Lectura crítica

Toni Duró Crehuet

Ell no ho sap encara, però els seus companys li han preparat una festa sorpresa. En realitat, mai els ha considerat com a companys perquè no treballen sota el mateix sostre; per a ell, només comparteixen pàgines de diari. Tot i així, el coneixen prou bé com per saber que la festa ha de ser sorpresa: al millor crític literari del país no li agraden les celebracions i menys si són per disfressar d’alegria la tristesa d’un comiat. De fet, odia els comiats. I aquesta festa, a més de suposar-li aguantar un ambient de gresca, li obligarà a acomiadar-se de cada un dels periodistes, havent d’adoptar el to malenconiós que sempre ha intentat eludir.

Quan ha entrat al diari, tothom, com sempre des de fa més de trenta anys, ha fet veure que no l’ha vist. El crític hi ha anat a recollir l’últim llibre què haurà de ressenyar. És un itinerari que coneix bé. Setmana rere setmana, cada divendres, el dia després de la publicació del suplement cultural, acudeix a les sis de la tarda a la redacció per comprovar que s’hagi respectat el seu escrit final fins la darrera coma i, sobretot, per emportar-se un exemplar de l’obra que li hagin assignat de cara la setmana vinent.

Un cop és al despatx del cap del suplement, li arriba la primera decepció. Després d’unes breus paraules de comiat, li ha allargat el títol amb què haurà de treballar tota la setmana: l’arxiesperat tercer llibre de contes de l’escriptor més venut en la seva llengua. L’autor, publicat a més de vint països, li va fer passar un bon calvari quan va haver de criticar els seus dos primers volums de relats.

Fa un parell d’anys encara hi hagués hagut de tornar. Ara, com que envia les recensions a través del correu electrònic, és conscient que és l’última vegada que trepitja el diari. Els seus col·legues aprofiten que encara és al despatx per ultimar tots els preparatius necessaris per a la festa. Saben que la seva primera intenció serà abandonar l’edifici tan bon punt traspassi la porta que aïlla el cap del suplement cultural de la resta de la redacció.

Dóna la mà al seu cap i surt. Quan es disposa a enfilar el camí de tornada, els redactors reaccionen a temps i comença la xerinola. Per a ell, és la segona decepció de la tarda.

L’endemà es posa a treballar d’hora. Després de la festa va quedar esgotat i va preferir anar a dormir de seguida. Va decidir començar la lectura així que es llevés.

A les vuit veu com es confirma el que es temia. Tal i com ja li va succeir amb els dos volums anteriors de relats breus de l’autor, no pot llegir els contes de manera seqüencial. Quan ja és a punt d’arribar al final de l’escrit, veu amb la cua de l’ull el desenllaç de la peça. El que no constituiria cap problema en més del noranta per cent dels llibres de relats que es publiquen, quan es tracta d’una obra de l’autor que té entre les seves mans és una autèntica tragèdia. L’escriptor en qüestió teixeix unes històries complexes, tot i que amagades al darrere d’un estil en aparença simplista, que sempre conclouen amb un fet sorprenent, inesperat, que atorga sentit a totes les ratlles precedents. Veure el final abans d’hora, doncs, li suposa una gran decepció perquè no li permet acabar la lectura. Des del moment en què coneix el desenllaç, es veu incapaç de continuar passant els ulls per les lletres del text. No veu per què hauria de fer-ho. Un cop desvetllat l’original truc final, ell mateix seria capaç de reproduir el to de les vint, trenta, dinou… a vegades, en el millor dels casos, dotze línies que li resten per arribar a les deu, quatre, set, vint-i-quatre, quinze o trenta-cinc paraules enginyoses que precedeixen el punt i final.

Les altres dues vegades ja ho va intentar tot. Des de tapar amb una de les dues mans el tram final del conte fins a concentrar totes les seves forces en la vista, per tal de no fer-la avançar més del compte. Però res li va funcionar. No podia controlar la seva mirada. Els ulls se li anaven cap al final del text, com si un imant els atragués. Quan cobria el full amb la mà, tot eren picors. Així que es rascava, ja no calia que tornés a preocupar-se d’amagar la desembocadura del riu de lletres: era massa tard. I quan la desesperació el feia optar per una concentració de contenció aferrissada, perdia el fil del relat, cosa que encara embolicava més la troca.

L’única esperança que li queda és que en el nou títol hi hagi un gran nombre de contes que finalitzin en les primeres ratlles d’una pàgina parella (a vegades veu de reüll el truc final d’un conte que conclou en una pàgina imparella des de la pàgina precedent). Quan constata que només n’hi ha sis dels trenta de què es composa el llibre, esbufega i es deixa caure amb violència al respatller de la cadira, abatut.

Al crític no li hagués fet res llegir els diferents contes del llibre de manera selectiva en el benentès que, en comptes de sis, fossin més els relats que li permetessin mantenir la tensió argumental fins al final. Com que, ben al contrari, comprèn amb resignació que només els contes dos, tres, quatre, cinc, dotze i catorze no li faran interrompre la lectura a mitges, decideix continuar per l’ordre ortodox, no fos cas que li passés per alt una possible estructura circular. Almenys el tranquil·litza la idea d’assegurar-se conèixer el desenllaç dels quatre següents relats a l’hora que l’autor ho pretenia. D’aquesta manera espera poder guanyar temps per pensar-se noves estratègies, fer-se una idea de l’última obra que haurà de ressenyar i, sobretot, reposar-se del disgust que ha patit quan, a poques ratlles de cloure la lectura del primer conte, ja ha vist d’esquitllada com era la companya de feina del protagonista la que li trucava de matinada demanant per una tal Dolors amb un marcat accent piemontès.

Comença a llegir el següent conte, el segon. Interromp un moment la lectura per interrogar-se sobre què ha de fer amb el llibre que sosté així que hagi travessat el petit oasi que l’ocupa, així que surti d’una banyera relaxant per capbussar-se en un mar ple d’agitament i d’angoixa. S’intenta convèncer de no acabar-lo. Desisteix de pressa, envaït per un cert romanticisme: creu convenient escriure el seu últim text amb una gran propietat. A més, sap que l’obra tindrà milers de lectors i que si en fa una lectura incompleta la crítica resultant se’n ressentirà. I, tractant-se d’un autor de gran repercussió, no pot permetre que el seu article descobreixi una lectura parcial.

Mentre llegeix el cinquè conte del volum, se li acut una altra idea: començar el setè conte —si el sisè li ha tornat a revelar altra vegada el desenllaç abans d’hora— pel darrer paràgraf per després, de mica en mica, anar escalant fragments fins arribar al principi. No sap ben bé què pot traure’n d’aquest experiment, però creu que paga la pena de provar-ho. Té la sensació que desfent el text, com a mínim, aconseguirà, encara que tan sols sigui per una vegada, invertir l’ordre dels esdeveniments.

Un cop acaba el sisè conte, ja n’està del tot convençut. Tirarà endavant la idea. No li ha servit de res concentrar-se a fons i concedir-se una nova oportunitat. Tot semblava controlat. El narrador explicava com els germans Grimm anaven completant el seu funest itinerari. I ell seguia amb mirada reposada, sense avançar-se ni precipitar-se, la travessa dels protagonistes, narrada amb una ironia magistral. Però, de sobte, els seus ulls, probablement inquiets i intrigats, amb ganes d’endevinar abans d’hora el desenllaç de la història, han descendit una mil·lèsima de segon per colpejar el peu de la pàgina, temps suficient com per provocar una lectura incompleta, sincopada. Aquesta immersió ocular d’última hora, reveladora d’unes ratlles finals que expressen, a través d’un naufragi, la foscor de l’existència, també li ha fet avortar la lectura de manera sobtada per situar la vista al darrer paràgraf del conte que fa set. Comença a llegir.

Descobreix que el protagonista del conte no té altre remei: ha de començar la lectura del setè relat del llibre a l’inrevés. Ha pres aquesta decisió després de guaitar el final del conte precedent abans d’hora. Llegeix que aquest procediment li sembla la millor de les opcions. Dedueix que n’ha pres d’altres amb anterioritat. Efectivament, després d’intuir que el protagonista és un crític literari, coneix les altres idees que ha rebutjat per pal·liar el seu problema. Un problema que més que mai ha cregut convenient solucionar quan ha vist com només un percentatge molt petit dels contes del volum que sosté compleixen el requisit de cloure en les primeres ratlles d’una de les planes parelles, proporció prou insuficient com per fer-li perdre la consciència de tenir un problema. Va coneixent encara amb més detall el motiu del malestar del protagonista a mesura que va llegint el conte cap amunt: el protagonista de la història, a mesura que va llegint el text cap avall, es va trobant amb l’origen del seu malestar, que no és altre que descobrir, mogut per algun estrany impuls ocular o per una curiositat i impaciència extremes —i malsanes—, el desenllaç de l’escrit quan encara no toca. És una inconveniència preocupant perquè es veu que els contes de l’autor en qüestió són molt breus, dedueix que d’unes poques planes i que sempre els conclou amb un giravolt que donen sentit a la història. Un cop s’adverteix el final abans de passar la mirada per cada una de les ratlles immediatament precedents, després ja no cal fer-ho perquè el lector pot deduir automàticament el to de la resta del text. A mesura que va desfent paràgrafs encara va sabent més fets vinculats al protagonista: el narrador li informa que el dia anterior a la presa de consciència del problema va gaudir d’una festa. Més endavant, o més enrere, depenent de com es llegeixi, s’adona que no va gaudir de la festa perquè per a ell va ser una decepció. Concretament, la segona de la tarda. Però intrigat per conèixer quina va ser la primera decepció de la tarda, ara comença a llegir a més velocitat. Una velocitat que, lluny de disminuir, només farà que augmentar, fins al punt que després de conèixer que el protagonista és l’última vegada que trepitja el diari on treballa i de confirmar que realment es tracta d’un crític literari que pateix la seva primera decepció de la tarda quan li lliuren el títol que haurà de ressenyar —d’un autor que, segons llegeix, li és problemàtic per una sèrie de raons que ara ja coneix—, no pot evitar trencar el fil il·lògic de lectura per, amb tant sols una llambregada, descobrir que el títol del conte que està llegint el protagonista del conte, un home que més tard —i ja sense ganes— descobrirà que és rutinari, esquerp i poc amant de comiats i festes sorpresa, no és altre que:

LECTURA CRÍTICA