La partida

Joan Morera Morales

Salt. Cop de puny. Salt. Coça. Salt.

—No em facis saltar tant, diantre! —remuga el guerrer ninja. Però el marrec de cabells panotxa no pot llegir-li els pensaments, és clar. Qui sap si algun dia els personatges dels videojocs es podran comunicar telepàticament amb els usuaris que els governen: és una possibilitat atractiva precisament perquè s’intueix remota. Però aquest dia, si mai ha d’arribar, encara queda lluny; de moment, la interacció entre uns i altres es limita a una maneta i un grapat de botons (de vegades més que dits té una mà).

L’escena té lloc a la vora d’un pantà d’aigües verdoses, fosc i tenebrós per l’efecte d’una espessa vegetació. Davant del ninja hi ha un enorme llangardaix que se’l mira amb cara d’haver-se empassat una càpsula d’odi. I aquest detall de la mirada no és gratuït: identificar fàcilment els dolents és una norma bàsica dels videojocs i de les religions. El problema és que el guerrer continua saltant i colpejant l’aire sense cap estratègia concreta, aleatòriament. Si el rèptil no li ha clavat un bon mastegot és perquè són a la primera pantalla del joc, en què els rivals es belluguen amb la lentitud pròpia d’un vegetal o d’un planeta.

Passat un temps d’aprenentatge (del marrec, s’entén), el ninja per fi s’acosta al llangardaix i li etziba un primer ganxo d’esquerres. És un cop insegur, encara. Però serveix de tempteig perquè llenci una ràpida combinació d’impactes, cadascun més precís i menys honorable que l’anterior. Aquesta escomesa, el videojoc l’amanirà amb una música «txunda-txunda» i amb els aplaudiments d’un públic inexistent però molt fervorós. I així fins que torna a saltar (no podia ser d’altra manera…), es treu l’espasa que du a l’esquena i… zasss!… talla el cap del llangardaix com qui escapça un espàrrec verd. Un rètol lluminós anuncia que ha vençut la lluita.

El ninja espera que canviï la pantalla atrapat en una rígida posició de combat. Veient-lo des de fora, ningú no diria que té una ànima sensible i no gens adequada per a la naturalesa violenta del videojoc. Vet aquí perquè viu a cavall de la neurosi, del primer píxel a l’últim. No és estrany que es pregunti si l’atzar no hauria pogut adjudicar-li una existència més apropiada a la seva finor d’esperit; una pregunta que té molt de retòrica, no tan sols perquè en coneix la resposta sinó perquè la sap invariable.

Des del primer combat de la primera partida, el seu gran anhel ha estat formar part d’un món als antípodes d’aquest. Ras i curt: personatge d’una obra de teatre, hauria volgut ser. Però no d’una obra qualsevol… res de comèdies… res de musicals… res de vodevils… el que admira incondicionalment és la dramatúrgia clàssica russa (soviètica, en deien abans). Cap altre regal no el complauria tant com pertànyer a una obra de Txèkhov. A les obres de Txèkhov, els diàlegs són suggestius i delicats com un cristall de Murano; els silencis, en canvi, tenen la força d’un mall capaç d’esmicolar qualsevol diàleg. Així, cada personatge en té prou amb un gest ínfim, gairebé imperceptible, per apropar els espectadors a això que en diuen la condició humana.

Lluny dels sòrdids ambients del videojoc, l’escenari que considera ideal és una habitació gairebé buida: potser només amb una llar de foc, una taula de fusta ennegrida i una finestra oberta a l’estepa russa. No calen més guarniments. A través del vidre s’insinua una filera de xiprers carregats de neu (l’arbre dels cementiris que traspua melangia). Com a banda sonora, n’hi ha prou amb el crepitar del foc i quatre notes d’un piano vell; l’antítesi del que succeeix al videojoc, en què la música metamfetamínica és caldo de cultiu de futurs conductors per a la gran ciutat.

Li agradi o no, el seu dia a dia consisteix a barallar-se fins a la mort, per renéixer, tot seguit, a la primera pantalla i haver de començar una nova partida. Una rutina digna del càstig imposat per Zeus a Prometeu. Si almenys sabés que les seves lluites obeeixen a una causa noble… Però no: l’objectiu són uns punts que el jugador enregistrarà en una llista quan acabi la partida (i que s’esborraran el primer dia que se’n vagi la llum). Si almenys tanta còlera fos la conseqüència d’un trauma d’infantesa, com ara la mort accidental dels pares… Però tampoc: els personatges de videojoc no en tenen, de pares. Ni d’infantesa.

De tot plegat, el que més l’exaspera és saber-se en mans d’uns adolescents que premen els controls desaforadament i amb esperit sàdic. Sobretot perquè mai no falta algun pare que el culpa a ell, precisament a ell, de la «preocupant» agressivitat de la canalla d’avui. Quina ràbia que li fa, això! Tant de bo aquests progenitors ingenus veiessin que són els nanos els qui, primer, es carreguen de mala baba a l’escola o al parc, i després es desfoguen virulentament amb els pobres personatges dels videojocs. De vegades imagina que s’escapa de la partida, s’enfila a l’espatlla d’un d’aquests pares i, estirant-li cap avall el pàmpol de l’orella, xiuxiueja amb malícia que el seu fill té el cor de ferro colat. Ja se sap que la fantasia té un efecte anestèsic sobre les frustracions.

Però tornem a la realitat (la seva realitat). Quan finalment canvia la pantalla, el pantà es transforma en una masmorra freda i humida, il·luminada per unes torxes que semblen fetes de paper de cel·lofana. I el ninja encara no s’ha acostumat al nou escenari que… maleït sia!… apareixen d’un racó quatre animals amb cos de mico i cara de llúdriga. Àgils i flexibles com invertebrats, en un tres i no res li han saltat al damunt i comencen a clavar-li dentegades al coll i al tòrax. «Casum ronda!», pensa, la seva carn cibernètica deu ser boccato di cardinale, per a aquests primats.

L’instint de supervivència fa que sacsegi bruscament el cos per desfer-se dels assaltants. En acabat, treu un altre cop l’espasa i, com si l’hagués posseït un dimoni panotxa…, zasss cap aquí… zasss cap allà…, els esbudella tots quatre amb l’odi de cent intifades. Només quan ha acabat i en veu les restes ensangonades per terra, pren veritable consciència del que acaba de fer. És llavors que el remordiment li fa desitjar la pròpia mort. Però està de pega, perquè, justament gràcies a aquesta escabetxina, el videojoc acaba d’obsequiar-lo amb una vida extra.

Sense temps per lamentar-se, de cop i volta es troba davant per davant d’un orangutan que li dobla l’alçada. No és exagerat dir que el simi, amb cada passa que fa, esquerda les llambordes del terra com el gebre d’un matí hivernal. Ara bé, el detall que el fa més inquietant són uns ulls vermells i torbats com si no hagués dormit en disset nits (recordem les normes dels videojocs).

El ninja es resigna a combatre novament. No pot fer-hi res. Aquesta vegada, però, el sorprèn una impressió tan extravagant com conciliadora: per unes dècimes de segon, menys i tot, hauria jurat que aquells ulls rogencs no estan desproveïts de certa tendresa; com si al darrere hi hagués una ànima tan sensible i delicada com la seva (potser la d’un poeta, d’un astrònom, d’un mestre pastisser…). És una possibilitat ínfima, ho sap prou bé, però l’esperança que aquell monstre tingui sentiments li confereix l’únic instant de serenor que mai hagi viscut.

Per desgràcia, el miratge dura menys que la majoria de desenganys: mentre tenia el cap a can rumia, l’orangutan l’ha agafat pel coll i el colpeja de dalt a baix contra el terra. I encara sort que el marrec reacciona amb prou rapidesa, ell sí que està per la partida. Tornem-hi doncs… Salt. Cop de puny. Salt. Coça. Salt… I tota la pesca.