El sentit de la vida

M. Josep Cuenca Ordinyana

Al meu iaio Antonio
i a la meua iaia Amparo.

Va veure una cara enorme que s’aproximava perillosament al seu rostre. Uns ulls amenaçadors i unes dents descomunals que, dins d’un somriure macabre, li parlaven amb sons que no comprenia. Estava tan atemorit que procurava no bellugar-se. Els volia fer creure que no es podia moure amb l’esperança secreta de poder escapar només es despistessin un moment i baixessin la guàrdia. La paciència era la clau de l’èxit.

L’arribada a aquell cau fou traumàtica. Un llarg viatge en un espai tancat, de dimensions reduïdíssimes i completament aïllat del món exterior —probablement, tancat hermèticament per evitar qualsevol soroll que li pogués donar un indici de la seva destinació. I a la fi, un túnel inacabable i tan estret que va haver d’encongir-se i fer força per no quedar-hi atrapat. Amb la darrera empaitada va pensar que s’havien acabat els seus dies. Però no va ser així. Al contrari. L’esforç es va veure compensat amb un raig de llum.

Tanmateix, la llum només obria les portes a esperances de llibertat frustrada. Un grup d’aquells éssers estranys se li va llençar a sobre; el van immobilitzar només sortir, maniobra inútil perquè estava tan debilitat pel viatge que amb prou feines podia plorar. Un plor de desesperació; un plor d’alleujament per haver tornat a veure la llum. Semblava que no l’havia vista durant segles, que no l’hagués vista mai i que, ara que per primer cop la veia, no podia gaudir-la més que parcialment. Després del temps passat en la foscor més absoluta, els seus ulls havien quedat afectats i no percebia gaire més que clarobscurs, siluetes que el movien d’un costat a l’altre com si fos un fardell de roba bruta.

Els primers dies van ser caòtics. Desenes d’aquells éssers estranys venien a veure’l, a observar-lo amb deteniment, de prop, de molt a prop, de massa a prop. Per a ell, eren només ombres que actuaven com titelles. Xisclaven sense parar, probablement entusiasmats amb la presa que havien aconseguit. L’escrutaven com si fos una bèstia engabiada en un zoològic. Les seves expressions denotaven sorpresa, potser tanta com la d’ell. Al capdavall, l’estranyesa devia ser mútua.

No ho podia negar; abans de començar aquell calvari, era conscient que es trobaria en una situació perillosa. No obstant això, és difícil imaginar una situació de privació i d’aïllament semblant. Era conscient, però, que no podia desesperar-se: només la intel·ligència i la prudència l’ajudarien a sortir-se’n. Al principi, va intentar una estratègia de distracció. Feia veure que dormia tot el temps que podia i, quan obria els ulls, confiant secretament que la son fingida els hagués apartat del seu costat, intentava restar impassible davant les seves accions i paraules. Això els desconcertava —n’estava segur!—; havia de continuar despistant-los fins que pogués per fi escapar. Havia de reconèixer, tanmateix, que enmig d’aquella desesperació i importància, de vegades la situació esdevenia quasi còmica: ell fingint immobilitat i mutisme, i aquells éssers esgotant totes les estratègies per fer-lo claudicar. Hi havia moments en què els esforços dels guardians per fer-lo parlar feien que semblessin encara més esperpèntics. Llavors no podia evitar fer una ganyota, una mena de somriure contingut. La seva reacció no els passava inadvertida: corredisses i crits que ell no arribava a comprendre.

* * *

Feia ja uns vuit mesos que jo havia arribat a aquell lloc desconegut, vuit mesos que pesaven com vuit anys, com vuit segles de reclusió. Havia aconseguit mantenir el meu mutisme. No podrien obtenir de mi el que tant frisaven per tenir. Sabia molt bé com procedir amb els estranys: veure i callar. Tanmateix, quant de temps podria resistir? Ells no baixaven mai la guàrdia.

El pas del temps tenia un efecte paradoxal: si, per una banda, m’havia adaptat millor a l’entorn ajudat pel fet que l’allau incessant de visites dels primers dies havia minvat considerablement; d’altra banda, em ressentia per la durada del tancament i per la incertesa del meu futur. I el menjar! Això devia formar part del seu pla de dominació. Durant mesos només m’havien deixat ingerir un líquid blanquinós i amarg, que després van alternar amb una mena de menjar pastós de colors i sabors indefinits. De tant en tant, el fàstic era tan intens que no podia evitar vomitar. I això no era tot. A vegades, el meu aparell digestiu entrava en crisi i els còlics es perllongaven durant hores davant l’aparent impassibilitat dels meus guardians. Immobilitzat, poc podia fer a banda de resistir estoicament. Demanar ajuda era la darrera cosa que se m’acudiria. Em podrien enverinar definitivament. Tot i que potser no era tan mala idea acabar amb aquell patiment indefinit i intens.

La malnutrició va fer soca en el meu cos afeblit. La meva boca era una plaga i el dolor era tan intens que pensava que embogiria. Tenia una necessitat irrefrenable de plorar, però havia d’evitar-ho. Les mostres de feblesa eren petites victòries per a ells. No podien saber que estaven guanyant la partida. Havia resistit fins aquell moment i no podia abandonar ara que tenia a frec dels dits l’alliberament final. Ho intuïa.

Ells també devien intuir-ho. Aquells éssers semblaven nerviosos per la situació. Havien assajat tots els mitjans per fer-me parlar. Segurament, pensaven que coneixia algun secret fonamental per a la seva supervivència. El fet és que jo no sabia quina era la finalitat darrera del meu tancament i només podia fer hipòtesis i estar alerta per poder posar fi a aquell malson.

Un dia van provar de canviar la meva actitud no cooperativa traient-me al carrer. Crec que ja ho havien fet abans, però el record que en tinc és borrós i llunyà, com si la meva consciència s’hagués esvaït durant un període indefinit. Sens dubte, el meu cervell estava en unes condicions penoses. El desgast físic i mental era palès, cosa que no semblava importar-los ni poc ni massa. Era un dia de sol, encara que era hivern. Em van tapar tant com van poder (devien tenir por que algú em reconegués i m’ajudés a escapar). Després de la preparació per a la sortida, no em quedaven descoberts més que els ulls: un vestit sencer que em tapava, fins i tot, els peus; guants, bufanda, barret de llana i una manta al damunt. Malgrat el fred exterior, la calor m’envaïa i la suor m’amerava el cos. Com eren capaços d’inventar mètodes tan subtils de tortura?

A l’exterior, vaig descobrir que no era l’únic en aquella situació. Hi havia altres persones que, com jo, eren presoners d’aquells éssers estranys, aquells gegants sense pietat. Podria comunicar-me amb les altres víctimes? Era massa perillós. Un pas en fals i tot el que havia patit no serviria per a res.

Desesperats davant la meva resistència van decidir reunir-se al meu voltant. Literalment, em van assetjar i el setge no semblava tenir una durada definida. Van acumular menjar i beguda —si d’allò que ells ingerien se’n pot dir així— i, vestits amb robes rituals, em van rodejar. Jo sabia que era la batalla final, a vida o mort. Cantaven himnes (nen… fum… Maria… desembre… tió…) que em conduïen irremeiablement a un estat d’al·lucinació i feien perillar la meva consciència. De sobte, un d’aquells éssers se’m va acostar. Horroritzat i a punt de perdre les darreres forces que conservava, movia mans i cames sense parar confiant, ingènuament, que s’apartaria de mi com havia passat en altres ocasions. Però no fou així. Vaig veure una cara enorme que s’aproximava perillosament al meu rostre. Uns ulls amenaçadors i unes dents descomunals que, dins d’un somriure macabre, em parlaven amb sons que no comprenia. Quan ja temia per la meva integritat física —no dubtava que em mossegarien d’un moment a l’altre— vaig concentrar les forces que em quedaven i, a la fi, va escapar dels meus llavis un crit inarticulat.

—El nen ha dit papa!