Dama callada

Carles Jardí Pinyol

M’han dit de tot i m’han tractat de qualsevol de les maneres i, darrerament, encara me’n sento més; sembla que amb els anys la meva cara ja no és la mateixa i això fa que el tracte tampoc, o potser deu ser cert allò que la confiança fa fàstic. Jo, que no sóc més que un utensili, però reconfortador, que va a quatre grapes, que permet als més petits gronxar les dues cames i als més grans alleugerir-les de la pressió del quefer constant, he de suportar, dia rere dia, les vexacions més doloroses. No sóc més que una pobra peça que no arriba a ésser ni de museu. Cosa que no voldria creure’m ja que, i això no és cap pretensió, les meves qualitats no són, ni de bon tros, com les de les altres i amb els anys, tot s’ha de dir ni que m’estigui malament, s’han sofisticat.

Diuen que els sentiments només els tenen ells i em tracten, massa vegades, com un drap brut. Jo, en canvi, no puc fer-hi res si els déus del cel o de l’ebenisteria m’han posat una ànima que encara no ha rosegat cap corcó. Sembla que ningú no se n’adoni; realment, la meva integritat passa desapercebuda. Per tant, penso, veig, noto, estic trista, contenta, em canso i tinc mil sensacions més que, moltes vegades sense voler-ho, han fet que hagi desitjat no existir.

Crec que el que a mi em passa no deu ser gaire freqüent; en aquesta cambra només en conec una altra que tingui la meva sort, o desgràcia, depèn de com t’ho miris. Com que a ella la mouen més que a mi i no sempre roman a la cambra, no podem fer-la petar tan sovint com voldríem. Però quan ens permeten de passar unes hores a la vora l’una de l’altra, no parem d’explicar-nos coses i és en aquests moments quan té sentit la nostra existència. A ella li agrada molt criticar i et fa descripcions de situacions viscudes amb un sarcasme de vegades massa agre.

Recordo, precisament, ara que estic a la vora del foc… Que bé s’està a prop de la llar!, aquest ambient calentó em fa suar pensaments i records com els que vàrem viure conjuntamet dels renecs del pare contra el fill amorrat incansablement a la tele:

—Hòstia!, ja tornes a estar amorrat a la tele? —li cridava a son fill de trenta anys—. Com si no tinguessis altra cosa a fer. Doncs, que no pots posar-te al dia de la feina? I si no tens deures de la facultat, per què no llegeixes alguna cosa interessant?

La insistència era tal que li feia l’efecte contrari. Aquestes coses ja passen, deu ser l’afirmació de la pròpia personalitat que fa que els joves es rebel·lin contra l’evidència. Per altra banda, hi ha pares i mares que tenen massa sovint aquests rampells i no deixen ni respirar els fills.

El xicot jeia mig atordit sobre el divan i el pare, compungit, es gratava les grenyes deixant senyals sobre l’espatlla com d’una mena de serradura d’un altre color.

—No has canviat gens ni mica. Ets com si tinguessis quinze anys, em penso que la pubertat encara t’està envaint la ment.

Volia fer-lo sentir culpable d’una cosa que a ell semblava no importar-li en absolut. S’hi comparava:

—Jo a la teva edat ja m’havia llegit tots aquests llibres d’aquestes lleixes…

Abans de deixar-lo continuar el jove aixecà la mà dreta tot aturant-lo:

—Au!, para el carro!… I de què t’han servit tants llibres i tantes teories? Ni Marx, ni Engels, ni Kant, ni aquells altres homenots de la política i del pensament t’han donat la feina que cercaves.

Tot això jo ja ho havia sentit altres vegades. Fins i tot ja n’havien parlat amb la companya. I la manera com es començava a posar el fill també l’havia vista a més d’una altra persona. Li engegà un discurs que em féu pensar, per uns moments, que havien canviat els papers:

—Mira, un llicenciat en història ha hagut d’acabar de pixatinters en una sucursaleta de la Caixa de Tarragona. A més, ni el comunisme ni el socialisme t’han servit per fer la revolució i no ets més que un pringat emmanillat, de mans i peus, pel neoliberalisme capitalista més agressiu. Com et pots empassar aquestes contradiccions sense esclafar-te el cap contra el marbre del teu mostrador?

Va continuar més però no recordo les paraules exactes. L’edat, sabeu? Tot girava sobre el mateix eix. Finalment, emprenyat, l’engegà:

—A la merda, home!!

El pare, com un gos amb la cua entre les cames, malgrat veure la seva ideologia esbombada pels aires adoptà un posat d’intel·lectual incomprès, obrí el diari per la part dels articles d’opinió i es deixà caure a la butaca.

El meu disseny mobiliari, que vesteix menjadors i cambres amb formes, materials i colors de totes les gammes, no permetria una d’aquestes sotragades. Ús d’ostentació refinada lluïda per moltes col·legues altives a cases de fer veure i estri recolzador a llars modestes com la meva. Moltes n’he vistes passar: esquenes rectes, espatlles caigudes, ronyons cenyits, lumbars despullades… Totes les maneres d’acontentar el dors a l’usuari, malgrat la seva indiferència. Culs durs, natges toves, anques marcades, glutis aixafats pel pes de la realitat… Totes les maneres de servir el darrere al beneficiari displicent.

Molta estona junts sense fer fresa; finalment el fill desaparegué i al cap de poc se’l sentí esbufegar rítmicament. Les exhalacions gimnàstiques, finalment convertides en gemecs, feren aixecar els ulls del pare que s’havia esfondrat dins l’editorial del diari. Es clavà la nansa de les ulleres damunt del nas probablement per no ensopegar contra meu, com era costum sempre que s’incorporava de la butaca, amb la mateixa mà es refilà la cua sense adonar-se’n i es dirigí vers el grinyolaire. Des de la meva cambra vaig poder seguir la conversa amb tota claredat:

—Cuerpo Danone! —li digué al fill, com si amb tal floreta volgués cercar les paus. Aquest havia deixat les flexions, ja no li sentia l’esma.

—Què vols, ara? —qüestionà despectivament el jove. El pare féu to de tornar-se a posar en guàrdia:

—Si cultivessis tan bé la ment com ho fas amb el cos…

Abans que acabés la frase i comencés una altra discussió, vaig notar com si el jove empenyés son pare contra la porta, que s’obrí, i el convidà a sortir de la cambra. Aquest tornà a la lectura, ara a la de La conjura de los necios de John Kennedy Toole, que tenia marcat precisament sobre la meva falda. Entre fragment i fragment, o entre aixecada d’ulls i aixecada d’ulls, el fill passà repetides vegades recorrent el camí de la cambra al bany; finalment tornà al menjador tot polit i envestimentat, engegà el televisor per fer zàping durant l’estona que li restava per fer l’hora de sortir. El progenitor, que semblava que llegís sempre la mateixa plana i cansat, com jo de suportar aquella terbolina, tancà el llibre de cop i el diposità de nou sobre el meu siti. Demanà educadament que parés els salts d’imatges en la de Ribó. Eren les notícies de TV3; li podien interessar el seus comentaris sobre els enrenous entre la Federación Socialista Madrileña i l’Almeida. El fill accedí amb cara d’avorrit i comentà en veu alta per fer-li la guitza:

—Tots sou una colla de cínics i de demagogs, dieu una cosa i en feu una altra. Esteu fins als ous de contradiccions!

Interrompé l’esbatussada l’estridència del timbre de la porta.

—És ta mare, vés a obrir-li la porta —ordenà l’amo de la casa.

—Vés-hi tu, que ja no parla el Ribó, jo estic massa cansat —respongué l’altre, escarxofat.

—Mecagondéu! —renegà en Manel recorrent el passadís. Sento que obre la porta i encara una rècula de remucs a la dona. Aquesta diposità un bes sobre en Manel, que sonà com una castanyola, i començà els comentaris de la pel·lícula que acabava de veure.

—Ha estat una bona pel·lícula, amb pocs recursos. El director ha sabut brodar el tema. Llàstima que no hagis vingut, t’hauria agradat. A més, finalment ha fet cap la Virgínia i ha trobat a faltar els teus comentaris. Aquesta tragicomèdia… —continuà la Maria deixant-me l’abric— és plena d’encants i tot molt natural, uns gags molt ben aconseguits que es contraposen amb les diferents situacions dramàtiques dels cinc protagonistes.

La crítica continuà sense aturador fins que la dona espià la cambra d’en Pau. Aturà la conversa i tornà directa cap el menjador.

—Com pots ser tan deixat? —exclamà ara enutjada contra el fill—. Has dormit fins a les tres de la tarda i t’he dit més de deu vegades que arreglessis la teva cambra. És l’únic que fas a casa i encara se t’ha d’anar al darrere —cridà enfurismada—. Fixa-t’hi: la roba per plegar, la brutícia per terra i el llit per fer.

En Pau, mut, s’aixecà, es posà l’americana que romania penjada sobre el braç de la butaca i desaparegué. Passadís enllà cridà:

—Sou uns carques!!

Obrí la porta del pis i abans de tancar de cop exclamà:

—No m’espereu desperts!

Sort en tinc que sóc una dama callada a qui agrada escoltar i guardar secrets. Imagineu-vos, si no! Segurament ja seria al contenidor, a l’abast d’aquells rodamóns. Com aquests, molts i molts en passen a diari. I jo, xica de món i de casa que veu passar tota mena d’éssers sense cares que conversen, criden, conspiren, murmuren, confessen, expliquen, estimen, odien, envegen, dubten i riuen, m’ho he d’empassar! Sí!, sí!, com una matrona que reté recelosa misteris, confidències i entrellats per sempre més; com una dona que confia pensaments, emocions i sentiments de cervells que deixen anar en sentit descendent les intimitats més transcendentals.

Mare que balla la quindela que la mare canta, mare que aguanta el cavallet que el pare fa, mare que escolta el conte que l’àvia explica, falda que comparteix l’amor de tota la família. Ah, quins records, aquells!, qui pogués tornar-hi!

Ara, en canvi, els tractes que em proporciona el meu ambient fan honor al meu aspecte de fusta antiga perforada pel corcó i que deixa anar la seva essència convertida en partícula que filtra per l’estela solar de la finestra. Sedàs que mostra les hores comptades per anar a la foguera del solstici d’estiu.