Humanitas

Francesc Sáez Maeso

Mentre corro, recordo l’angoixa que sentia quan estudiava i feia tard a un examen. Recordo la suor enganxifosa, el meu cap cercant fragments perduts de la matèria, una bola de foc en el meu estómac i els meus peus movent-se ràpidament pel paviment dels carrers mentre feia via cap a l’escola o la Facultat. Ara, corro pel terra polit de l’aparcament i la mateixa angoixa es remou per dins meu. Recordo que premia contra mi els apunts, llibres o quaderns, per tal que em donéssin més coneixements, encara que fos per òsmosi, i poder aprovar l’examen. Ho feia de la mateixa manera que ara esclafo contra mi la medalla glaçada perquè em cobreixi el cor de fredor i pugui «aprovar» un cop més…

* * *

Recordo que, quan vaig complir tretze anys, el meu pare em va xiuxiuejar mentre esmorzàvem, d’amagat de la mare, que aquell dia m’ensenyaria on anava tots els dissabtes a primeríssima hora, quan jo l’interceptava al cotxe amb els meus ulls llenganyosos, l’alè flairós d’una nit i el pijama d’ossets. Sempre em deia que no em podia dir on anava i que tampoc se’m podia endur però que, algun dia, «quan fos gran», m’hi portaria. Recordo que sempre havia guaitat recelós el maletí metàl·lic que duia al seient de darrere.

Uns anys després, m’hi va portar. Vam pujar al cotxe just després d’esmorzar i li vam dir a la mare que anàvem a comprar les espelmes pel pastís i, potser, a comprar-me un regalet. Mentre m’ajustava el cinturó de seguretat vaig fer una ullada al seient del darrere temorós que el pare em mentís, i vaig veure aquella caixa de Pandora metàl·lica repenjada còmodament al seient de darrere. Vaig somriure satisfet i il·lusionat i vaig resar perquè el viatge no fos gaire llarg; no m’agradava anar en cotxe.

* * *

Arribo al lloc. Em costa respirar per la corredissa, però miro de dissimular-ho en un intent més de semblar el que no sóc. Veig el meu company ja dins del cotxe. Em fa un senyal i, dubtant només un segon, obro la porta, agafo aire com si em submergís en una piscina i m’endinso en un viatge sense retorn. Intento somriure-li, mig conscient que la ganyota de la meva cara deu fer pena, però no em mira. Només arrenca el cotxe i surt de l’aparcament.

Comento, amb un to despreocupat, si tot va com estava previst. El meu company, un home amb un perpetu front arrugat, desvia la seva atenció de la conducció i em mira directament als ulls. Explorant la meva ànima, potser. Tinc por perquè no sé què li puc dir amb la meva mirada. No sé si li puc transmetre el nerviosisme i el dubte que m’ulcera per dins. Cada cop el mateix. Espero que no ho noti. Però no ho sé…

—Sí.

El conductor d’aquell exprés cap a la mort torna a mirar cap endavant i posa l’intermitent dret, tot girant suaument. Reconec el carrer i sé que el viatge s’acaba. Que tot s’acabarà d’aquí a poc.

Just en el darrer moment, reuneixo les restes esmicolades del meu valor i faig una ullada per sobre l’espatlla… Al seient de darrere, còmodament instal·lada, la caixa metàl·lica de Pandora em torna l’esguard amb indiferència.

* * *

Recordo que sempre m’havia preguntat què hi havia a la caixa metàl·lica, aquell maletí tan gran que en aquell moment estava fent petits saltirons al seient del darrere, mentre el meu pare em portava al seu lloc secret per un camí de muntanya. Aviat ho sabria… i aquella promesa em feia més il·lusió que no pas el cotxe teledirigit que cauria en algun moment del dinar d’aniversari, embolicat amb paper de regal i amb un llaç vermell. La caixa no en tenia de llaços vermells però alguna cosa em deia que guardava molt més que un cotxet per a nens: amagava una cosa per a gent gran. I aquell dia ho veuria jo, amb tretze anys.

* * *

Caront anuncia la fi del viatge:

—Hem arribat. Ho recordes tot?

Assenteixo amb el cap. Ho recordo tot, sempre ho recordo tot. Recordo que quan m’enfrontava a un examen em feia la mateixa pregunta a mi mateix. La resposta gairebé sempre era un «sí» rotund; però el problema no era aquell, el problema era el moment. Just quan em posaven el full d’examen al davant, en aquell instant precís, el moment de la confrontació, és en aquell moment quan la ment i el cos responen… O no. Quan el valor sorgeix del nerviosisme, apartant les ombres del dubte i executant l’acció. És el moment.

* * *

Recordo que el meu pare va parar el cotxe pitjant botons i palanques estranyes. Era rar veure com el cotxe del teu pare és diferent del dels altres pares, ja que el nostre tot terreny estava disposat per a una persona sense la mà dreta. Recordo que m’havien explicat de petit que el pare va perdre la mà en un accident. M’agradaria veure’ns més sovint perquè m’expliqués com va passar, però fa massa anys que no ens veiem i el temps és sempre la millor excusa per a l’oblit.

Recordo que, després d’aparcar, es girà cap a mi amb un somriure secret. Era el somriure que sempre em feia a mi i només a mi. Era el meu somriure, reservat només per a les sorpreses més agradables: els jocs més somiats, els regals més inesperats, les llaminadures més dolces… i aquell dia el feia mentre sortia del cotxe i obria la porta del seient de darrere. El feia mentre agafava el maletí metàl·lic amb la mà esquerra i em deia «Vinga, ja pots sortir».

* * *

Caront em mira i em recorda què he de fer després. Vaig fent que sí amb el cap observant-lo amb atenció simulada mentre penso en moltes coses i mentre intento alliberar-me de la presa que l’atordiment fa en el meu cervell. El barquer m’ho repeteix dues vegades i em torna a preguntar si ho he entès bé. Li somric, distant, i li dic que tot va bé, però la tremolor del meu llavi em delata. Surto del cotxe i obro la porta del seient de darrere on m’espera la caixa de Pandora. Noto com espera que l’obri i en tregui el que guarda…

* * *

Recordo aquell moment intensament, quan el meu pare va obrir la caixa hàbilment amb la seva mà esquerra. Recordo com vaig esbatanar els ulls, sorprès i meravellat en veure el seu contingut. De sobte, dos cotxes més van posar-se al costat del nostre tot terreny i en van sortir quatre persones. Van saludar el meu pare, donant-li la mà esquerra i, a cau d’orella, li van preguntar què hi feia jo allà. El meu pare somreia tranquil i em va presentar com el seu fill, una «jove promesa». Recordo que aquells quatre homes duien un maletí semblant al del meu pare, i em vaig meravellar.

Els cinc homes i jo, un nen de tretze anys, vam caminar durant uns deu minuts fins arribar a una casa que en la meva innocència vaig qualificar d’«antiga». Un d’aquells homes va obrir la porta gruixuda de fusta fosca i van començar a entrar. Recordo que, un d’ells, un home gran i fort, em va despentinar els cabells i, somrient, em va guiar.

Recordo que vam baixar moltes escales i que feia una «pudor rara». Poc després una sala estreta però molt llarga es va obrir davant meu. Hi havia una mena de taula llarga i unes fustes verticals que la dividien en petites cel·les. Els amics del meu pare van obrir les seves caixes de Pandora, i el meu pare també.

* * *

Ja està, és la fi. Caront se n’ha anat fa deu minuts. Estic intentant reunir forces i valor. El meu rellotge crida que és l’hora i premo el botó que silencia l’alarma amb força i decisió. Començo a caminar cap a l’aparcament públic, baixo les escales fins la darrera planta, amb cura que cap de les càmeres de vigilància em guaiti la cara. Surto de les escales i observo al meu voltant: no es veu gairebé ningú. És normal, perquè ja és tard i la gent dorm. Sento l’eco típic d’un aparcament que em porta el so d’unes passes.

Camino decidit cap al punt previst. El lloc de l’examen. Estic nerviós, la suor em regalima per la cara i s’esllavissa esquena avall. Sento com l’estómac es queixa per l’excés d’acidesa i, involuntàriament, vaig accelerant la marxa cada cop més i més.

* * *

Recordo que el dia del meu tretzè aniversari va ser el primer de la meva edat adulta. A partir de llavors, l’ésser petit i innocent que duia dins va morir amb el primer tret. La caixa de Pandora es va obrir i en va sortir la mort. Ho vaig entendre mentre els trets ressonaven monstruosament en aquella galeria clandestina. Recordo que a la tele els trets no sonaven així. No sonaven com si a cada tret li seguís un silenci tan sonor. Tan mortal.

El meu pare em va donar la pistola i em va mig obligar a disparar mentre els seus amics omplien l’aire de pólvora i mort.

Recordo com en aquell moment de confusió i de por, una llàgrima es va esllavissar per la meva cara mentre sostenia l’arma. El canó no parava de bellugar-se amunt i avall, a esquerra i a dreta. Però no es tractava de tocar el blanc. Es tractava de saber si dispararia. Era el moment.

I recordo que, enmig del plor, vaig tancar els ulls durant un segon i vaig prémer el gallet.

* * *

De reüll veig una altra càmera de vigilància i inclino el cap perquè no em senyali. El meu viatge acaba aquí. Noto com s’acosta el moment i aquest és inexorable.

L’home és alt i una mica corpulent. Sempre es tracta d’un home normal o d’una dona normal que estan en el lloc previst en el moment previst.

El desconegut duu una cartera de pell agafada amb la mà esquerra. La seva mà dreta està escorcollant la butxaca de l’abric. Està en el punt previst, al costat del seu cotxe. Girat d’esquena a mi.

M’acosto mentre trec el que guardava la caixa de Pandora i agafo aire a l’hora que carrego el percussor. Clic. L’home es gira pel so que sent a la seva esquena i, per un instant, les nostres mirades es creuen i els nostres ulls es contemplen. Veig sorpresa i por. La mà esquerra deixa caure la cartera de pell com un pes mort i m’adono que la mà dreta no escorcollava la butxaca, sinó que era un munyó amagat. Un segon en blanc passa lentament. El moment és aquest i l’elecció no ha estat mai tan dura…

Empasso saliva per tirar avall un gemec insofrible i, per no veure el reflex de la mort d’una part de mi, tanco els ulls i premo el gallet mentre una llàgrima regalima per la meva galta…