Hemisferis

Jordi Sebastià Talavera

A la cuina hi ha dues piques. Una d’elles és gairebé plena d’aigua, en l’altra s’hi amunteguen algunes peces de vaixella: plats, coberts, gots, tasses, que mostren restes de menjar i beguda en diversos graus de solidesa i antiguitat; alguns més tendres, d’altres més ressecs. Joan contempla el panorama. El procediment és senzill i estalvia aigua. Ell el va aprendre d’adolescent en les acampades que feia amb els júniors de la parròquia. Consisteix en anar ensabonant els diferents atifells, atacar enèrgicament amb el fregall les zones més brutes, i després rentar-los per immersió. En les acampades, la funció de la pica la feia un poal que anava vessant l’aigua al seu voltant, cada vegada més bruta, en forma d’efímers tollets. En aquelles excursions, els plats, els coberts i el got, que també feia de tassa, eren d’alumini: lleugers i resistents. Després, alguns anys més tard, Joan ha llegit que l’ús d’instruments d’alumini en alimentació és perillós perquè es van desprenent partícules metàl·liques que acaben emmagatzemant-se en l’estòmac i provoquen malalties terribles. En qualsevol cas, ell anà a poques acampades d’aquelles. No obstant això, si alguna vegada li diagnosticaven un mal de possible relació amb l’alumini, denunciaria els júniors, la parròquia, el capellà, el responsable últim: el Papa de Roma, culpable d’haver provocat un càncer d’estómac.

A la paret, la que queda a l’esquena de Joan, hi penja un rellotge gran, blanc, clar, sense dibuixos ni filigranes que en dificulten la lectura; és un d’aquells que en diuen rellotges de cuina. Poden servir per a vigilar el temps de cocció dels aliments, i per a moltes altres coses. Joan el mira. Elena trigarà a arribar, potser encara dues hores. Elena és infermera, treballa en un hospital i un dia a la setmana fa guàrdies de vint-i-quatre hores. Tal vegada no és exactament així, potser siga que uneix el torn de matí amb el de la vesprada i el de la nit per poder lliurar després un dia. Joan no n’està segur, no s’hi ha aclarit mai, però el cas és que Elena tornarà del seu treball aquell matí. Abans que no arribe, ell ha de fer algunes coses: l’escurada, clar, endreçar la casa i, finalment, endreçar-se ell mateix, dutxar-se i llevar-se aquella barba. L’ordre dels deures no és aleatori perquè si s’embruta o sua mentre neteja, després s’ho lleva en la dutxa i en pau. De suar n’hi ha moltes probabilitats perquè som a València, és estiu, i fa molta calor. De fet, Joan ja sua i encara no ha fet res. Ni ganes que en té. Encara hi ha temps fins que torne Elena. Podria mirar la televisió, sentir un poc de música, estendre’s al sofà i jugar un poc amb Flinx. Flinx és el nom del gat. És el nom actual perquè abans n’ha tingut d’altres. Joan li el canvia cada cert temps. A Flinx tant li fa perquè sempre va a la seua i no obeeix cap ordre ni acudeix mai quan se’l demana. Potser siga perquè, amb tant de canvi, el gat no té temps d’identificar-se amb cap nom, o potser és que Joan encara no ha encertat el que realment li correspon. Joan anirà a jugar amb Flinx. Submergeix una mà en la pica i amb el polze i l’índex lleva el tap. Es queda mirant com l’aigua desapareix cada vegada més ràpidament engolida pel clavegueram municipal i s’adona aleshores que s’està esdevenint un fet extraordinari: el remolí, el petit Maelstrom que forma l’aigua en escolar-se, està girant en direcció contrària a la de les busques del rellotge.

Joan no recorda exactament on ho va llegir però està quasi segur que va ser en alguna novel·la de Verne, potser en Un capità de quinze anys, potser en Els fills del capità Grant. El que sí que recorda amb certesa és que els protagonistes, perduts en un vaixell a la deriva, descobreixen que han travessat l’equador en direcció sud precisament per això, perquè en l’hemisferi meridional l’aigua gira en el sentit contrari al de les busques del rellotge quan es perd per les canonades de la nau.

Joan té un petit atac d’esbalaïment planetari. Quan es recupera veu que ja no hi ha més aigua. Torna a omplir la pica. Torna a buidar-la. No hi ha cap dubte: el fenomen es repeteix. Hidràulicament, si es pot dir així, aquella pica pertany a l’hemisferi sud. Joan no sap què fer. Abandona la cuina, ix al menjador i travessa tot el corredor fins a la cambra de bany, en l’altre extrem de l’apartament. Es veu a l’espill: s’ha d’afaitar. Lentament obre l’aixeta de la banyera i deixa que s’hi emmagatzeme l’aigua; un pam d’aigua. Alça el tap. No hi ha sorpreses, el remolí domèstic segueix les ordres imposades per la latitud corresponent a la ciutat de València.

Joan reflexiona. En el seu apartament, en l’apartament on viu (perquè és un pis llogat i a més el lloguer el paga Elena, que és l’única que ara treballa), s’ha produït un estrany fenomen, imperceptible fins aquell moment, que imita la totalitat del globus terraqüi i el reprodueix en un espai limitat. En només cent metres quadrats, tot i que el contracte en parla de cent deu, hi ha els dos hemisferis. Segons els ritmes de l’aigua, pensa Joan, el nord se situa en la cambra de bany i el sud en la cuina. Joan no sap si això es correspon amb l’orientació real de l’edifici. Ell sap localitzar l’estrella polar, també ho va aprendre en les acampades dels júniors, però això són coses que es fan en el camp i no en la ciutat. Joan ha llegit en un suplement dominical que els japonesos, o potser foren els xinesos, organitzen la distribució de les cambres i els diferents departaments de les seues cases segons la situació geogràfica, per assegurar-se així l’harmonia amb l’univers, la felicitat en definitiva. Potser en aquell pis falta harmonia. Harmonia còsmica.

Joan torna al menjador. Quan passa al costat de l’habitació on estudia (prepara oposicions), se n’adona que és a l’equador. És veritat, és la més calorosa de la casa. Però no és únicament el clima, és també l’actitud vital. Això explica les dificultats, les incomoditats internes, el neguit inexplicable que l’envaeix als pocs minuts d’enfrontar-se amb els quaderns de tests psicotècnics: no s’hi pot estudiar! Mira l’habitació del costat, en direcció nord. Sembla més acollidora. Elena ha col·locat alguns aparells de fer gimnàstica que usa molt poques vegades. Aproximant les proporcions, així, a primera vista, amb un càlcul intuïtiu, si ell estudia a la Guinea, Elena fa esport en la Sorbona. Seria millor invertir la funció de les habitacions. Però caldrà consultar-lo amb Elena.

En el menjador, Flinx dorm damunt del sofà. Joan sol passar molt de temps observant-lo. La major part dels hàbits de l’animal li resultaven del tot incomprensibles. Però potser ara comence a albirar alguna llum. L’alimentació per exemple. Flinx prefereix menjar en la cuina i no en la galeria. Joan opina que acostumar el gat a menjar en la galeria és més higiènic. Però Flinx sempre ha preferit la cuina i hi arrossega el que li donen —sardines fregides, puntes de pernil dolç…— quan li ho deixen en la galeria. Joan torna a calcular: l’habitació d’estudi, l’equador, el cantó de la cambra de bany, el pol nord, Guinea, Oxford, el corredor, els vents alisis… La galeria podria ser, aproximadament, Austràlia. Així tot està més clar. En Austràlia maten els gats, volen perseguir-los fins a l’exterminació. Això ho sap per un documental de la televisió. Els gats hi són una espècie forana, introduïda per l’home, i estan acabant amb molts ocells autòctons. Les autoritats han decidit d’eliminar-los radicalment. Si Joan fóra un gat faria com Flinx i ni s’hi acostaria, pel que puga passar. Reubica amb l’esguard, només amb l’esguard, tot el mobiliari del pis, les plantes, Manaus…

I el dormitori? El dormitori és al nord. El dormitori és Itàlia. Els mobles són lletjos, una oferta. Però hi ha un espill gran, d’aquells de peu. A Elena li feia molt de goig comprar-lo i ara es mira i remira pels matins, abans d’anar a treballar. En aquells moments, Joan diria que ella té una bellesa renaixentista. Recorda que ho ha pensat amb aquelles mateixes paraules: bellesa renaixentista.

S’ha obert la porta de l’apartament. És Elena que torna. Joan no l’esperava tan prompte. Ix al rebedor.

—Hola! Com ha anat?

—Fatal.

Joan es llança a fer-li un bes però el contacte és molt breu, mínim, perquè Elena se n’ha separat bruscament.

—Com punxes! No has tingut temps d’afaitar-te? Quina barba!

Elena fa cap al menjador.

—Però això què és? Tu veus com està tot? Però mira els cendrers!

Joan presagia tempesta, l’agafa pels muscles, amb delicadesa, i se l’emporta cap a zones climàticament més estables, pels voltants de les Seychelles.

—No he pogut fer res perquè he descobert una cosa increïble.

—Ah, sí?

—Vine.

Entren en la cuina.

—Tampoc no has fet l’escurada! Però si deuen haver-hi fongs i tot! Això sí que és increïble!

—Espera un moment i mira.

Joan omple d’aigua la pica on no hi ha plats, ni coberts, ni res, i després la buida. Elena el mira.

—I què?

—No te n’has adonat? L’espiral que forma l’aigua gira en contra del sentit de les busques del rellotge, i això només passa a l’hemisferi sud. No sé si ho sabies.

—Sí que ho sabia, torna-ho a fer.

Joan repeteix l’operació. Elena mira ara la pica.

—És veritat.

—Tu veus?

Elena s’ajup i mira per baix, on hi ha les canonades.

—Ja està clar.

—Què vols dir?

—El tub del desguàs de la pica està girat, no va en línia recta, fa un gir per poder arribar a la canonada general de la finca, un gir levogir que se’n diu, i això condiciona el sentit del remolí que es forma damunt. No hi ha més. Però clar, això els de lletres no ho sabeu.

—Ja.

—De tota manera, gire cap on gire l’aigua, no veig perquè collons no has netejat la casa ni perquè fas la pinta que fas. Tenint en compte que ja ni me’n recorde de l’última vegada que vas pagar la teua part del lloguer ni de quants mesos portes preparant les oposicions de merda, com a mínim podries col·laborar en la casa, no? Tens un morro que te’l xafes!

—…

Elena ix i li dóna l’esquena a Joan.

—He tingut una guàrdia horrible. Me’n vaig a dormir i així quan m’alce em trobaré tota la casa ben neta.

Joan està callat i plora. Una llàgrima li ha relliscat per la barbeta i ara corre coll avall; potser, quan arribe al melic hi desapareixerà fent cercles petitíssims, lents, voltes mínimes, en el sentit de les busques del rellotge, o en el contrari; però això no ho sabrem mai: abans d’arribar-hi ja s’ha evaporat perquè som a València, és estiu, i fa molta calor.