Tu, jo i Rakhmaninov

Anna Miralpeix Llobet

Adagio sostenuto

Nena, ja has agafat les entrades? Va, que és tard. Sí, ja ho sé, que sóc jo que vaig una mica lenta, sí, filla, però és que sóc vella! I ara, amb això dels ulls… oh… Això sí que és un mal «assuntu». Cada dia hi veig menys. Sort que la música la puc sentir bé, encara. Perquè ja saps que quan escolto música, estic al cel. Al cel! Sembla que surti d’aquest món. Al Toni no li agradava, la música. Ell era de números… A ell li agradava comptar. De tant en tant, anàvem a l’òpera, però molt de tant en tant, perquè a ell no li agradava, no. Ell, les cartes i el futbol. Mira, si vaig deixar d’estudiar música, va ser per ell. No va pas obligar-m’hi, però jo notava que no li feia cap gràcia que anés al conservatori, i vaig dir fora! No volia problemes. I després, amb els fills, ja no hauria pogut pas portar-ho tot. Perquè jo he treballat molt, a casa, eh? Cosia els vestits de les criatures, fins i tot, els feia jo, sí, sí… De fet, quan vaig conèixer el papà, treballava de mecanògrafa, perquè la meva mare va perdre la pensió i, és clar, necessitava treballar per guanyar quartos… Però a mi m’ha agradat molt, portar la casa i pujar els fills. I és molt dur, eh! Això, la gent, no ho sap. Molt dur! I aguantar tot «lu» que jo he aguantat. Ai, xata… No et vull pas escalfar les entranyes. Ja m’agrada que m’escoltis, ja, però llavors em fas parlar! I tu, ja t’has pentinat? Em sembla que tens les grenyes molt disperses, oi? Has de saber estar. Si anem a l’auditori has d’anar com una senyoreta com cal. I aquesta faldilla, no és una mica massa curta? T’has de fer valer, nena! Això que et diu la teva àvia no ho oblidis mai. És important! Perquè els homes… Ai, els homes… Tots els homes són iguals. Tots! Jo, mira, sort n’he tingut, de Déu, que sempre m’ha ajudat. Perquè he hagut de tenir una paciència… I gràcies a Déu que m’ha ajudat a sortir d’algunes coses… Que allà, en aquell armari, hi tinc unes ampolles de licor, i no et diré que alguna vegada, aquí sola, a casa, no he pensat de… Però Déu m’ha ajudat sempre, l’he tingut sempre al meu costat. Perquè amb això de la beguda no s’hi juga, és molt seriós. Uf, si te’n podria explicar, de coses! Tu saps que, quan eres molt petita, et vaig fer un bateig jo, aquí, a casa? No li diguis a la teva mare, però, mira, jo, per si de cas, et vaig ben batejar, a la cuina, un dia que tothom estava de xarreta al menjador. Vaig aprofitar aquell moment i ho vaig fer. Com que anàveu tan amunt i avall amb el cotxe, em fèieu patir de mala manera, i això de no estar batejada no podia ser… Però no serveix, eh? Llàstima. També he resat molt, per vosaltres, jo. I mira, gràcies a Déu, ha anat tot bastant bé. Sí, em poso les sabates i ja estic. Doncs el que et deia, això dels homes. Els homes tots volen «lu» mateix. I només volen una cosa. «Antes de meter mucho prometer»… Ai, filleta… Però després ells van a la seva. Amb les criatures m’ho he hagut de fer jo tota sola. Un dia, en va passar una de grossa. Però això no ho diguis a la teva mare, eh? Quan el teu tiet era petitó, dormia a l’habitació amb nosaltres, en un llitet al costat del nostre, i jo sempre li donava la mà fins que es quedava adormit i, és clar, el vaig mal acostumar. I una nit plorava tant perquè volia que li agafés la maneta que el Toni es va aixecar del llit, malcarat, va alçar la criatura d’una revolada i la va treure al passadís, remugant. I allà la va deixar! A mi, els homes, m’han «decepcionat» molt. Però tu t’has de fer valer, xata, t’has de fer valer! Que, si no, es pensaran que ets una cosa que no ets. Au va, que fem tard, anem! Has agafat les entrades, oi, nena?

Allegro ma non troppo

Entro i tanco la porta del pis darrere meu en comprovar que l’àvia encara no està a punt per marxar. No em diguis nena, que ja saps que no m’agrada, li repeteixo en un to carregós, per enèsima vegada. Mentre es guarda el mocador de fil rebregat ben premudet entre el pit i el sostenidor, pel cantó de l’aixella esquerra, ficant-se la mà a través de l’escot arrugat, l’àvia em parla d’això de fer-se vell, que, segons diu, és una murga. Però s’ho agafa amb bon humor, veig. Com ens hem d’agafar les coses, si no? Per més que ella digui sempre que hem vingut en aquest món a patir, no sembla que la dona ho estigui passant gaire malament. De fet, jo la veig més animada que mai. Ara que l’avi Toni no hi és, passem més estones juntes, anem a concerts, surt amb les amigues a fer el te, va a classes de gimnàstica de manteniment… El que costa és trobar-la a casa!, cosa que em sembla perfecta. Un dia em va dir «nena, ara ja tant me fa tot». I jo que me n’alegro, perquè a vegades tenir massa temps per pensar tampoc no és bo. Ella en feia un gra massa, de moltes coses. Però, això sí, no li portis mai la contrària. Ja fa temps que vaig aprendre a escoltar-la i callar. De fet, potser me’n va ensenyar ella, d’això. Per estar bé amb l’àvia, i que la cosa no acabi com el rosari de l’Aurora, he après a reservar-me la meva opinió sobre uns quants temes espinosos. Religió, política… I què hi fa? Amb l’àvia parlo d’altres coses més… quotidianes, més… culinàries, no ho sé, més… nostres, en definitiva. Coses de què parlen les àvies i les nétes, suposo. A mi, afectuosament, un excés d’àvia em provoca cremor d’estómac, però ella n’està encantada, que ens vegem, l’he sentit queixar-se que ara ja ningú no en fa cas. M’explica moltes coses que escolto, a vegades, sorpresa i sempre amb molta atenció. Coses que no m’hauria imaginat mai que van passar, que formen part de la seva vida i tinc la sensació que, si no me les hagués explicat, potser no les sabria ningú. Per tant, seria com si no haguessin existit, es perdrien. Malaurat silenci anihilador! M’agrada ser la seva confident i guardar-li els secrets d’algunes coses que em diu, tota seriosa, que no s’han de saber.

Ja hi tornem, amb el tema del pentinat. Com que no s’hi veu, es pensa que vaig escabellada i no pot apreciar el meu tallat escalat informal. Em fa riure quan se m’acosta amb la mirada atenta en un punt fix de la cabellera desenfadada i n’examina un ble, amb un posat gairebé d’incredulitat. Aquestes coses no les ha acabat d’entendre mai, l’àvia. Els canvis en l’estètica de les modes i dels decorats no li han semblat mai bé. És molt clàssica, ella. Amb la música, també. No té orelles per a la música del segle XXI. Ni per a la del segle XX! No sé què en deu haver fet, de tots els recopilatoris que li he enregistrat… Em sap molt de greu que ara perdi la vista, amb les estones que passava llegint o recosint, sargint i apedaçant. I això li ha alentit els moviments fins a l’extrem de fer perdre la paciència a un sant. «Va, àvia, que farem tard!». Sort que pot gaudir de la música, encara. Mentre es posa les sabates parsimoniosament m’explica que va deixar el conservatori per l’avi. Que dramàtica que és, a vegades… Com si pogués canviar una cosa per l’altra! És clar que, en certa manera, l’entenc, perquè també sé què és deixar els estudis musicals quan ets a la recta final, et queda una recança que arrossegues tota la vida, no saps ben bé per què. Però en el seu cas, ella festejava, treballava i no tenia temps ni diners per a l’arpa. Va ser tan senzill i tan terrible com això. Suposo que tendim a buscar culpables a fora. I el pobre avi Toni anava molt carregat de totes les culpes que li adjudicava l’àvia, ara una i ara una altra. Ell també en va haver de tenir molta, de paciència.

Mentre agafem la bossa de mà, comprovem que tenim, ella, les claus del seu pis i, jo, les entrades del concert. Les hi ensenyo perquè no em pregunti més si les porto a sobre: concert per a piano i orquestra número 2 en do menor de Rakhmaninov. Podria cantar de memòria aquesta peça fil per randa. Diuen que és una de les obres més difícils per a piano. Potser la bellesa i el sofriment es requereixen per sublimar-se. Tanquem la porta del pis i li etzibo, de sobte, «àvia, tu tens por de morir-te?». I tot seguit penso en quin deu ser el millor moment per fer una pregunta com aquesta. Descarto, convençuda, quan un està postrat al llit de l’hospital. Però em sembla que l’àvia no m’ha sentit, perquè, amb tota la naturalitat del món, seguim parlant d’això i d’allò mentre ens dirigim a l’auditori i és quan creuem l’ampli pati cobert del recinte que l’àvia finalment em diu que no. Que no té por, de morir-se. El que l’espanta és veure que tothom va desapareixent al seu voltant i el que li fa por, veritablement, és quedar-se, algun dia, tota sola.