Sincronia

Daniel Roig Canelles

El 8 de febrer a les 12 i 8 minuts GMT, Ángel Castro, pilot comercial i excoronel de l’exèrcit Peruà, sobrevola aigües internacionals a bord d’un Airbus A330 de la companyia Flyex ltd. En aquell mateix moment, a centenars de quilòmetres de distància, Raimon Guineueta observa amb certa indiferència l’estat de les seves entrades capil·lars al lavabo de casa seva. Ara mateix no ho saben, però, per una d’aquelles coincidències que difícilment semblen fortuïtes, tots dos estan a punt de virar dràsticament el rumb de les seves vides.

En Raimon escup a l’aigüera, apaga el llum i surt del lavabo.

El capità Castro, estira els braços i anuncia al copilot que es disposa a abandonar el seu lloc per anar a buscar una tassa de cafè. Realment no li ve pas de gust aquell llim aigualit, però, quan falten tres hores per arribar a Orlando, té l’esperança de poder concretar una trobada amb el nou hoste d’ulls blaus, un cop a terra.

En Raimon pensa en ella, i sense adonar-se’n, arrufa les celles. De camí a l’habitació es colpeja el dit petit del peu amb el bagul del passadís. Un bagul, pensa en Raimon, que van comprar perquè ella hi va insistir infantilment durant cinc minuts davant d’aquella tenda del Born. Llavors, sent el familiar impuls de fer servir la fulla d’afaitar que va comprar la setmana passada.

Té por, no ho té gens clar, s’ho ha repensat molts cops i, diverses vegades, ha sentit per uns instants que tenia prou valor, però s’ha fet enrere.

L’Ángel es treu la gorra i es recolza a la pared de melamina que el separa de la zona de passatgers. No veu ningú del personal de bord i, mentre contempla l’estampat de la moqueta, sent que el coll de la camisa l’escanya una mica menys que abans.

En Raimon arrossega els peus fins a la nevera i agafa una cervesa; és poc freda perquè només fa mitja hora que hi és. S’asseu al tamboret que acompanya la barra americana de la cuina i des d’on pot veure la televisió.

L’Ángel, ajupit, ressegueix al compartiment de begudes amb l’esperança de trobar-hi una tònica. Després de remenar una estona, desisteix: l’únic que hi ha són cerveses i ampolles d’aigua. Tot i que al personal de bord no se li permet consumir begudes alcohòliques, es decanta per una cervesa. A la gatzoneta (com si això fes menys evident la seva infracció), obre la llauna amb un estrepitós crec. En fa un glop i s’incorpora, lentament, assaborint la bombollejant doble malta. Just quan s’ha acabat d’alçar, i totalment absort en aquell moment d’evasió, una mà se li posa sobre l’espatlla.

Després de badar uns quants minuts amb la cervesa a la mà, Raimon, es desperta de la letargia i s’adona que la televisió està apagada. Assegut, remena papers i embalatges buits de sobre la taula buscant el comandament a distància. Fa un altre glop de la llauna tèbia i la deixa a la barra.

—Capità Castro, busca res?

L’ensurt provoca un espasme a l’Ángel que li fa relliscar la llauna de cervesa de la mà i, quan impacta contra el terra, li esquitxa els pantalons.

En Raimon renega. Aquest és només un altre fet que reafirma que tot li surt malament, pensa. S’incorpora i fa un tomb bruscament. En retrocedir, dóna un cop amb el colze a la llauna mig plena, que surt disparada en direcció al passadís.

—Merda!

—Oh! Quin greu que em sap, capità… L’he espantat?

L’Ángel es manté immòbil, amb els braços estesos i rígids. Abaixa el cap i torça la boca en un gest d’incomoditat.

Sense perdre ni un moment, Àdam, l’hoste, fa la volta a l’estàtua vivent del capità i s’ajup als seus peus. Recull la llauna, la llença a la paperera i comença a eixugar les sabates del capità.

En Raimon no reacciona fins que deixa de sentir rodolar la llauna pel terra del passadís. La senyora Maria del cinquè sent el crit des de la cuina, mentre prepara el menjar d’en Floquet (el seu caniche). En Raimon plora, fet una bola als peus de la nevera. Ja no li importa deixar la seva mare sola i no pensa seguir prenent aquells antidepressius que han convertit el seu penis en un branquilló inservible. S’aixeca i enfila el passadís. A cada passa que fa, sent una sensació refrescant produïda per les bombolletes carbòniques que esclaten al seus peus nuus.

El capità fa un pas enrere quan nota els dits de l’Àdam aferrats al seu bessó. La moqueta del terra està xopa i emet un soroll llefiscós que gairebé pot sentir a través de la sola de la sabata.

—Mare meva, quin desastre! Està ben xop, haurem de treure-li aquests pantalons, capità. —L’Àdam continua acumulant tovallons de paper al voltant de la zona accidentada per intentar controlar el mullader.

—Com? No, no, no cal. Això… no es preocupi, ja…, ja s’eixugarà.

—Ni parlar-ne. —L’hoste s’incorpora lentament recorrent l’anatomia del pilot amb la punta del nas. Acosta els llavis a la seva orella, freda com el marbre. L’Ángel sent com els pèls de la patilla de l’escandinau li freguen la galta.

—No deu voler tornar a la cabina fent pudor de cervesa, oi? —Xiuxiueja en un to ridículament seriós.

El passadís és fosc, més fosc que de costum. El gotejat de la pared produeix un joc d’ombres inquietant. En Raimon s’endinsa en una gola profunda i fosca que l’engoleix lentament. De sobte, un pampallugueig li crida l’atenció a terra, al cantó del rodapeu. És la llauna, que, en el seu recorregut, ha anat a parar en aquell punt. Potser per inèrcia, s’ajup a recollir-la i allà, a la gatzoneta, s’hi fixa. Un raig de llum perdut en aquella cova amb terra de parquet li assenyala un punt. Pot distingir un petit tros de cartolina groguenca. Penja del bagul per una cordeta desfilada i hi posa «Vintage Born» (és la tenda on el van comprar). No s’hi havia fixat mai. Hi fa el tomb amb els dits i descobreix que al darrere hi ha escrit amb boli «Marc 691 056 185».

A l’Ángel se li fa un nus a la gola, se sent repicar el cor com si l’artèria aorta li passés fregant els timpans. Triga uns instants a adonar-se’n, però ha tingut una erecció incontrolable. Reacciona i fa un pas enrere, cosa que encara fa més evident la carpa de circ que té instal·lada entre les cames.

El cervell d’en Raimon comença a produir hipòtesis frenèticament. No sap per què. No en té cap evidència, ni tan sols cap indici. Però, i si…

—Deu fer un any, ja. —Pensa en Raimon. Ella el va deixar sense donar cap explicació i ell es va sumir en un dol insuperable. Des de llavors no en té cap notícia.

—El bagul deu ser de quan ens vam mudar al pis. Sis mesos abans.

Sí, per aquella època va començar a notar-la diferent. Els silencis entre ells es van anar fent cada cop més freqüents, les discussions més absurdes i, a la fi, una apatia punyent. Ara ho entenia tot: aquell dia que se la va trobar pel Born quan teòricament havia d’estar amb sa mare, la sobtada afició per les nits «només per a noies», el retorn de la depilació púbica, que va atribuir a un intent de revifament de la seva vida sexual, etc.

L’Àlan l’agafa de la mà i el condueix a l’interior del petit lavabo per al personal. Mentre l’Ángel «flota» a tres mil peus d’altura, Francisco Pereira (pilot i aficionat a les barbacoes), pateix un ictus sobtat i letal que el deixa inert sobre la placa de comandaments, en ple vol. En casos com aquests, l’altre pilot de la cabina pren les rendes de l’avió i sol·licita un aterratge d’emergència. Malauradament, el pilot en qüestió no es trobava present, ja que li estaven practicant una fel·lació en un reducte d’intimitat improvisat. L’avió comercial amb 173 persones a bord perd altura ràpidament i cau en picat fins a esclafar-se contra el mar del Carib. No hi ha cap supervivent.

En Raimon s’incorpora amb energies renovades i es dirigeix a la seva habitació amb pas decidit. Obre la làmpada d’escriptori, desbloqueja el mòbil i marca un número de telèfon. Després d’uns tons, una veu masculina contesta.

—Si? —la veu a l’altra banda de l’auricular espera una resposta.

—Si? Digui, qui és? —la veu torna a demanar.

—Ehem… ah…

—Si? Hola? No el sento bé. Qui és?

—D’això, es pot posar la Maria? —es produeix un silenci, l’interlocutor sembla descol·locat.

—Ehem… La Maria? Sí, sí… un moment, li dic que s’hi posi.