Porc agredolç

Sergi Escolano Pérez

Com odio el menjar xinès! No acabo de creure que la gent pugui pagar diners per menjar-se aquests trossos de carn nedant en salsa enganxosa. No diuen que la dieta mediterrània és la millor del món? Doncs, per què tenen tant d’èxit aquests restaurants? Si ningú no sap el s’està menjant!; potser ara jo m’estic menjant el maleït gat que no em deixava dormir ahir a la nit. I l’administració, per què no fa res? Segur que deuen untar algú de dalt perquè no es facin inspeccions.

La meva dona sempre vol anar a dinar a un xinès. Deu ser perquè fa més culte dir que t’agrada el menjar exòtic, queda molt més fi dir que t’agrada el chop-suei de vedella que dir que t’agraden les croquetes Findus. És com aquella merda de pel·lícula, com es deia?… Sí, El piano, gairebé em pega per dir-li que era una pallissa i que preferia mil vegades una de l’Steven Seagal repartint llenya. I després totes les seves amigues em deien inculte i al final sempre repetien allò de «… els homes ja se sap, no tenen cap sensibilitat». La meva dona sí que n’és, d’inculta, és una maruja de cap a peus; el que passa és que vol assemblar-se a la Preysler o la Tita Cervera i fa veure que és una dona cultivada. Un cop em va fer pagar una milionada per anar a veure el Pavarotti i en acabar el concert (que per cert va ser tan pesat com el mateix Pavarotti) va començar a cridar: «Bravo Tutto!», pensant-se que es deia així l’home. Doncs, sí, suposo que deu ser per això que li agrada tant anar al restaurant xinès. O potser perquè els cambrers són tan servils que sempre li llepen el cul i a tot li diuen que sí, i això a la meva dona li encanta.

A ella encara l’odio més que al menjar xinès. Mai no comprendré com és possible que m’hi casés: no és bonica, ni simpàtica, tampoc no havia estat mai enamorat d’ella… Llavors, per què collons m’hi vaig casar? Potser va ser perquè estava en un baix moment, el meu sex appeal estava de baixa, o perquè tots els meus amics ja s’havien casat i jo encara estava solter… no ho sé. Però sí que sé que l’odio amb totes les meves forces. I odio tot allò que a ella li agrada: les pel·lícules lacrimògenes, els culebrons, les revistes del cor, la mascareta de cogombre… i sobretot aquest fastigós menjar xinès i aquesta merda de gos que portem a tot arreu. Ja fa cinc anys que l’animal viu amb nosaltres i s’ha convertit en l’amo de la casa. El gos és sempre el primer, menja molt millor que jo, ocupa sempre la meva butaca favorita, dorm al llit amb nosaltres, em destrossa el diari cada matí… Demà, o demà passat, el mataré. Gaudeixo molt imaginant morts cruels per al maleït animal: llençar-lo per la finestra, ofegar-lo amb una bossa de plàstic, atropellar-lo, ficar-lo al microones com aquella dona que tothom explica que va ficar el gos al microones per assecar-lo… o potser no el mataria, el vendria al restaurant xinès i seria la primera utilitat que hi trobés a aquesta mena de restaurants. Seria molt irònic.

No, no el mataré demà, seria una mica sospitós. L’aguantaré un parell de setmanes; això sí, les passarà magres, que se n’oblidi de viure com un sultà.

Demà, a la fi, seré un home lliure. La meva dona haurà passat a millor vida. Bé, en realitat no sé ella, però jo segur que passaré a millor vida. El pla és perfecte. El meu amic Oriol, que és metge, ja ho va fer amb la seva segona dona i tot va sortir rodó. Es fa una barreja d’un parell de potingues que m’ha donat ell, es posen unes quantes gotes al menjar i unes quantes hores després ella mor, l’autòpsia revela que va menjar alguna cosa en mal estat i de passada tanquen el restaurant xinès per fer-hi una inspecció. El seu marit plora desconsolat mentre acarona el seu estimat gos i comença per a ell una «trista» vida sense «el seu amor». Fins i tot hem pensat que jo m’hauria de prendre una cosa semblant a la que matarà la meva dona però que no sigui mortal. Tindré els mateixos símptomes i la teoria del menjar en mal estat prosperarà.

L’Oriol no va tenir cap problema; de fet, la meitat dels metges del seu hospital ja ho han fet. Aquests paios tenen flascons per a tot: per a provocar atacs de cor, per a úlceres, per a fer entrar en coma… fins i tot crec que tenen allò que explicaven al col·legi que fa tornar boges les ties i les posa molt calentes. Si a l’Oriol li va sortir bé, per què no a mi? Crec que tot lliga, no crec que vingui el tinent Colombo i em persegueixi per tot Barcelona amb la seva pudent gavardina fins que jo, per no veure-li més la cara, confessi fins i tot que vaig matar en Kennedy. No, en aquest país els policies no són com el Colombo, són més aviat d’un estil Torrente: només els interessa viure bé i no complicar-se la vida.

El problema era com proposar-li d’anar a sopar al restaurant xinès. Si jo li ho proposava ella segurament sospitaria. He hagut d’esperar tres dies fins que a la fi ella m’ha dit:

—Avui hem de parlar. T’he de dir una cosa molt important. Què et sembla si sopem a aquell restaurant xinès tan bo?

—Restaurant tan bo? Però si aquell menjar no s’ho mengen ni les rates! (Ha de semblar que no hi vull anar, com sempre, encara que en aquesta ocasió em mori de ganes d’anar-hi).

—Bé, si tant de fàstic et fa, podem quedar-nos a casa. (Merda, em sembla que he sobreactuat, he d’arreglar-ho ràpidament).

—No, no, anem-hi. Potser tens raó i és veritat que no tinc un estómac preparat per a delicadeses. Potser si hi anem més sovint m’hi vagi acostumant. (M’està costant moltíssim ser amable amb ella).

—El que passa és que ets un animal i tot el que no siguin callos, cervesa i futbol és massa complicat per a tu… (Sempre ha de sortir el futbol encara que no hi tingui res a veure).

Ja fa dues hores que estem aquí i encara no hem menjat res. Primer havia estat el cambrer donant la pallissa sobre la manera de cuinar la sopa d’aleta de tauró. Quin rotllo per fer una merda de sopa que només és aigua calenta (als restaurants xinesos encara més calenta, segur que ho fan per escaldar-nos la llengua i que després no notem que fastigós és el menjar). A més a més, a quin mercat vas a comprar aleta de tauró?

—Reina, que tens aleta de tauró fresca?

—Ja no ens en queda, però tenim uns filets de morsa que són per llepar-se els dits.

Quina bajanada! Per què no poden fer menjars normals amb forma normal? Quan tu vas a un restaurant tipus Casa Manolo i demanes un bistec amb patates tens la plena seguretat que allò marró és el bistec i allò groc són les patates. En canvi als restaurants xinesos el plat està ple de coses que no pots ni intuir què són. Ni tan sols saps si són d’origen animal, vegetal o mineral. Per exemple, l’últim dia que vaig venir vaig preguntar què eren totes les coses que hi havia al meu plat i que jo no podia identificar. Doncs eren soja, bambú i algues marines. Què es pensen?, que sóc un panda?, o el monstre del llac Ness?

Quan el sempre somrient cambrer ha acabat, la meva dona s’ha adonat que tres taules més enllà hi havia una «amiga» de la perruqueria i ha anat a parlar «un moment» amb ella. Sí, un moment, i porta hora i mitja de posar verd tot el veïnat. I el que més em fot és que jo he d’aguantar aquest maleït gos mossegant-me els pantalons. No està prohibit d’entrar animals als restaurants? Doncs en aquest no.

L’amiga en qüestió està divorciada. Fa uns anys, quan la vaig conèixer, estava bastant bona. El seu marit era un empresari vell i podrit de diners, i ella no tenia cap més ocupació que anar al gimnàs, anar a la perruqueria i fer-li el salt al seu marit amb el monitor de tenis. Fa un parell d’anys el seu marit la va deixar per una noieta de vint anys, que era model i que volia ser actriu. Li passa una pensió que li dóna per viure bé, però ja no pot competir pel monitor de tenis amb les altres dones riques del club. Encara que s’ha operat els pits i la cara ja no té l’atractiu que tenia abans… ni les peles.

Mira com riu la meva dona, i com parla amb ella com si fossin les millors amigues del món. I segur que quan vingui a la taula la posarà a parir i dirà que és una hortera i que no té classe ni res. Això suposo que ho fan totes. Vaja, a la fi han acabat la conversa i ja torna cap a la taula.

—Oh, quina tia més plasta! No ha parat fins que no m’ha explicat la seva vida. I, has vist quin pentinat que porta? Aquesta dona és una hortera i no té classe ni res. I has vist quins mamellots li han posat? Sembla una fulana.

—Doncs a mi m’agraden els seus pits. Et podries operar tu també.

—I tu et podries operar el cervell i treure’t d’allà el penis. Sempre penseu amb els genitals, tots els homes sou iguals.

—Sí, i tu ets la primera dona que diu això. (Aquesta l’havia apresa en els cursos de Psicopatologia Conjugal del doctor Soler i em moria de ganes de dir-la. Totes les dones pensen que tots els homes som iguals. Totes ho diuen, totes. Serà que totes les dones també són iguals? Serà que tots els homes som iguals de veritat? Llavors, per què no lligo com el Brad Pitt o el Leonardo di Caprio? O és que no són homes iguals que nosaltres? Jo no crec que totes les dones siguin iguals: la meva dona és una foca, i aquella noieta del fons amb el top ajustat no ho és…).

Amb les meves divagacions no m’he adonat que ja han portat el primer plat i que la meva dona ha canviat de conversa. Ara està parlant de com és de meravellós el seu Pichurrín. Però com li pot dir Pichurrín al gos? Entre el nom i les coses que la meva dona li posa a sobre el gos deu ser la riota de tots els altres gossos del barri. Pichurrín, el gos marieta, el gos drag queen, mirin el rottweiler i el dobermann com fugen morts de por.

Em fa mal el cap. És estrany, perquè mai no em fa mal. Deu ser pels nervis. Estic ansiós per posar-l’hi el verí. Ara aniré al lavabo per barrejar els ingredients. Quan portin el segon plat i la meva dona vagi al lavabo l’hi posaré. Ella sempre va al lavabo després del primer plat. Ho fa perquè un dia li van presentar el marit d’una de les seves «amigues». Em penso que ella se’l volia lligar i li va oferir el seu millor somriure amb tanta mala sort que tenia les dents plenes de julivert. Des de llavors, sempre va al lavabo a mirar-se les dents. Vaig a preparar el verí.

—Vaig al lavabo, ara torno. (…) Sí que està fosc aquest lavabo. No m’hi veig. A veure si trobo l’interruptor…

* * *

El pobre home no va tenir temps d’adonar-se de res. Una porta secreta es va obrir sota els seus peus i va caure al soterrani. Allà aquell xinès de la sopa d’aleta de tauró li va tallar el coll i el va trossejar amb aquells ganivets del teletienda que no cal esmolar mai, que poden tallar des d’un tomàquet a una barra de ferro i que si els compres te’n regalen un per pelar patates.

Uns minuts més tard sortia el mateix xinès de la cuina portant un fumejant plat.

—El seu porc agredolç, senyora —li va dir mentre li picava l’ullet amb un somriure de complicitat. Ella somrigué al veure l’aliança d’or que hi havia al plat entre dos trossos de carn.

—Perfecte. Posi’m unes quantes racions més per emportar, al meu Pichurrín li encantarà.