Y todo a media luz

Ferran Cascón Goñi

Y todo a media luz, que brujo es el amor, a media luz los besos, a media luz los dos…

La vella tonada d’aquell tango. L’estreta distància dels seus cossos. La màgia. A mitja llum i la catifa.

La nit del 25. I els records. La milonga i les dues copes que encara esperen pacients a la vora de la taula de vidre forjat de la saleta. Les llàgrimes d’aigua. Les passes compassades i argentines. L’olor ensumada i barrejada de menta i canella.

Aquell era l’ambient i la situació que determinaven una vetllada feliç i plena d’esperits romàntics. De fet, ells ho compartien tot. Tan sols tres mesos abans, després d’una forta crisi matrimonial, aquella reconciliació va ensorrar amb cruesa i força aclaparadora els problemes que els havien dut a la separació temporal. Avui, noranta dies més tard, han aprés del passat proper i, més units encara, comparteixen una bella i vella celebració molt íntima. «Som pares», es repeteixen una i altra vegada a cau d’una orella propera i tendra.

Però aquell tango els determina. Ballen amb els ulls clucs. El balanceig acompanya la melodia surenya. El champagne francès de què parla la cançó els recolza en els moviments. No hi ha rosa vermella, però no la troben pas en falta. I els somriures.

—Puc parlar-te? —fa Ella lentament.

—No parem, no hi pensis, escolta l’acordió.

Si supieras que aún dentro de mi alma conservo aquel cariño que tuve para ti…

—Amor. És important —persisteix l’esposa.

Ell s’atura, la seva cara el delata. No li agrada gens que l’interrompin en el tango. El ball és el ball.

—Ha de ser molt important suposo.

—Ho és, no en dubtis. Pots aturar la música?

—Ara ve «Caminito…».

—Si et plau.

L’equip de reproducció no és massa lluny d’allí. Tan sols unes passes pesades i inconformistes. I arriba el silenci. I res.

—Ja està. Explica’m el problema —diu Ell, seriós.

—No serà un problema per a mi.

—Vaja, i doncs, ho serà per a mi?

La calentor que fins aleshores desprenien els seus ulls s’ha tornat gèlida. Ella fa cara de preocupació. Ell, dempeus i immòbil, sembla esperar quelcom més que un simple petó a la galta.

—Tens raó —diu Ella.

Ell la mira. I sol, inicia uns passos de tango, com si l’haguessin d’ajudar a pensar.

—Recordes «Por una cabeza»? La vam ballar al convit de noces —diu Ell.

—És molt probable que no superi el part.

Tot ha parat de rodar. Ell també. I es miren.

* * *

—Pare, on anem?

—Avui fa els anys de la mort la mare, fill. Hem d’anar a fer-li un petó.

—I ella ho sap?

—El què vailet?

—Que si sap que seguim estimant-la molt.

—No ho dubtis.

El vell tango ja no sona per ells. De fet, tan sols arriba a les seves orelles la melodia incansable de l’última ballada plegats, els sons inesgotables d’aquella celebració eterna.

Les passes d’Ella s’han tornat ara fruit en aquell petit marrec, un petit home espavilat i malencònic.

—Què fas, pare?

—Li reso. Parlo amb Ella.

—I què diu?

—Que t’enyora.

—Digues-li que jo també a Ella.

—Ja ho he fet. T’envia un petó.

—Digues-li que en vull dos.

—Ja ho has sentit, amor —repeteix Ell mirant al cel—, tens un fill que segueix les teves passes.

—No crec que et senti.

—No hi posis la mà al foc, noi.

—Mare?

El pare somriu i l’admira.

—Mare, sóc jo. És que vull saber si em sents. El pare diu que sí, però jo no m’ho acabo de creure. Perquè el cel està molt lluny i nosaltres estem parlant baixet. Aquí diuen que no es pot cridar. Ho posava en un cartell a l’entrada. Bé, que sàpigues que t’estimo i que el papa ara treballa molt i a mi em cuida l’àvia Mariona, que em fa suc de taronja cada matí per esmorzar i que me’l porta al llit.

Espero que estiguis distreta i que tu també t’ho passis bé. T’enyorem tant! El papa plora cada nit, ell no sap que jo el veig, però et troba molt a faltar. Mama, que t’estimo, que ets molt bonica i que t’envio un petó. Muà.

—No sabia que…

—Jo no volia mirar, però un dia, que tenia set, quan vaig passar per davant de la teva habitació, doncs…

—No hi fa res, vailet. No és un secret per tu.

Lentament, la família s’allunya dels vells records que reposen sota aquell marbre repicat. Allà, per sempre i a cada visita, la mare i l’esposa restaran pacients per tornar a escoltar les tendres paraules que ben sovint els són dedicades.

I tanmateix, cada nit, sota l’encís de la lluna, les notes trencades, tristes i argentines del tango de la memòria envairan amb tendresa els seus alès, recordant els records.

* * *

—És molt probable que no superi el part.

Tot ha parat de rodar. Ell també. I es miren.

—D’on ha sortit aquesta ximpleria?

—Els metges no ho veuen clar.

—Els metges no en saben prou.

—Potser. Però les possibilitats no s’han esvaït encara. La malaltia avança.

Ell camina. Es frega la cara, els ulls. Es rasca pertot arreu. Tot el cos li pica. Sua. S’enrabia. Colpeja la porta. S’acosta al reproductor i prem el play del tango. I plora.

—No ho entenc.

—Les llàgrimes no t’ajudaran, creu-me.

—Lacrima Dei.

—Com dius?

—Les llàgrimes de Déu. De què serveixen?

—Reguen les nostres ànimes. Perquè has posat la música?

—Ballem, la nit s’escurça quan arriba la calor.

* * *

Els dos seuen a taula quan se senten dringar les claus de la porta del carrer.

—Mare! —el vailet s’ha aixecat ràpidament. El petó a la mare quan arriba de treballar és el més important.

—Fill! Atura’t un moment.

—Per què pare? Ha arribat la mare. Tan de temps esperant-la…

Les temoroses paraules del pare no aconsegueixen esvair la seva ansietat. Però a la porta no hi ha ningú. Resta tancada encara. I el passador posat. No se senten dringar les claus, no s’acosten les passes ballarines i desitjades.

I el nen plora. I el pare plora.

* * *

—Doctor?

—És un nen. Un nen preciós.

S’abracen.

—I la mare?

—La mare. No hem pogut. No ha superat el part.

—Ha mort.

L’home, impotent, assenteix.

—Ha mort.

L’espòs plora. I tanmateix desitja veure al seu fill. I tanmateix enyora veure la seva mare. Els genolls són ara els únics amics capaços d’aguantar el pes de la memòria. I els records. I aquella nit màgica. I el champagne francès. I el tango. I l’alegria.

—Les llàgrimes de Déu —mormola.