El flegmó

David Yeste i Muñoz

GUANYADOR DEL 5È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET

Vaig començar a patir quan el flegmó que feia un parell de dies m’havia brollat espontàniament al front va agafar unes dimensions més que considerables. Provava en va de fer treballar el meu cervell, tot mirant de recordar un possible cop que pogués haver estat la causa d’aquella mena de bony o grànul hiperdesenvolupat que s’allotjava just al mig de la meva entrecella, al punt mig i superior de les celles. No li vaig atorgar, al començament del meu problema, més importància de la necessària, atribuint-ho a la probable picada d’un insecte —al ser estiu, eren abundants—, però vista la gran velocitat de creixement de la cosa en qüestió, afegit a la nul·la operativitat de les cremes i pomades que a tal efecte adquirí a la farmàcia, vaig començar a témer, fins i tot, que es tractés d’alguna mena de tumoració maligna.

Al seu estat embrionari —quan tenia, aproximadament, la mida d’una llentia— vaig provar de fer-lo petar amb el procediment habitual, tal i com si es tractés d’un furóncol sebaci, però el dolor resultava inaguantable cada vegada que exercia pressió amb ambdós polzes a les immediacions de la inflamació, cosa que em va fer desistir de seguida. Després vaig provar a aplicar gel a la zona, o calor, o tota mena de cataplasmes i remeis casolans… però tot va resultar inútil. Ben al contrari, semblaven obrar tots aquells remeis en forma inversa a les seves indicacions, alimentant la cosa com si de menjar dels déus es tractés. Ja tenia la mida d’una moneda quan em vaig decidir a visitar el metge. Em va examinar a fons, però no va arribar a cap conclusió concloent. Més aviat va arribar a conclusions excloents, excloent qualsevol relació de la meva anòmala inflamació amb els ossos del crani. Segons ell, el tema que ens ocupava era una mena de pústula anormal la qual, en tot cas, era un assumpte de pell. Com —segons va dir el facultatiu— no tenia ni remota idea i no havia vist una cosa semblant a la seva vida —cosa que aprofundí en el meu patiment—, em faria visitar pel dermatòleg, prèvies radiografies i anàlisi de control.

Vaig encetar llavors un periple per diferents consultes, hospitals, equips metges i demés. Fins i tot, vaig acudir a clíniques privades —amb la Seguretat Social ja se sap—, però no em van oferir cap resultat clarificador que llancés una mica de llum sobre el problema que m’angoixava.

A hores d’ara, encara no sé si per vergonya, i malgrat l’extrem però habitual calor del juliol, jo cobria el meu cap amb un capell de llana negra sempre que sortia al carrer, provant de dissimular el meu flegmó, el qual s’acostava ja a les dimensions de mig ou cuit, però tallat en sentit horitzontal, és a dir, la meitat superior. El fet de passejar amb aquell capell enfonsat fins a les celles, tot i ser ple estiu —i suposo que degut a la maligna influència de tants films americans— va fer que, sobre la meva persona, es difongueren tota mena de rumors. Van arribar fins a mi comentaris sobre la meva malaltia: sida o càncer, probablement, segons la veu popular dels qui m’envoltaven. Així que no vaig tenir més remei que demanar la baixa laboral a l’oficina, enclaustrar-me al meu apartament, i no trepitjar el carrer més que per motius imprescindibles; tal com comprar menjar, portar la roba bruta a la bugaderia o llogar pel·lícules al vídeo club. Dic això, perquè havia desenvolupat, des del començament del meu problema, una predilecció, gairebé malaltissa, per les pel·lícules pornogràfiques, especialment les italianes, entre les quals destacaven les del productor Mario Salieri. No passava un dia sense veure’n, com a mínim, un parell d’elles, mentre em masturbava lenta però vigorosament davant el televisor. Quan feia això, notava un rigor dolorós a la inflor del meu front, el qual es relaxava moments després de l’ejaculació.

Un matí, en aixecar-me, mentre m’enfrontava amb la meva imatge davant el mirall del bany, vaig quedar perplex. On antigament s’ubicaven les meves celles, apareixia ara un manyoc de cabells negres, gruixuts i arrissats, els quals ascendien incipients front amunt, vorejant intencionadament el meu nou apèndix, que ja deuria anar pels cinc centímetres de longitud i els tres de diàmetre. Un terrible presagi va creuar pel meu cap, mai millor dit. Vaig esmorzar de la forma habitual, em vaig vestir i vaig baixar al carrer.

Havia substituït ja el capell de llana per un turbant indi el qual, malgrat ser força més cridaner, em resultava molt més còmode. Evidentment, aquest fet havia provocat que els comentaris sobre el meu possible càncer, donessin pas a aquells que asseveraven que estava completament boig. Al supermercat ningú no em treia els ulls de sobre, especialment les desocupades dones de mitjana edat, mestresses de casa per a més detall. Fins i tot, vaig poder escoltar la conversa entre dos d’elles, rere el passadís de les llaunes de conserva, sobre la pena que jo inspirava, un jove tan tímid i prometedor, que m’havia tornat boig segurament a causa de les drogues o bé de pelar-me-la com un mico amb tantes cintes porno; i és que, al barri, ens coneixem tots.

Després, arrossegant les nombroses bosses de plàstic plenes de menjar i beguda —que, per cert, fan de molt mal agafar— i provant de mantenir l’equilibri amb el meu turbant —em venia un pèl gran—, vaig fer la meva habitual visita al vídeo club. El depenent, un adolescent amb ulleres, em va informar de les novetats i vaig llogar tres títols que encara no havia vist. Pràcticament coneixia ja a tots els actors i, sobretot, a totes les actrius, però, i en contra de l’opinió generalitzada sobre el gènere, sempre trobava quelcom de diferent a cada cinta, una postura, un gemec, un plec de carn… no sé.

Vaig tornar a casa i vaig ordenar meticulosament els articles a la nevera i als prestatges de la cuina. Tot seguit em vaig despullar i vaig introduir una de les cintes al magnetoscopi. A la pantalla, una exuberant rossa era penetrada ordenadament (i simultàniament) per tres negrots, les dimensions dels quals et feien pensar que aquells membres eren obra del departament d’efectes especials de la productora de l’Spielberg. Jamhole, es titulava la cinta. La meva excitació augmentava i el pes sobre el meu front també, però no vaig ser conscient de què em passava fins que vaig acostar als meus llavis la llauna de cervesa que havia obert per acompanyar la sessió. En inclinar la llauna vaig notar una ombra que eclipsava parcialment la lluentor metàl·lica de la part superior d’aquesta. Mirant cap amunt, sense desenganxar la llauna dels llavis, vaig poder observar com el meu flegmó havia assolit unes mides semblants —potser una mica menys, ho he de reconèixer— a les de les vergues dels morenos de la pel·lícula. Vaig córrer fins el mirall i allà estava, brillant i erecte, com clavat al mig del meu cap, un penis gegantí i magníficament format. Tenia tot el que havia de tenir: el color, la textura, la rigidesa i, fins i tot, aquelles petites venes color púrpura ornant el seu contorn; i res feia sospitar que no fos un penis absolutament normal i funcional a tots els efectes, excepte per la seva insospitada ubicació.

Durant els dies successius van anar apareixent l’escrot i els testicles, els quals i encara que soni a acudit, em dificultaven en extrem la visibilitat i donaven al meu cap un aspecte similar al d’un gall d’indi. Degut a això, vaig substituir el meu turbant per una bossa de paper, de color marró, a la qual vaig practicar un parell de forats a l’alçada dels ulls. No cal dir que subjectava tot el paquet genitofrontal cap amunt, amb una banda elàstica; ja que, en cas de no efectuar aquest procediment, era pràcticament cec. Un altre problema era el tabac, ja que per norma el fum tendeix a pujar i jo voltava tot el dia amb els collons superiors amb aquella ferum de cigarretes tan molesta.

Amb la bossa de paper al cap sortia al carrer, causant pànic entre els infants, por entre els adults i pena entre els més grans. Albergava la recança que, en un moment determinat, algú em trauria la bossa a traïció, o em denunciarien per qualsevol bajanada, cosa que em faria comparèixer a rostre descobert (o parcialment cobert pels meus nous genitals) davant de la policia.

Em sentia, però, afortunat. Era únic, i aquesta sensació d’individualitat em reconfortava; o potser algú més atresorava dos penis i quatres testicles?

Per aquella època, em va entrar la dèria de provar el meu membre viril nou de trinca. I quan dic provar, em refereixo al terreny sexual, o més aviat a la seva potència, ja que havia practicat reiteradament l’onanisme amb ell, donant un nou significat a l’expressió «palla mental», si se’m permet el comentari. Així que havia d’experimentar la seva utilitat amb una dona. Això em portava a barallar diverses hipòtesis. Amb la meva aparença normal ja era força complicat aconseguir una dona amb la qual mantenir una esporàdica relació purament sexual; així que encara ho seria més amb la meva flamant i bicèfala presència. La recorrent idea de recórrer als serveis d’una professional no em resultava gens atractiva, però després d’avaluar, durant els tediosos dies de finals d’agost, els pros i les contres de la qüestió, vaig resoldre que, en efecte, contractar una prostituta era l’única sortida momentània per a la meva urgència investigadora. Vaig inspeccionar un a un els anuncis de contactes i de relax de diversos diaris, tot buscant la candidata ideal, encara que amb aquestes coses mai se sap. Vaig topar amb un que em semblà l’adequat: «Rossa, 25 a. Model explosiva. Ardent. Francès i grec. Visa». Vaig marcar el número i em va contestar una veu extremadament dolça amb qui vaig acordar una cita, advertint primer de tot a la senyora puta que, de bell antuvi, no volia que em veiés el rostre i que no s’espantés si la rebia amb la cara tapada. Vaig fer això per tal que la senyora en qüestió no marxés volant escales avall quan li obrís la porta un home en pilotes amb una bossa de paper cobrint el seu caparró. Ella va estar d’acord.

A l’hora acordada, més aviat, vint minuts més tard de l’hora acordada, vaig sentir el ressò d’unes sabates de taló que s’acostaven cap a la porta del meu apartament, seguit del «ding-dong» del timbre de la porta. Vaig obrir i, una dona alta amb el cabell llarg i ros, però tenyit, va entrar.

—Hòstia, si no volies que et veies la «jeta», et podies haver tapat amb una màscara… Aquesta bossa és molt «cutre», i fa una por que et cagues… —va dir mentre llençava la minúscula bossa sobre el sofà.

Era maca i tenia un bon cos, modelat sens dubte a algun gimnàs, però sobrepassava l’edat que anunciava en una quinzena llarga. Duia un vaporós i gairebé transparent vestit blau cel, sota el que es podia intuir l’absència de roba interior. Em va fer recordar en un segon un milió d’escenes de cintes porno i també em va fer —el negoci és el negoci— pagar-li per endavant. Primer li ho vaig fer al sofà, i amb el membre de tota la vida. Ella, una professional de debò, sabia quan havia de cridar, quan accelerar el ritme, quan gemegar… tot això destinat a què jo acabés el més aviat possible. Cap retret, però, del seu comportament. Vaig escorre’m i vaig jeure al seu costat. Ella s’aixecà de seguida i començà a vestir-se quan li vaig dir que esperés, que encara no havia acabat. Va acceptar els meus calés extra, esbossant un mig somriure, tal vegada provocat per la més que evident laxitud del meu entrecuix. Pobra ignorant, no sabia la sorpresa que li esperava sota la bossa de paper, la qual ocultava el meu rostre i la meva flamant eina. El cert és que gairebé no veia res a través dels orificis de la bossa, ja que portava tot el paquet sense lligar perquè es pogués apreciar amb tot el seu esplendor. Ella em va demanar, entremaliada, si volia que me la posés en forma per via oral —previ abonament de la tarifa a tal efecte estipulada—, però li vaig dir que no calia. Li vaig demanar que veiés el que veiés no s’espantés. Tot seguit em vaig desfer d’allò que em cobria el cap i ella va restar al sofà, mirant-me amb ulls i boca ben oberts, amb una expressió gairebé còmica. Primer em va demanar si allò era alguna mena de transplant (¿?) i després va repetir moltes vegades:

—No em ficaràs això, no em ficaràs això, no em ficaràs això…

Li vaig oferir més diners, però encara em barrava el pas fins a la seva vagina. Així que vaig haver de forçar-la. Car, imagineu que forçar a una dona en condicions normals deu ser una tasca complicada —sempre ho he trobat reprovable, excepte en aquesta ocasió—, encara és més complicada si l’objectiu de la meva missió era enterrar el meu cap entre les cames d’aquella dona, entrenada, d’altra banda, en situacions de lluita semblants a aquella. La seva resistència va ser digna de menció però, finalment, vaig aconseguir immobilitzar-la tot adoptant la posició amb la qual es practica habitualment el seixanta-nou, separant les seves cames amb els meus braços. Ella, mentre pugnava per desfer-se de la presa, va provar per dues vegades de mossegar-me la titola inferior, la qual li quedava justament a l’alçada de la seva boca. Vaig corregir aquest problema amb un lleu cop de genoll a la galta de la dama, encara que vaig anotar, mentalment, el possible experiment de cardar i que te la mamin a la vegada (algú pot superar-ho?).

I va arribar el moment gloriós. Vaig acostar el meu cap a la seva volva (rossa també, encara que segurament tenyida) i vaig enfonsar el meu fal·lus frontal en ella. Al començament es va resistir una mica, però de seguida vaig imprimir un ritme infernal que va anar desgranant crits —sincers en aquesta ocasió— d’aquella meuca. No recordo exactament quant va durar però, amb cada nova envestida —el meu nas topant amb el seu pubis, el meu front fent el mateix contra les seves natges—, la bagassa semblava embogir més i més. I ho dic amb tota sinceritat, sense cap mena de falsa vanitat. Prova d’això va ser que la meretriu, una vegada acabada la sessió, em va tornar fins a l’últim cèntim, mentre comentava que mai per mai li havia passat quelcom de semblant, ni tan sols aproximat, i que mai havia gaudit tant d’un combat amatori.

I allà era jo, transformat de la nit al dia, com qui diu, en un amant perfecte i doble. Amb el temps vaig arribar a perfeccionar nombroses tècniques amatòries, rellevant els meus membres de vegades, infatigable, actuant amb tots dos simultàniament, d’altres.

Vaig arribar a establir una més que bona amistat amb aquella marcolfa, més que res perquè ella va descobrir el filó que jo representava i es va dedicar a buscar-me clientes a canvi d’una més que raonable comissió. Fins i tot, em va arribar a confeccionar un parell de passamuntanyes (un de llana per a l’hivern i un altre de cotó per a l’estiu), amb un allotjament especial per al meu paquet a sobre de les finestretes dels ulls. Ella s’ocupava de mi, del menjar, de la roba, d’administrar els meus comptes —per a mi, llavors, els calés no tenien importància—, i em proporcionava dones per tal que el nostre (el seu) negoci continués, com ella deia, «viento en popa», o en proa, o en qualsevol lloc on la meva doble virilitat pogués introduir-se. Amb ella també ho feia, de vegades i de franc, és clar, però tot i així em meravellava que hi haguessin dones disposades a pagar pels meus serveis. Em negava, en qualsevol cas, a treballar per a homes. Només en una ocasió, i davant la insistència de la meva «representant», vaig haver de sodomitzar doblement a cert inspector de policia; a canvi de la seva promesa de no ficar els nassos als nostres assumptes, vaig haver de ficar jo les meves parts al seu cul. Una experiència terrible per a tots dos. Per a mi, perquè no m’agraden els homes; per a ell, perquè no va poder seure en un mes.

Tenia tot el sexe que volia, però la meva nova verga era incansable. A més, sempre em trobava disposat, amb forces, i vaig ser més feliç durant aquella època de quant ho he estat mai. Només havia una cosa que em feia sentir neguit. Em preocupava que la meva història es fes pública, tot i la discreció que exigíem a tota la nostra clientela. Sentia pànic de convertir-me en una mena d’espectacle de fira, d’animal de zoo, exposat davant els mitjans de comunicació o tancat a un laboratori amb dos-cents metges encaparrats a trobar l’origen de la meva mutació. Fins i tot, em van arribar a oferir, mitjançant una clienta habitual que sempre em deixava l’esquena plena d’esgarrapades, la possibilitat de protagonitzar una sèrie de films pornogràfics. Fins a tal punt que m’havia buscat un nom artístic: «Double Team Joe». Quina ironia. Jo, un dels majors consumidors del gènere, convertit en una porno-star. Evidentment vaig refusar l’oferta, qualsevol cosa abans que no perdre el meu anonimat que tanta felicitat em proporcionava.

I va passar el temps i continuava sortint al carrer amb els passamuntanyes, i seguia follant com un boig i cobrant per això, i la vida semblava tenir, fins i tot, un cert sentit. Fins que un dia, en aixecar-me (moltes coses dolentes passen en aixecar-se: ressaques, abandonaments, assassinats, suïcidis…) vaig poder comprovar, davant el mirall, que començaven a brollar un parell de pústules, una sota cada aixella, que em resultaven absolutament familiars. Vaig córrer a avisar la meva meuca…