Dona en trànsit
Remei Romanos Madriles
La primera cosa que recordo és l’olor. Una fortor de pintura i alcohol. Després, una sensació de desordre lluminós. Tot era claror en aquell rectangle, que no podria dir habitació. Finestrals enormes fins el sostre i poques parets. Com s’aguantava aquella casa? Em va dir que em tragués la roba, fredament, sense ni mirar-me, amb veu distreta i una mica autoritària. Jo estava acostumada a posar davant d’una càmera, en un estudi amb llums i tota la parafernàlia fotogràfica, però despullar-me davant d’aquell home sense saber ni on deixar la roba em va semblar una mica humiliant. Els seus ulls sobre el meu cos eren un turment. Em mirava com es fa en els mercats per comprar vianda, sense cap desig, sense cap sentiment, estava únicament comprovant la mercaderia. La relació amb ell, l’any i mig que li vaig fer de model, no va millorar gaire. Havia de recordar-li de tant en tant que estava cansada i que em calia moure’m, que tenia gana, set o fred. A ell tot això se li oblidava. Els diners mai no va oblidar-los: cada setmana, com havíem convingut, em deixava un sobre enmig de la roba. Tenia molt clar que era una relació comercial. Res més. Vaig estar un temps sense saber res d’ell, però seguia les seves exposicions i els seus èxits. Era el millor pintor del moment, ho deien els crítics, l’èxit del públic ho confirmava i ell ho sabia. Els seus quadres havien triplicat el preu en poc menys de cinc anys. Em va telefonar aquell estiu, em va dir que volia fer un quadre molt especial i que li agradaria que posés per a ell. Jo estava sense feina i em va venir com anell al dit. Em vaig adonar que havia canviat una mica, estava més prim, semblava malalt i de fet no aguantava tantes hores de treball. De caràcter, però, encara s’havia tancat més. Em va dir que aquell quadre no el podria veure fins que fos acabat i quan jo em vestia, ell ràpidament tancava la tela en una altra habitació i es guardava la clau a la butxaca.
Vaig començar a sentir-me molt cansada i no podia entendre el motiu perquè ara les sessions de posa cada cop eren més curtes. Algunes vegades no podia moure les mans, ni els braços, i fins i tot les cames semblava que no em portaven. Vaig anar al metge i em va receptar unes vitamines, va dir que tot era producte d’aquesta mania de conservar la línia i que el que calia era menjar. Quan trucaven els meus amics havia de fer un gran esforç per sortir i vaig acabar per no anar enlloc. La meva vida era posar i dormir quasi exclusivament. Un cap de setmana que ell va haver de presentar una exposició fora de la ciutat, vaig anar al poble. La mare en veure’m es va posar a plorar. Deia que semblava una ombra, que estava anorèxica o potser alguna cosa pitjor, que no volia que tornés a ciutat, que això no podia ser. Aquells dies la mare va cuinar el seu millor repertori i quan el dilluns vaig anar-me’n a ciutat, semblava una mica recuperada. Em va espantar tant, la mare, que em vaig anar a fer la prova de la sida. De fet era una cosa absurda; darrerament la meva activitat sexual era inexistent. Va sortir negativa.
Va arribar un moment que jo amb prou feines podia caminar i ell em va oferir quedar-me a l’estudi. De fet hi havia una habitació parada que no ocupava ningú. Ell tampoc no s’hi quedava a dormir. Va assegurar que només faltava uns deu dies per acabar el quadre, que després podria descansar, que duplicaria el preu de les hores, però que era necessari acabar-lo d’una vegada. Jo estava tan esgotada que no tenia voluntat per a res i vaig acceptar-ho. Va seguir amagant el quadre en un altre lloc i emportant-se la clau. No calia, jo no tenia esma, ni curiositat per res.
Quan ell va dir que era la darrera pinzellada ja no el vaig sentir. La sensació va ser de trasllat, de canvi a un nou medi, de finalment estar col·locada en el meu lloc, enmig d’aquella platja deserta, només visitada per un sol inclement. La meva pell s’anava cremant entre el foc i la sal. Vaig sentir únicament set.
L’èxit va ser esclatant; tothom va dir que aquell cop l’Albert Mas s’havia superat a si mateix, especialment en aquella obra, Dona en trànsit. Un crític va comentar que era un quadre viu, palpitant, que havia apressat la vida dins la tela.
Només dues notes discordants: la Núria Biosca, la directora del suplement de pintura del diari més venut, va comentar que era un quadre inquietant, massa real, malaltís, que era una pintura que ella mai no penjaria a casa seva; i una nena que veia l’exposició de la mà de la seva mare es va posar a xisclar, davant de Dona en trànsit: «Mare, mare, aquesta dona està viva, es mou, es belluga». Ningú més no ho va veure.
La policia va decidir arxivar el cas, va guardar la fitxa en el calaix dels cassos no resolts: «Mujer de 25 años, desaparecida, sin dejar rastro, sin motivos aparentes. Posava para pintores. Su último trabajo conocido fue con el pintor Albert Mas. Interrogado el artista desconocía totalmente su paradero actual. No hubo ninguna historia entre ellos, únicamente una relación comercial».