Final

Josep Camós Guijosa

Escriure una nota de suïcidi és molt més difícil del que la gent es pensa. Ho sé perquè n’he escrit moltes… Calculo que entre cent i cent vint.

El més important és ser clar i concís, no allargar innecessàriament el dolor dels familiars. He vist pares destrossats rellegint una vegada i una altra una confusa carta de suïcidi, buscant entre línies una explicació, un missatge ocult, un motiu creïble… I trobant tan sols un reguitzell de despropòsits escrits amb incapacitat, pressa o desgana.

El meu germà petit va deixar una llarguíssima nota d’aquest tipus abans de penjar-se, la primera carta de suïcidi que vaig llegir a la meva vida. Estava plena de recriminacions, amenaces d’ultratomba, súpliques desesperades… Tot amb frases molt llargues, confuses, mal construïdes; de manera que cada poques línies es feia necessari rellegir l’escrit una vegada i una altra. La meva mare va trigar tres interminables hores en llegir-la i entendre-la, i durant tot aquest temps no va deixar de plorar ni un sol moment. Trencava el cor veure-la. Vaig odiar el meu germà per la seva mort, pel seu egoisme, pel seu menyspreu.

Clar que ja l’odiava d’abans…

Dies després del funeral del meu germà, vaig escriure la seva nota de suïcidi tal com hauria d’haver estat. Sincerament, no sé perquè ho vaig fer. De vegades escric deixant-me emportar pels meus impulsos, més que no pas pel cap. Suposo que estava intentant donar-li sentit a una cosa que no en tenia… Potser intentava corregir amb l’escriptura l’error del meu germà; potser intentava, d’alguna manera orgullosa, reescriure el món.

En el fons, la carta escrita per mi explicava el mateix: un trivial desengany amorós, l’addicció a l’alcohol que li havia destrossat la salut, un fracàs professional rere l’altre… Però la vaig construir de forma que semblés escrita per un ésser humà. Mentre l’anava redactant pensava en les tres hores de tortura de la meva mare, innecessàries, imperdonables, evitables.

Canviant els noms propis i alguna referència, vaig publicar la nota en el meu primer recull de relats curts. El llibre va tenir molt bona acollida, millor de com m’esperava, i la nota de suïcidi va ser sorprenentment el relat més ben rebut pels lectors. Amb el temps vaig publicar altres llibres, novel·les, assajos, em vaig anar convertint en un escriptor moderadament conegut. Vaig escriure un llibre anomenat Final, format per deu elaborades notes de suïcidi en què la mateixa mort s’explicava de deu maneres diferents. En el seu pròleg vaig defensar l’opinió de què les cartes de suïcidi han de ser curosament meditades i preparades, posant com a exemple el desagradable cas del meu germà. Alguns em van acusar de morbós —i en part ho era, seria hipòcrita negar-ho—, d’altres van quedar encantats amb el llibre, que al cap i a la fi es va vendre bastant bé. I així la meva fama va anar creixent a poc a poc.

Algun temps després vaig començar a rebre mails i cartes de lectors a casa meva i a la redacció de la revista on treballo. Algunes només eren opinions i comentaris, n’hi havia d’altres absurdes o insultants, i unes poques… Unes poques eren de persones que em demanaven que escrivís la seva nota de suïcidi en comptes d’ells. Estaven decidits a matar-se —això deien—, però no es veien capaços d’escriure la nota final ells mateixos. Volien acomiadar-se amb estil i de la manera menys dolorosa possible per als qui es quedaven enrere… Volien, en resum, poder explicar els seus motius sense ser malinterpretats.

Vaig contestar a totes aquestes cartes demanant que m’enviessin més dades: el seu nom, edat, història, perquè volien morir i quan tenien planejat fer-ho. Suposava que parlant dels seus problemes veuria si realment estaven decidits a matar-se o no i, a la vegada, trobaria arguments per fer-los desistir. Vaig intentar dissuadir-los amb tots els meus recursos però, pràcticament ningú, no em va escoltar. Va ser una època angoixant. El meu llibre no era una apologia del suïcidi, és clar, però… En alguns moments em sentia responsable de la decisió que aquests lectors havien pres, com si el meu relat els hagués empès cap a la mort. Fins a quin punt un escriptor és responsable de les conseqüències que té la seva obra? Si escrivia la nota de suïcidi d’algú, no l’estaria empenyent a matar-se en lloc d’ajudar-lo a viure? Tenia dret a col·laborar en una cosa així? I si no feia res i simplement ignorava les cartes, com podria viure sabent que havia tingut a les mans la possibilitat d’ajudar a algú i no ho havia ni tan sols intentat? Contestava les cartes ràpidament, amb por de què arribessin massa tard… Però encara no em veia capaç de prendre una decisió definitiva.

Així que em vaig decidir a parlar amb ells cara a cara.

Durant llargues hores els aspirants a suïcida m’explicaven la seva vida, tot el que pensaven i sentien. Jo no parava de fer preguntes, potser empès pel costum de documentar-se propi de tot escriptor. A qui aniria dirigida la nota de suïcidi? Pares? Dona? Fills? Quan va pensar en suïcidar-se per primer cop? Ha passat per depressions abans? Està prenent algun medicament, algun antidepressiu? Com és la relació amb la seva família? I així durant hores i hores, preguntant i escoltant. A uns pocs els vaig convèncer de què reconsideressin la seva decisió i es donessin una altra oportunitat… Però els altres estaven totalment convençuts de què volien morir i, resultava evident, que es matarien els ajudés jo a escriure la nota final o no. A aquests últims els vaig escriure les seves cartes de suïcidi tan bé com vaig saber.

Més o menys cada mes m’escrivia un nou suïcida.

El problema és que les notes de comiat no han de semblar mai fruit d’un rampell sobtat. Els suïcidis impulsius sempre deixen un regust ridícul; semblen evitables, gairebé banals. Així que és necessari que cada nota estigui treballada, polida, que sigui fruit d’un llarg procés, de moltes hores de treball. Cada cop vaig anar dedicant més i més temps a la seva redacció… Cada nota, cada cas, m’ocupava hores, dies, setmanes, mesos, anys. Mentre escrivia les cartes procurava pensar com el suïcida, posar-me al seu lloc, sentir el que sentia ell, tot perquè la carta sonés autèntica i personal. Així que al meu interior desenes d’homes i dones em van abandonar, centenars de fills meus van morir en accidents, de sobredosis o de malaltia, em vaig quedar vidu incomptables vegades, vaig perdre totes les feines imaginables, vaig fracassar una vegada i una altra, milers de persones em van odiar, despreciar i humiliar.

A poc a poc, em vaig convertir en el més desgraciat dels homes.

Així que ara escric la meva pròpia nota de suïcidi, perquè amics i familiars entenguin que no puc continuar així, que ja sóc només un mort en vida. M’he penjat, ofegat, disparat, he pres centenars de verins i pastilles, he caigut per barrancs i balcons, desenes de banyeres s’han omplert amb la meva sang… Potser una última mort, definitiva, autèntica, meva de veritat, pugui evitar que segueixi escrivint les maleïdes notes de suïcidi que em demanen tots aquests bastards… Perquè no puc simplement negar-me a ajudar-los, en tinc prou amb recordar a la meva mare i les seves tres hores de plors i sofriment perquè se’m fagi impossible negar-me a escriure una sola d’aquestes cartes. Tan sols hi ha una manera de no continuar escrivint, de no continuar patint. No se me n’acut cap altra. Adéu a tothom, doncs.

Té collons la cosa.

IKKYU SOJUN