La consciència s’inhibeix

Antoni Magaña Nieto

Homenatge a Pere Calders i al seu conte,
«La consciència, visitadora social», inclòs al
llibre Cròniques de la veritat oculta.

En tornar a la seva mansarda, en Depa Carel·li deixa la bossa amb el botí sobre la taula i es dirigeix a la pica de la petita cuina. Aboca una mica de sabó de rentar plats al tallapapers i amb el fregall n’elimina curosament les restes de sang de la vella. L’esbandeix sota l’aixeta pensant que ha estat un cop net, bé, una mena de netedat, és clar. Ningú, a part de l’àngel, no l’ha vist ni entrar ni sortir de ca la vella. Sap que, tot i ésser testimoni presencial, l’àngel del maletí vermell no dirà res: només ell adverteix la seva presència. No tem, per tant, ser delatat. Ara que l’ha enllestida, sent un cert orgull de la feina ben feta. Es considera un perfeccionista del seu ofici. S’ha carregat la vella sense fer-la patir gaire i això té un mèrit que no tothom és capaç d’apreciar. Probablement, avui no tornarà a veure l’àngel. Les seves aparicions són freqüents, però després del que li ha dit al carrer, creu que el deixarà tranquil uns quants dies, fins que hagi triat una nova víctima i estigui a punt de fer la feina.

Eixuga l’eina amb un drap, obre el calaix de la taula esvinçada, on guarda les armes blanques, i la diposita amb delicadesa al costat del ganivet que li va regalar la seva estimada Coloma. No pot evitar l’estremiment que li provoquen, cada vegada, la contemplació del ganivet i els records associats. És una de les poques pertinences que conserva de la seva joventut. S’adona que la mola de pedal que va utilitzar per esmolar el tallapapers encara és en un racó i s’afanya a desar-la a la cambra de mals endreços d’on la va treure. L’ordre és molt important en una ocupació com la seva. Un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc, és una de les lliçons que va aprendre a la seva estada al penal de l’Illa Negra.

És l’hora de fer el recompte. Obre la bossa i n’aboca el contingut sobre la taula. Amb ulls experts destria el que és valuós de la quincalla. Fa una estimació aproximada i calcula que, a tot estirar, els guanys li serviran per pagar els darrers deutes acumulats i passar sense penúria un parell de setmanes. Posa les joies i els objectes de valor en una capsa on ja n’hi ha d’altres i es fica els diners a la cartera. Finalment, llença a les escombraries la bijuteria que considera inútil i un moneder buit. Comença a notar el cansament. Els anys no passen endebades, li pesen les cames, els braços i el cap.

Es prepara una mica de dinar. No ha estat mai un sibarita, i amb un bol d’arròs bullit i un ou dur en té prou. S’acaba l’ou però no l’arròs. A què no renuncia per res del món és a la seva cigarreta de després de dinar. L’encén i l’assaboreix amb fruïció. El fum omple de pressa l’estança i ell obre la finestra per ventilar-la. Aquest matí observava el despuntar del dia en silenci i el paisatge li havia semblat idíl·lic. A mitja tarda, els fumerols de les xemeneies persisteixen, però ara se senten veus i d’altres sorolls estridents. Tot i tractar-se del mateix paisatge, el troba més gris, gairebé depriment; de cap manera no li desperta els sentiments poètics del matí. Culpa del canvi de percepció el seu estat d’ànim. A trenc d’alba, amb projectes esperonadors al cap, tot es veu més acolorit.

Repassa amb la mirada les golfes rellogades on habita amb nom fals. Té gravades a la memòria les paraules de l’àngel per referir-se a la seva pobresa. És cert que l’aspecte de l’habitació no mostra senyals de prosperitat, però ell la troba prou confortable comparada amb altres llocs on ha residit temporalment, com la seva antiga cel·la a la presó de Santa Lèdia. No necessita grans luxes per viure. Tanmateix, potser hauria de canviar el matalàs o, almenys, sargir els trossos esquinçats per on s’escapen els flocs de borra.

S’asseu al balancí i reflexiona una llarga estona mentre es gronxa lentament. Es relaxa i comença a pesar figues. De mica en mica, la foscor va guanyant terreny. Quan es desvetlla, ja no s’hi veu. En Depa s’aixeca del balancí i obre el llum, que fa retornar una espurna de claror a l’habitació. Tanca la finestra i s’acaba el bol d’arròs que quedava del migdia amb un bocí de pa ressec. Encén una altra cigarreta i rellegeix el diari d’abans-d’ahir. Al caient de la mitjanit, sense gaire son, però amb una fatiga immensa que no sap a què atribuir, decideix ficar-se al llit per intentar descansar. Demà serà un altre dia, es diu. I com que la vocació, quan es porta a la sang, tira molt, es distreu enginyant el cop definitiu que el traurà de la mediocritat fins que s’adorm.

Al matí, abans que soni el despertador, una sensació ja familiar li fa obrir els ulls. Descobreix l’àngel assegut al balancí, amb posat seriós, les mans sobre el maletí de pell vermella que descansa a la seva falda. No l’esperava tan aviat. La visió del maletí l’infon respecte, por fins i tot. Per no mostrar signes de feblesa, s’apressa a parlar:

—Avui ha vingut molt d’hora. Vaig a preparar cafè, què en prendrà una tassa?

Com sempre, sap que l’hoste no prendrà res, però es troba en l’obligació d’oferir-li alguna cosa. S’aixeca del llit i posa la cafetera al foc.

—Aquesta vegada l’has feta grossa, Carel·li. Ja et vaig avisar que no calia matar la vella. Però tu no te’n vas poder estar. Has sobrepassat el límit. Les conseqüències són molt greus. Ara potser ja no hi serem a temps. No n’hi haurà prou, de penedir-se. Hi ha pecats que es poden perdonar, atesa la joventut del pecador i la seva inexperiència, però en el teu cas, amb la teva edat i el teu historial, no hi ha circumstàncies eximents.

El silenci que els envolta amplifica tant les paraules de l’àngel que no l’impressionen gaire, perquè ja se les sap, com els sorolls que provenen del maletí. Al tic-tac inconfusible del rellotge de pèndol que l’angoixa des de fa anys, a la veu de súplica del dependent de l’estanc abans que li etzibés el tret al clatell i a altres sons també horrorosos que l’esgarrifen quan para l’orella al maletí, ara ha d’afegir la ranera de la vella mentre l’ofegava amb el coixí i li clavava l’esfullador daurat al cor. El moment sublim de la mort de la víctima és, depenent de la dignitat que tingui per acceptar el seu destí, una de les parts més desagradables de la seva feina. El contingut del maletí sí que el neguiteja.

—Hauré d’informar dels teus actes els meus superiors. El maletí és ple a vessar d’accions dolentes, algunes de les quals, de tan premeditades, difícilment poden ésser justificades i, encara menys, perdonades. Fins ahir no havia donat el teu cas per perdut. Confiava que, amb el teu penediment i uns quants anys al purgatori, n’hi hauria prou perquè guanyessis l’entrada al cel. Ara segur que t’hi han tancat definitivament les portes. És una decisió que no he de prendre jo, però, tenint en compte altres precedents…

No és la primera vegada que l’àngel dels cabells ondulats i rossos l’amenaça que li barraran les portes del cel. Resignat, en Depa el talla:

—No s’amoïni, el que hagi de ser, serà.

Se serveix una tassa de cafè calent i se’n va cap al lavabo. En sortir, l’àngel ha desaparegut. D’una banda, la desaparició de l’àngel l’alleuja, atès que la seva presència l’intimida. D’altra banda, l’empipa que no l’hagi esperat i hagi marxat sense acomiadar-se, perquè li sembla una falta de consideració i, a més a més, tenir algú amb qui conversar, ni que no sigui ben bé de carn i ossos, és sempre agradable. Sobretot per a una persona com ell, a qui ja no queden amics i es passa la major part del temps sol. Com cada vegada que l’àngel el deixa, l’envaeix una gran tristesa.

Es vesteix amb parsimònia i surt al carrer. Tomba per dos xamfrans i, a l’avinguda, entra en un bar. Demana un entrepà de llonganissa amb una canya de cervesa i liquida un parell de comptes pendents. Tot menjant-se l’entrepà, resol que anirà a la Boqueria per triar una nova víctima. És un mètode que li ha donat bon resultat darrerament: es passeja entre les parades del peix buscant dones velles que hi vagin soles, es fixa en com vesteixen i com paguen el peixater; un cop n’ha escollit una, la segueix fins a casa i n’estudia els moviments. Aquest és el seu propòsit d’avui.

Surt del bar i agafa l’autobús. En un tres i no res és a la Rambla. Coneix bé l’entorn. Passa desapercebut entre la gentada que camina amunt i avall, i entra al mercat, que, a mig matí, bull d’activitat. Enfila cap a les peixateries. L’enrenou és considerable i el soroll eixordador. Per uns instants, en Depa, acostumat a la solitud i al silenci, medita si deixar-ho córrer, però la feina és la feina, raona. Fa una volta de reconeixement i aviat descobreix la dona que li sembla adequada. És prima i no gaire alta, vora els setanta, porta una gavardina grisa i llarga. Ha parat esment en les seves arracades i en el seu braçalet d’or massís. També ha vist com omplia el cistell amb rap, lluç i gambes, i com treia del moneder un bitllet dels grossos per pagar el compte. Tot això el fa suposar que la dona gaudeix d’una posició benestant. La segueix pel carrer fins que la veu entrar en un edifici de dues plantes no gaire allunyat de la Rambla. Hi busca els possibles accessos i se’n fa un croquis mental. Dedicarà uns quants dies a vigilar els costums de la dona de la gavardina grisa i els dels altres habitants de l’edifici, si és que n’hi ha més. Ara per ara, és hora d’anar a casa, abans que algú en pugui sospitar, en veure’l vagant pels voltants.

En un dels seients de l’autobús que l’apropa cap al seu barri, s’entreté rumiant l’eina que farà servir amb la dona prima. Ha de procurar no repetir-se, perquè la policia podria establir lligams i acabarien per enxampar-lo. Descarta, doncs, l’arma blanca. S’inclina per la corda, instrument silenciós i difícil de rastrejar. I pensa de seguida en el tros de sirga trenada de dotze mil·límetres de diàmetre que guarda per a ocasions assenyalades. Només entrar a casa, va directe a la cambra de mals endreços a buscar-la. En-retira la cortina de feltre que separa la cambra de la resta de l’habitacle, remena dins d’una caixa de cartró i la troba entre les desenes d’estris que hi aplega.

Li agrada assajar els moviments mortífers que preveu necessaris abans de posar-los en pràctica. Fa un parell de provatures amb la sirga i dubta si tallar-ne un tros per fer-la més manejable o deixar-la com està. De sobte, s’adona que l’àngel no ha aparegut. Repeteix l’assaig una altra vegada esperant que, en un moment o altre, la criatura de cabells rossos i rinxolats es manifesti. És la primera vegada des de fa mesos que, mentre es prepara per a una nova feina, l’àngel no el visita amb el seu maletí i el seu sermó amenaçadors. Passats uns quants minuts, comprèn que l’àngel aquest cop no vindrà. Aleshores se sent sol, vell i abatut, com mai no s’havia sentit abans. En un intent desesperat per fer aparèixer l’àngel, pren una decisió dràstica. S’enfila dalt la taula i, hàbilment, lliga un extrem de la corda a una de les bigues de fusta de les golfes, fa un nus corredís a l’altre extrem i es passa el llaç pel coll. S’atura una estona, examina l’habitació des de la seva talaia i gira sobre si mateix, amb la llaçada al coll, buscant la figura de la bata blanca. Res. I com que no li agrada desaprofitar les oportunitats quan es presenten, amb les cames fa trontollar la taula d’una banda a l’altra fins que aconsegueix tombar-la.

Per una escletxa prima, des de darrere la cortina de feltre, una figura translúcida, rossa i d’ulls clars contempla com el cos d’en Depa Carel·li, l’assassí, es gronxa sense vida penjat del sostre. Ha seguit el desenvolupament complet dels fets, però no ha volgut mostrar-se, tot i ésser conscient que l’altre el buscava amb la mirada. L’expressió de serenitat d’en Carel·li el sorprèn. Obre el maletí vermell que l’acompanya a tot arreu i un seguit de sons esfereïdors s’escampen per les golfes. En breus segons, els sorolls s’esvaeixen i torna el silenci. S’assegura que el maletí és buit i el tanca. De l’interior de la bata blanca en treu un pergamí grogós amb un nom, una adreça i unes instruccions concises referents a la nova missió que té encomanda. «A veure si amb aquest sóc més convincent», desitja, i es fa fonedís darrere la cortina sense deixar rastres.