Lamentacions al mur del cementiri

Josep Rafart Canals

No sé si el que em regira el budellam és la mala consciència que m’ha quedat després d’un acte tan repugnant com el que vaig cometre fa quatre dies o bé el record de la dignitat amb què et vas comportar fins a l’últim moment. O potser totes dues coses. O qui sap si ha estat, encara, el remordiment pel cop baix de substituir-te tan ràpidament pel primer que se’m va posar al davant. Ara que, moltes misses i molts breviaris, però deixa’m que et digui sense embuts, i no t’ho agafis com una nova punyalada, sinó com una confessió sincera, que no es tracta precisament de cap meravella. Però ja està fet, ves.

No et pensessis pas que he vingut per parlar-te de l’altre ni per adular-te amb afalacs que ara ja no et mereixes. Si durant la pila d’anys que vam passar junts no ho vaig fer mai, no tinc cap necessitat de fer-ho precisament ara. No, no, quan fou mort el combregaren! Res. No ho dic per dir-ho, ni perquè, ¿què t’he de dir al peu de la tàpia del cementiri? Però, creu-me, al teu costat no és més que un vell antiquat que no s’aguanta ni els pets i que qualsevol dia pot fer llufa.

Em sap greu, però arriba un moment en què fins i tot una dona sentimental i indecisa com jo ha de fer el cor fort i triar una opció. Prendre una determinació dràstica i punyent com aquesta no va ser gens fàcil, no et pensis. A més, ja saps que gairebé m’hi vaig veure obligada. És clar que podia haver decidit pagar un altre cop perquè t’apedacessin i et posessin pegats. I què? Amb una mica de sort hauríem pogut esperar una nova recaiguda d’aquí a no gaires setmanes. O dies, potser. No et pensessis pas que n’estic satisfeta, de la meva actuació. Això, de cap manera. Potser és per aquest motiu que ara, en aquestes hores de la nit, sóc aquí, tan a prop com he pogut de les teves restes, mig plorosa i amb un ram de flors a la mà.

Han estat molts anys de compartir tota mena de vivències. Ara els records se’m barregen en una mena de calidoscopi d’històries que en bona part sóc incapaç de situar en el temps i en l’espai. Em sap greu, però hi ha detalls i moments que se m’han esborrat completament de la memòria, fins i tot alguns de prou importants. No em puc perdonar, per exemple, que no guardi cap imatge concreta dels començaments. Se m’han fos tants records! La primera vegada que et vaig tenir a les mans, el primer viatge, el primer cop… No hi ha manera de recordar el primer cop. On va ser? ¿En aquell marge de la carretera de la costa tornant de la discoteca? ¿A la soca d’aquell pi, un vespre en què vaig agafar una borratxera que no em deixava aguantar dreta, però que no va impedir que conduís durant el viatge de tornada? O potser… No, no hi manera de recordar quin va ser el primer cop. De fet, n’hem sobreviscut tants!

El que no he oblidat és, això sí, que al principi tot eren flors i violes. Era tan feliç! Ho recordes? Un gest suau amb la mà, una carícia, i tu, sense fer-te pregar gens ni mica, em demostraves la teva força de cavall valent i desbocat. Però, ves, amb el temps, tot va anar canviant i sovint, al primer contacte, només aconseguia que em responguessis amb una lleu espernegada, tremolosa i impotent… Sí, és clar, després t’escalfaves i ja tornaves a ser el de sempre. M’hauria agradat… Però van ser debades totes les revisions de l’aparell. El desgast i l’envelliment no tenen remei, deien els especialistes quan et veien.

Havíem resseguit totes les platges i platgetes. Al temps de la calor, buscàvem els racons més idíl·lics i amagats per fugir de l’allau de gambes humanes que es torraven amuntegades damunt la sorra. A l’hivern, jugàvem a descobrir els tresors que guarden els pobles de l’interior o ens aturàvem arran de mar per deixar-nos endur per la placidesa de les onades. Cada setmana ens reservava una nova aventura. Ah! La teva única feina era acompanyar-me a tot arreu, llavors. Érem joves… Què m’empatollo, ara? La veritat és que mai no m’havia plantejat que el pas inexorable del temps ens faria envellir junts. I sols. Ui!

No em puc estar de reviure algunes experiències inoblidables, tot i que són tan llunyanes, ja. Oh!, i alguna vegada, poques, ho he de reconèixer, també em vas fer la guitza en el moment més inoportú. Sí, sí, em vas fer agafar unes enrabiades tan solemnes que, més d’un cop, per ganes t’hauria abandonat en qualsevol revolt de la carretera, com els que es desprenen del seu gos quan se’n van de vacances a l’estiu. No, ja sé que, si t’hagués tractat més bé, segur que m’hauria estalviat algun disgust poca-solta. Si no t’ho retrec pas… Però, en aquests moments en què alguna força estranya m’obliga a buidar el pap arran del mur del cementiri, m’has de permetre que no m’esforci per aturar cap pensament ni cap angoixa que se’m posi a la punta de la llengua. A més, ara ja no es tracta de repartir culpes, sinó de reconèixer fets.

Sí, és clar… Amb diners… Sí, sí, quantes vegades em vaig haver de gratar la butxaca per culpa teva! Aquesta vegada, però, em demanaven una fortuna per intentar mitigar els efectes dels múltiples mals que et tenien mig paralitzat. I, fins i tot així, no em garantien res. Em sap greu. Ves, potser és que m’he tornat dura com una pedra. D’acord. Pren-t’ho com vulguis. No tenia cap altra alternativa. No podia llençar la meitat dels meus estalvis per una simple qüestió sentimental. No, mira… Si hagués decidit deixar-te a les seves mans, ni tan sols m’asseguraven que haguessis pogut tornar a arribar fins a Tarragona. Ves, què havia de fer? No calia donar-hi més voltes inútils. Perdut per perdut, vaig admetre, amb recança, això sí, que l’única sortida digna era simplement acompanyar-te amb resignació fins al cementiri. Au! Què volies que fes? Hi ha situacions irreversibles que cal assumir-les serenament, i com més aviat millor. Igualment ho hauria hagut de fer, amb tota seguretat, d’aquí a no gaire temps. I vés a saber els maldecaps que m’hauries ocasionat encara, si no hagués estat prou valenta per prendre la decisió fatal que et va condemnar irremissiblement a l’últim viatge…

El meu dilema va ser més fàcil de resoldre, ho reconec, perquè el vell se’m va posar a tret en el moment just, com si m’estigués esperant. Fa molts anys que no vaig a missa, però la insinuació del capellà… Ves, quan et trobes aclaparada i amb l’aigua fins al coll, agraeixes que algú et llanci un salvavides. Sí, sí, et pot semblar estrany, però et juro que no va ser una infidelitat premeditada. Allà mateix, al costat de l’especialista que em va informar de la gravetat del teu estat, just a tocar d’on tu acabaves els patracols, el mossèn es moria de ganes d’escoltar el meu sí. Ho sento. M’ho va posar tan fàcil que no vaig tardar gaire a decidir-me. I després d’acompanyar-te al cementiri, me’l vaig endur cap a casa. Ai, els capellans! T’asseguro que els parenostres, les avemaries i el perfum d’encens no són pas l’elixir de l’eterna joventut. Però, d’aquesta manera, confio que hauré resolt el problema de la teva absència. Si més no, per una temporada. I, ves què et dic, em penso que, quan m’hi torni a trobar, la decisió em resultarà molt més fàcil i planera.

Em sento una bleda i estic emocionada. Hauria estat bonic que aquella lluna de mel dels primes anys hagués durat per sempre. Escolta, passa a les millors parelles, això. Ui, ja hi torno! Ah! Ja sé que aquest argument no resol res, però pensa que la joventut d’ara encara és pitjor. N’hi ha que canvien cada dos per tres. I no tenen cap mena de remordiments, ai! Primer se n’enamoren com uns babaus, però se’n cansen de seguida. Estan malacostumats, ves. No els han ensenyat a ser constants ni amb el que estimen, i no saben el pa que hi donen, en aquesta vida. Aquest ja no m’agrada… Au, vinga! Canviem-lo per un de nou. I després passa el que passa. Cada any augmenta el nombre dels que no arriben a vells…

Però, què t’explico, ara? No sé què ho fa: sempre que parlo una estona seguida, acabo ficant-me en filosofies de pa sucat amb oli o en llibres de cavalleria que no fan al cas. Què m’importa, a mi, el que fan els joves! Si he vingut fins a aquest recinte dels afores, és per dir-te adéu sense que ningú ens escolti i per portar-te aquest ram de flors… Em sembla que desvariejo. Uix!, això de les flors deu ser una bajanada. Quines coses més estranyes que faig!

Sí, jo mateixa em sento estranya aquí, al peu d’aquesta tàpia, amb un ram de margarides a les mans i parlant com una boja emparada per la foscor, en aquestes hores de la nit en què no es belluga ni una ànima. I encara sort! Si algú m’hi atrapés abans de tenir temps de camuflar-me entre les ombres, m’hauria d’inventar una mentida ben grossa… I dubto de la meva capacitat de convèncer ningú sobre les meves intencions. Sí, sí, és clar… Què hi faig aquí? I si em veiés algun veí? Què li hauria d’explicar, pobra de mi? Segur que seria d’aquells que ja em consideren una dona estrafolària i no m’ho perdonarien mai.

Au, adéu! No, encara no. Mira, fa poques nits que dorms en aquest cementiri, i aquesta nit una força interior desconeguda m’ha empès a venir. El vell m’ha dut fins aquí. No tinc la clau, llàstima! Amb una escala de fusta hauria pogut saltar el mur i deixar les margarides al teu costat. Ara ja hi he fet tard. No hi he pensat. Ara ja està fet. No puc venir més a prop teu. Res, mira… Ara he de marxar de pressa. Aviat es farà clar, i no vull que m’hi atrapin els que matinen per anar a treballar…

Ara sí. No puc negar que fins i tot se m’ha escapat alguna llagrimeta. Però, ves, ja em sap prou greu d’haver acabat sent una conca solitària. No vull que, a més, em tanquin al manicomi ni que em mirin de reüll pel carrer. Me’n vaig a dormir una estoneta.

Escolta, Cent Vint-i-set, ja sé que vas fer honor als cotxes de la teva raça. Fins i tot, encara que ranquejant, vas ser capaç d’arribar amb les teves pròpies forces fins a aquest cementiri, on et vaig deixar perquè et convertissin en ferralla. Adéu a no sé quants anys de servei. Adéu! Ho sento, però em va resultar més barat comprar el vell Volkswagen del vicari que no pas permetre que al taller intentessin posar-te una mica decent. Què hi farem! Ara m’oblidaré de tu per sempre més. Ah! Pensa que aquestes flors no han existit mai. I mai no n’hi haurà d’altres.