La bossa

Clara Prat Roig

Tot va començar el dia que no va trobar aquell rodet de fotografies que portava a revelar. Estava segura que l’havia posat a la bossa, però per més que buscava i buscava no el trobava. La dona de la botiga veient-la furgar tant li va dir que si volia podia buidar la bossa al mostrador per escorcollar més tranquil·lament. Tot i que al principi va dir que no, finalment va acabar abocant-la. Allà hi va sortir de tot: el mòbil, el moneder, mocadors de paper, les ulleres de sol, un raspall, una calculadora, les claus de casa i del cotxe, una petita llibreta per apuntar notes o adreces, un bolígraf…, però res del rodet de fotos.

—Però si estava segura d’haver-lo posat —va dir molt perplexa—, no pot ser que m’hagi desaparegut.

—Potser li ho sembla que l’ha posat i l’ha deixat sobre alguna taula, a vegades passa… —li va dir la botiguera, i afegí—: Ja me’l portarà un altre dia…

Va tornar a posar tot altra vegada dins la bossa capficada intentant recordar què havia fet amb el rodet i sortí de la botiga.

En tot el dia no hi va pensar més, però quan va tornar a casa el primer que va fer va ser buscar si trobava el rodet de fotos per algun lloc. No aparegué.

Encara va estar cercant-lo alguns dies, però finalment arribà a la conclusió que li devia caure al terra al sortir de casa o del cotxe.

El segon objecte que va perdre va ser les seves ulleres de sol. Li havien regalat pel seu aniversari i eren molt cares, va tenir un gran disgust.

—Però si jo les tenia a dins la bossa —es repetia una i altra vegada—, estic segura que no les he tret d’aquí.

—Potser te les han robat —li va dir el seu marit per consolar-la.

—M’han robat les ulleres i m’han deixat el moneder?, no home, no pot ser —contestà ella mentre tornava a buidar la bossa damunt la taula del menjador. Va mirar si el fons estava foradat, però res, tot estava correcte.

Va estar buscant les ulleres diverses setmanes i no les va trobar, i com va passar amb el rodet va arribar a pensar que li havien caigut pel carrer.

La tercera cosa que va desaparèixer va ser el mòbil. Una altra vegada jurava i perjurava que el tenia a dins la bossa i que d’allà no l’havia tret. Tampoc va aparèixer.

Després va trobar a faltar les claus de casa, sempre les duia a la bossa, però ja no hi eren. El moneder va ser el següent objecte que no va trobar, i això sí que la va amoïnar molt, sobretot perquè va haver de renovar totes les targetes i documents que duia, a més de la vergonya i desconcert que va passar quan va anar a pagar i no el va trobar.

Després del moneder va decidir anar al metge, potser estava estressada i es descuidava les coses pels llocs i no se’n recordava. Ja eren massa objectes perduts sense una raó aparent. Després de fer-li unes quantes proves, el metge decidí que no tenia res, i que segur que tot plegat era fruit de la casualitat.

Passaren uns mesos de tranquil·litat, que van coincidir amb les vacances d’estiu, i la bossa d’hivern quedà arraconada a l’armari. Amb els primers freds va tornar a agafar la vella bossa, tot i que la tenia una mica gastada li anava bé perquè li era pràctica, li cabien força coses i ella sempre anava carregada. Abans d’omplir-la però li féu una repassada, encara estava estranyada per totes les pèrdues, i buscava que no hi hagués algun forat a l’interior que li hagués passat desapercebut. Tot estava correcte.

Tot anava bé, sense cap pèrdua ni desaparició, fins que un dia va trobar a faltar la calculadora. Estava en un sopar amb les amigues i ella sempre feia els comptes de quant els hi tocava pagar a cadascuna, va començar a buscar i a regirar, i la calculadora no hi era. Li va agafar una suor freda i es va posar frenètica. Va buidar la bossa sobre la taula i com embogida va començar a cercar entre els molts objectes que van sortir de dins. Les amigues es van espantar una mica i fins i tot una li va oferir un tranquil·litzant.

—No t’amoïnis —li va dir—, jo també porto una calculadora.

Va arribar a casa trasbalsada. Tot plegat era una bestiesa, tothom pot perdre una calculadora —es deia a si mateixa—, potser la tinc en una altra bossa i amb aquest pensament se’n va anar a dormir una mica més assossegada. Aquella nit però tingué malsons, somià que anava a buscar el cotxe i l’havia perdut, que anava cap a casa i tampoc hi era i que finalment ella mateixa estava perduda en un lloc que no coneixia i no podia tornar a casa. Es despertà cridant. Al matí el primer que va fer va ser buscar a totes les bosses que tenia a veure si trobava la calculadora, però no hi era.

El seu marit va intentà tranquil·litzar-la fent-li veure que no n’hi havia per a tant, li digué que feia mesos que no havia perdut res, i que no s’havia d’amoïnar per una calculadora.

Va passar uns dies tranquil·la fins que va trobar a faltar una altra cosa, el seu bolígraf preferit. Sempre el duia a sobre i el tenia des de feia molt temps. Estava segura que havia d’estar a dins, feia mitja hora que l’havia fet servir i recordava perfectament com l’havia guardat.

—És aquesta bossa! —li va dir mig cridant al seu marit—: Ara n’estic segura, aquesta bossa se m’empassa les coses. Jo no perdo res, és la bossa, que s’ho endú!

El seu marit esgarrifat se la va mirar i va intentar raonar amb ella.

—Ho deus dir en broma, no?, com vols que una bossa s’empassi res?

—Doncs aquesta sí! No sé per què ni com, però estic segura que la bossa és la culpable!

—Estàs una mica trasbalsada, jo ho entenc, però el que estàs dient és una ximpleria molt gran!

—Tot el que tu vulguis, però és així! Quan he perdut coses jo? Quan les he dut en aquesta bossa. A l’estiu no vaig perdre res, perquè en duia una altra.

—Tot és fruit de la casualitat, dona, és impossible que una bossa s’empassi res. L’únic que pot passar és que tingui un forat.

—No el té el forat, que ja ho he mirat! És la bossa, t’ho dic i t’ho torno a repetir! Està maleïda, o què sé jo, però és ella!

—Que no veus que el que dius no té ni cap ni peus?

—Ja ho sé, és esbojarrat però no hi cap més explicació, i si no t’ho demostraré!

Dit això va agafar un petit gerro que tenia sobre un moble i el va posar a dins.

—Ara —digué— deixarem la bossa en un lloc concret. Aquí sobre l’armari mateix, i d’aquí a uns dies mirarem si hi és, o no.

Al cap d’una setmana anaren a mirar el resultat del seu experiment. Ella estava ansiosa, tenia ganes de demostrar-li a ell la seva teoria, i alhora de quedar-se tranquil·la ella, demostrar-se que no s’estava tornant boja. Però si ella tenia raó, i aleshores una esgarrifança li va travessar tota l’espinada, quin objecte paranormal era la seva bossa?

El seu marit va pujar damunt una cadira i la baixà, de seguida se n’adonà que encara hi havia el gerro a dins, pesava molt. De fet, no el va sorprendre, ja que estava convençut que la bossa no el faria desaparèixer. Tan sols havia fet la prova, perquè ella se n’adonés. Va pensar que ella necessitava ajuda, que no estava bé.

—Ho veus? —li digué—, encara hi és. És impossible que una bossa faci desaparèixer res. Trucaré al metge i aquesta tarda hi anem, d’acord? Segur que deu ser una mica d’estrès i amb unes píndoles t’ho solucionarà.

—No pot ser! Havia d’haver desaparegut, com totes les coses! Perquè estic segura que ella és la culpable que tot s’esfumi! Deu estar maleïda o què sé jo…! —contestà ella.

—Bé, ja n’hi ha prou! No tens prou evidències? Què més vols? Necessites anar al metge i ja està tot dit!

—Potser tens raó, dec estar malalta, de fet m’estic marejant…

—Necessites descansar, segur que t’anirà bé —li digué el seu marit mentre anava cap al telèfon a trucar al doctor.

Estirada al llit el seu cap li bullia, tot li donava voltes. Intentava recordar tots els objectes que havia perdut i buscava una explicació lògica per a cadascun d’ells.

—Segur que hi era l’explicació lògica!

I ella, estava estressada, és clar. Havia portat una temporada amb molta feina, i tot plegat se li havia acumulat. Però mira que pensar que la bossa se li havia empassat les coses?… De fet, ara ho veia una bestiesa molt gran. Com havia sigut capaç de pensar-ho? El millor seria anar al metge altra vegada, ell l’ajudaria. D’aquí un temps ja tot estaria solucionat. No seria res greu, unes píndoles i estaria curada…, i amb aquests pensaments s’adormí.

A la tarda anaren a la consulta del doctor que l’havia visitat l’altra vegada. Li va fer una revisió més completa i li programà unes quantes proves per descartar possibles malalties. Quan sortiren de la visita estaven una mica més tranquils. El metge els havia dit que no li semblava que fos res greu. De fet, però, no podia assegurar res fins no tenir tots els resultats de les proves.

—El millor —els hi digué— és que s’agafi unes petites vacances, i si pot anar a un balneari, millor.

I així ho feren. Quan tornaren ella estava com a nova. Li semblava tot una ximpleria. A més les proves havien sortit bé, no tenia res dolent. Tot plegat havia sigut fruit d’un cansament i tensió acumulats.

Va tornar a treballar i a dur una vida normal, s’havia comprat una bossa nova. Cada vegada que l’obria per buscar alguna cosa ho feia encara amb una mica de recel, però al cap dels dies, veient que no passava res ja se’n va anar oblidant per complet.

Una tarda decidí fer neteja de l’armari, entremig de la roba li aparegué la vella bossa. El cor li bategà a mil. Què hi feia allà?, es pensava que l’havia llançat. A poc a poc s’anà tranquil·litzant.

—De fet, per què havia de patir?, ara ja estava curada. I se la va mirar d’una altra manera. Quina bestiesa creure que aquella bossa es pogués empassar res. De totes maneres la llançaré —va pensar—. Ara que estic bé, no vull que res em torni a torbar.

I la va posar damunt la pila de coses que havia decidit donar.

Quan acabà de fer la neteja i es disposava a recollir els objectes vells tingué la temptació de tornar a mirar dins la bossa per darrera vegada.

—Potser hi trobo algun dels objectes que vaig perdre —pensà, i la va obrir.

Mentre mirava a dins i remenava, una gran força que sortia de l’interior la va estirar cap al fons. Fou inútil la resistència, en uns segons fou engolida i va desaparèixer.