Sopa instantània

Dora S. Farnós i Rovira

GUANYADORA DEL 10È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET

No puc evitar pensar, un altre cop, que la sopa està freda. Freda com les meves mans. Freda com les mans de la mare i, abans que ella, les de l’àvia. Una cabòria em porta a una altra i, inevitablement, acabo recordant el menjar avial. Plats sucosos, d’aromes intenses per a paladars exquisits: conill amb trumfos, carn d’olla, pollastre amb llagostins, blat de moro escairat, canelons d’espinacs… Una de les coses que més trobo a faltar és degustar un bon àpat. Donaria tot el que tinc, que ja no és res, per tornar a tastar uns peus de porc al forn en comptes d’aquesta interminable sopa instantània freda.

Vaig heretar el gust per la cuina de la mà de ma mare i, a imatge d’ella, preparava exquisitats per a les meves germanes, primer, i per als meus nebots, més tard. Les germanes van marxar de casa en casar-se; tot i que, durant un temps, em visitaven cada diumenge. Era llavors quan jo podia aprofitar i lluir les meves arts culinàries per a elles i llurs marits i els fills d’elles i els seus marits. Però d’això ja fa molt. A poc a poc la visita del diumenge es va substituir per una trucada i ja fa temps que, fins i tot la trucada, s’ha perdut en l’oblit. No n’he rebut cap en els dos darrers anys.

Sempre m’acaba passant el mateix: començo trobant la sopa freda i acabo penedint-me de la meva soledat. Doncs s’ha acabat! Tot s’ha acabat! No em tindré més llàstima! No hi ha res més patètic que una pobra vella autocompadint-se, recordant vells temps i enyorant el passat. Ja no en tinc de passat.

A la darreria, la butxaca no m’havia permès grans banquets. Una pensió minsa i pocs estalvis són contraproduents amb una inflació incontrolada. Els aliments, juntament amb l’habitatge, eren el conjunt de productes que s’havien encarit més, exponencialment diria jo. Tot i això, mai vaig deixar de tenir cura de la taula. Al costat del plat de sopa hi ha tres coberts: una cullera i una forquilla i un ganivet per a l’amanida que precedia aquesta sopa. Aquest cop no havia posat coberts de carn ni de peix, ja que el menú, desgraciadament, no ho requeria. A casa meva mai es va punxar el peix amb la mateixa forquilla que l’amanida. Davant del plat hi havia dues copes, el vidre no és de gaire qualitat però sempre he pensat que l’aigua és més bona beguda en copa. Mai utilitzo gots —mai n’utilitzava, vull dir— llevat de quan m’havia de prendre el medicament. La copa de vi fa molt temps que està buida. A mà dreta, a la mateixa alçada de les copes, una mica més avançat que els coberts, hi ha un plat petit, més menut que el de les postres, destinat a deixar-hi el pa. Tampoc en queda ni una mica. Les estovalles i el tovalló són de cotó amb una punta de ganxet feta per mi mateixa. Algú haurà de netejar-les perquè una mica de sopa instantània interminable freda va sortir-se del plat i les tacà d’un lleig groc.

L’estança està il·luminada amb els raigs de sol que entren pel balcó. La companyia hidroelèctrica ja no em subministra electricitat, perquè fa mesos que no atenc les meves obligacions pecuniàries. Què m’importa? No la necessito per a res la llum elèctrica. Potser trobo a faltar la companyia que em feia el televisor. No és que la programació m’entusiasmés gaire, però sentir una veu que no fos la meva, encara que sigués aliena, em reconfortava. Només les telenovel·les amb molts embolics familiars captaven realment la meva atenció. M’agradava veure com pares i fills, avis i néts, germans i amics entraven en discussions inútils pel plaer de la reconciliació, m’encantava el moment en què la protagonista s’adonava de tot allò que l’espectador ja sabia i algun familiar corria als seus braços demanant perdó. Suposo que jo esperava alguna reacció similar de la meva família. Potser vaig ser jo la que no vaig saber reaccionar.

Al rebedor hi roman la correspondència de tot aquest temps, pel terra, oblidada com jo. Al principi el porter dipositava les cartes a la bústia de l’entrada, però aviat es va omplir. Ara les puja i les fa passar acuradament per sota la porta. Cada cop que una rellisca suaument entre la fusta i el terra imagino que encara hi ha algú que em recorda. Però no. No hi ha cap carta de ningú proper. Cap dels remitents m’és conegut. Només factures amb segells de grans companyies —de la llum, del gas i de l’aigua— i avisos reclamant el pagament de quotes primer i amenaçant del tallament del subministrament després. Jo les deixo amuntegar-se mostrant indiferència, com si el meu menyspreu pogués substituir el dolor per la soledat.

Ja ho he tornat a fer. Ja torno a penedir-me de la meva soledat. Encara no he assumit que ja s’ha acabat. Continuo tenint-me llàstima. Sóc una vella patètica que s’autocompadeix perpètuament. Però és difícil no pensar en la soledat quan tot el que hi ha al teu voltant t’ho recorda incessantment. Al costat del sofà, per exemple, encara hi ha les bosses amb els regals de Nadal que vaig comprar amb l’esperança que les meves germanes o els meus nebots o els meus amics o els meus veïns vinguessin a recollir-los fa dos anys. Ningú ha trucat a la porta en tot aquest temps.

El telèfon pampallugueja anunciant que hi ha desenes de missatges comercials desatesos intentant vendre’m qualsevol bajanada. Però cap trucada personal. La companyia telefònica m’ha concedit una moratòria i aquest és l’únic vincle que em queda amb l’exterior. Sona el telèfon prou sovint mostrant a la pantalla líquida números que no reconec. El soroll es repeteix fins que salta el contestador i els venedors o els creditors o algú que s’ha equivocat deixa un missatge. Avui n’han deixat un. El contracte de lloguer de l’immoble s’ha exhaurit i el propietari vol cobrar els endarreriments i recuperar el bé. He d’abandonar l’apartament en una setmana i lliurar les claus al porter, en cas contrari uns agents judicials procediran a fer efectiva l’ordre de desallotjament dictada pel jutge. M’enorgulleix captar l’atenció de tanta gent, fins i tot un jutge ha mostrat interès per la meva persona. Encara que suposo que quan el magistrat estampava la seva signatura en l’ordre no pensava realment en mi. Segur que en cap moment va imaginar-se una dona d’avançada edat, asseguda enfront un plat d’interminable sopa instantània freda, amb regals de Nadal preparats en ple mes de juny i un cabàs de cartes tirades al rebedor impedint l’obertura de la porta d’entrada.

Fora de l’edifici la nit comença a caure. La ciutat emmudeix gradualment fins que el silenci s’apodera dels seus carrers. Només alguna ambulància trenca la quietud amb la seva sirena. Milers de persones descansen de la dura jornada. Algunes, a soles, somien rebre una visita. Altres ajornen un dia més la visita a un familiar o un amic o un veí sense adonar-se de la seva importància. Cada dia tothom està més sol en aquesta impersonal urbs. Cada dia mor gent oblidada per tots en aquesta desarrelada societat.

Però jo ja no em sento sola. Per fi algú vindrà a casa. Algú em trobarà aquí, asseguda a taula, esperant la visita. M’he preparat molt de temps per a aquest moment. Al principi tindran dificultats, la porta està tancada amb dos forrellats, possiblement la tiraran al terra. De seguida, esbrinaran què ha passat, tot i que el forense no podrà dictaminar la causa de la mort: la soledat no està en la seva llista. I el jutge, potser el que ha signat l’ordre de desallotjament, haurà de dictar veredicte obert. Imagino els titulars del diari de l’edició matinal: «Dos anys morta, al davant d’un plat de sopa». I des d’aquell dia mai més romandré oblidada.