Desnaixement

Josefa Bellver Guardiola

La reguera de llum polsegosa entra amb timidesa a través de les escletxes de la persiana i banyen el teu cos estès sobre el llit, gebrant de punts lluminosos la teva concisa silueta inerta, escalfant les teves parpelles tancades i els teus llavis ressecs i blanquinosos.

M’acosto a tu i en silenci m’aproximo a la teva oïda, com una forma etèria, sense matèria, i sense tocar-te murmuro que vaig a contar-te un secret.

Desitjo contar-te un secret, però espero que sàpigues guardar-lo. Al lloc on et porto les persones acaben de tornar de tenir un peu a la tomba, gairebé mai són conscients de qui són o d’on estan. He de dir-te que sovint pateixen, molts sofreixen terribles malalties que han esborrat els seus records, altres senten els seus cossos impotents davant la vana possibilitat de moviment, els dits de les seves mans es dobleguen com a rígids ganxos incapaços de poder subjectar amb destresa ni tan sols una cullera.

Però la seva pitjor agonia potser és l’abisme del desamor, ja que molt poca gent els estima, arriben a la vida sols i desemparats, desorientats, només algunes infermeres els cuiden i els malcrien sense gaire devoció.

Però deixa’m contar-te que amb el temps les persones van recuperant forces i la memòria a poc a poc torna, i arriben els records i les ganes de viure, i les rialles, i aquests llargs viatges en autobús, i inacabables sessions de ball amb música antiquada, de vegades ridícula, burlanera, de vega-des romàntica, temes d’aquests lents que et permeten ballar agarrat amb la parella que has triat… I llavors la coneixes a ella: saps que no és un amor apassionat, però el teu cor et diu que serà la dona de la teva vida. El seu somriure s’albira entre milions d’arrugues que solquen el seu rostre i a partir d’aquest dia no se separarà de tu ni tu d’ella.

El temps va passant, observes que el teu cos va adquirint més i més energia a cada pas del camí i la teva ment es torna cada cop més lúcida i et sents preparat per començar a aprendre. T’ensenyen a conduir i et compres un gran cotxe, perquè algú es va preocupar que tornessis de la teva tomba amb una pensió substanciosa.

I aconsegueixes una magnífica casa amb molts dormitoris que només tu i ella ocupareu de moment. Però llavors s’acaba allò de bo i has de començar a treballar, encara que, tranquil, no tot és tan dolent, director de banca, res més i res menys, vacances al setembre, creuer per les illes gregues… I en tornar descobreixes que tens néts, fins i tot fills.

I també descobreixes que el teu treball t’agrada i no pots parar de treballar; ella es molesta una mica, perquè tornes tard a casa, de fet t’has perdut el naixement d’algun dels teus fills, quin error tan lamentable, i no entens que no comprengui que ho fas pel benestar de tots, perquè els estimes, perquè vols el millor per a tots. Però alguna vegada, quan tots han sopat ja, a la penombra del vostre tàlem discutiu les vostres diferències, i ella segueix sense comprendre que ho fas tot pel seu bé, perquè mai no li falti de res.

Recordes el dia que li demanes que es casi amb tu. Recordes la brillantor dels seus ulls. De sobte te n’adones, sense saber quan ha passat, que estàs bojament enamorat d’aquesta bella dona. Donaries tot el que fóra per ella. La mires i cada dia està més bonica. I no hi ha remei miraculós contra les arrugues ni cirurgia que ho solucioni, perquè el temps cura el desgast i sou cada cop més joves, els vostres ossos més forts… I el vostre esperit?

El temps corre, ara passa volant. Hauràs viscut milers d’experiències enriquidores. Ara tens vint anys. Estàs en la flor de la teva vida. Vas a la universitat. Ja no tens cotxe, ja no tens aquest formidable treball que tenies, has perdut a molts dels amics que vas trobar pel camí, és més, te n’adones que tens una enorme dificultat per fer amics, és mania teva o no, però et fa la sensació que la gent et rebutja, i un dia te n’adones que ella ja no està amb tu, l’has perduda i per molt que t’esforces no podràs fer res perquè torni… Et sents sol com al principi, et sents tan insegur…

Sé que estàs cansat, ho noto en la teva mirada, t’he seguit des dels inicis, fins i tot ara, quan t’estens abatut sobre el teu llit, mentre els rajos de llum polsegosa banyen la teva silueta inerta i sobre la taula de nit reposa un tub de pastilles que podran fer-te dormir per sempre, mentre preguntes si val la pena continuar…

M’ho preguntes a mi? Vols que et continuï contant el que t’espera en aquest món secret?

* * *

M’alegro que hagis pres aquesta decisió, no te’n penediràs. Doncs llavors no em queda una altra alternativa que contar-te que en aquest món no tindràs més remei que continuar fent-te menut, però no et preocupis perquè al teu costat hi haurà els teus pares. Ah, que no t’he parlat d’ells? Van aparèixer fa ja bastants anys endarrere, però em fa que és ara quan més importants són, sobretot mamà. La veritat és que ara ve una època una mica dura. És quan t’entestes a distanciar-te de tots, quan penses erròniament que no necessites a ningú; encara no s’ha trobat una explicació plausible de per què passa això. Diuen que són coses de les hormones. Però no t’angoixis, perquè això ocorrerà durant només uns anys més, llavors el teu cos d’home es perdrà i et convertiràs en un nen. Sense cap dubte aquesta és l’època més amena de la teva existència, sobretot perquè tots t’estimen, t’ho consenten tot i et fan regals, i a més a més desitgen el contacte amb tu, el bes i l’abraçada, malgrat que tu sovint ho rebutges.

Arribarà un moment en què començaràs a deixar de tenir consciència de les coses, però no t’inquietis, no sentiràs dolor, a més a més, la gent del teu entorn et continuarà estimant igual o més, no serà com al principi quan l’afecte era fingit a canvi d’un sou. Papà i mamà estaran sempre ací, sobretot mamà, a ella sempre la tindràs present. El contacte es farà més patent, la comunicació deixarà de ser verbal, però no tinguis por, no vagis a pensar que ningú t’entén, aquí tindràs sempre la teva mare per ser la teva intèrpret, ella ho sap tot sobre el llenguatge del bebè.

El final de tot és una mica estrany, però t’ho he de contar, perquè és important: quan tots, absolutament tots els teus records hagin desaparegut per complet haurà arribat el moment del despertar, l’acte de desdonar a llum, d’introduir-te al si de la teva mare.

Ningú sap encara si és dolorós, alguns diuen que el pas pel coll uterí és bastant traumàtic, però res has de témer, ja que cap record romandrà enregistrat en la teva memòria. I un cop al ventre de la teva mare sentiràs tanta pau que voldràs per sempre estar allí.

Potser sentis la veu de la mare de tant en tant, rares vegades la d’una altra gent, i a poc a poc, molt a poc a poc, t’aniràs extingint dolçament fins a arribar al just moment en què els cossos dels teus pares s’uneixen en una extasiada simbiosi per desengendrar-te en un acte de pur amor.

I això és tot, si vols et porto a aquest lloc però, promets guardar-me el secret?

En record de Kiko, febrer 1986 - maig 2006 †
Massa jove per morir, massa gran per continuar
gaudint de la seva infància.