terra i del sol…, perquè jo ja sóc mar i cel, terra i sol…, i sóc mare com la terra i mare com el mar. Cada estiu, quan us banyeu a la platja, tots serem un. Serem silenci i pau.

Passat el carrer Sant Francesc m’acompanya una melodia harmoniosa d’un cor de flautes. Vénen d’una de les finestres obertes de l’escola. Una nena, a l’ampit de la finestra, em somriu amb els seus ulls ametllats.

Davant l’aparador d’una llibreria em quedo badant davant les guies de viatges. Les fotos de les portades m’inciten a marxar. Viatjar és conèixer i aprendre; és créixer. Viatjar és estar viu.

Somric davant les mirades de reüll d’unes dones que em senten cantar al mig del carrer, cavil·lant potser si no m’hauré pres alguna substància. És amb la música de la dringadissa de les seves joies que canto. En veure-les, no me’n puc estar d’esclafir de riure, obertament, francament, amb tots els músculs del meu cos dedicats a la tasca, amb rialles espontànies, sinceres i potser també un pèl ingènues, com les de la meva filla en el seu primer espectacle de pallassos.

M’aturo a comprar un ram de flors, un ram de molts colors i dolces olors. Hi posen gladiols, lliris, calèndules i margarides llampants. Acaricio els pètals i sento el tacte del fulard de seda que duia al coll el dia en què ens vam acomiadar.

A la plaça, un avi i el seu nét donen molles de pa a les aus. Una ànega decidida empeny els aneguets a atrapar-les. Els petits es disputen les més mínima engruna, mentre els sento clacar sense respir. Una cadernera em regala una eterna i mel·líflua refilada. Després, de sobte, aixeca el vol cofoia i fuig amunt, lluny, quasi a l’infinit. És la vida.

Torno a Joan XXIII. Ma germana acaba de tenir una nena. Es dirà Marina.