Un home

Andreu Sauleda

Un home s’acomiada de la seva filla amb un petó a la galta. El gest és automàtic, però sincer. La nena, alegre i espontània, l’abraça. L’home inspira amb tranquil·litat, la mira un instant amb tendresa i la porta a coll fins a la cuina, on la mare acaba de rentar els plats de dinar. Deixa la nena al marbre i fa un petó a la seva dona, que aprofita la pausa per eixugar-se les mans al davantal. Ell li diu que, com cada divendres, tornarà a l’hora de sopar. Ella li recorda que abans passi pel súper, que s’ha acabat l’arròs. I ell, mentre li acaricia la mà, li xiuxiueja que de passada comprarà una ampolla d’un bon vi al celler i que ja s’encarregarà de fer el sopar, perquè, últimament, entre una cosa i l’altra, no ha tingut temps de fer res. La nena, amb ganes que estiguin per ella, salta del marbre al terra i, juganera, estira els pantalons del seu pare, que s’ajup i li fa pessigolles. La dona els mira amb un somriure.

Al carrer el dia és assolellat, clar i sec. Un vent fred de finals de febrer esgarrapa la cara de l’home, que camina estoicament i amb les celles arrufades entre la gentada anònima de la capital. Com cada divendres, ha demanat festa a la biblioteca pública on treballa per poder col·laborar amb el menjador social de la parròquia del barri, que acull i alimenta els qui no tenen recursos. Cada cop hi ha més necessitats, es lamenta en silenci. Però intenta apartar els pensaments negatius i, com que va bé de temps, aprofita per repassar mentalment els llibres de l’última tramesa que ha arribat a la biblioteca i que encara estan pendents de classificar.

Quan l’home, puntual com sempre, arriba al pati interior del centre parroquial, ja hi ha almenys una trentena de persones fent cua. Els coneix pràcticament tots, excepte els més nous, que esperen sols en un racó amb expressió resignada o esporuguida. Aturat sota el claustre, l’home els observa seriós i preocupat. Però, immediatament, mostrant el millor dels seus somriures, s’hi apropa amb naturalitat per saludar-los i animar-los. La seva expressió és la d’un bon samarità que se sent bé ajudant el proïsme.

Amb l’ajuda d’un parell de companys i amb la destresa de qui hi està avesat, l’home comença a repartir el menú: un plat de llenties amb suc, una cuixa de pollastre, una ampolleta d’aigua i una poma al forn. Un darrere l’altre, els oblidats desfilen en silenci parant la mà; uns amb el cap cot, altres amb indiferència acostumada. Entre tanta grisor, a l’home li crida l’atenció la mirada desorientada d’una jove immigrant africana de pell molt fosca. Malgrat el desgast causat per una precarietat invisible i constant, la noia encara manté una bellesa innocent. No deu tenir ni els divuit. És el primer cop que la veu, està sola i sembla espantada. L’home, que fins aleshores servia amb alegria, tensa els músculs del rostre i mou lentament el cap d’una banda a l’altra.

Quan ha acabat la feina, s’acosta silenciosament a la noia, que menja les llenties amb avidesa. La saluda amb tacte, però ella ni el mira; no l’entén i té massa gana. L’home li posa un instant la mà a l’espatlla, en actitud consoladora, i ella li concedeix una mirada de reüll. Després, amb la decisió de qui sap que ha fet el paper que li pertocava, l’home s’aixeca i s’acomiada de la noia amb un somriure suau i relaxat.

Al carrer es viu la normalitat d’un dia feiner qualsevol a les cinc de la tarda. El rebombori feliç dels nens es barreja amb el so estrident dels clàxons neguitosos. La llum ja no és tan intensa com abans, i això intensifica la sensació d’hivern i solitud del vent, que, gèlid i eixut, continua tallant el rostre de l’home. La ciutat no s’atura i ell, enmig del brogit i abrigat amb una bufanda de llana, camina decidit en direcció al súper. La mirada abstreta i perduda delata l’amargor dels seus records. Però una topada amb un executiu que camina distret llegint el diari el fa tornar al present. I, com si es volgués protegir del món, s’embolica una mica més la bufanda, accelera el pas i entra al supermercat.

Un cop ha comprat allò que necessita per fer un risotto, l’home agafa el metro en direcció al barri vell, que és a l’altra punta de la ciutat. Dret davant la porta, envoltat de gent amb la mirada perduda que està acostumada al sacseig, s’aferra a la barra metàl·lica superior mentre amb els peus controla les dues bosses del súper. Amb aspecte de cansat, es prem el nas amb dos dits a l’altura dels ulls, baixa la mirada i observa les bosses mentre deixa anar un breu esbufec. El metro s’atura, l’home ajuda un jubilat a baixar a l’andana i camina cap a la sortida.

El barri vell és el més enrevessat, fosc i brut de la ciutat. Però l’home, que aguanta una bossa amb cada mà, s’hi belluga amb naturalitat. Si no fos per això, qualsevol que l’observés caminar entre la gent diria que s’ha perdut. Tanmateix, ell mostra la seguretat i la manca d’atenció de qui sap on es dirigeix. Una dona que sembla gitana el segueix per llegir-li la mà, però la indiferència de l’home —que ni tan sols la mira— la fa desistir ràpidament entre renecs. A l’altra banda del carrer, dues prostitutes es barallen a crits amb dos adolescents beguts. Ell s’allunya de l’escena, entra en un carreró sense sortida i obre la porta d’un bar tan amagat que ni tan sols s’anuncia amb un cartell.

El local és petit i sòrdid. Hi ha tan poca llum i el sostre és tan baix que l’home, si no conegués l’espai, hauria picat de cap amb una enorme biga de fusta. Però s’ajup i l’esquiva mentre fa un ràpid cop d’ull a les taules del fons, totes buides. S’asseu en un tamboret davant la barra, deixa les bosses als peus i demana una cervesa de barril al cambrer, un vell baixet i rabassut amb cara de pocs amics. Mentre fa el primer glop de la gerra, la porta s’obre estrepitosament. Una noia d’uns vins anys, alta, esprimatxada, amb els cabells negres molt bruts i tallats curts i que amb prou feines s’aguanta dempeus, entra al bar. No té gaire bon aspecte. En realitat, pensa l’home, fa molt mala pinta, i es podria assegurar, pels constants moviments de les mans i la mandíbula, que va fins al capdamunt de cocaïna. Malgrat tot, ella intenta mantenir una certa dignitat, cosa que acaba produint l’efecte contrari. De fet, fa la impressió de no haver dormit durant una setmana. Porta una faldilla de roba verda fins als genolls i un jersei gruixut de llana negra que, per l’aspecte, fa setmanes que no es renten. Uns enormes ulls ametllats són l’únic rastre que queda d’un bellesa adolescent que els excessos i la pèrdua de tota esperança han esborrat.

El cambrer, amb posat acostumat, observa la noia amb desinterès. L’home, per la seva banda, adonant-se que no cal dissimular perquè ella amb prou feines és conscient del seu entorn, la segueix fixament amb una mirada seriosa. La noia s’asseu a batzegades a la taula més allunyada de la barra. Obre nerviosa una petita bossa de mà —de pell bruta i gastada—, en vessa el contingut sobre la taula i ho remena tot amb preocupació: mocadors de paper utilitzats, pintallavis, monedes, plàstics buits de medicaments, unes ulleres de sol i compreses. Però sembla que no troba el que busca. Es tapa el rostre amb les mans i, després de deixar anar uns quants sospirs angoixats, es comença a picar la cara amb ràbia, cada vegada amb més intensitat, com si no hagués de parar mai. L’escàndol augmenta i sembla que al cambrer se li comença a acabar la paciència. I, just quan fa el gest de dirigir-se a la noia per fer-la fora, l’home s’aixeca de cop i li fa un senyal amb la mà per fer-li entendre que se n’ocuparà ell.

S’acosta lentament a la taula de la noia, que ja ha deixat de colpejar-se i ara només gemega amb veu baixa, i li demana si pot seure. Però ella, absent, ni tan sols el mira. L’home s’asseu al seu davant, obre la bossa de la noia i comença a buscar. Ella pica la taula amb el palmell mecànicament. Però para a l’acte quan veu que ell ha trobat una bosseta molt petita plena de cocaïna. Desesperada, intenta prendre-li de la mà; però l’home s’aparta, la mira als ulls i li pregunta si és allò el que buscava. Ella assenteix i, amb una tranquil·litat mal dissimulada, li demana per favor que l’hi torni. Respira amb rapidesa i unes quantes gotes de suor se li escampen pel front. L’home gira el cap en direcció a la barra: el cambrer ha desaparegut; segurament deu ser al magatzem. Torna a fixar els ulls en la noia, obre la bosseta i, sense dir res, diposita una mica de cocaïna damunt la taula. Ella acosta el nas a la taula i l’esnifa amb un sol moviment instintiu, animal. L’home la mira i es frega el dit empolsinat amb els pantalons per netejar-se. La noia s’agafa el nas amb un moviment frenètic, com si tingués calfreds. Ell torna a decantar la bosseta en direcció a la superfície de la taula i, intentant no embrutar-se, n’hi posa una mica més. La noia torna a comportar-se mecànicament, com un autòmat. No sembla especialment satisfeta; simplement consumeix el que ell li posa a la taula, per allunyar temporalment l’ansietat. Ell la mira fixament, seriós i concentrat. Quan el cambrer torna al seu lloc darrere la barra, l’home s’aixeca de la taula i entra als lavabos. La noia el segueix de la mateixa manera que un gos seguiria el seu amo si sabés que té la intenció d’abandonar-lo. Fa cara d’espantada, però està massa dèbil per articular cap queixa. El cambrer els mira en silenci.

El lavabo, com la resta del bar, és molt brut i humit, i fa una forta olor de resclosit. Només hi ha una pica i un vàter, sense distinció de sexes. L’home es planta al davant de la pica, s’ajup, es passa una mica d’aigua per la cara i, sota l’esguard nerviós de la noia, aboca més droga al marbre. Quan ha acabat, s’enretira un metre i observa com ella es llança de cap a la droga. La pica és tan bruta que, quan intenta estirar-la en forma de ratlla, la cocaïna es barreja amb la pols i la humitat i s’adhereix a la superfície. Després d’uns quants intents frustrats, la noia desisteix i l’esnifa com pot, enfosquida i agrumollada. Quan ja no en queda, aixeca el cap i es torna a prémer el nas. Després s’ajup en angle de noranta graus i fica el cap dins la pica, com si estigués a punt de vomitar. L’home aprofita aquest moment per enganxar-se al seu darrere. Ella, sense girar-se, intenta apartar-lo amb la mà. Però a hores d’ara està tan fora de si que amb prou feines coordina els moviments del cos i no aconsegueix tocar-lo. Ell la immobilitza amb una mà i amb l’altra deixa la bosseta sobre la pica. La noia clava els ulls vidriosos a la droga i s’oblida d’ell. Tremolosa, maldestra i amb una absència absoluta de voluntat, treu la coca de la bosseta i l’esnifa. Ja no intenta fer-ne ratlles, ni es preocupa si en cau una mica a l’aigüera; completament alienada, només intenta aspirar-ne una mica més. Mentrestant, ell comença a empènyer amb el pubis, a fregar-se amunt i avall. Cada cop respira amb més rapidesa. Ajupint-se una mica, apuja la faldilla de la noia, que ja no es resisteix. L’home li estripa les mitges i aparta les calces. Mentre la penetra, s’observa un instant al mirall; però aparta la mirada de seguida. L’esforç l’està fent suar i es frega la cara amb la mà. La noia allarga el coll per llepar la pica i aprofitar la droga que hi ha quedat enganxada, però ell li estira els cabells perquè no s’allunyi. Els moviments són tan violents que la pica tremola; fa l’efecte que en qualsevol moment cedirà. De sobte, com si els cops li haguessin fet recuperar un bri de consciència, ella intenta apartar-se. Però ell l’aferra amb força mentre es contrau espasmòdicament. Amb els ulls encara tancats, allibera el cos de la noia, que cau inerta com un sac ple de sorra i pica a terra amb un cop sec. La sang no li comença a brollar del cap fins al cap d’uns quants segons.

L’home recupera la respiració recolzat amb les dues mans a la pica. Es torna a rentar la cara i s’asseca amb la mà, perquè la tovallola és massa bruta. Es passa aigua pels genitals, s’eixuga amb la roba dels calçotets i es corda els pantalons. Fa una breu pausa amb la mirada a terra i, com si agafés forces, aixeca els ulls cap al mirall. Observa el seu reflex amb concentració. Es comença a pentinar amb la mà, molt a poc a poc. Per l’expressió dels ulls podria dir-se que examina un desconegut, jutjant-lo, escrutant-li el rostre per poder deduir-ne alguna cosa. La noia continua a terra, semi-inconscient, pàl·lida. En el seu rostre inexpressiu no hi ha cap rastre d’humanitat. L’home l’aparta una mica amb el peu i surt del lavabo.

El cambrer mira concentrat un partit de futbol. L’home tanca la porta del lavabo al seu darrere, paga la cervesa i recull les bosses de sota el tamboret. Mentre el cambrer obre la caixa i agafa el canvi, l’home observa el contingut de les bosses: xampinyons, arròs, dues cebes, una bossa amb pinyons, un bric de caldo de pollastre i un pot de vidre amb formatge parmesà ratllat. De sobte, com si alguna cosa no anés bé, fa espetegar la llengua contra el paladar. Quan el cambrer li torna el canvi, l’home li demana si hi ha un bon celler a prop. S’ha oblidat de comprar vi per sopar. Però el cambrer mou el cap negativament. L’home esbossa una expressió de contrarietat i es lamenta en veu baixa. Sense acomiadar-se, abandona el bar. Després de moltes corredisses, patacades i cops de bossa, aconsegueix arribar al súper abans que tanquin. Compra l’ampolla amb l’etiqueta que li sembla més moderna i elegant i un paquet de xiclets, que obre immediatament per començar a mastegar-ne un.

Quan l’home recull les bosses de l’ascensor, la seva filla —que l’ha sentit pujar— obre la porta i, riallera com sempre, li fa un petó a la galta tot abraçant-lo. Ell deixa les bosses a terra i l’aixeca amb rapidesa cap al sostre, fent-la volar com si fos un ocell. Ella estira els braços a l’aire i ell la mira ple de felicitat. La dona, que encara porta el davantal, els observa amb tendresa des de la porta. L’home s’adona de la seva presència, abraça fort la nena i somriu a la seva dona, tot apartant amb el peu una de les bosses que li fa nosa.