L’arc del temps

Ció Munté i Castillo

Ajagut a terra, amb el cap mig alçat i les cames tremoloses, des de sota l’arc veia com per un costat i l’altre passaven unes coses estrafolàries. Eren una mena de capses de colors que caminaven soles i no n’hi havia cap d’igual. Tenien formes diferents, i totes estaven tancades; al davant hi tenien dos ulls i a sota quatre cames rodones. Unes finestres deixaven veure què hi havia a dins; semblaven persones, però vestides de maneres estranyes. Anaven molt de pressa i les unes passaven davant de les altres. Feien soroll, molt de soroll; fins i tot uns objectes més petits que només tenien dues cames rodones, també feien un soroll estrident. Va suposar que la cosa que anava al damunt era una persona, perquè es bellugava; anava vestida de manera que no semblava romana. També hi havia receptacles molt més grans que feien un soroll desconegut, amb dibuixos per tot arreu i amb moltes més cames i més grans.

Era la tarda, i el sol començava a pondre’s. Tarraco encara quedava lluny i hi havia d’arribar sens falta abans que es fes fosc. Una d’aquestes capses va començar a fer un soroll intermitent; era una capsa blanca allargada i portava un llum al sostre. Totes les altres capses s’apartaven i la deixaven passar. Darrere d’ella una altra capsa vermella molt més gran feia el mateix i també la deixaven passar. Per Júpiter, on sóc?, es deia una i altra vegada, encara ajagut a terra. De mica en mica s’alçà i començà a caminar en direcció a la ciutat. No va trobar els cavalls ni la quadriga que havia lligat a l’olivera, així que no va tenir més remei que enfilar el camí a peu. ¿Per on passaria si la via Augusta ja no hi era, la via empedrada que l’havia de portar cap a la ciutat? Només hi havia un camí, per on passaven els objectes de colors. Veié el mar, única cosa coneguda, i s’hi dirigí. A mig camí es trobà amb dos ferros llarguíssims, que estaven travessats per unes fustes i pel mig un munt de pedres. Seria la via Augusta? Li semblava impossible que l’haguessin canviat tant des de la darrera vegada que havia vingut.

El mar encara era lluny. Sabia que Tarraco era al sud, davant dels seus nassos, així que per força estava caminant en la direcció correcta. Un xiulet penetrant i esgarrifós va fer que girés el cap endarrere. Una mena de serp llarga i violent se li llençava a sobre. Amb un gest ràpid es llençà a terra i deixà passar la serp de finestres. Al cap d’una estona, quan es començà a refer de l’esglai, es llevà i tornà a caminar per damunt les pedres. Per l’altre costat les capses de colors continuaven passant sense parar, avançant-se les unes a les altres. De tant en tant mirava darrere seu, per si una altra serp l’envestia. S’apropà a unes palmeres i descansà a la platja. Enyorava aquella sorra tan fina, perquè a Egara no en tenien, de mar. De petit havia vingut amb l’oncle a passar unes temporades prop de la platja de Tarraco; era diferent de les altres que havia conegut de més gran. La platja era molt llarga. Feia un fred que pelava i no hi va trobar ningú. Muntà per les roques, s’esgarrinxà amb els margallons i trobà l’altra platja, la més petita de totes. Tornà a muntar les roques fins que trobà la de les savines. S’hi volia banyar però feia massa fred. Recordava els seus estius de jove, quan l’oncle l’hi portava. Pujà per l’altra muntanya fins a l’altra platja, més llarga, i l’observà. Hi havia coses estranyes per tot arreu. Pals que sortien de terra, ulls enfilats damunt dels pals, palmeres damunt d’un terra fet d’una sola pedra, i alguna capsa de colors per allí, quieta. També hi havia unes construccions que podrien ser cases… però quines cases tan estranyes! No entenia com en aquella zona de la Tarraconense es fessin coses tan diferents de la resta. Pujà la darrera muntanya abans de veure Tarraco; coneixia el paisatge, des de la platja veuria l’amfiteatre i ja hi seria. Però la darrera muntanya no es podia travessar fàcilment. Estava plena d’unes construccions i de rareses inexplicables. Finalment la travessà passant per damunt de patis amb jardins, de basses quadrades, d’esbarzers i margallons, quan de sobte li aparegué una ciutat al davant. Va veure l’amfiteatre envoltat de reixes i va pensar si l’havien convertit en presó. També hi havia un camí que baixava fins al mar, una balconada de punta a punta i al darrere construccions altíssimes que no havia vist mai. Va caure endarrere, damunt la sorra. A l’esquerra, on arribaven les naus del Cèsar, ara hi havia milers de vaixells petits; al costat, serps amb finestres; no paraven de passar capses de colors i capses allargades de color groc també amb finestres. Al mar hi havia canalla jugant que li van preguntar si venia de la processó.

Va pensar que s’havia equivocat de ciutat; però no, l’amfiteatre era el mateix, i més cap al darrere hi havia la presó… tota envoltada de cases. Travessà la platja, els dos ferros llargs, vigilant que no vingués la serp, i pujà cap a la ciutat. No va poder entrar a l’antic amfiteatre, perquè estava tot tancat.

S’havia fet de nit i per aquells barris no hi havia ni una ànima i li feia respecte trobar-se en aquella situació. Quan s’hi va atansar, de l’esglai es va plegar. L’amfiteatre estava gairebé destrossat, sense grades, sense portes, amb una construcció al mig que no sabia pas per què li havien deixat fer.

Seguí endavant per camins desconeguts. Travessà un camí per on passaven les capses de colors i muntà amunt cap al pretori. No va trobar ningú conegut, només moltes persones que se’l miraven amb estranyesa. Milers d’ulls l’il·luminaven, ulls que semblaven teies de foc, i que col·locaven damunt de pals molt alts. Va reconèixer la muralla, on havien enganxat blocs de pedra amb finestres. La va vorejar fins a l’altre costat; passà per una gran bassa. Des d’allí la platja era molt maca, i tota la muntanya estava plena d’una mena de casetes amb jardí que havien fet desaparèixer la muntanya sencera. Va veure els camps plens de cases i no va trobar ni un pam de terra lliure. Més lluny les muntanyetes del costat eren al seu lloc, però amb una casa amb fumera al damunt. Per sota hi passava una via immensa, amb capses de colors amunt i avall. Va continuar el seu camí fins arribar a una construcció molt gran amb moltes finestres. Pel mateix camí va trobar altre cop la muralla fins que veié la porta per on havia entrat alguna vegada. Sota les porxades hi havia una mena de botigues amb coses que li eren familiars. Era molt diferent de com ho recordava i no podia ser que hagués canviat tant aquella ciutat. S’endinsà pels carrers i no en va trobar cap de conegut. El més llarg, on no hi passaven capses de colors, tenia al fons una casa enorme mal acabada, i al davant seu un munt d’escales. A l’altre costat, va veure unes pedres semblants a la capçalera del circ, i va començar a trobar-se malament. Començà a sospitar que aquella ciutat havia estat presa per Cartago, que havia estat castigada pels déus de Roma, que un volcà l’havia transformat o que un terratrèmol l’havia capgirat. Però res de tot allò li havia estat informat pels correus habituals que anaven i venien amunt i avall de l’imperi. Com podia ser que ningú no s’adonés del que estava passant a Tarraco?, es deia una i altra vegada. Va anar baixant fins a mar, amb l’esperança de trobar algun indici que la ciutat encara hi era. Travessà una plaça allargada al fons de la qual hi havia un edifici que semblava important. Aquella plaça li era familiar, encara que no s’assemblava en res a la de la seva memòria. No hi havia arena sinó una pedra gegantina que anava de punta a punta de la plaça, i veié fins i tot que alguna capsa de colors s’endinsava dins de la terra. Seguí camí avall, travessant cases i vies principals. Les capses de colors l’il·luminaven amb els seus ulls i l’espantaven. Es trobà altre cop amb el mar, un mar ple de vaixells petits. Havia de ser per allí, però no el trobava. Hi havia anat amb l’oncle algun cop; era una construcció ben feta, rodona, de bon gust, amb la millor pedra del Mèdol. S’endinsà per camins i vies plenes de cases altíssimes, fins que trobà, enderrocat, darrere les cases, el teatre on el seu oncle el portava a l’estiu, ple de pols i de pedres, com si hagués sortit de terra. Muntà per damunt les reixes que el separaven de les cases i s’assegué en un dels esglaons. Des d’allí, entre les files de cases veié un paisatge conegut i s’hi apropà. Caminà fins al riu, el remuntà i trobà el cementiri on reposaven les restes de la seva família. Al davant no hi havia el temple sinó una enorme capsa desconcertant. S’assegué a la vora del riu i plorà durant tota la nit fins que de sobte el sol petà contra el seu front i el despertà. Els seus somnis sempre el transportaven a altres llocs però mai no ho havien fet tant lluny, on no podia reconèixer el temps. Estava cansat i la brisa de mar, fresca i agradable, l’havia adormit.

Agafà la quadriga que tenia lligada a l’olivera i remuntà la via Augusta, fins que entrà a la ciutat. A l’esquerra, l’amfiteatre lluïa més que mai i, a la dreta, el circ li prometia una bona estada entre els seus amics. Va visitar tranquil·lament el cementiri i entrà al temple per assegurar-se que al damunt no hi havien construït una capsa gegantina com la que havia vist en somnis. De tornada a Egara, no va travessar l’arc, va passar per fora, per por que si passava per sota els somnis se l’emportarien tan lluny que tornaria a plorar.