Conjuntivitis burocràtica

Sergi Fernàndez i Porta

En Juli no trobava normal que la seva conjuntivitis al·lèrgica estacional hagués esdevingut, sense cap motiu aparent, crònica. Fins al moment, la vermellor dels ulls s’havia limitat al període primaveral, i amb la medicació adient acabava desapareixent en qüestió de setmanes.

Aquest cop era diferent. Havien començat a fer-se evidents els símptomes, però tot just començava l’hivern, per la qual cosa en Juli s’havia estranyat. Els col·liris que emprava per a aquests casos ja no li feien efecte: alguna cosa succeïa.

Al començament no va donar importància a la coincidència d’aquesta recrudescència de la seva afecció amb el fet que hagués començat una nova feina. Feia poques setmanes que havia ingressat en el departament d’afers mediambientals d’una administració, de la qual obviarem el nom per no fer greuges comparatius i evitar indignacions institucionals. Quina relació hi podia haver?

A mesura que avançaven les setmanes, va parar atenció en el comportament diari dels símptomes: quan es llevava del llit, pel matí, res d’anormal succeïa. Es dutxava, s’afaitava, es vestia, agafava l’autobús… i res fora de lloc. Un cop travessava la porta de l’edifici on treballava, i a mesura que passaven els minuts, començava a notar una creixent coïssor als ulls, se li envermellien, i li donava la sensació com si els tingués anestesiats. Quan a mig matí sortia una estona a esmorzar, notava un considerable alleujament que anava progressant fins a l’hora de dinar, moment en què ja li havia desaparegut la picor, tot i que continuava arrossegant una certa congestió ocular.

Per si de cas, va decidir de comentar-ho als companys de feina.

—Fa uns dies que em fan mal els ulls. No sé què em passa. Se’m posen uns ulls com tomàquets i em couen molt.

—Mira, un altre! —La Maria era una noia que esperava qualsevol comentari per dir la seva, i a fe de Déu que la va dir.

—Què vols dir un altre?

—Doncs que no ets l’únic. En són uns quants que ho pateixen, i encara estàs de sort!

—No entenc res.

—Sí, home, que no t’ho han dit que treballem en un immoble que pateix la síndrome de l’edifici malalt? —La Maria començava a fer un posat d’indignació—. I ja et dic, encara estàs de sort, perquè n’hi ha que han hagut de demanar baixes per aquest motiu, i d’altres que s’han afectat d’asma, maldecaps…

—I això de l’edifici malalt…

—Ve de quan el van remodelar —ara intervenia la Mercè, que xiuxiuejava les paraules, deixant que s’escolessin d’entre els seus llavis, per explicar quelcom que semblava ser un secret que tots coneixien, però que havia de ser tractat com una desgràcia familiar que els avergonyia—. Es veu que quan el van comprar s’hi havia de fer reformes, i ho van empolsegar tot. Ja veus que no hi ha ni una sola finestra, i a sobre, amb la moqueta, es va quedar tot aquí a dins.

—És clar, compren aquests edificis a l’americana —la Maria incrementava la seva indignació, a la qual afegia una dosi considerable de sornegueria—, tot de vidres opacs, sense finestres, ben maco tot! Però a l’hora de la veritat estan fets amb els peus: el sistema de ventilació natural és deficient, l’aire condicionat està mal dissenyat, la il·luminació no…

En aquell moment sortia el cap de l’àrea del seu despatx, despertat pel volum inusualment alt de les converses, i feia veure que es mirava uns expedients a sobre d’un arxivador, com aquell qui cerca quelcom, però sense gaire interès. Els diàlegs van emmudir, i els teclecs dels dits picant als ordinadors es van tornar a imposar.

Caram! Així doncs, realment la culpa del que li estava passant era de la feina. Però els pensaments que es retenien en el seu cap ja no es centraven en la malaltia ocular. I les explicacions, lluny d’haver respost a la seva preocupació, suscitaven noves preguntes: com era possible que un departament d’afers mediambientals estigués instal·lat en un medi tan hostil? I si se n’assabentava la premsa, què diria? Perquè aquesta era d’aquella mena d’històries que acostumen a agradar per ser publicades amb un to de «ens en fotem de les administracions, i mireu que mal governats estem!».

Davant aquesta última hipòtesi, en Juli dubtava entre po-sar-se al costat dels seus superiors i defensar la institució, que era tot un exercici de responsabilitat molt acord amb el seu caràcter, o bé alimentar una reacció indignada i airada, però que podria perjudicar-lo per a futures oportunitats d’ascens.

Però el que més va intrigar-lo va ser la possibilitat que l’edifici malalt pogués afectar en el ritme de treball i l’ànim dels funcionaris. Ell era nou, i malgrat conèixer el que es deia sobre el rendiment dels treballadors públics, començava a contemplar la possibilitat que estigués condicionat pel medi ambient laboral.

En una d’aquelles celebracions familiars on s’acostumen a explicar coses de la feina que no interessen ningú, en Juli es decidí a preguntar-li al seu cunyat, l’Andreu, la seva opinió sobre el cas, ja que ell era funcionari dels que portaven molts anys, i coneixia a fons tot l’entramat institucional.

—Això és molt normal, home! —L’aire d’autosuficiència que demostrava l’Andreu en parlar de quelcom en què hi entengués era una de les coses que al Juli li costava de suportar.

—Ah, sí? Totes les administracions tenen edificis malalts?

—No home, no, badoc! Em refereixo a que totes les administracions acaben fallant en allò que treballen. No has sentit mai aquella dita castellana «en casa del herrero…»?

—Què vols dir?

—Doncs que és molt normal que els que treballeu en els temes del medi ambient tingueu un edifici que, com a medi laboral, sigui un nyap. De la mateixa manera, tothom sap que en el departament d’ensenyament de qualsevol administració, la formació interna del personal és nefasta, o que per als afers culturals sempre escullen, no sé com, els funcionaris més toixos.

Per al Juli, aquella revelació li començava a desvetllar la misteriosa essència del perfil de la burocràcia llatina, per no donar altres gentilicis més feridors i poc autocomplaents.

El cas es començà a convertir en una obsessió per a un home de caràcter metòdic, treballador i d’esperit competitiu, com es definia el mateix Juli. La seva malaltia ocular havia passat, definitivament, a engruixir la llista de despropòsits administratius. Però això no el preocupava, sinó que s’amoïnava per la compassió que sentia vers unes institucions maldestres i, alhora, impotents de modificar el seu patró de conducta, malgrat que tothom en coneixia el remei.

El que més dubtes li creava era l’actitud que havia de prendre. D’una banda, podia lluitar contra aquest mal. Això suposaria ser mal vist pels companys, pels superiors, i fins i tot pels ciutadans, que es mostrarien suspicaços davant la possibilitat que una conducta eficient, en realitat, fos el símptoma d’una il·legalitat en el procediment dels seus assumptes burocràtics. L’altra opció, poc grata per al Juli, era la de rendir-se a l’aclaparadora maquinària administrativa, deixar-se imbuir del seu caràcter, i nedar a favor de la corrent, sense saber, però, a quin destí el conduiria.

* * *

El pas dels anys ha anat integrant progressivament el Juli dins la dinàmica de funcionament de les institucions. En un principi, i després de rumiar-s’ho molt, va adoptar una actitud d’autoexclusió social dins el medi professional. La seva actitud va ser, primerament, de prendre-s’ho irònicament. Davant del fet de l’edifici malalt, part visible de l’iceberg que eren els defectes de l’administració, de vegades se’l veia recórrer els passadissos amb bata blanca i estetoscopi, auscultant les parets i buscant els pulmons del malalt. N’hi ha que l’havien trobat comprovant la temperatura de les sortides d’aire amb un termòmetre.

Després d’aquesta etapa, que ell mateix anomenava «sorneguera», i després de comprovar que ningú no captava el fons del seu missatge, va encetar l’etapa «contracorrent». Aquesta consistia en mostrar una eficiència i efectivitat en la seva feina que no s’hauria trobat en qualsevol altre àmbit, fins i tot a l’empresa privada.

Evidentment, tothom es va sorprendre perquè, malgrat que el Juli era una persona treballadora de mena, aquella actitud no era l’habitual. Ell, dins els seus pensaments més íntims, creia que podia convertir-se en un exemple per als seus companys, estendre la seva actitud, i, si més no, ajudar perquè tot l’engranatge funcionés millor.

La conseqüència, previsible per a molts, va ser que els seus superiors aprofitaren l’avinentesa per donar-li més feina, responsabilitzar-lo d’algunes tasques que s’havien quedat, inexplicablement, retardades. Ell imprimia més rapidesa i, proporcionalment, el carregaven de més feina. Decidia fer més hores de les estipulades en el seu contracte i de les convingudes amb la seva salut, i aquesta va dir prou: el varen ingressar dues setmanes en un hospital víctima d’un atac d’estrès esfereïdor.

Al llit estant, en aquestes vacances obligades, és on va iniciar la tercera i última etapa que es dilueix fins els dies d’avui. Era la seva etapa «mística», on va adoptar una actitud contemplativa, adreçada només als seus sentits i en la més absoluta intimitat dels seus pensaments. Aquesta nova filosofia el va portar a comprendre les coses grans de la vida, a entendre que no és normal allò que hom trobaria de seny, sinó que la normalitat es troba en la suma de voluntats: «si tots ho volen així, és que és així com ha de ser».

El Juli, a dia d’avui, és un funcionari de profit, i la seva conjuntivitis l’ha assumida com el preu a pagar per la seva visió global dels problemes de la humanitat.