La pescadora

David Bo Peña

Al vell i al mar d’El vell i el mar

No tanca amb clau la porta de casa seva perquè ni aquella porta té clau ni aquella casa és seva. Gabriela té quaranta-vuit anys, fa dos mesos que ha arribat a aquell país i cada dia ho troba més inútil, llevar-se. Ha fet l’esforç de despertar-se perquè a aquella hora serà menys vergonyós fer el que ha de fer. Du un abric gruixut malgrat els anuncis de gelats dels bars tancats. Els carrers estrets encara dormen. Ja és gairebé de dia però la lluna encara no l’han despenjat del cel malva, l’han deixada allà oblidada com l’oval d’un rellotge aturat. El barri és buit, no se sent res, potser una mica de vent només, que bufa per bufar. Gabriela deixa enrere els blocs grisos amb roba penjada als balcons i s’encara amb el mar, que és el mateix sempre. El mar. Al mar hi ha de tot, pensa Gabriela, i aquesta és la petita il·lusió que li bull al cap des que s’ha despertat. Hi ha gavines, un home que corre descalç per la ratlla blanca d’escuma que separa les ones i la sorra. Hi ha un rodamón desmanegat que avança fent tentines, hi ha un gat llepant-se les potes. Uns mariners espanyols havien trobat un continent sencer, enmig del mar. Es pregunta si els avantpassats dels seus nous veïns havien navegat mai en una caravel·la, en un d’aquells vaixells amb grans veles que semblava que respiressen sobre les onades arrissades. Ella no demana un continent: es conforma amb un parell de sardines.

Camina cap a la platja. Interroga la matinada. Ha arribat al límit de la terra, si continués endavant hauria de nedar. No sap cap a on anar ara, a on posar-se, a on dipositar els seus dubtes per esperar-ne la resposta.

—Com vols pescar amb la canya, només?

Li ho havia preguntat ahir el dependent de la botiga del port amb un aire de suficiència. Un diàleg sobre pesca entre dues persones que mai no han pescat només es pot produir l’any 2011.

—Has de comprar un ham! I posar-hi un cuc, a l’ham.

I ella en va fer cas i va comprar tot allò necessari. S’ho ha gastat tot en aquella canya que du a la bossa i en la resta d’accessoris especialitzats. Tot el que tenia. Només li queda una mica d’orgull, ara, però decideix empassar-se’l amb l’esperança que li serveixi d’aliment mentre aconsegueix pescar alguna cosa. S’asseu en una roca. Tot se li clava, com si les roques de ciutat ja no fossen aptes per seure i pescar. Malgrat tot, dibuixa a l’horitzó uns ulls que es desperten, uns ulls clars: la seva gosadia ha de ser degudament recompensada.

Desplega la canya, treu l’ham i obre una capseta fosca. L’home de la botiga li va dir que la cosa no estava tan en el fet d’escollir un lloc determinat sinó en l’ham i què s’hi posava d’esquer.

—És important triar uns bons cucs.

I li havia recomanat els coreans. A l’interior de la capseta, desenes de cucs s’entortolliguen els uns amb els altres, desesperats, teixint una capa protectora, com si junts no els pogués passar res. Amb un fàstic infinit, Gabriela desfà aquella xarxa, extreu un cuc i el clava a l’ham. Nota com el cafè que s’ha pres abans de sortir de casa amenaça de tornar-li gola amunt. El cuc segueix doblegant-se fins que, coincidint exactament amb la sortida del primer raig de sol, mor amb un tràgic cop de cua. Lliga l’ham a l’extrem del fil transparent i llança la canya al mar.

Però no passa res. És clar. Què volia, que passés de seguida?

—Paciència, sobretot paciència: no t’acaça ningú —diu, baixet.

«El de la botiga —pensa—, quin gran home». L’espera és angoixant enmig d’aquella soledat amenaçada pel dia.

—Les vísceres del cuc s’han d’anar escampant a poc a poc —havia dit el dependent—, algú allà baix ha de tenir ganes de menjar-se un cuc coreà.

Mai no ho havia pensat, però s’han de donar moltes casualitats perquè algú pesqui alguna cosa.

L’esperit del cuc sacrificat li rosega el ventre.

Dues hores més tard, només ha pescat un matrimoni de turistes. Se li han posat al darrere i ara observen la costa amb delit. La dona, de cuixes molsudes, es mira Gabriela i fa comentaris en anglès al seu marit, d’amples pectorals, que li contesta assentint i tocant-se el bigoti. Són americans, igual que Gabriela, però diferents: si Gabriela nadés al mar, seria al mar com els peixos, però no seria en absolut com els peixos. Doncs és una mica el mateix. Abans d’anar-se’n, l’home xiula i li llança una moneda.

—Hey, you!

Gabriela la veu rodolar a un metre seu, brillant, poderosa. Durant un segon, li passa pel cap d’agafar-la. Però prem els llavis i la deixa lliscar fins a l’aigua. El mar se l’empassa amb un petit glup. L’home fa petar la llengua.

—Idiot!

La dona li diu que la deixe estar. Se’n van.

Tal com Gabriela temia, la platja s’omple de gent al cap de no res. Arriben a centenars, surten de totes bandes, amb els seus para-sols de colors i la seva pell pàl·lida. Prenen possessió de la seva parcel·la d’esbarjo, tots pugnant per l’atenció del mar. La figura fosca de Gabriela desperta unes quantes rialles, amb aquell feixuc abric. Ella dissimula, s’esforça per aparentar que pesca per afició, que és allí però podria ser perfectament en qualsevol altre lloc. Com es fa cara de satisfeta? Mira de recordar un moment de satisfacció. Li costa. Quan algun autèntic pescador de diumenge li passa pel costat amb les seves xancles i els pantalons curts, i se la mira i li pregunta «Què, res?», Gabriela arronsa les espatlles, traient-hi importància, i diu que no.

Cada cop fa més sol i cada cop el seu abric és més ridícul. S’hauria d’haver portat un llibre per fullejar. Hauria de mirar els joves forçuts que passegen gairebé despullats. Però és incapaç de traure’s de la cara aquell rictus d’esperar alguna cosa.

De sobte, la canya vibra i es doblega. Ha estat una estirada breu però l’ha omplert d’electricitat. Gabriela s’aixeca i es posa a girar el rodet. Recull fil i no pot evitar riure com un boja mentre ho fa. Noves estirades. El plom vermell i blanc s’apropa a tota velocitat. Està connectada a alguna cosa viva que lluita pel seu menjar. Ho nota. Li fa por estirar massa fort. L’adversari que està representant ha de ser creïble i assequible, almenys fins que trague el peix de l’aigua. És fàcil passar-se. Gabriela és peix i és Gabriela alternativament. La seva imaginació vola cap a un terrat assolellat on hi ha exposat un exèrcit de taurons amb les seves lluents armadures vençudes per l’audaç pescadora. Els banyistes que té a la vora xiuxiuegen alguna cosa.

De sobte, la cremor es trenca i el vincle desapareix. La font d’energia de l’altra banda s’esgota i Gabriela cau de cul. Tothom esclafeix a riure. Ella s’incorpora, els somriu i torna a llançar la canya. Corbada sobre la roca, s’ha convertit en l’anècdota d’una agradable jornada de platja.

Pels volts del migdia, tres xiquetes alemanyes es posen a jugar a pilota allà on s’afona el fil de la canya. Espantaran els peixos, però Gabriela no té esma de dir res, les observa i calla. Una de les xiquetes se la queda mirant amb una mitja rialla pintada en la seva careta rodona. Flota a la deriva, amb els cabells xops arrapats a la cara. Du un banyador rosa amb floretes i animalons dibuixats. «Curiosa època —pensa Gabriela—, en què és impossible suïcidar-se llançant-se al mar perquè tothom sap nedar des dels tres mesos». La xiqueta la saluda amb la mà. Quan s’ha tingut la valentia de fer el pas i saltar, encara queda l’esforç sobrehumà d’ignorar els cinc estils de natació que es dominen… Gabriela correspon movent una mica el cap. Quina imatge deu oferir als seus ullets blaus? Va ser un encert deixar el seu marit i son fill a Colòmbia, on els peixos encara piquen.

La xiqueta es capbussa i, tot seguit, neda cap a Gabriela. Allarga el bracet i li ofereix la moneda de l’americà. Gabriela traga saliva i nega amb el cap.

—Pa’ ti, bonita.

S’hi està una estona més i plega. Ja n’hi ha prou. No ha pescat res. El dia, amb tots els seus ets i uts, és massa aclaparador per pescar d’amagat. Se’n va amb el cap cot, arrossegant la canya. Els peixos la senten, l’olor de la inexperiència. La seva gana desmesurada desprèn un tuf que els peixos deuen olorar des de lluny. Se’ls imagina fent córrer la veu: «Tormes Urquijo, Tormes Urquijo, vigileu amb ella». Es reuneixen en assemblea i es vota a aleta alçada: «Deixar-se pescar per la dona de la cara ansiosa seria un deshonor». Com s’ho manegaven el seu avi i el seu pare per pescar? D’ells en feien cas, els peixos, acudien a la seva crida immemorial. Era un fet. Sempre. La lluna i el sol brillaven més per enlluernar els peixos i confondre’ls. Els elements es conjuminaven però per afavorir els pescadors. A més, els pescadors tenien cançons, melodies propiciatòries que es combinaven amb el sol i la lluna per embruixar els peixos. Com pot ser que no en recorde cap? Les cançons que se sap Gabriela són totes inútils: només parlen d’amors i de desamors. I això no alimenta.

Entra en un supermercat. Es planta davant de les llaunes de menjar. Mandonguilles amb pèsols, raviolis amb tomàquet, estofat de bou amb patates. Tot tan ben fotografiat. El no robaràs que li bull al cap havia estat llançat feia mil·lennis des d’un desert tan llunyà… Gabriela no estava segura de si seguia sent correcte quan posava en perill la pròpia vida. Déu hauria de recapacitar i obligar els peixos a aixecar la seva conjura.

—A la mierda.

Es posa una llauna dins l’abric. Però la deixa. Se la torna a posar. Però la torna a deixar. Sospira: no pot fer-hi res, és més gran que ella. Sap tot el que li cauria al damunt si s’endugués una d’aquelles llaunes. No pas el llamp diví, sinó la petita barca del seu avi, els muscles de la seva àvia, que eren dues maraques, l’immens rall del seu pare, els ulls negres i severs de la seva mare. De camí cap a casa, una gitana li para la mà, però Gabriela no és capaç de veure-hi res, en aquell acadèmic gest de súplica.

Un cop al seu pis, obre la nevera, que li torna una insuportable olor de res. La tanca i la torna a obrir, per veure si la màquina s’hi repensa. Però no hi ha manera. Agafa la caixa de cucs coreans, en treu un i se’l mira. El cuc encara es mou. Obre la boca i se l’empassa.

Decideix que l’endemà hi tornarà, al mar, però a plena llum del dia.