L’angoixa del retratista

Antonio Magaña Nieto

GUANYADOR DEL 2N PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET

Acostumo a passar els darrers dies de vacances d’estiu a casa. Al matí ordeno els papers endarrerits i resolc les qüestions burocràtiques que van quedant pendents durant la resta de l’any per falta de temps o per mandra. Cap al tard, quan el sol es comença a pondre i una brisa suau refresca mínimament l’ambient, surto a passejar. M’agrada recórrer Barcelona tot xino-xano. Cada dia improviso un recorregut diferent. De vegades deixo que l’atzar triï el camí amb arguments ben peregrins: si pel carrer passa un cotxe vermell després d’un de blanc, a la propera cantonada tombaré a la dreta, si és a l’inrevés, a l’esquerra, i si no es produeix cap de les dues circumstàncies, continuaré recte. D’altres vegades m’obstino a seguir una determinada persona (de costum una dona jove i xiroia) que, per qualsevol raó, em crida l’atenció, fins que una altra m’hi distreu i em fa canviar de direcció. Aquesta manera aleatòria d’actuar m’ha portat per indrets d’insospitada bellesa que no surten a cap guia turística, i per alguns d’on he hagut de sortir cames ajudeu-me.

En una d’aquestes passejades caòtiques, badant pel barri gòtic al darrere de dues turistes nòrdiques, vaig descobrir una sinistra tenda d’objectes antics (casa meva n’és plena). Em vaig desentendre de les sueques i em vaig palplantar al davant de l’aparador. Rere el vidre, entre diverses antiguitats d’utilitat nul·la, una càmera fotogràfica Leica m’atragué de llampada. No semblava massa vella, i del seu aspecte, tronat i pulcre alhora, s’inferia un tracte freqüent però escrupolós dels propietaris anteriors.

Em guanyo la vida per lliure, desmuntant i tornant a muntar ordinadors. Quan no treballo faig fotos, preferiblement de persones, abans que de monuments o de motius inànimes. Retratar algú és intentar captar en imatges estàtiques els trets que més el defineixen, procurant que adopti una actitud serena davant de la càmera. La majoria de la gent se sent intimidada quan es nota observada a través de l’objectiu, perd espontaneïtat i es comporta de forma atípica, quan no absurda. Confeccionar un bon retrat és estimulant i apassionant, i he de reconèixer, superant la modèstia, que hi tinc força traça.

Aleshores posseïa una Nikon F301, una Polaroid 500 i una petita Olympus de butxaca, però cap Leica, així que vaig decidir entrar a la botiga a tafanejar. L’antiquari era un home gran, moreno i magre, d’ulls vius i mirada circumspecta. Malgrat l’edat, les seves mans romanien fortes, i les bellugava amb moviments àgils i elegants. En un tres i no res em va fer cinc cèntims del funcionament de la càmera. Màquina de 35 mil·límetres, totalment manual, d’objectiu intercanviable amb mecanisme de rosca, s’havia de regular tant l’obertura del diafragma com el temps d’exposició de la pel·lícula a la llum. Era conscient d’anar contracorrent (ara es porten l’enfocament automàtic, l’APS i la digitalització; aquests avenços tecnològics han revolucionat el món de la fotografia); no obstant això, em vaig encapritxar d’aquella Leica d’aparença simple.

El preu em semblà més aviat barat, i incloïa, a més a més, un flash electrònic fàcil de connectar. Com que duia prou diners a la cartera, vaig pagar a l’instant.

L’ancià m’assegurà que la Leica havia estat l’última màquina d’un famós fotògraf francès el nom del qual no recordava. Al cos de la càmera algú havia gravat amb un objecte punxegut les inicials R. D., una casualitat que m’omplí de satisfacció, ja que coincideixen amb les del meu nom i primer cognom. En acomiadar-me, el vell dependent em recomanà prudència. Vaig marxar sense entendre ben bé el significat d’aquell consell.

La senzillesa de l’aparell resultà fictícia. Oferia un gran ventall de possibilitats: tenia velocitats d’obturació tan lentes com volgués l’usuari, o súper-ràpides; el diafragma de l’objectiu disposava de vuit obertures diferents; i un curiós dispositiu indicava si la combinació velocitat-obertura-deldiafragma triada lligava o no. El que més em meravellà, però, fou la desimboltura amb què la meva mà s’emmotllà amb naturalitat i rapidesa a l’aparell, i la destresa amb la qual l’índex abastava i pitjava el disparador; ni feta a mida!

De tornada cap a casa, vaig entrar en un Fotoprix, vaig comprar dos rodets de 36 exposicions en color de 100 ASA i n’hi vaig carregar un. I com que la impaciència em consumia, abans d’arribar al portal del bloc de pisos on visc, ja havia gastat el primer i gairebé la meitat del segon: vaig retratar tothom que se’m posà al davant, incloent-hi els antipàtics del 4t 1a, amb qui havia topat a la cantonada. Vaig vèncer els impulsos que m’empenyien a continuar fotografiant i vaig guardar unes quantes exposicions per a més tard.

Aquelles dates coincidiren amb l’inici del meu festeig amb la Brigitte, una mossa teutònica de proporcions esculturals, professora d’idiomes i baby-sitter ocasional, de qui no m’havia agenciat encara els favors sexuals, tot i haver-hi treballat de valent en el tema. En part per impressionar-la i en part per afalagar-la, vaig comparèixer a la nostra cita d’aquella nit amb la Leica dins d’una maleta. Després de sopar no em costà gens de convèncer-la perquè se sotmetés a una breu sessió fotogràfica. Vaig acabar el segon rodet i vaig aconseguir (sigui dit de passada, malgrat apartar-se del fil argumental que ens ocupa) endur-me-la al llit per primera vegada, triomf que vaig atribuir a la Leica, que en fou testimoni mut des de la tauleta de nit on l’havia desada (per sentir-la a la vora, com els nens, que s’alliten amb la seva joguina preferida).

Quan em donaren les primeres fotos revelades tremolava d’excitació i ansietat. No hi havia motiu: eixiren àdhuc millor de com jo les havia concebudes. Algunes aparentaven tenir vida pròpia, com si un tros del model retratat hagués quedat atrapat dins del paper i lluités per alliberar-se’n.

Amb els retrats vaig descobrir que la Brigitte, a més a més d’ésser maca, tenia el do de la fotogènia. Les fotografies on ella apareixia eren magnífiques: els colors, iridescents; l’enquadrament, el just; la profunditat de camp, l’adequada a cada situació; i l’enfocament, nítid i precís.

En veure les fotos, la Brigitte es mostrà entusiasmada (i molt agraïda). M’atorgà pràcticament la totalitat del mèrit, i dedicà tan sols unes paraules anodines a la Leica. Jo sabia del cert que, si de cas, només una ínfima part d’aquell mèrit em corresponia: no sóc cap fotògraf prodigiós. Em demanà que la retratés de nou.

Li vaig fer una sèrie de primers plans en diverses positures. Cada cop que el meu dit pressionava el disparador, una forta onada de plaer em recorria el cos, i augmentava d’intensitat de forma proporcional al nombre de fotografies que li prenia. El temps s’esvaí en un tancar i obrir d’ulls i l’acabament del rodet em sostragué de l’eretisme que m’enterbolia el cervell.

Aquella mateixa tarda vaig portar els negatius al Fotoprix i a l’endemà me’ls tornarem positivats. L’emoció que m’infongueren és difícil de descriure amb paraules; no cabia a la pell d’orgull. Vaig córrer a ensenyar-los a la Brigitte, però vaig haver de reprimir la meva exaltació en trobar-la esborronada i plorosa. Em confessà que un problema físic l’amoïnava: havia perdut una mica de pes i la roba que abans li esqueia perfectament ara li anava baldera. És com si m’hagués encongit, singlotà. No vaig saber què respondre. Vaig intentar animar-la amb les fotos. Li van produir un efecte balsàmic: la tranquil·litzaren i li allunyaren momentàniament dels seus pensaments la qüestió de l’encongiment.

A mi em van tocar la cama del mal. Transformaren la meva eufòria en inquietud: una terrible sospita aparegué de sobte al meu cap. No calia ésser crític d’art per adonar-se que aquelles fotografies eren massa bones per haver estat realitzades per un fotògraf amateur; no n’havia vist mai d’iguals ni als mostraris especialitzats.

No vaig voler atabalar la Brigitte amb suposicions sense fonament. Per eliminar la hipòtesi que em capficava i demostrar que la Leica no podia ser la responsable d’aquella brusca pèrdua de pes, vaig anar a casa a buscar-la i vaig insistir a retratar la Brigitte de bell nou. Com a la tanda precedent, vaig caure de seguida en un estat de paroxisme del que em despertà el brunzit de la màquina en exhaurir-se la pel·lícula.

Aquesta vegada no vaig comentar les fotos amb la Brigitte perquè ella estava afectadíssima. Els signes d’empetitiment es constataven exteriorment. El seu esplèndid metre setanta-cinc s’havia reduït a un mediocre metre setanta, tot i que conservava intacta l’harmonia entre els seus membres.

No vaig badar boca, l’egoisme em féu callar. No desitjava renunciar al goig intens que em negava en prémer el piu de la càmera tot enfocant la Brigitte només per uns insignificants centímetres de menys en aquell cos encara exuberant. Tanmateix, no vaig saber preveure les fites roïnes a què em conduiria la meva mesquinesa.

Encetàrem plegats un inacabable recorregut per les consultes de tot tipus de metges: endocrinòlegs, ginecòlegs, dermatòlegs, otorinolaringòlegs, odontòlegs i més especialistes amb noms que no m’atreveixo a reproduir en aquests moments per por de no cometre un atemptat ortogràfic.

Va ser endebades; cada un d’ells diagnosticava un possible origen no relacionat amb el seu camp de treball per al minvament de la Brigitte i ens remetia a un altre especialista de reconegut prestigi que, sens dubte, en trauria l’entrellat. En definitiva, la medicina no sabé explicar les raons d’aquell estrany procés de reducció progressiva de les seves cèl·lules, ni aconseguí aturar-lo.

Atès que la ciència no ens proporcionava solucions, vam apel·lar a la taumatúrgia, i coneguérem curanderos fabulosos, i adoradors del diable captivadors, amagats a llocs recòndits arreu del país. Però, farts de camàndules esotèriques, farts de pelegrinatges estèrils, i sense remeis efectius per frenar l’escurçament, a la fi vam acceptar el seu mal com una tràgica disposició del destí i vam desistir de consultar més metges, pregar sants nous o visitar altres bruixots encofurnats.

Alguns dels interpel·lats formularen teories enginyoses, alguns n’exposaren de místiques, però ningú no encertà la causa de la insòlita malaltia; causa de la que jo no dubtava ni per un sol instant, i que vaig amagar zelosament. Estava convençut que un poder rar i sobrenatural envoltava la Leica. Per una banda, reportava conseqüències nocives al model retratat (en aquest cas la Brigitte), robant-li màgicament una porció indeterminada de matèria a cada fotografia i motivant així el seu encongiment uniforme; per una altra banda, s’apoderava de la voluntat del fotògraf (en aquest cas jo) i el convertia en un monstre que, a més de provocar un sofriment esgarrifós, gaudia nodrint-lo.

Incapaç de reprimir els impulsos que m’empenyien a pitjar constantment el disparador de la càmera, em daurava hipòcritament la píndola a mi mateix repetint-me que elaborava un reportatge gràfic per a la posteritat d’aquella enigmàtica malaltia.

Més d’un cop he buscat la tenda on vaig comprar la Leica per preguntar al venedor si coneix alguna poció o encanteri aplicable a la nostra desgràcia i que la fineixi. No hi ha hagut manera de localitzar-la.

He intentat inútilment desfer-me de la màquina. Sempre que provo d’oblidar-la a un banc qualsevol del carrer, sorgeix una ànima caritativa que s’encarrega de retornar-me-la a l’acte. L’he portada penjada ostentosament de l’espatlla per barris plens de delinqüents però (potser es pensaven que els tirava l’ham) ni se m’han acostat. Als establiments de compra-venda no la consideren un article prou interessant com per adquirir-lo; sostenen que aquest material avui dia no té sortida: no és prou vella com per catalogar-la com una antiguitat, ni prou moderna com per vendre-la de segona mà.

Ni tan sols no puc amagar-la. La Leica m’acompanya pertot, sempre preparada. Molts cops la trec instintivament de la maleta, destapo l’objectiu i, com si fos una arma de foc, apunto i disparo a la Brigitte. A voltes ella n’és conscient, a voltes no ho és. Això no m’importa: la meva fruïció és idèntica en ambdues situacions. Li reitero sovint la invariabilitat dels meus sentiments a despit de la seva estatura, però ni li preciso mai quins són. Tampoc no li menciono la indispensable necessitat de retratar-la que m’obsedeix.

Ara que la Brigitte amb prou feines sobrepassa el mig metre d’alçada les sensacions que experimento no són com les d’abans, han perdut la força de les primeries. Ja no en tinc prou amb ella. D’un quant temps ençà robo instantànies d’estranquis a la veïna del 3r 2a. I no acabarà aquí. Estic segur que mentre la Leica sigui amb mi no pararé.

Els remordiments em corsequen i l’angoixa d’ésser descobert em manté en tensió permanent. Vull enllestir d’un cop i per sempre aquest afer, però no sé com; no trobo cap sortida digna. He pensat que escriure i divulgar la història amollaria el meu neguit, i que, potser (només potser) algú amb la saviesa suficient que la llegeixi i hi pari esment em podria rescatar d’aquest forat sense fons on m’he ficat a desgrat.

Mentrestant, m’espero fotografiant la Brigitte i examinant l’expressió de terror, impotència i súplica que transmet des dels centenars de reproduccions de la seva cara que empaperen les parets del meu estudi.