Cotó cent per cent

Magda Juncosa Romeu

L’Eudald va optar per casar-se per resoldre problemes que, d’haver viscut sol, no hauria tingut. Però, ja vivint sol, tenia un tipus de preocupacions que va intentar solucionar casant-se.

L’Eudald sempre havia sigut una persona excessiva i la seva mania desmesurada per les definicions i els conceptes vorejava l’obsessió. La Corina era un substantiu propi que l’inquietava i abans d’anar-se’n a viure amb ella havia de decidir com a què la presentaria a la família i als coneguts: És la Corina, la meva…

L’Eudald era d’aquell tipus de persones que ordena-ven les coses metòdicament. Endreçava els objectes més quotidians seguint un ordre concret, inventat, arbitrari i personal. Un ordre únic que satisfà plenament l’organitzador en qüestió. Un ordre neuròtic que reflecteix el més profund de la persona. Alguns ordres seguien una lògica i eren bàsicament pragmàtics, com el costum de penjar tots els penja-robes de l’armari amb el ganxo mirant cap a les profunditats de l’habitacle. També estenia la roba parella per parells, cada mitjó amb la seva parella, juntets. Endreçava la roba dels calaixos per colors, mai per tipus de peça. A l’un hi posava tota la gamma dels blaus, a l’altre la gamma dels verds i així successivament. D’aquesta manera li era més fàcil de combinar la roba. Sempre anava combinat de colors; si es posava la camisa blava havia de portar els mitjons blaus. Aquest fet el va portar a establir una teoria del color, que més endavant va canalitzar cap a una teoria del teixit relacionat amb un cromatisme funcional. I de la mateixa manera que endreçava conceptes i peces de roba intentava endreçar els seus sentiments.

La meva què era un semema que el torbava. Tenia clar el significant, però ni tan sols intuïa el significat. Sabia què no era, però no era capaç d’esbrinar quin concepte abraçava la Corina.

La Corina era sociòloga, vivia sola i tenia dona-defer-feines ja que li va ser impossible trobar un home-defer-feines, a part de tots els malentesos amb què es va ensopegar en qüestionar-li quin tipus de feines cercava. També tenia un conflicte ideològic, ja que era feminista i marxista alhora i es debatia entre el treball com a alliberador i el treball com a alienador, per la qual cosa va optar per treballar només a mitja jornada, fet que li permetia militar en ambdues ideologies. Patia un segon conflicte intern que l’Eudald desconeixia: li encantava planxar les camises dels homes que estimava; no només li agradava, sinó que experimentava amb elles una viva satisfacció dels sentits mai viscuda amb un home. Eudald, dóna’m les camises, que la Conxi (dona-de-fer-feines no emancipada, però superfeliç) te les repassarà. L’Eudald no sabia que les camises gairebé emmidonades eren obra de la Corina. Fins i tot, alguna vegada havia arribat a cosir-li un botó o a sargir-li un estrip. Planxava, cantava Juntos, café para dos…, cançons típiques de karaokes que mai no havia pogut trepitjar a causa de les seves doctrines, i en aquests moments era feliç.

Aquestes activitats clandestines ignorades per parents i coneguts generaven en la Corina un fort sentiment de culpa que la conduïa a minúscules depressions, les quals resolia realitzant xerrades sobre la reproducció assistida com a causant de famílies monoparentals basades en un matriarcat.

L’Eudald sabia que la Corina no era la seva nòvia, perquè amb una nòvia t’hi cases i ell no es volia casar. A més, amb una nòvia tampoc no s’hi viu, i una nòvia que mai no serà núvia no pot exercir aquest rol tan compromès. La meva companya tampoc, perquè llavors les companyes de feina reclamarien els seus drets. Companya de pis era una altra possibilitat, però amb les companyes de pis no t’hi enllites. I companya sentimental? Era un terme que odiava i no entenia; a més, quedava molt revista-del-cor i solien ser relacions definides com a curtes i interessades.

La meva parella era un terme massa globalitzador que abraçava massa continguts i li recordava la guàrdia civil. I el meu parell?, és a dir, la part que falta per a constituir un tot complet, on una part no s’entén sense l’altra. No era pas això l’amor? De seguit li van venir al cap un parell de sabates, mitjons, guants i altres objectes relacionats amb l’afecte i l’amistat.

La meva mitja taronja, el meu cor, l’amor de la meva vida eren possessius que ja havia descartat en un principi, perquè a més d’ésser mentida, els trobava ordinaris i caducs, de la mateixa manera que detestava que la Corina li digués Cari, de carinyo, és clar. Llavors, l’Eudald li deia Cori, de Corina, és clar. Van estar a punt de renyir seriosament a causa d’aquests nominals propis.

L’Eudald no se’n sortia, passava nits qüestionant-se Què és la Corina de mi? i continuava eliminant expressions. Era ridícul presentar la Corina com a amiga. S’imaginava sa mare: ara tots sou amics, a tot li dieu amic. Sa mare, la senyora Rosalia, era una dona a qui els termes també preocupaven: és important saber què vas a comprar, perquè per tan sols una paraula i fins i tot un determinant poden canviar el contingut d’un rostit. Cadascú aplicava la preocupació conceptual a les seves necessitats.

Us presento Corina, el meu ligue i me’n vaig a viure amb ella. Horrible, amb un ligue no te n’hi vas a viure mai; un ligue realitza la seva funció però mai no hi comparteixes la pasta de dents. Aquí, la Corina, la meva amant. Sonava una mica fort i tampoc no era la seva amant, perquè per ser amants un dels dos ha de ser casat; a més, amb un amant no te n’hi vas a viure (en això s’assembla al ligue), perd la gràcia. Els amants, per definició, tan sols comparteixen el llit quan un dels dos diu Vull deixar de ser el segon plat; ja hi som, relació amatòria conclosa.

En aquests moments envejava la gent convencional que no tenen aquesta mena de dubtes, que tenen una nòvia amb la qual després es casen i tothom els fa molts regals i els filmen en vídeo i van de viatge a les Canàries. Eren feliços aquest tipus de persones que seguien els principis més gregaris? L’Eudald pensava que sí i va optar per abandonar la Corina i buscar-se una nòvia normal i formal, perquè la Corina, en certa manera, també era hiperbòlica i va deixar-li clar que mai no seria la seva esposa, terme aclaridor que va proposar-li l’Eudald per resoldre el problema semiòtic. És la Corina, la meva esposa, deixava aclarit el dilema, però no va ser possible. La Corina era antimatrimoni i sabia que per casar-se no n’hi ha prou amb estimar-se, que, més aviat, és el de menys: s’hi anteposen la iogurtera, l’obrellaunes elèctric, la rentadora-assecadora i el minirobot (estri, suposadament domèstic, de suposada utilitat i que tradicionalment es regala en casar-se).

La Corina presumia de feminista, però dubtava que tots aquests estris domèstics, suposadament necessaris i imprescindibles, alliberessin algú, més aviat afavorien l’individualisme ja que molts àpats transcorren en solitari entre el microones i la televisió. Total, ella pensava que les persones que aconseguien més temps lliure gràcies al microones era per a malgastar-lo mirant la televisió o fent cues a les autopistes. L’educació havia d’anar per altres camins. Com la seva veïna, la Paqui, que es feia la moderna perquè el seu marit li havia regalat la vaporetta. La Paqui fardava i la Corina es plantejava: Tota la vida enganyada; com una dona d’avui dia podia tenir aquests raonaments!

Ella acceptava l’Eudald tal com era, amb una personalitat desproporcionada i amb les seves obsessions, però no es va voler casar amb ell i l’Eudald no va poder continuar vivint amb el neguit conceptual.

Van deixar-ho i la Corina quedà tocada. L’estimava, però ara eren moments per a fugir, per a treure’s l’Eudald del cap. Va començar pensant en ell, però gràcies al mètode de meditació transcendental aplicat a l’educació dels pensaments, que va aprendre mentre estudiava un grup religiós minoritari basat en la fe en els electrodomèstics, va acabar canalitzant la ment cap a la seva voluntat i va acabar pensant en els Levi’s de l’Springsteen. Quina millor solució quan un tio et deix que comparar-lo amb les natges del Boss?: qualsevol s’hi queda curt. Els Levi’s de l’Springsteen per curar mal d’amors?, és això feminisme o m’estic comportant com un mascle rovellat?, es preguntà mentre el cor se li anava accelerant. I va decidir entregar-se als sentits per acabar fent-s’ho amb la caràtula del Born in the USA.

Mentre la Corina neguitejava de plaer, entregant-se a la lascívia més mitòmana, l’Eudald continuava immers en les seves obsessions.

* * *

Van passar els mesos i l’excentricitat va conduir l’Eudald a la inadaptació social. Finalment va haver d’escollir entre ell i la societat, o sigui, els altres. Va decidir de triar la societat i perdre la personalitat, va optar per l’autocontrol i abandonar la desmesura. Però, com? No vull tenir personalitat, es repetia constantment. Vull ser com la majoria i formar part del ramat social, vull ser feliç. Volia que l’estimessin, volia sentir-se necessitat per algú, ser indispensable en un món on si no ets fill ets completament dispensable. Ell ja no era fill, ni nét, ni pare, ni espòs, ni cosí. Ell no era res, no posseïa cap terme de parentiu que el definís. Era fill únic de pares fills únics, que s’havien matat feia una setmana en un únic accident contra l’únic arbre que hi havia en tot el recorregut.

Per ser com tothom, primer havia de tenir una família i va decidir buscar una nòvia que tingués força parents. Això l’ajudaria a aconseguir la mediocritat que buscava.

* * *

L’única condició que va posar-li a la Clara era que no volia filmar la seva vida en càmera de vídeo. Va casar-se i van regalar-li la iogurtera, l’obrellaunes elèctric, la rentadora-assecadora i el minirobot. Estava molt content i —com diria la Corina a la Conxi— devia d’estimar-se molt la Clara ja que van firmar una hipoteca per trenta anys.

La Clara era una noia bastant simple, formava part del personal fix d’una empresa de recursos humans i la meta de la seva vida, a part de formar part del personal fix d’una empresa de recursos humans i de tenir pis parat abans de casar-se, era tenir dos fills, un nen i una nena, que es portessin poc temps, per poder-los criar junts. En casar-se van anar de viatge de nuvis a les Canàries, aprofitant una oferta. Vuit dies en un hotel de classe turista amb l’esmorzar i el sopar pagat, de bufet. Van decidir, després de molt pensar-s’ho, que llogarien un cotxe i anirien a visitar Las Palmas.

La Clara no es plantejava massa la transcendència vital, però tampoc era una noia frívola ni, menys, díscola. La seva manca de carisma l’havia portat a espavilar-se, i compensava aquesta mancança amb la seguretat i el saber fer, ja que tot el seu esforç a resultar simpàtica i salamera era en va.

Observava tot allò que feia la majoria de la gent i ho copiava fil per randa; era conscient de les seves limitacions i això la qualificava d’intel·ligent. Tot i que la seva mediocritat la va portar a estudiar informàtica i anglès, es tractava d’una persona íntegra.

L’Eudald la trobava senzilla i humil, per fi havia trobat una parella normal per fer front als seus excessos. Van establir una relació balsàmica, en contraposició a l’anterior relació sobradament sofisticada. Feia tot allò que li deia la Clara per poder passar desapercebut en el teixit social. Va començar abandonant la feina de taxidermista, una feina massa sinistra, li deia la Clara. I va deixar els estudis de filosofia, ara que començava a relacionar el no-ser d’aquesta disciplina amb la taxidèrmia.

La Clara el va apuntar a anglès i a informàtica. Va entrar a treballar a la brigada municipal amb un contracte de prestació de serveis. El primer que va aprendre va ser a anar al bar a esmorzar, a mig matí hi tornava i abans de plegar tornava a deixar-s’hi caure. Era feliç copiant tot allò que feien els seus companys. Va aprendre molts renecs: cagonredéu, torrecollons, mecagonlaputahòstiadedéu…, però el que més li agradava era collonsdedéu. Els anotava i a les nits se’ls estudiava. Va pensar que els renecs es basaven en una simple combinació d’unes poques i determinades paraules, puta, collons, Déu, hòstia i el verb, tan recorrent, cagar. Va estar temptar de dissenyar-ne una teoria, però el va frenar la fita que cercava. Aquesta activitat, certament escatològica, no li feia massa gràcia a la Clara, però sabia que havia de passar per aquest tràngol per a la felicitat del seu marit.

* * *

L’Eudald s’avorria. La Clara era una secta i ell l’únic adepte. De tant en tant tenia crisis conceptuals i un dia, enmig d’una baixada, reflexionà: ara, que ja ho tinc tot conceptuat i que sóc casat, és l’hora d’emprar el terme amant. Vull una amant, vull la Corina. Total, quan s’ho feia amb la Clara pensava en la Corina.

Va anar a cercar-la a casa seva. Ella l’obrí. Va trobar-la planxant camises d’un altre home i li digué: m’agradaven més les teves, cotó 100%, aquestes totes porten mescla de polièster. L’Eudald es tragué la camisa, la posà sobre la post de planxar, arrambà la Corina per darrere i planxaren junts la camisa de cotó. S’estimaren per sempre més.