Ous ferrats

Xavier Ballester Fàbregues

GUANYADORA DEL 15È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET

JORDI SARSANEDAS

Té gana.

Aquest matí s’ha llevat afamat, amb ganes de regalar-se un bon esmorzar; un esmorzar de forquilla i ganivet. El típic esmorzar anglès, amb un parell d’ous ferrats, tires de cansalada, torrades amb mantega i una capa fina de melmelada de maduixa, cafè amb llet i suc de taronja acabat d’esprémer. Té gana. Fins i tot està pensant de fregir-se una de les botifarres amb ceps i poma que va comprar ahir a la tarda a la cansaladeria del mercat, després de sortir de cal metge, de recollir els resultats de les anàlisis. També en va comprar de samfaina i de pollastre amb prunes. Els resultats havien sortit bé; el colesterol i els triglicèrids es mantenien dins dels paràmetres saludables, i el metge li havia dit que tan sols li calia vigilar una mica la dieta, no portar una vida gaire sedentària i evitar els disgustos. Així que aquest matí quasi pot sentir com la sang li corre per les venes clara i vigorosa. Fa tant de temps que no es menja un bon parell d’ous ferrats que ni és capaç de recordar quan va ser la darrera vegada. El dia clareja i a través de la finestra entra una fresca agradable que anuncia que la tardor s’apropa. Ha estat un estiu llarg i feixuc.

Ha seguit el consell del seu amic Lluís. Fa uns quants dies, quan el seu amic va assabentar-se que ja era definitiu, el primer que li aconsellà per iniciar la vida en solitari, després de superar l’amargor d’un divorci, fou omplir la nevera, que sobretot no dormís al pis nou sense abans anar al mercat i deixar-se uns bons calerons en delicatessens de tota mena. Quan al cap d’uns quants dies es van veure per fer un cafè, en Lluís li va dur una llista completa de preceptes que des de llavors segueix amb disciplina. Buscar un pis amb terrassa, recórrer els carrers de la ciutat amb bicicleta, anar al cinema a plorar, saber en tot moment on és el mar, deixar poemes a les taules de les cafeteries, fugir de la pluja, menjar com a mínim dos peces de fruita al dia, posar el despertador un quart d’hora abans i començar el dia fent estiraments, comprar la discografia completa d’en Marvin Gaye, cuinar… La llista és molt llarga; quatre folis que ha grapat i ha penjat a la porta de la nevera. El seu amic Lluís és molt afeccionat a fer llistes per a tot. Ell sempre sol fer-ne cas, més aviat per amabilitat que per altra cosa. En aquella trobada, en Lluís va explicar-li que en tenia una altra, de llista, per als qui decidien deixar-ho, focalitzada a vèncer el sentiment de culpabilitat i no pas a esquivar la soledat i la desídia, com era el seu cas. No va ser fins al final, quan ja s’acomiadaven, que en Lluís va gosar preguntar-li si li sabia greu fer arribar aquella llista a la Sílvia.

Sense ni tan sols treure’s el pijama ni rentar-se la cara, es dirigeix directe a la cuina. Aquest cop no fa els estiraments preceptius. Obre la nevera, agafa tots els ingredients de l’esmorzar i els col·loca damunt del marbre. Un cop els té tots arrenglerats, treu dels armaris els estris necessaris: la paella petita per fregir els ous i la mitjana per a la botifarra, la torradora, l’espremedora, un parell de plats, una tassa, un got, un parell de culleretes —una per al cafè i una altra per a la melmelada—, dos ganivets —un per estendre la mantega i un altre per tallar la botifarra— i una forquilla. Mentre els arrenglera, el matí es desempereseix lentament. El sol fa el mandrós darrere un núvol que tampoc no té pressa per marxar, com si cap dels dos volgués fer fora l’altre, a pleret, amb moviments pausats, sense voler fer-se mal. Per un instant s’oblida de les queixes dels seus budells i s’entreté observant aquest ball lent a través de la porta de l’eixida. Sembla que tot acompanyi el seu estat de serenor, fins que, de sobte, el soroll eixordador d’un martell hidràulic interromp bruscament el silenci del matí. Treu el nas per la finestra i veu uns operaris vestits amb granotes verd llampant que han començat a aixecar les voreres. Hi ha un cartell enorme que amb lletres grogues diu «Pla estatal de reactivació econòmica amb finançament de la Unió Europea» i, a continuació, amb un to amable, però alhora cerimoniós i altiu, anuncia que «estem treballant per a vostè», per si de cas algú en dubta, i per últim de-mana disculpes als veïns per les molèsties. Fins i tot aquest anunci desproporcionat, el cost del qual és probable que superi amb escreix el sou dels treballadors que aixequen les voreres i es beneficien de la recuperació econòmica del país, en llegir-lo, li sembla un bon raonament i una disculpa sincera. Cal que l’esmorzar sigui perfecte, però sense pressions perquè ho sigui, i aquest matí no permetrà que res el destorbi ni el faci enfadar. Ha decidit menar la seva nova vida i ha decidit començar a demostrar-ho amb el primer esmorzar. Feia anys que no es llevava sol, sense presses, i podent escollir el menú, sense haver d’empassar-se els cereals amb fruita deshidratada. Eren bons i saludables, però avorrits. Finalment, el núvol ha marxat i el sol comença a escalfar.

Abans de posar fil a l’agulla, calcula l’ordre adient de preparació de l’àpat per tal que el darrer pas de tots sigui fregir els ous i emplatar-los. Vol assegurar-se que se’ls menjarà al punt: ben calents, amb el rovell sucós i la clara cruixent per les vores. Primer de tot, posa la cafetera al foc. Tot seguit, introdueix dues llesques de pa de motlle a la torradora i, quan surten disparades, les posa en un dels plats i hi escampa per sobre la mantega i després la melmelada de maduixa; no gaire, tan sols la quantitat justa per donar-li un deix de dolçor sense que es mengi el gust de la mantega i del pa torrat. A continuació, talla una llesca de pa de pagès per acompanyar la botifarra, col·loca la paella mitjana damunt dels fogons i hi aboca un raig generós d’oli d’oliva de Siurana. Just quan es disposa a encendre el foc de la paella, el cafè bull, així que enretira la cafetera sense apagar el foc i hi col·loca la paella. Mentre l’oli s’escalfa, fa un parell de talls poc profunds a la botifarra per evitar que s’esparraqui i també aprofita per preparar l’espremedora i tallar per la meitat les taronges. Quan l’oli comença a espetegar, amb cura de no cremar-se, hi deixa la botifarra. Mentre la botifarra es fregeix, puja una flaire dolça i calenta de poma que inunda la cuina. Abans que la carn assoleixi el punt adient de cocció, esprem les taronges. Llença les pells a la brossa i apaga el foc de la botifarra, que ha adquirit un color daurat mengívol.

Xiula. No ha deixat de xiular mentre enllaça un pas darrere l’altre, moviment rere moviment, sense aturar-se però també sense presses, com una coreografia espontània i, alhora, calculada fins a arribar al moment culminant: els ous.

Obre la nevera i de la porta agafa una capsa de cartró amb mitja dotzena d’ous de gallines criades en llibertat, segons diu l’etiqueta que penja d’un cordill vermell. Amb unes estisores talla el cordill, i de dins la capsa cau tot un munt de tiges de palla que embolcallaven els ous. Somriu en imaginar-se els responsables de màrqueting de la cooperativa reunits per decidir com transmetre als consumidors urbanites com ell la sensació d’endur-se la vida de pagès a casa seva. No fa gaire, aquestes restes de palla haurien estat motiu d’indignació i l’excusa per deixar anar un discurs sentenciós sobre la hipocresia de la societat de consum en relació amb els drets de les aus domèstiques no voladores, de les quals hom calcula que al món es poden comptar al voltant dels tretze mil milions d’exemplars. Aquesta dada l’hauria consultat a la Viquipèdia a través de l’iPhone. Aquest matí, però, somriu. Se sent en pau. Agafa un parell d’ous i torna a desar la capsa dins de la nevera. Els ous són rossos. Se’ls queda mirant una estona, preguntant-se per què ja no en veu mai enlloc, d’ous blancs. En deixa un just damunt del mànec de les estisores de cuina perquè no rodoli i es disposa a cuinar l’altre. Amb un cop tímid, pica l’ou contra el bol, però l’ou no es trenca. Ho torna a provar amb copets repetits, però res, l’ou no es trenca. Se’l mira. El colpeja contra la vora del plat amb un cop sec, i l’ou tampoc no es trenca. De nou més copets i més insistents. Res, l’ou segueix sencer. Se’l torna a mirar del dret i del revés, com si busqués quelcom que no sap què és però que potser li aportarà una explicació. Tan sols hi veu la data de la posta i un codi numèric impresos a la closca. Ara, com qui no vol la cosa, el colpeja contra el bol, amb la intenció d’agafar-lo desprevingut. Debades, l’ou no vol trencar-se. Encén el foc i hi posa la paella petita amb l’oli. Quan és ben calenta, que l’oli fumeja i tot, amb una mà prem amb força el mànec de la paella i amb l’altre fa picar l’ou amb decisió contra la vora d’alumini fos. Res, l’ou resisteix impassible. Empipat, fa un gest instintiu per llençar l’ou a les escombraries, però en el darrer moment atura el braç. Amb delicadesa, deixa l’ou damunt del marbre. Deixa caure els braços, inspira i relaxa el cos. És evident que, d’una manera o una altra, aquest ou s’ha de trencar. Per tant, no ens posem nerviosos.

L’ou calla. Ell rumia.

Decideix canviar d’estratègia. Apaga el foc i agafa el ganivet. El situa perpendicular damunt de l’ou i amb el palmell de la mà fent de martell copeja el mànec del ganivet perquè penetri la closca. Res de res, ni un indici d’esquerda, ni un signe de cap fissura. Ho intenta de nou, més fort, exercint una pressió continuada. S’atura, un nou fracàs. Pren aire. Per un moment, li passa pel cap la temptació d’obrir la nevera, agafar un altre ou i fora problemes. Però no ho fa. Ha d’ésser aquest i no un altre, és aquest el que ell ha triat, i ara l’ou també ho sap. I ell sap que l’ou ho sap. Això ja és una qüestió personal entre ell i el maleït ou. Aixeca un genoll i, ajudant-se amb les mans als poms dels armaris, s’enfila damunt del marbre. Inspira de nou i, sense deixar anar l’aire, intenta clavar-li el ganivet amb tota la força del seu propi pes. Tampoc. L’ou es manté intacte. Quan es fixa en el seu contorn llis i pulcre, pot entreveure un aire de supèrbia, de menyspreu; fins i tot d’indiferència. Esbufega, sua. Sóc incapaç de trencar un ou? Se li escapa en veu alta la pregunta. El ganivet cau a terra.

Ja n’hi ha prou. Vol trencar l’ou sigui com sigui. Es nega a acceptar la derrota. L’agafa amb tota la mà, tanca els dits sobre la closca i el prem amb força. Alça el braç ben amunt, l’estira tant com pot, amb el dors inclinat enrere fins a tensar al màxim els pectorals i els deltoides, com si es tractés d’un llançador de beisbol professional. Llavors, amb tota la seva ànima, deixa anar el braç i llença l’ou, que travessa la cuina d’una volada fins a esclafar-se contra la paret. Aquest cop, sí. La closca esclata amb violència sense remei i el rovell i la clara rebenten damunt les rajoles blanques. S’hi apropa i contempla cofoi com regalima el fluid espès per la paret. Hi suca la mà i l’aixeca llepissosa per observar-la a contrallum recoberta tota del moc transparent.

Esclafeix a riure.

Cada cop riu més fort, més ample, sense poder aturar-se, fins que tot ell riu dins del seu propi riure, amb tot el cos. En sec, calla. El rovell es desfà lentament, com una marea que avança lenta amb els trossets rossos de la closca surant damunt seu com troncs en un riu en calma. Ara en comença a caure un regalim groguenc i espès per damunt del calaix dels coberts, recorre el tirador platejat, i una gota feixuga es desploma a pes fins a explotar damunt les rajoles del terra. Una darrere l’altra, totes les gotes s’uneixen per fer un curs que segueix avançant fins a envoltar-li les sabatilles d’estar per casa. Immòbil, manté el cap cot.

En alçar la mirada, el sol refulgeix amb força i els raigs que entren a través de la porta de l’eixida li fereixen els ulls. La cuina adquireix una lluentor nívia i, per un instant, un buit profund la travessa fugaç. El cafè és fred. Les torrades, resseques. El suc, grumollós. La botifarra, encara a la paella, ha quedat garratibada, coberta de clivelles i enganxada a l’oli, refregit i greixós.

Té por.

Té por que la seva vida esdevingui un escenari en el qual el desig sigui tan sols un trèmol paisatge de fons. Esmorzar cereals amb fruita deshidratada no era pas tan dolent. Si més no, era més fàcil. I ara recorda que va oblidar comprar paper de cuina absorbent.