Jèssica superstar
Júlia Costa Coderch
De tant en tant, algun esdeveniment inesperat, bo, dolent o estrany, sacseja els paisatges més tranquils. Després, el fet estrany s’assimila, s’incorpora a la quotidianitat i la pau, retrobada, torna a omplir de feliç avorriment el temps i l’espai de cadascú. Un d’aquests fets una mica extravagants, que va commoure durant uns mesos els racons del barri va ser l’aparició, a les pàgines centrals de la revista Erosmundo, del fill de la Roser, cansaladera, en Jaume.
La cansaladeria familiar, propera a la plaça, és prou modesta, però malgrat tot cal admetre que els botiguers formaven part, fins no fa gaires dècades, d’una mena d’estol de ciutadans privilegiats, envejats amb malfiança. La cansaladera Roser havia estat, des del seu naixement, una dona sense gaires problemes. Filla única, destinada a fer rutllar el negoci, va poder comptar, en el moment del seu casament, amb un bon aixovar, curull de tovalloles i llençols de fil brodats amb cura. Aquest fet, aleshores i en el barri, resultava francament envejable.
El marit de la Roser, el Pepet, havia estat, i era encara, un tipàs d’home. Alt per damunt de la mitjana, bronzejat estiu i hivern, gràcies a la seva afecció a l’esport i als banys de mar, feia sospirar les mestresses de casa de totes les edats. No era massa treballador, és veritat, li agradava viure bé i amb l’esquena dreta. Darrere del taulell, encara que no s’hi prodigués gaire, la veritat és que feia bonic, amb el seu davantal blanc, i els aspectes més negatius de la seva personalitat restaven diluïts davant la perfecció d’aquell cos musculós i ben conformat.
La fortuna devia haver triat els cansaladers: un Nadal fins i tot van treure la segona, gràcies a unes participacions que els havien enviat els familiars d’algun poble aragonès. Aquella injecció de capital va contribuir a la remodelació de la botiga, força necessària. La Roser i el seu home, Pepet, van tenir un sol fill, en Jaume. Era un noi bufó, amb uns cabells rossos, de petit, que feia goig de veure, i que es van enfosquir una mica amb el pas dels anys. Un noiet espavilat, que atreia les noietes de l’escola de monges, que li dedicaven mirades admiratives mentre ell, indiferent, tallava amb cura el pernil i la llonganissa. «Sembla una nena», bescantaven algunes males pècores del barri i xicots que li envejaven el reguitzell de mosses fent cua a la cansaladeria, un dia sí i un altre també.
Però alguna cosa hi devia haver… Amb el pas dels anys, en Jaumet va anar experimentant transformacions progressives i preocupants. Les tertúlies d’estiu als terrats i a les voreres eren plenes de comentaris sobre el xicot que s’esmorteïen, prudents, davant de la presència dels infants. Que de petit li agradés imitar la Conxa Piquer i la Lola Flores tenia un passi: era simpàtic, feia riure. Però que amb disset anys cada dia portés més salut de pot a les galtes, que mostrés els ulls discretament perfilats de negre i els llavis acolorits de color maduixa, que caminés amb aquells moviments rítmics, poc adients a una masculinitat ortodoxa, tot plegat ja començava a desvetllar sospites ben fonamentades.
Hi van haver tempestes familiars a la rebotiga. El pare, ves quin un, remugava sobre el noi, tan espavilat, però que no volia ni estudiar ni treballar, que no sabia pas què en farien. La Roser sense voler, amollava alguna llàgrima inesperada quan parlava del noi i tot plegat incrementava el safareig sobre el tema. De cop i volta, en Jaumet va desaparèixer. La família va fer córrer que estava estudiant teiatru a l’estranger. Després van dir que tenia una feina d’allò més interessant a Madrid. I com que Madrid era tan i tan lluny del Poble Sec, la gent va anar oblidant la idiosincràsia del tocineret d’aspecte dubtós.
El Pepet es va morir d’un atac de cor, sobtadament. Durant els darrers temps l’home havia envellit força, ja no era l’atlètic xicot que embadalia les dones. El fill ni tan sols no va venir a l’enterrament, deien que havia renyit amb el pare, que vivia molt lluny, que ningú no sabia ben bé on parava. La cansaladeria es decandia, havien obert un parell de supermercats grans, no massa lluny, i la Roser semblava incapaç de refer-se dels disgustos. Tan sols les clientes més fidels continuaven comprant-li alguna cosa per llàstima, per tradició i per tafanejar una mica. Així va arribar la mort d’en Franco, la Constitució, el Rei i l’apogeu de les revistes llicencioses.
Amb la disbauxa postfranquista, molts setmanaris del ram eròtic van posar de moda intercalar reportatges sobre persones de sexe ambigu o indefinit. Així va ser com a Erosmundo, revista de periodicitat mensual, amb consultori sexològic delirant inclòs, hi van publicar un dia les fotografies d’una exuberant Jèssica Wayman. Una rossa rodoneta, de llarga cabellera rossa i roba interior —quan la duia posada— de color negre amb randes de mantellina. L’escàndol va esclatar, la notícia es va escampar com una taca d’oli pels carrers del barri. Perquè la Jèssica era el Jaumet Tocinaire reciclat per al món de l’espectacle i la faràndula. Per acabar-ho d’adobar, al Paral·lel havien reconvertit una antiga sala de ball en una mena de cabaret ple de luxúries, El Cocotero, en el qual sempre actuava alguna ballarina vistosa, la qual, en una demostració anatòmica posterior al ball artístic i insinuant, resultava ser un senyor. Després de tants anys de repressió els habitants del barri es van apressar a anar a veure aquells espectacles, sobretot al principi, quan encara tenien el regust del pecat i les fruites prohibides.
Contínuament s’anaven introduint millores quantitatives i qualitatives sobre la xixina que es podia contemplar in situ i les antigues excursions col·lectives a Perpinyà van decaure ràpidament, substituïdes per exploracions individuals de l’entorn proper. Doncs bé, la Jèssica-Jaume va actuar, com a estrella de primera fila, a El Cocotero, indret ben proper als carrers de la seva infantesa. Sort que tot anava canviant, que la gent ja començava a tornar-se més tolerant i comprensiva amb les debilitats humanes i que totes aquelles novetats, passada la primera foguerada, ja no espantaven ningú. La Roser, que ja s’anava fent el càrrec de com era el seu noi, s’ho va prendre força bé i la reconciliació de mare i fill va ser altament emotiva.
La Jèssica, amb els estalvis recaptats ensenyant les vergonyes, va ajudar la mare a donar una nova empenta al negoci. S’hi va instal·lar una nova cambra frigorífica i un servei de congelats. L’artista, però, no parava massa a casa, anava i venia fent bolos i tournées. La cansaladeria s’havia anat adonant de que tenia una noia i no pas un noi i que aquesta era artista i, per tant, es devia al seu públic.
De vegades, actualment, la Roser es dol una mica de la vida que porta la noia, dels seus afers sentimentals mal resolts, de les parelles que ha tingut, que li han pres el pèl i els diners. La nena no té sort, comenta. És una ànima de càntir, ves, si hagués nascut com les altres noies, normal, ja s’hauria trobat amb la feina feta i tindria la picardia de les dones, però té la poca malícia dels xicots i la gent se n’aprofita… Encara, de tant en tant, la Jèssica actua a El Cocotero que ara es diu Salsaisol i que ha perdut públic amb la normalització eròtica i l’estandardització dels espectacles picardiosos. La seva presència omple el petit escenari amb un alè d’autenticitat, de frescor. Emplomallada per tot arreu, plena de randes i abillada amb unes mitges negres amb lluentons, baixa per una petita escala i canta sense desafinar fragments de la «Marieta de l’ull viu», d’«Els Tres Tombs» i de «Cançó d’amor i de guerra». Es pot dir que és l’única aportació a la catalanització que es fa al local, una aportació que el públic fidel agraeix amb aplaudiments enfervorits.
La Roser mostra a la clientela, tot sovint, postals de llocs llunyans, records que li ha portat la noia. Pateix pel seu futur, com totes les mares, i encara una mica més, per les circumstàncies. Espera poder-se jubilar però no vol vendre la cansaladeria, perquè potser algun dia la nena tornarà a casa, al recer segur del seu taulell d’infantesa. Sempre li quedarà la botiga, mormola la Roser, resignada.