Tothom ho sabia
Romana Ribé Llenas
El noi era alt i corpulent, d’espatlles caigudes i mans grosses. Tant la llengua, permanentment fora de la boca, com el seu caminar a saltirons posaven en evidència la manca total de coneixement. Sempre se’l podia veure amb la mateixa camisa de quadres i pantalons de pana, que tenia el tic d’estirar-se ben amunt, de manera que li arribaven pràcticament a les aixelles i deixaven veure bé les espardenyes de pagès i els turmells.
Que el vailet no hi era tot, al poble tothom ho sabia des del mateix dia que va néixer, un vespre de setembre de cel rogent. La llevadora ho va dir al seu home, aquest als companys del cafè, i així exponencialment fins a l’últim veí malalt que feia mesos que no sortia de casa. L’Hermínia, la seva mare, va ser l’única que va trigar anys a creure’s plenament que dins el cap del seu fill hi havia alguna o, més ben dit, moltes coses que no rutllaven. No va entendre que, quan va venir al món el nen, el seu home, després de mirar-se’l i remirar-se’l, es posés fet una fúria i cridés fora de si que ja no volia que es digués Robert com ell, que havia canviat d’idea, que li posés com li semblés a ella, que a ell tant li feia. Ella, perplexa i amb llàgrimes als ulls, li va dir Joaquim, com el seu pare mort feia dos anys.
El dia que el Quimet va fer sis anys, l’Hermínia li va posar els pantalons de mudar, el va pentinar amb colònia i el va portar a escola. Bé havia d’aprendre de lletra. El mestre, que tenia fama de sorrut, se’l va mirar un instant amb el front arrugat, i li va dir sense més ni més que l’escola era només per a nens normals. Aquest va ser l’instant en què a l’Hermínia li va caure la realitat a sobre, tota, com una llosa. Va córrer amb el nen de la mà fins a casa i va plorar amargament amb el cap sobre la taula del menjador, mentre el Quimet, ajupit a la gatzoneta, es balancejava endavant i endarrere i feia vibrar la llengua.
Però els problemes grossos van començar quan el noi va arribar a l’adolescència. Els matins els passava a casa, la mare no volia que sortís. Ni tampoc no l’hauria volgut deixar sortir a les tardes, perquè no es posés en evidència. Però el Quimet, després de dinar, esperonat per l’eufòria que li produïa el vi negre de l’àpat, i que no li podien treure de cap manera, enfilava cames ajudeu-me cap a la porta en el moment menys esperat i, com que era de complexió gran i forta, ni pare ni mare no l’aturaven. Prou que ho havien intentat, però ell lluitava a cops, s’escapava corrents i vagarejava pels carrers sense rumb fix fins a l’hora de sopar. Al final el van deixar estar. Això sol no hauria estat res si no fos que, mancat de coneixement com estava, no dissimulava gens els impulsos sexuals que li sobrevenien.
La primera vegada que els van anar a avisar a casa, ell tenia setze anys. Una veïna hi va entrar esfereïda i va parlar amb l’Hermínia quasi sense alè. Que el Quimet era a la plaça de l’ajuntament amb els pantalons avall, ensenyant les vergonyes i tocant-se mentre cridava a tothom que passava. Que corregués a buscar-lo que ja s’hi havia aplegat una munió de gent. L’Hermínia, encesa de vergonya i ajudada per algunes ànimes caritatives, va passar penes i treballs per aconseguir que es tapés i la seguís fins a casa.
Un altre dia va ser el Robert qui el va haver d’arrossegar, perquè, en arribar del jornal, el va trobar al carrer de dalt increpant totes les dones que passaven i tocant-se. Però les que xisclaven més eren elles, que, quan van veure el pare, li van retreure que no el vigilessin prou, que ja sabien que no era culpa d’ells però que al poble hi vivia gent decent.
Amb els anys hi va haver molts dies i moltes vegades. Els pares vivien amb l’ai al cor, anaven pel carrer amb el cap cot per no veure les mirades d’enuig i de compassió, que n’hi havia de tota mena. Fins i tot una colla de joves desaprensius del poble, a manca d’altres entreteniments, van trobar en el noi una font de diversió. Li deien «Quimet, Quimet, ensenya el pardalet», i ell no es feia pregar gaire, cosa que provocava la riallada general, inclosa la d’ell mateix.
Quan ja havia complert els vint anys, una tarda, el Robert era al cafè fent la partida de dòmino com cada dissabte. Parlant de mil i una coses, va acabar explicant als companys de joc que ell i la dona estaven desesperats, que ja havia anat diverses vegades a ciutat a preguntar a la beneficència i no li havien volgut el noi, i que ja no sabien què fer-ne. Llavors, un dels amics, mentre tirava un doble tres, com qui no diu res, va deixar anar:
—Jo ho solucionaria ràpid, això. El portaria a Barcelona i el deixaria en una cantonada. I llestos.
Ningú no va fer cap comentari. El Robert se’l va mirar als ulls un instant i va continuar jugant.
No hi havien estat mai, a Barcelona, queia molt lluny. Anaven tots tres asseguts de costat al banc de fusta del tren, el Robert amb el rictus decidit, el Quimet amb la llengua fora escrutant-ho tot sense parar la vista enlloc i l’Hermínia mirant fixament el cistell que tenia a la falda amb el dinar. Van arribar passades tres hores, després de parar en tots i cada un dels pobles. Van voltar una estona, sense dir-se res, badant, tres formigues desorientades dins la immensitat de la capital. L’Hermínia, assenyalant els bancs del passeig de Gràcia, digué al seu home amb un to de veu escanyat que, si ningú no els renyava, podien menjar-se el pollastre en aquell lloc tan maco, per on passava gent tan elegant, que el nen devia tenir gana. Després, ja amb la panxa plena, el Robert llençà una mirada severa a l’Hermínia, i a ella un calfred li va travessar el cos. L’home es va dirigir al Quimet mirant-se’l a la cara:
—Mira’m i escolta bé el que et diré. Fes el favor d’esperar-te aquí, que ta mare i jo de seguida tornem. M’entens? Contesta, m’has entès? —li insistí subjectant-li la barbeta.
Ell va fer que sí amb el cap, tot llepant-se els llavis, on encara devia trobar el regust del pollastre. L’Hermínia havia aferrat el cap del noi i li petonejava el front, quan el Robert la va estirar amb força pel braç i van marxar lluny, ben lluny. Ella es va girar només una vegada i el va veure que mirava el cel, sense ni un núvol, potser pensant en el poble. El Robert caminava davant amb resolució i ella darrere no parava de resar en veu baixa «si us plau Robert, si us plau…». Així van passar una hora, o potser en van passar dues, el cas és que al final l’home va accedir als precs insistents de l’Hermínia i van desfer el camí fins al passeig de Gràcia. El noi ja no hi era i, per més que van buscar, no el trobaren.
Els primers dies, l’absència del Quimet es feia notar pels carrers del poble, però poques setmanes després s’instal·là a cal vidu Fontana una dona rossa que fumava. Que no eren casats, tothom ho sabia, al poble, des del moment que va arribar, un vespre plujós de novembre.