Gravetats
Carles Castell Puig
Quan sents l’esclafit, la primera impressió és que algú ha llençat una bossa d’escombraries des d’una finestra. Tot i el temps que fa que ja no vius a casa dels pares, recordes perfectament aquell so dens, somort i llefiscós de l’hàbit que tenia la veïna del pis de sobre. La dona, grassa i de cames inflades, sempre explicava que allò de pujar i baixar un tercer pis sense ascensor era massa per al seu cos vell i pesant. Per això, cada nit a quarts de deu, tirava la brossa des del balcó, amb més o menys encert, depenent dels gots de vi que s’hagués pres per sopar. La bossa podia aterrar sobre la pila de fems, en una època en què encara no s’havien inventat els contenidors, o bé esclafar-se sobre la vorera uns quants metres enllà i escampar les misèries d’una alimentació de subsistència.
Anys més tard, el record torna a emergir en aquest barri de la zona alta de la capital. Pren forma i de seguida es dissol, en les dècimes de segon que trigues a adonar-te del cos que jeu uns quants metres més enllà. Una barreja amorfa de roba i carn, en una posició impossible, que sembla que es vulgui fondre amb la vorera.
Mai no t’havies trobat amb un cadàver, així, de sobte. Ni de sobte, ni de cap manera. Però no et quedes gaire trasbalsat. T’hi acostes sense fàstic, ni aprensió. I també sense alarma, ni compassió. Tal vegada, una infantesa d’estius al mas dels avis, on tan aviat es matava un porc com s’espellava un conill o es decapitava un pollastre, et va endurir sense ser-ne tu mateix conscient. O potser, simplement, davant la manca de costum de veure morts, pot més la curiositat que la basarda.
Sigui com sigui, t’hi atanses per comprovar que es tracta, en efecte, d’una persona —sembla mentida com es deshumanitza un cos quan cau d’un edifici—, i que no hi ha res a pelar. Les dues coses resulten certes. El cos correspon a un home, d’edat indefinida —de fet, ja importa ben poc—, que ha triat per a l’aterratge un vestit fosc, molt adequat per a l’ocasió. Més enllà de les múltiples fractures, que permeten a braços i cames adquirir formes demencials, el cap està esbotzat com una síndria i regalima amb abundància fluids de totes les tonalitats, que fan poc probable que pugui retenir un alè de vida.
La teva primera reacció és alçar el cap i fer una ullada amunt, per si obtens informació sobre la procedència d’aquell subjecte. Negatiu. La casa senyorial, d’obra vista, mostra una alineació de balcons amb tendals de ratlles blanques i grogues, ufanosos de plantes netes i lluents. Cap senyal no indica de quin d’aquells caus es pot haver envolat l’individu que s’ha creuat en el teu camí.
A continuació passes la mirada en rodó pel teu voltant, a la recerca d’algú més amb qui compartir les decisions que cal prendre. A aquesta hora del migdia, la tranquil·litat és absoluta. Tan sols un rètol d’un caixer automàtic, que resplendeix a un parell de cantonades, dóna mostra d’activitat comercial en un barri on comprar i vendre queda poc fi. Potser en una altra hora algun vehicle tot terreny sortiria del garatge per anar a recollir nens; o bé una minyona uniformada tornaria a casa carregada amb bosses del súper. Tanmateix, en aquest precís instant, et trobes ben sol, amb permís del cos present.
Mentre dubtes sobre les passes que cal seguir, sona un mòbil. T’estranyes, perquè el teu precisament fa dies que s’ha quedat sense bateria i no has sabut trobar el carregador. El so no pot provenir de cap edifici, ja que se sent ben a prop. Superada la sorpresa, situes la melodia —un adagio barroc prou adient a l’escena— enmig de la massa que cada cop sembla més fusionada amb les rajoles. Mirant de no remenar gaire el garbuix, no sigui cas que, sense mala fe, aixafis la guitarra a la policia científica, descobreixes que el so prové d’una butxaca de l’americana. Amb dos dits, molt professional, aixeques la solapa i n’extreus un mòbil lluent, nou de trinca, que ha resistit l’impacte amb més enteresa que el seu propietari.
Dubtes si has de contestar. De fet, la trucada no és per a tu. Però el destinatari no està en condicions de despenjar. Durant aquest vol i dol, el telèfon deixa de sonar. En un acte reflex, fas una ullada a la pantalla. Un missatge enquadrat al mig informa d’una trucada perduda. Prems el botó on posa «OK» i apareix un número insòlit, d’una vintena de dígits. Abans de tenir temps de llegir-los tots, un xiulet i un nou text indiquen que acaba d’entrar un missatge de veu.
Amb la confiança que atorguen els minuts de relació amb l’amo del mòbil, marques el número de la bústia ja sense cap recança. Una veu femenina et fa saber els detalls tècnics del missatge i dóna pas al seu contingut. Anys més tard, en evocar l’episodi, potser recordaràs que la comunicació va resultar profunda, mística, divina, però la veritat és que en aquest moment sona a disculpa de lampista que no pot passar a adobar la fuita d’aigua. En tot cas, el missatge diu així:
—Sóc Jo. Em sap greu, però a darrera hora se’ns ha girat molta feina i no et puc garantir res. Ara mateix ho tenim tot ple i t’hauries de passar una temporada al purgatori abans no et trobem un allotjament definitiu. Ja sé que la teva situació és desesperada, però t’aconsello aguantar una mica més. Total, ja no et ve d’aquí tampoc. Espero que no rebis aquest missatge massa tard. Ens veiem.
L’escoltes quatre vegades, mirant de treure’n tot l’entrellat. Per això, seràs capaç de repetir-lo per sempre més, paraula per paraula. Et quedes pensarós uns instants, incapaç d’analitzar alhora totes les derivades d’això que estàs vivint. A la fi, decideixes que val més no relacionar-se amb persones que tenen aquestes coneixences tan poderoses. Sempre acaben duent problemes. Esborres el missatge, neteges el mòbil amb el mocador, com a les pel·lícules, i el tornes a la butxaca, no sense anotar abans el número d’origen al paquet de tabac. No se sap mai.
Tornes a mirar a dreta i esquerra per comprovar que no hi ha hagut testimonis de l’escena, i prossegueixes el teu camí. Amb la mà a la butxaca dels pantalons jugues amb el paquet, pensant en com et pot resultar d’útil aquest contacte amb les altes esferes. No és que hi creguis, però per provar-ho no es perd res. D’altra banda, tampoc no te’n pots refiar gaire d’aquest padrí tan poderós. Al cap i a la fi, ha fet una bona mala passada al pobre home que saltava per anar de cap al cel. I de moment, ha anat de cap al mig de la vorera.
De cop i volta, una imatge et treu de les teves cabòries. Fa un parell de dies, quan vas estendre els pantalons al celobert, alguna cosa va caure de la butxaca i es va esclafar a les rajoles del pati. Ara t’adones que va ser el carregador del mòbil, sempre als llocs més impensats. N’hauràs de comprar un de nou, però en aquest barri resulta impossible. Xano-xano, vas baixant cap al centre.