Pretèrit imperfet

Amadeu Lleopart i Costa

Clavar una bufetada a una regidora és un acte reprovable, ja ho sé. Aquests darrers dies també n’he rebudes, de bufetades. Me n’han plogut per totes bandes. Encara que siguin comprensibles, totes les bufetades són reprovables. Totes. L’opinió pública se m’ha abraonat i m’ha condemnat. Tractat de desagraït, de malalt mental. Fins i tot de masclista repugnant. No sé si riure o plorar de les mitges veritats. De les desqualificacions gratuïtes. Val més que buidi el pap. Intentaré, si sóc capaç de destriar amb seny, mantenir al tinter només els detalls poc rellevants. Potser no en sabré. Té el meu permís, vostè, per publicar sencera aquesta relació en el setmanari que dirigeix, si és que li interessa fer-ho. Però si la vol escurçar, que és el més lògic, hauria de fer-me a mans el resultat de la fragmentació, per tal de poder donar-hi el vistiplau. Ja em coneix: primmirat i precís en tot allò construït amb paraules. Més que mai, necessito explicar-me. Amb precisió. Encara que l’opinió pública, al capdavall de la partida, mantingui les peces al mateix lloc de l’escaquer. Posar unes quantes escenes antigues en ordre. Sentir-me entès per algú. Per mi mateix. Entès i, també, estimat. Per damunt de tot, pretenc fugir de l’autocondemna. No exagero si parlo de l’autocondemna com a culminació de la tragèdia personal, amb davallada a l’avern inclosa. No exagero si, per entendre el present, abans que res, em fixo en una franja del passat. Del pretèrit imperfet, per ser més exactes. Més precisos. Del temps que continua obert. Amenaçador. Amb la senyora regidora fa molts anys que ens coneixem. De quan ni era senyora ni regidora, sinó una adolescent que, com jo, tenia la punyent necessitat d’obrir la finestra per ventilar la cambra i descobrir el món de fora. Llavors era la Berta, i prou. No es protegia darrere les màscares que obtenim amb el pas dels anys. Els seus cabells, negres, llargs i llisos. Sense els artificis pels quals, darrerament, han aconseguit ondulacions del color del cirerer. Prima i esvelta, ja mostrava una rialla seductora i un aire dominant. Trets congènits, suposo. Portava roba que provenia de terres llunyanes. Un ponxo marró amb unes llames de color blanc. Obsequi d’una tieta aventurera. Conjuntat amb una gorra andina que, durant els mesos de gelades i boira diàries, li resguardava cap i orelles del fred. Jo, en canvi, m’abrigava amb un jersei gris i estireganyat de llana, cordat amb cremallera. Cordat si la peça mòbil no s’encallava, si les tires dentades no s’obrien inesperadament. Poques vegades ben cordat, per tant. I en les nits fredes de debò, sortint de l’institut, tapava coll i boca amb una bufanda que, l’any que me la van passar els Reis, l’any de després de la mort del dictador, és probable que fos blanca. Ella, en canvi, primavera enllà, lluïa mocadors de seda de coloraines. Cada dia, un de diferent. La tieta també havia sojornat a l’Índia. I, en tornar, ens havia omplert les retines de diapositives de pells colrades i patiments diversos. Això sí: aromatitzades amb sàndal. Llums i universos incomprensibles per a un adolescent com jo, que, si se’n pot dir viatjar, tot just començava a baixar a Barcelona sol. Amb tren. Un adolescent granellut acollat amb d’altres per sentir-se menys sol. I descobrir el joc de les mirades furtives. De reüll. I el joc de la por. De la por de la vida. La Berta també me’n feia, de por. Els altres nois se n’enamoraven fàcilment. Com a líder natural, introduïa exotismes i altres novetats en les rutines de la colla, gràcies a la tieta i al somriure encisador. De Kerouac a Ravi Shankar. Dels motius del nacionalisme violent d’ETA als postulats més ortodoxos del marxisme. Però, en arribar a COU, certes lectures m’impactaren. Literatures i filosofies. Paraules noves, no controlades per la Berta, que em niaven a dins. Sentits nous. I vaig reprendre l’escriptura de versos que ara pretenien abandonar els llocs comuns adolescents. En les discussions d’aleshores, a la part de dalt del cafè de la plaça del poble, separada tan sols per l’escala i la barana de ferro, on es concentraven el fum i la pudor de tabac que pujaven de baix i l’enraonadissa, les meves intervencions, segons algú, assenyades, hi havia dies que incomoda-ven la Berta. D’altres vegades semblava que li produïssin una mena d’admiració no confessada. El que no hi arribava era la calor de l’estufa. Per tant, ni em descordava el jersei gris ni n’abaixava el coll, acaronat per la barba pèlroja acabada d’estrenar. Un projecte de barba, encara, que pretenia fer semblar madur l’adolescent granellut que era. Granellut i tímid. Tot i les diapositives de l’Índia i els ponxos andins, no ens vèiem amb cor d’arreglar el món, però sí que criticàvem i trinxàvem, en aquesta mena de conciliàbul de cafè, la gestió d’aquell equip de govern municipal que, d’ençà de les primeres eleccions democràtiques, celebrades feia poc més d’un any, s’havia encarregat de convertir les il·lusions del poble en fum. Com el del tabac, que ens feia tossir. Menys el de la pipa d’en Cinto, que, tot i tenir deu anys més que nosaltres i lluir una barba molt més espessa que la meva, a vegades apropava la cadira i la tassa a la nostra taula, plena de bosses de blat de moro torrat i de patates. I amb les restes enganxifoses de les begudes de qui havia passat abans per aquell lloc. A en Cinto li agradava l’apassionament encomanadís de la Berta i la seva energia activadora. De tota manera, per bé que ho hauria negat tres vegades, a causa del pas no reeixit pel seminari, l’encaterinaven els seus ulls felins i aquells pits menuts que a l’estiu es belluguejaven juganers sota la samarreta. Però mentre ens alliçonava, bon retòric, amb preguntes seguides de veritats solemnials, en Cinto em mirava de reüll, amb els ulls escapant del marc delimitat per la muntura rodona de les ulleres. Crec que preferia les meves frases dubitatives i entretallades, encara que no coincidissin prou amb el seu castell argumentatiu, que els silencis dels companys. La Berta, tan hàbil en l’acció, no acostumava a debatre amb en Cinto. Diguem que, en matèria dialògica, s’afegia al carro guanyador. Tot eren projectes: les frases, la barba, els arguments. En resum, la persona. Em sembla que aquell lloc alçat del cafè, aquella mena de projecte d’àgora, em va ajudar a pensar en les edificacions de pedres i de paraules heretades de pares i avis, i a mirar la Mercè de reüll. Em va ajudar a valorar-les: les edificacions i la Mercè. Aviat els seus ulls foscos i tan tímids com els meus em van correspondre. També de reüll. El dia que va arribar al cafè de la plaça amb un jersei blau marí recorregut de baix a dalt per una cremallera ingovernable, vaig adonar-me que les passes d’un i altre començaven a sintonitzar. També ho va percebre la Berta. No se li escapava cap detall. Moguda per un maniqueisme emotiu, de cop i volta, tant la Mercè com jo vam esdevenir la causa de tots els mals. Els dissabtes en què alguna pel·lícula o representació teatral substituïa el cafè, es veu que, si les boques no estaven enfeinades amb les patates i el blat de moro, les nostres males arts destronaven els importantíssims temes locals. Ni les escandaloses paraules d’un regidor que va acusar sense fonament el director de la coral d’embutxacar-se els diners d’una panera van generar gaires comentaris. Era inevitable: l’acarnissament va distanciar-me de la colla del cafè de la plaça. Quan algú em va explicar que la Berta havia estripat una cartolina amb un poema meu que presidia la seva habitació, em va semblar que entenia alguna cosa més. També vaig saber que les acusacions difamatòries del regidor tenien com a origen uns versos anònims força divertits i sense ànim d’ofendre. Els meus versos, d’altra banda, no van canviar de destinatària ni de to. La relació amb la Mercè, pas a pas, esdevenia sòlida. En van néixer una filla, un fill i La Campana, el fruit de tants esforços, amb d’altres companys, en defensa del patrimoni del poble. La Campana va aconseguir que no s’enderroqués la masia més antiga del municipi, i va recollir cançons i contalles de les àvies del poble. Les donàvem a conèixer per mitjà d’un anuari: El Batall de la Campana. Petits èxits. N’hi va haver d’altres, però prefereixo no allargar l’enumeració. En el setmanari que vostè dirigeix s’han publicat, durant els darrers deu anys, diverses notícies referents a aquesta nostra activitat. Segons algunes veus, una notícia curiosa fou que la Berta es casés amb en Cinto, després d’un viatge ple d’anècdotes compartit amb la tieta aventurera al Sud-est asiàtic. La unió de les idees i l’empenta seductora, deien. Tots dos van deixar l’activitat contestatària i rebel del cafè de la plaça, com també els mocadors provinents de l’Índia i l’olor de la pipa. Tenien un propòsit clar: governar el poble. Hi van dedicar, a aquest objectiu polític, bona part de l’energia que els altres destinàvem als estudis, a tenir fills i a preservar i difondre el patrimoni local. Qüestió de prioritats. Cal afegir que a en Cinto els negocis li rutllaven. Encapçalant una candidatura electoral de tarannà continuista, la Berta va esdevenir regidora. Ella és la cara bonica, però els interessos d’en Cinto mouen els fils des de l’ombra, se sentia a dir. Per un seguit de circumstàncies ben explicades pel setmanari que vostè i el seu equip publiquen, va assumir la regidoria de Cultura. Feia molt de temps que ni ens vèiem pel carrer, quan em va telefonar. Feia molt de temps que, a la plaça del poble, en comptes d’un cafè hi havia una agència bancària. De moment, no li reconeixia la veu. Tot i tenir més de quaranta anys, vaig retornar de manera automàtica al jersei gris i esllenegat i al quequeig avergonyit de quan a la Berta li desplaïen els meus arguments. Projectes d’arguments. Pendent de tot allò que m’arribava a través de l’auricular, resseguia amb la mirada temorenca el camí del quadre del rebedor i, en ser a la cruïlla del segon terme, no sabia si anar cap a la dreta o cap a l’esquerra. M’ho hauria de rumiar. En parlaré amb la Mercè. Vaig repetir-ho tres vegades. Ella va resoldre que em trucaria l’endemà. Semblava que tingués pressa. De fet, em coneixia prou bé i no ignorava que, si hi donava gaires voltes, li contestaria que no, amb frases entretallades, com sempre, que no volia ser tècnic de Cultura, que moltes gràcies, però que preferia mantenir aquell estret marge de llibertat que em permetia, tot i l’autocensura, dir per escrit allò observat i rumiat. Amb precisió, puntualment. Puntualment, a l’endemà va tornar a sonar el telèfon. En acceptar la responsabilitat tècnica de la regidoria, sabia que anava pel camí de la dreta. En el quadre desapareixia rere els pins del primer terme. Passejant fins als pins del puig Gros, després que els fills haguessin enfilat la pujada rosta que mena a l’institut i, un parell de centenars de metres més enllà, a l’escola de primària, la Mercè i jo havíem parlat de l’oferiment de la regidora. Calia sospesar-ho bé tot. Des del puig Gros la visió panoràmica del poble, aquí a sota les torres amb jardí dels barris benestants, allà els carrers que envolten l’ajuntament i l’església, i la plaça sense cafè, més enllà la barriada humil al costat de les tres úniques fàbriques que hi tenim, la d’en Cinto és la vermella, i encara les cases de pagès, com sentinelles impenitents…, fa que les inquietuds també semblin més àmplies, més entenedores. Més panoràmiques. M’adonava que no podria continuar col·laborant en la premsa comarcal, com el setmanari que vostè dirigeix, ni podria seguir al capdavant de La Campana, ni podria fer classes de llengua i història a l’escola d’adults del poble de l’altra banda del collet de Sobremolí. No podria. Els rajos del sol, ho recordo bé, no acabaven de deslliurar-se de la nuvolada amenaçadora que els frenava. Quan vaig despenjar el telèfon, que va sonar puntualment, massa i tot, els núvols van començar a descarregar una pluja que, cap a la tarda, va prendre formes més aviat tempestuoses. Després de la pluja, la boira matinal. Érem a primers de novembre. La persistència tossuda de la boira no va cedir fins al febrer. Sabia que estava renunciant a l’estreta franja de llibertat dels mots, però creia que disposaria de certa capacitat d’acció, potser prima com la pell dels meus dits. Valia la pena intentar-ho. En aquest punt hi havia el desequilibri de la balança. Però les evidències em van fer cedir abans del febrer. Cedir a les seves voluntats. Cedir, fins i tot, davant la venjança més intestina. Més premeditada. Ferides obertes, en pretèrit imperfet. A vegades em posava el braç damunt l’espatlla o m’acaronava la pell prima i tendra, potser lleugerament suada, dels dits. Però un dilluns, mentre organitzàvem el treball setmanal, feia poc que havien passat els Reis, es va asseure de tal manera que els flancs dels dos cossos estaven en contacte. Portava faldilla. La calor que transmetia em resultava embafadora. Irrespirable. La calor i l’olor. Cap reunió no es podia interrompre, el personal de la casa de la vila ho sabia de sobres. Amb la mà damunt la meva cuixa, va iniciar una partida que no em venia gens de gust. Incòmode. Fora de lloc. I de joc. Estalviaré detalls del que va succeir en aquell despatx custodiat per les imatges del president de la Generalitat, amb aire circumspecte, i de certs indrets emblemàtics del municipi. No devia ser una descàrrega libidinosa, el punt de partida, sinó, com deia, la maquinació d’un pla per posseir la presa. Una presa del passat. Per desposseir la presa, durant uns minuts, o set-manes i mesos, de qualsevol indici de dignitat humana. Per experimentar amb aquell poder que, d’una manera ben democràtica, ai las!, havia aconseguit. No vaig saber reaccionar. Ni amb la faldilla prou amunt per desamagar les calcetes vermelles. Ni amb les mamelles de matrona (el temps, que cruel!) davant els meus llavis porucs. Tremolencs. No vaig saber reaccionar. Però quan m’encarregà, uns minuts més tard, amb el somriure de guilla característic, amb una cigarreta als llavis i les calcetes vermelles encara reposant damunt una pila de sobres que lluïen el logotip del Departament de Cultura, la mala feina de comunicar als amics de La Campana que, a partir d’aleshores, no rebrien cap més ajuda de la casa gran, ni cinc!, perquè el poble necessitava mirar vers el futur més que cap al passat, no em vaig poder reprimir. Impossible, mala puta! I aquest és el moment precís en què la bufetada sonora i inesperada li va girar la seducció de la rialla. Potser a mi, un agressor circumstancial en calçotets, em va girar la vida.