La forja
Albert Calls i Xart
«És veritat —havia estat i sóc nerviós—, molt, molt espantosament nerviós; però, ¿per què dieu que estic boig? La malaltia havia aguditzat els meus sentits —no els havia destruït ni apagat. Sobretot, tenia el sentit de l’oïda molt acusat. Jo sentia totes les coses del cel i de la terra. Sentia moltes coses de l’infern. Com és, doncs, que sóc boig? Escolteu! i observeu amb quin bon seny, amb quina calma us puc contar tota la història».
Edgar Allan Poe. El cor delator
La primera vegada que Franz va escoltar la remor a l’aigüera no li va donar la més mínima importància. Era un més dels infinits impactes sonors que les seves orelles rebien diàriament de tots els punts de la ciutat. Vivia en una casa baixa de la zona del centre, una vella masia heretada de la seva àvia, antic testimoni de la memòria històrica de la ciutat, envoltada d’edificis gegantins, que mantenia la seva altivesa i deixava entrellucar trets d’identitat d’un passat molt més tranquil que l’actual i estressant present.
Després de les vuit hores reglamentàries, més les dues extres que havia de treballar per pagar la seva quota de divorciat —havia deixat en alguna banda la muller i el fill—, arribava a casa a pedaços, tot suat, amb l’únic desig d’endollar-se a les pel·lícules que projectaven en els divuit o vint canals legals. Però no ho aconseguia. Després d’haver sopat, mitja hora de zàping i dos whiskis, claudicava, rentava els plats i les seves dents i se submergia en els braços de Morfeu en el seu meravellós llit de matalàs d’aigua, que va comprar-se en uns grans magatzems dels quals ja no recordava ni tan sols el nom.
Va dirigir-se a l’aigüera i va observar aleshores que la remor augmentava. Va fregar els plats sense preocupar-se i va estirar-se al llit per dormir. L’endemà, el despertador sonaria, sense remei, a les sis del matí, perquè ell reiniciés el seu laboral camí de Tàntal.
Era inútil, però, amb el llum apagat i el seu cos tombat, la remor persistia, insuportable fins al dolor.
Va començar a preocupar-se.
* * *
Va aixecar-se sense haver aclucat l’ull, vagarejant per la seva habitació i conscient que aquella remor s’apartava ja de qualsevol normalitat i era del tot il·lògica. Va anar cap a la cuina en pijama. No feia fred. La humitat de la cambra havia deixat les rajoles llardoses fins al punt que quasi relliscà quan es dirigia cap al seu objectiu: desxifrar la insuportable i monòtona sensació d’aquell incessant colpejar de martells.
Va agenollar-se junt a l’aigüera (allí la remor augmentava de manera considerable). Va apartar les olles i els plats que guardava de mala manera i va enganxar una de les seves orelles a la fusta del petit receptacle. Els cops ressonaven en aquell espai molt més estridents que en cap altre lloc de la casa… un xocar de metalls pesants, ferro contra ferro, com el contacte de grans espases… A l’altra banda de la fusta, a la paret, hi havia alguna cosa que no comprenia i això era, ja, per a ell, des d’aquell moment, un repte, un desafiament per a vèncer.
* * *
Dos dies després del seu descobriment estava disposat a arribar al final. S’havia comprat unes eines en una ferreteria i les ulleres de no dormir li arribaven fins als peus. La seva obsessió per saber què hi havia a l’altra banda l’incapacitava per a realitzar qualsevol altra activitat. En el seu treball havia comès diverses errades fins al punt que fins i tot l’havien cridat a direcció. Però això no l’importava més que arribar a la resolució de l’enigma que el tenia preocupat.
Va foradar la fusta i va trobar un forat a la paret (d’allí procedia la remor nocturna), i descobrí un petit i estret túnel que s’allunyava cap a un final imprecís. S’estenia uns 20 o 25 metres aproximadament en diagonal. Cap avall, al seu fons, es veia una estranya il·luminació blanca, vermella i blava a la vegada.
Va agafar una petita llanterna d’un calaix (l’havia comprada quan anava amb la seva dona i el seu fill de càmping, amb la rulot, cada estiu) i va arrossegar-se per la fornícula.
Es trobava davant de l’entrada d’una cosa que intuïa meravellosa i maligna a la vegada i el neguit d’accedir-hi dominava el seu seny. Quan era petit li agradaven les pel·lícules de misteri. Al tornar-se gran, el gris de la realitat va tacar tots els seus somnis. Havia desitjat centenars de cops ser un aventurer o un superespia i era només un trist oficinista divorciat. Les coses, però, començaven a canviar.
* * *
Va tardar uns deu minuts en recórrer el túnel arrossegant-se per terra. Cada vegada feia més calor i suava pels descosits. Amb el pijama amarat de suor i el martelleig augmentant, va arribar al que li semblava que era un final, però es tractava, en realitat, d’un principi.
* * *
A la feina, els seus companys li varen preguntar per què tenia el rostre ple d’esgarrapades i cremades, així com una mà embenada. La primera vegada, un fals accident de cotxe li va servir com a pretext per argumentar les seves ferides. Però quan aquestes es varen repetir successivament no va saber què dir. Ni tampoc va tenir excuses per a l’encarregat quan aquest li va cridar l’atenció amb duresa pels seus repetits retards i les nombroses errades que feia en la feina. Ni tan sols va poder explicar-li el perquè de les seves ulleres, cada vegada més grans, cròniques ja, a causa de les llargues nits d’insomni.
* * *
A l’acabament del túnel havia trobat aquells éssers petits i deformes, amb grans banyes al cap, nans de musculosos braços que colpejaven els ferros candents com si es tractés d’un inexplicable misteri còsmic més.
Franz va creure haver trobat una connexió directa amb l’Infern quan va abocar-se al final del forat i va veure aquells estranys dimonis fent de ferrers una i altra vegada a la forja. El cos li cremava de tanta calor com feia. A la seva memòria van venir records d’antics contes infantils en els quals prenien vida éssers malignes que purgaven càstigs divins eternament. Aleshores va tenir una sola idea: fugir. Girar i tornar pel túnel i l’endemà abandonar la casa, vendre-la, canviar-la, regalar-la… No volia viure tan a prop d’alguna extensió del Maligne ni que la seva història acabés sortint en portada d’algun diari sensacionalista.
Quan es disposava a marxar —va ser solament un segon— el seu esguard va creuar-se amb el d’un d’aquells diabòlics ferrers sorgits de l’avern. I en els seus ulls va creure veure impressions atàviques que li obriren les portes d’un major coneixement. Ara ja era un àngel. I calia disposar-se al combat.
* * *
No havia sortir el sol encara quan aquells petits éssers el varen atacar en el sofà del menjador. Va mantenir una dura lluita fent servir la làmpara com si es tractés d’un mall. El menjador va quedar convertit en un mar de sang. Era el tret final de sortida del seu infern particular.
Havia entrat en algun joc inventat per déus cruels, sentia la passió del combat i la lluita dins les seves venes. I les nits varen començar a fer-se llargues amb inacabables sessions de lluita a cops de martell, amb el ganivet de la cuina, amb qualsevol estri… Ells sempre tornaven i ell trobava un secret plaer en cada enfrontament.
* * *
Un matí d’abril Franz va ser acomiadat de la seva feina. Va dirigir-se al banc i va treure tots els seus diners. Després va anar a una botiga d’armes i va comprar un rifle, dues pistoles i abundant munició —tot el que li era permès. A més, en el supermercat va adquirir queviures a bastament.
Prop de les dues del migdia va entrar de nou a la casa i amb els claus que havia comprat i uns trossos de fusta obtinguts després d’estavellar la destral contra un dels armaris que li havia llegat la seva àvia, va tancar definitivament la seva llar a l’exterior. Ningú no podria entrar-hi ara. Es quedava sol amb els seus dimonis particulars. Aquella nit hi hauria un vencedor i sinó la següent, o l’altra… fins que un dels dos bàndols fos el triomfador, encara que la guerra s’allargués fins als finals dels temps. Ja no tenia cap pressa.