Lluny del sorral

Marta Mora Francitorra

Sol, ningú percep la seva presència. Gairebé no existeix. Potser ningú el coneix. Ningú hi parla, ningú hi juga, ningú el molesta, ningú hi fa broma. Fosc, en l’ombra dels racons busca refugi. No vol ser aquí, però s’hi conforma. No sap per què és aquí, però no ho pregunta.

Un llarg viatge, moltes onades, una abraçada materna. Immensa, inacabable.

Una nova ciutat, moltes olors desconegudes.

Una nova escola. Primer dia de solitud de molts però no de tots.

Una mà amiga se m’acosta. No és com la meva: és gran, és pàl·lida.

La veu és dolça, com la de la mare. No tan trista, no tan sola, però dolça com la de la mare. El so m’agrada, no entenc què diu. M’ensenya afable una galleda vermella, una pala verda. M’assenyala allà, on són aquella colla de nens que he vist al matí, quan la mare ha marxat. He estat amb ells, sense conèixer-los. Sense parlar. Sense entendre.

També he estat amb ella, amb la veu dolça. Amb els ulls foscos que em miraven. Amb les mans blanques que m’ajudaven a posar-me una bata vermella i blanca amb molts botons. He dibuixat, els altres nens també ho feien. Ells feien gargots. Jo he dibuixat la mare, el Said que no ha vingut amb mi, s’ha quedat amb l’àvia i el pare, que no deixa de treballar. Ella ha somrigut, li agrada el meu dibuix; més que els dels altres nens.

La veu torna a sonar; ara és més dolça, una mica més trista. Com la de la mare.

Tantes vegades he viscut aquesta situació que no entenc per què no m’hi acostumo. Un nen nou, trist, sol. Sé que aviat serà feliç, que recuperarà la mirada d’infant, que confiarà en mi. Però, i mentrestant…, mentrestant un nen nou. Trist. Sol.

—Vols venir amb mi? Vine al sorral amb els altres nens. Té una pala i una galleda, tots els nens les volen. Te les he portat per a tu.

No em respon, només mira. No plora, tampoc somriu.

A la classe ha fet com els altres nens: un dibuix, molts gargots. Però ell no m’ha pogut explicar què volien dir. Els altres nens, sí.

Al pati, massa nens, massa soroll, cap paraula. No vol jugar. Només s’amaga.

Ara em mira, crec que em somriu. Dubta un instant, petit, molt petit. M’agafa la mà vacil·lant; potser em té por, per això li dic fluixet, suaument:

—No estiguis trist, tot anirà bé. Ningú et molestarà, jo cuidaré de tu.

Sense deixar-me la mà, agafant fort la pala verda i la galleda vermella que li he atansat, ens dirigim cap el sorral.

Ara n’estic segura, somriu.

Com un matí qualsevol, la Clàudia i el Jan, aliens a tot, juguen a construir rius i ponts al sorral. La Clàudia, petita, bruna de cabells llarguíssims ara amb fang fins els colzes, aixeca el cap i veu la jove mestra que s’acosta amb l’Ibrahim. El mira i recorda el dia que va arribar a Barcelona i va poder tornar a respirar alleugerida perquè després de setmanes d’absència podia paladejar de nou cada segon al costat de la seva mare.

Encara ara, uns mesos després, explica amb detall el viatge que va portar la seva mare a travessar tot un oceà:

La meva mare va marxar abans de l’estiu per trobar una feina i una casa bonica a Barcelona i jo em vaig quedar amb la tieta Júlia a La Paz. Abans d’anar-se’n em va prometre que tornaria a buscar-me molt aviat; me la vaig creure i cada vespre abans d’adormir-me li demanava a la tieta Júlia:

—Que vindrà demà la mare a buscar-me?

—Demà no, però aviat, tornarà aviat.

La mare trucava sovint i jo li explicava tot el que feia durant el dia però no li deia que la trobava a faltar, perquè la tieta m’havia dit que a la mare li hauria entrat una tristesa que l’hauria fet emmalaltir. Per això no li ho deia. Només li explicava el que feia durant el dia.

Una nit, li vaig dir a la tieta Júlia:

—La mare ja no m’estima, per això no em ve a buscar. Tu sí que m’estimes, perquè et quedes amb mi cuidant-me.

La tieta m’abraçà tan fort que em féu mal i es posà a plorar. Plorava sense fer soroll però jo sentia les llàgrimes humides a la meva galta.

—No ho diguis això, Clàudia. La teva mare t’estima. La teva mare tornarà. Quan trobi una feina i una casa amb una habitació ben bonica per a tu, tornarà.

Abans que la mare marxés vivíem en una petita casa amb la tieta i l’àvia. La mare tenia una perruqueria i, com que mai tenia gaire feina, s’entretenia a pentinar els meus cabells. M’agradava que em fes tot el cap ple de trenes, primes, molt primes; amb cintes de molts colors. A vegades em pentinava com una artista de cine, amb rínxols flonjos i el serrell ben crepat. Fins i tot, si insistia una mica, la mare em deixava que em pintés els llavis, no amb el color que m’agradava més, color maduixa, sinó un de més fluixet, com el dels geranis que l’àvia cuidava al nostre balcó. Si tornava a casa amb aquesta fila, la tieta ens deia sempre amb un somriure a mitges:

—Mira que bé, la Marilyn Monroe se’ns ha tornat moreneta.

Quan plegava de la perruqueria, ja cap al tard, la mare anava pels autobusos de la ciutat venent coses precioses als passatgers: raspalls de dents amb forma d’elefant, llapis de colors, llibres per pintar, clips per als cabells amb llunes i amb sols i amb estrelles.

Un vespre la tieta em va explicar que els conductors dels autobusos no feien pagar el bitllet a la mare quan anava a vendre i jo vaig pensar que era molt afortunada de poder passejar de franc per la ciutat venent coses boniques. Molts dies la volia acompanyar però ella sempre deia molt seriosa:

—Princesa, ja treballaràs prou a la força de gran. Vés amb la tieta i porta’t bé.

La tieta ens cuidava molt, a mi i a l’àvia, que era tan velleta que gairebé no podia caminar. Feia els passos tan curts que un dia vaig comptar tres vegades deu abans que arribés de la cuina al balcó a regar els geranis. Jo en canvi hi arribava amb sis passos, això sí, molt llargs.

Algunes nits em semblava sentir la mare plorar a la seva habitació. M’aixecava del llit molt a poc a poc, intentant no fer soroll, però abans d’arribar a la seva porta la mare sempre em cridava:

—Princesa, que tens por? Vine a dormir amb mi.

Jo entrava corrents i m’estirava al seu costat. M’agradava l’olor dels seus llençols, em recordava tant a ella que vaig demanar-li si us plau a la tieta que no els rentés quan la mare va marxar.

—Que ploraves, mama?

—No, princesa, no…, deuen ser els veïns que tenen un gat malaltó.

Enfonsava el nas al coixí respirant molt profundament la seva olor i deixava que la mare m’acaronés suaument l’esquena fins a adormir-me.

Jo era molt feliç, però la mare va marxar, perquè ja no li agradava pentinar només els meus cabells. Perquè ja no volia passejar de franc amb autobús. Perquè els veïns no tenien cap gat malaltó, i ella plorava algunes nits. I sobretot, sobretot, perquè volia una feina i una casa amb una habitació ben bonica per a mi.

Només va tardar unes setmanes a venir-me a buscar, però la vaig trobar a faltar tant…

El Jan s’arremanga les mànigues amb paciència i de reüll veu com la mestra de la Clàudia s’ajup al seu costat amb un nen nou de la mà.

—Quin riu més bonic, nois. Per què no deixeu que l’Ibrahim us ajudi a acabar-lo?

—És clar —respon la Clàudia—. Ell té la galleda grossa, ens ajudarà a portar l’aigua de la font.

—Ibrahim —li diu el Jan mentre cava amb deler un petit llac al final del riu—, omple la galleda ben plena d’aigua per a aquest riu que estem construint.

L’Ibrahim, que reacciona al so mal pronunciat del seu propi nom, se’l queda mirant entre sorprès i poruc. Immòbil aferra amb força la mà de la mestra.

—No ho veus, Jan, que no t’entén encara? —s’afanya a dir la Clàudia.

La petita s’aixeca, es frega les mans enfangades a la seva desmanegada bata i amb lloable naturalitat pren la mà del petit Ibrahim.

—Vine amb mi, jo t’ensenyaré on és la font.

L’Ibrahim, no sense reticències tot i el gest d’ànim de la seva mestra, segueix la nena fins la font i posa la galleda sota l’aixeta oberta que la Clàudia li assenyala.

De tornada, tots dos omplen el riu que el Jan ja ha acabat de cavar i corren enriolats al voltant de la seva obra.

Com un matí qualsevol, tres nens, aliens a tot, juguen a construir rius i ponts al sorral i comencen a fer-se amics.