Felicitat

Daniel Nomen i Recio

El dia que es van conèixer va fer un quart d’hora tard i va entrar al despatx demanant disculpes, adduint un client d’última hora i somrient-li com si es coneguessin de tota la vida, com si s’alegrés de retrobar-la.

L’Eduard també reia així quan les coses marxaven bé: tenien una parella, projectes de futur i una idea compartida sobre el que havia de ser l’ensenyament dels infants; però feia quatre anys que l’havia abandonada entre recriminacions mútues i després d’una pila d’infidelitats més o menys consentides, que el noi sempre s’havia afanyat a justificar. Ella va enganxar-se, llavors, a les píndoles. En prenia per anar a dormir i per llevar-se; quan havia de sortir de casa i quan hi tornava; quan tenia compromisos o quan provava de distreure’s. Ell, en canvi, va aconseguir un horitzó professional estimulant: l’Administració li prometia satisfer el seu afany de poder. Era llest, hàbil, convincent, havia trobat una dona que s’adeia magníficament als seus nous càlculs, tenia bons reflexos i sabia reconèixer els cavalls guanyadors. Ella es va quedar molt trista i carregava, des d’aleshores, una culpa llefiscosa que no la deixava viure. Només les píndoles li permetien mantenir una aparença de normalitat. La resta era rutina: sempre els mateixos nens i les mateixes nenes, encara que els rostres fossin diferents cada curs.

Aquell mateix matí, la mare de l’Enric l’havia avisada que hi aniria el seu marit perquè a ella li havia sorgit un compromís inajornable a la immobiliària on treballava.

L’home va seure-se-li davant per davant, sense deixar de somriure. Va adoptar un to de veu reservat quan li confessà que la seva dona i ell estaven molt preocupats pel nen. S’havia tornat molt desobedient, no hi havia manera de desenganxar-lo de l’ordinador i a penes explicava res.

—Ja sé que et dec estar fent un retrat robot del que passa a la majoria de les famílies d’avui en dia. Però, com és lògic, per a nosaltres la situació és única, entens?

La tutejava amb seguretat, amb afecte.

Van parlar durant més de tres quarts. Abans de sortir del despatx, sense deixar anar el pom de la porta, ell es va girar i li va dir que trobava que el seu fill tenia molta sort amb què li hagués tocat una mestra com ella. Va contestar la galanteria amb un somriure de modèstia i movent les dues mans davant del pit com si digués adéu. Però li va agradar molt.

Al cap de quinze dies, l’home la va telefonar a l’escola. Volia que es tornessin a veure per comentar algunes observacions del professor particular de l’Enric.

Aquest cop fou puntual i, quan van haver acabat l’entrevista, es va oferir per acompanyar-la a casa. Ella havia comentat que feia dos dies que havia deixat el cotxe al taller perquè havia tingut una topada. Li va dir que sí per la mandra d’agafar el metro i caminar les sis travessies que hi havia des de la parada fins a casa seva. Abans d’acomiadar-se, van prendre una copa al bar de la Rita. Es va fer de nit. Abans d’engegar el cotxe, l’home li va tornar a dir allò de la bona sort del fill.

La cita següent fou la de les confidències. Ja no els van caler excuses per quedar. Ella li va explicar la seva vida. Només va callar les infidelitats i les píndoles: una noia idealista, de família humil, que s’havia aparellat amb un xicot de casa bona, honrat, llest i treballador. Es feren una vida confortable: compartien la professió, els interessos, els gustos. Un cop a l’any feien un viatge llarg que preparaven amb minuciositat. Volien tenir dos o tres nens. En algun moment, però, el pla s’havia torçat perquè ell havia trobat la dona que havia sabut esporonar-li l’ambició. Feia més de tres anys que no es veien. Però sabia que les coses li anaven molt bé perquè, de tant en tant, el seu nom sortia al diari.

La va aconsolar i li va dir que no l’enganyava, que tenia un matrimoni feliç i una vida molt satisfactòria. Va afegir que no hi havia cosa que odiés més que el posat hipòcrita d’aqueslls homes que van per la vida fent-se els màrtirs per poder lligar.

Ella l’emocionava; la trobava preciosa, intel·ligent, sensible. No s’explicava com és que encara estava sola. Va fer-li unes quantes carícies, algun petó dolcíssim: li va despertar el cos que les píndoles adormien tots els vespres. Aquell dia, quan es van acomiadar, li va dir que era ell el qui tenia molta sort que el seu fill la tingués de mestra.

Van fer-se una relació a mida, quasi perfecta. Es trobaven tots els dimarts i els dijous a la tarda, quan ella plegava de l’escola. Sopaven junts després d’estimar-se. Tan bon punt l’home marxava, ella prenia un parell de càpsules per dormir i somniava, tan desperta com dormida, que era, per fi, una dona feliç.

Cada mes, celebraven l’aniversari de la primera vegada. Ell li regalava flors, llibres, alguna joia discreta, discos i bons vins. Ella no li podia regalar res perquè la Clàudia, la dona, era molt observadora, molt gelosa i, de seguida, hauria sospitat. Així que corresponia als seus presents esforçant-se a plaure’l tan dintre com fora del llit. Li preparava els seus plats preferits, triava la música que ell s’estimava, es vestia amb la roba que li havia dit que la feia més bonica i li mormolava les obscenitats que ell volia escoltar. També s’havia comprat moltes peces de la llenceria que l’excitava més. I malgrat que, sovint, quan se la posava, es trobava ridícula i sentia un punt d’humiliació, estava orgullosa del que tenien i, per sobre de tot, es considerava una dona afortunada pel fet d’haver-lo conegut.

Un dia, ell li proposà un cap de setmana junts. La Clàudia i l’Enric marxaven cap al Pirineu per trobar-se amb la família d’ella i ell havia aconseguit organitzar-se l’agenda de tal manera que li era impossible acompanyar-los.

—Si et sembla bé, el dissabte al matí et recolliré a quarts de nou i t’acompanyaré a la casa de la costa. T’hi installes còmodament mentre resolc quatre coses i al migdia ja podré estar per tu i només per tu.

La idea no acabava d’agradar-li del tot. No li semblava massa bé que s’estimessin en un territori que era de la família. Li ho va dir amb franquesa.

—Oh, no tinguis cap recança. De fet, la casa està en venda i aquest estiu ja no hi anirem.

Li havia demanat tants cops que fes el possible per poder passar amb ella tota una nit sencera que no va saber dir-li que no. A més a més, els dies que transcorregueren fins a la cita: l’ànsia, el desig, l’alegria; la van animar tant, la van fer sentir-se tan viva que, el divendres, en preparar la maleta, cantava. De fet, des de dimecres que no es prenia res. Com de passada, va afegir a l’equipatge de cap de setmana alguna de les peces que havia comprovat que el destarotaven més. Sóc ben puta —va pensar, mentre somreia amb innocència.

El dissabte lluïa el sol dels dies de festa i el viatge fou meravellós. Ell va mostrar-se encara més atent que d’habitud. Només veure-la, sempre amb aquell somriure tan lleial, li havia regalat una versió magnífica i difícilíssima de trobar de les sis Ariette per camera dedicate alla Signora Marianna Pollini. Era un disc que desitjava tenir des de feia molt de temps: Bellini era el seu compositor preferit.

—Allà, hi tinc un equip de música magnífic. Espero que amb això se’t faci més curta l’espera.

Va pensar que, mentre la tractés d’aquella manera, esperar-lo no era una molèstia sinó, més aviat, un plaer estimulant.

Quan ja li havia ensenyat la casa —una vil·la d’estiueig senyorívola, envoltada d’una tanca vegetal esponerosa que la protegia de qualsevol indiscreció—, la va besar amb una passió que prometia llargues hores d’amor. Abans de marxar, encara va tenir l’encert de dir-li que el feia summament feliç i que estava molt orgullós d’ella.

Cap a la una ja tenia el dinar a punt i la taula parada. Llavors va decidir preparar el seu cos per donar-li una sorpresa ben excitant a l’hora de despullar-se. Quan ho va haver fet, va posar el disc i va voler recórrer la casa per imaginar-se’l en el seu ambient, fent la vida que feia abans de conèixer-la. Va dubtar abans d’entrar a l’habitació de l’Enric, però el pensament que era gràcies a ell que havia conegut l’home que l’estimava la va decidir.

L’habitació era gran i molt lluminosa. Decorada amb un gust exquisit, com la resta de la casa, presentava un ordre inusual per a la cambra d’una criatura de deu anys. En un suro, al costat de la finestra des d’on es contemplava una vista preciosa de la platja, hi havia alguns dibuixos. S’hi va acostar per veure’ls amb detall. El centre l’ocupava una làmina que duia per títol «La meva família». Al mig, dues grans figures representaven la mare i el fill. Als seus peus, jeia un gos enorme; segurament un pastor alemany. A l’esquerra, en una cantonada, sota d’una figura molt petita s’hi podia llegir: «papà».

Va començar a plorar en silenci.