Infeliçment…

Ció Munté i Castillo

Diuen que la felicitat és la suma de les petites coses agradables de la vida, i aquí podríem incloure tots aquells moments que et fan passar una bona estona, que t’il·lusionen, que et fan somriure, que et fan riure per sota el nas o per les butxaques o que et donen un mínim de confort; però el que no diu tan obertament la veu popular, potser perquè sempre mirem per necessitat la part de l’ampolla que encara està plena, és que la suma de les petites coses desagradables de la vida són la infelicitat. I depèn de qui miri l’ampolla, amb quins ulls se la miri, on o amb qui se la miri, l’una serà més gruixuda que l’altra i la balança es decantarà per una de les dues concepcions vitals.

Si mirem amb deteniment un dia qualsevol, els moments d’infelicitat sempre superen els de felicitat, i només una ment oberta i positiva serà capaç de comptar només aquests darrers i no fixar-se amb l’embalum de moments infeliços.

Això és el que li passava a una dona gairebé ja gran a qui la vida no li havia donat opcions. Va néixer prop del mar i va créixer ensumant l’olor de peix acabat de pescar que transportaven les barcasses cada dia a mitja tarda. Va anar a l’escola del barri, hi va fer amigues i als divuit anys es va casar amb un dels patrons de la flota. Va tenir un fill, ara ja casat, i s’ha quedat sola, amb el patró.

Ningú no diria que té motius per ser desgraciada i si algun cop gosa dir-ho a alguna amiga aquesta se li llença a sobre amb un sac de retrets. Era doncs, d’aquesta mena de dones que sempre hi veuen tres peus al gat, que no troben mai res ben fet i que tot ho troben cagat i pixat. La seva cara mostrava l’arruga de les celles encongides, la del mal geni. També la ganyota de la boca que es tanca per no parlar, aquella que ha fet tantes vegades per no dir el que pensa. Quan riu ho fa per força, perquè no diguin que és antipàtica, però de fet no en sap de riure, se li van acabar les ganes qualsevol dia en ocasió d’alguna d’aquestes temporades amb grans dosis d’infelicitat. Es pentina com una jaia, a l’antiga, ajudada amb algun clip que li aguanta la clenxa. A vegades s’ha fet la permanent perquè se li lligui millor el cabell, però la perruquera ja li diu que el té molt indomable i que faci el que faci no se’n sortirà. De jove portava cua de cavall o trenetes, o també dues cues als costats, sempre amb la clenxa o el serrell tapant-li el front, amb un cabell morè i estirat que no es podia dominar de cap manera. De gran no gosa fer-se cua per allò de l’edat, i el tallat tipus garçon que li fa la perruquera és el més suportable. No està contenta amb el seu cabell, sobretot perquè té ben a prop exemples de cabells preciosos com els estirats però dominables, que poden portar algun arrissat al final; els cargolats que no necessiten de permanent; o els dobles i consistents. El seu era fi com la seda, relliscós i greixós, malgrat tots els xampús antitot, i estirat com una escombra de les d’abans. Per més potingues que s’hi posava més escombra es tornava, així que decidí no esmerçar més esforços amb el seu cabell i el deixà tal i com estava, estirat i malgirbat.

Però aquesta no era l’única infelicitat. Cada dia en llevar-se es mirava al mirall i es deia que més valdria no ser-hi perquè així, si no hi era, ja no caldria mirar-se cada matí al mirall i veure la cara d’espant que veia: el cabell d’escombra, els ulls enfonsats, la boca de rap, les orelles a punt d’emprendre el vol, el nas —o millor nàpia— de quilòmetre i un alè que faria enretirar una estàtua. A més, sempre havia estat grossa com un bocoi, rodona com un arbre monumental. Havia fet tants règims alimentaris que només li havien escurat la butxaca… Va començar amb el de les barretes de xocolata i vainilla. Una per esmorzar, una per dinar, una per berenar i una per sopar. Però com es pot menjar una barreta havent cuinat un suquet de peix, una escudella amb carn d’olla o peix fregit amb salsa? Ella hi va trobar la solució: es menjava el suquet, l’escudella o el que havia cuinat i, de postres, la barreta. Confiada que no li faria cap mal, va pensar que ja que menjava poca cosa, que no tenia la gosadia de posar-se un plat ple fins a dalt com abans i només se’n posava un tall de cada, es menjava la barreta per postres. També va passar una temporada bevent te xinès abans de menjar; és un te que promet resultats miraculosos i una gran dosi de felicitat als que hi confiïn, però ho va deixar córrer perquè li produïa una diarrea descomunal. Va fer el règim de no barrejar aliments. Aquell de proteïnes sí, però sense hidrats de carboni. Aleshores, com es menja el suquet de peix amb patatetes tan bones com són? Ella s’ho troba tot molt bo, encara que l’home sempre li rondini, que si avui no t’ha sortit prou bé, que si massa fred, que si massa calent, que si cru, que si cuit… Ella se’n menjava una i prou, de patata, i després una altra i encara una altra. Per una no passarà res, es deia, i el romesco podia més que tots els règims del món. I encara hi havia un altre règim que li deia exactament el que havia de menjar cada dia: per esmorzar, una llesca de pa amb llet descremada; a mig matí, una poma; a migdia, una amanida sense amanir i un bistec a la brasa; a la tarda, un iogurt; i a la nit, verdura. No hi havia res que pagués la pena; la llet descremada no tenia gust de llet sinó d’aigua, la poma sola li feia basca, l’amanida sense amanir és com el menjar dels conills, el bistec a la brasa era un sabatot, el iogurt —ecs— i la verdura —brrr—. També havia provat el règim dels sucs, que l’afartava el dilluns de suc de taronja, el dimarts de poma, el dimecres de verdures; i així tota la setmana. Acabava els dies amb mal de cap, amb les cames fluixes a punt de caure a terra demanant que avisessin l’ambulància. Va provar el dejuni, que res tenia a veure amb actituds religioses, però va haver d’aguantar un sermó del metge de guàrdia, del seu marit i de tota la família. Finalment, es decidí a fer el règim del plat petit. Menjar de tot però en un plat petit, així et fa la impressió que menges com els altres però en realitat, menges la meitat. El que no diu el règim és que està prohibit repetir i és això precisament el que feia ella: repetia. Com podia cabre-li en un plat petit tota l’escudella barrejada que feia a l’hivern? No hi havia altre remei que repartir-ho en dues o tres vegades. Així primer es posava el tall, el pollastre, la carn i la cansalada; després s’escudellava els cigrons, la patata i la botifarra blanca i negra; i després, encara, la sopa i el brou. Després de dinar una escudella de les seves quedava estarrufada al sofà, sense capacitat de dir ni ai i sense poder donar un pas per fer el cafè. S’adormia davant la infelicitat de saber que no servia ni per fer un cafè. La sopa, que l’home havia trobat crua o massa cuita, o salada o dolça, l’havia deixat completament absent.

Mentre es mirava al mirall del lavabo pensava encara si pagava la pena fer-hi res per arreglar-ho. Si pagava la pena pentinar-se i canalitzar les clenxes i els cabells que semblaven rastes de Jamaica. Si calia fer-se les celles i pintar-se una mica els ulls i les pestanyes, o pintar-se els llavis —o els morros, com deia el seu home— o comprar-se unes arracades que afavorissin una mica les orelles d’elefant. Es treia la camisa de dormir i començava a vestir-se sabent que res de res no li estaria bé. Esmorzava una d’aquestes llesques que no tenen gust —integrals, en diuen— i s’hi posava melmelada ligth —que en català vol dir qualsevol cosa menys melmelada— i es bevia el got de llet descremada amb el cafè sobrant i la sacarina. Sortia al carrer amb el cistell i la bossa de comprar i es dirigia al súper. Feia massa calor a l’estiu i massa fred a l’hivern, s’hauria quedat a casa amb molt de gust si no fos perquè li diuen o li manen que surti, que camini, que camini molt per cremar unes quantes calories. Ho intenta, però es cansa i entra al bar a demanar un entrepà de pernil, que és la millor felicitat del dia. Quan ja se l’ha acabat els remordiments li proporcionen una pujada d’infelicitat considerable, paga i se’n va de pressa perquè ningú no la vegi. Les bosses comencen a pesar, les cames també, i decideix tornar a casa i acabar de passar-hi el matí.

Davant la tele s’empassa una pel·lícula darrere l’altra. Els serials, que tots són iguals i sempre acaben de la mateixa manera; els concursos, amb preguntes estrafolàries; els informatius, que només ensenyen desgràcies; i les sèries, que quan comencen ja saps com acabaran. Li agraden molt les sèries d’hospitals, perquè ella de jove volia ser infermera. Va començar fent uns cursos a l’escola d’infermeria i es va col·locar d’auxiliar a l’hospital, però ningú no la va ajudar quan el seu home li va dir que ho havia de deixar, que no podia fer aquests horaris tan estranys que fan als hospitals perquè ell s’havia d’aixecar d’hora per anar a la barca i necessitava algú a casa. Els seus pares li van donar la raó al seu home i les seves germanes també, així que no va tenir altre remei que deixar-ho tot i dedicar-se a la casa. S’aixecava de matinada per preparar l’esmorzar i el dinar del marit i, com que ja s’havia desvetllat, es quedava aixecada i feinejava. Probablement aquesta fou una gran infelicitat que l’ha portada a moltes altres posteriors. Ha quedat arraconada en una casa que tufeja sempre a peix i s’ha allunyat de les seves companyes d’escola, totes col·locades en empreses i en botigues, guanyant no grans sous però sí suficients per ser independents.

Quan va néixer el seu fill, ella es pensava que li passarien tots els mals i totes les cabòries infelices que tenia. Era rodonet i bufó, inquiet com el cul d’en Jaumet, prou llest per aprendre tot el que li ensenyaven però, gairebé sense adonar-se’n, el nen es va fer gran i, de sobte, va i es casa i se’n va a viure a l’estranger. No es pot dir que tenir un fill que s’ha fet gran és causa d’infelicitat, però li ha durat tan poc, ha estat tan vist i no vist que no ha tingut temps de veure’l créixer ni de fruir-lo.

A vegades seu al sofà i pensa en la seva vida, en el temps passat, en el fill, en el seu home. Pensa que tot hauria pogut ser molt diferent i millor, però també pitjor. I davant la felicitat que creu tenir perquè no se li ha mort ningú, perquè tots tenen feina, tenen salut i són bones persones, es troba amb la infelicitat de moltes altres coses, segurament estúpides, coses quotidianes que no pot contar a ningú, que no pot explicar perquè la prendrien per beneita. Són aquells moments desastrosos en què se t’aferra l’estofat a la cassola i no hi ha res pitjor que l’olor de recremat. «Se sent olor de cremat…», diu ell, com aquell qui no diu res… o quan et cau la sucrera a terra o el saler, amb aquell cric-crec sota els peus que dura una setmana. La pols que s’endinsa en tots els pots de ceràmica, en els quadres i en les decoracions que li han arribat de tots els racons del món procedents de les veïnes, la cunyada, l’amiga soltera… El cafè insípid o el cafè fort, mai no li encerta el punt; l’arròs caldós o cru o al dente —com diuen ara—, tampoc no l’encerta mai; o el peix massa fet, massa poc fet; el vi massa fred o massa calent, l’oli que es crema; l’aigua que bull quan no ha de bullir; l’ou ferrat que s’aferra, la truita que es desmunta… Tot i que a vegades les coses li sortien bé, perquè després de tants anys n’havia après de fer de cuinera per a la minúscula família, sempre hi havia alguna cosa que ho espatllava tot. La tomaca amb massa gust d’all, l’allioli amb poc all, el pebrot que repeteix, la ceba poc cuita, els calamars crus, la daurada a la sal salada com un dimoni, les sardines que empastifaven tot el veïnat…

Va sortir a donar un tomb, amb les claus a la butxaca i sense moneder per por a la temptació d’asseure’s a berenar; no li agradava que li fiessin i així segur que no aniria enlloc a demanar res. Va mirar una a una les barques que acabaven d’arribar de mar fins que va trobar la del seu home. Va allargar el braç per fer-li saber que hi era, però va recular. Al costat d’ell hi havia algú que… qui deuria ser, si els tripulants ja havien baixat tots? Amb qui parlava amb tanta…? Amb qui…? Fins que la va veure. Ningú no li havia dit però ella ho sospitava. Des de feia temps que ho sospitava, tot d’excuses d’avui vindré més tard, demà no m’esperis que tinc molta feina, ara vinc, vinc de seguida, vaig a fer una manilla, vaig a veure fulano… Cada dia una excusa o una altra i avui ajuntant-les totes ho ha entès molt bé. Així que de tornada a casa va passar pel davant del bar on esmorza pa amb pernil i va girar el cap, s’havia de mantenir digna davant l’amenaça d’una depressió que li podia caure en qualsevol moment. Va arribar a casa i s’instal·là al balcó, mirant el carrer, els cotxes que passaven, els que venien de la llotja amb els carretons de peix, les furgonetes dels restaurants carregades i a punt d’esbudellar els llobarros, la canalla que xisclava… Va pensar que havia estat una dona feliç, que durant vint-i-quatre anys de casada no li havia passat mai res i que si ara tenia una mala temporada què hi anava a fer; no tot és perfecte, sempre hi ha algun entrebanc que et fa ensopegar, que t’estira o que t’arronsa, les infelicitats són moltes i no es poden comptar; les felicitats, en canvi, són petits moments que sí que es poden comptar. No, ben bé no és així, va pensar, les felicitats són massa genèriques, massa grans; tenir un fill, per exemple, és una felicitat; casar-se amb un home a qui s’estima és una felicitat, però ara… Què ha de pensar ara…? Potser la culpa era seva: tanta exigència, tant de mira’m i no em toquis, tant d’orgull i tanta mandanga. Ja no podia tornar enrere, ni podia imaginar-se un caràcter diferent i menys altiu que el seu. Era el que li havia tocat; això del caràcter és com una loteria, als uns els toca ser simpàtics i als altres bledes i als de més enllà orgullosos, com ella mateixa. S’aixecà i es dirigí a la cuina per preparar-se un cafè amb llet. Volia prendre-se’l pacientment al balcó, mentre pensava en la seva vida. De sobte sentí com se sobreeixia la llet i els fogons s’embrutaven. Agafà el pot de cafè i el llençà a terra, després escampà tot el sucre per terra i abocà la sal d’una vegada. Si havia de tenir un dia infeliç, almenys que ho fos completament.

Tancà la porta de la cuina que pudia a llet esbravada i a barreja de sucre, sal i cafè, que faria les delícies dels escarabats adormits pels racons. Se serví una copa de vi i sortí al balcó mentre tocaven qualsevol cosa per la ràdio.

S’empassà les llàgrimes, la calor i el tuf de peix i, a poc a poc, anà buidant l’ampolla de vi. Esclafí en una rialla potent que se sentí per tota la barriada i va pensar que calia ser infeliç almenys amb una mica de bon humor.