L’adéu

Jordi Martínez Ferré

L’església era, com totes, freda, humida i massa gran. Les parets s’alçaven rectes i fosques uns vint o, potser, trenta metres guiades pels seus nervis de pedra i tot de columnes arrodonides s’hi enfilaven fins arribar al sostre. Resseguint els laterals de l’edifici, hom podia trobar mitja dotzena d’estances sense porta, gairebé coves artificials, on els constructors havien situat petits altars dedicats a sants menors o a escenes de la vida de Crist i on es mig amagaven uns confessionaris antiquats. Aquí i allà, uns quants finestrals plomats deixaven caure la llum de mitja tarda entre els carreus de pedra, donant un aire plàcid i estranyament psicodèlic a les oracions i els precs sagrats que s’havien repetit a l’església un parell o tres de cops cada dia des de feia massa temps. Al capdamunt, pesada i massissa, una bòveda medieval cobria la construcció d’una banda a l’altra posant a recer d’un Déu distant les ànimes dels bons feligresos.

En Jordi va caminar lentament fins arribar a una de les capelletes laterals i es va deixar caure contra l’angle recte que unia dues de les parets. Des d’allí estant (amb les ulleres fosques, la corbata negra i l’americana a to amb la cerimònia) es va dedicar per un moment a mirar la resta de la gent. Estaven repartits entre una dotzena de banquetes de fusta amb les cares llargues i els cors estovats i no semblava que parlessin entre ells. S’observaven els uns als altres avergonyits per la seva mútua curiositat i feien veure que estaven massa afectats per sentir res que no fos un plany silenciós i digne. En saludar vagament els qui caminaven buscant un lloc on seure, tots acotaven el cap mantenint el dol i el silenci de rigor, com si algú els pogués retreure no demostrar la més absoluta de les tristeses, i remugaven en veu baixa el nom de l’Angèlica. Prou baixa per no molestar i prou encesa per ser escoltada per la resta de membres d’aquell congrès d’ineptes…

En Jordi no s’hi sentia gens còmode, allí. Coneixia la majoria d’aquells ninots buits i patètics des de feia tres o quatre anys i cap d’ells ja no li havia fet el pes de bones a primeres: tots (o gairebé tots) mantenien les seves postures ben estudiades anessin on anessin, tots (o gairebé tots) es gronxaven amunt i avall al ritme més adient per a cada ocasió i a tots (o gairebé a tots) els encantava omplir-se la boca amb les mentides fàcils d’escoltar que ell mai no havia suportat. Però per a l’Angèlica aquell grapat d’inútils era la gent que a un li calia conèixer. Se’ls mirava amb els seus ulls tous i els trobava interessants… Excèntrics dins la seva genialitat… Magnífics! Eren artistes, músics, escultors o qualsevol altra cosa mínimament exòtica; eren cultes, intel·lectuals i plens d’una dignitat elegant; eren ells, la crème de la crème, ells en majúscula, l’art i el secret de l’univers… Però aquella gent eren les amistats de l’Angèlica, no pas les seves, i, malgrat tot, li havia tocat ballar al seu ritme una llarga temporada, suficient, pensava ell, per quedar-ne tip i cuit de per vida. Amb la gola seca, en Jordi va buscar la seva ampolla d’un terç a la butxaca interior de l’americana, la va treure i en va fer un tast irreverent i amarg. Després, sense que ningú l’hagués vist, va fer girar el tap fins que el coll de vidre va quedar ocult, va calcular quants glops li quedaven i va tornar a guardar l’ampolla una mica decebut.

En Jordi es va afluixar el nus de la corbata pensant com s’ho podria fer per fumar-se un ros allí dintre. El necessitava, estava nerviós i se sentia una mica culpable. De fet, sabia que ni el seu Lucky ni el conyac resultaven massa convenients en un lloc com aquell, però què hi podia fer ell? Ja portava més alcohol al cos del que resultava recomanable i encara se sentia totalment abatut. El seu alè hagués pogut fondre una agulla de corbata sense gaires problemes, les paraules se li amuntegaven a la boca en parlar i, sincerament, continuar dret era un exercici, com a mínim, complicat. Però aquella sensació terriblement buida i ben definida no volia quedar enrere…

La saliva es negava en rodó a arribar-li als llavis i en Jordi es va deixar caure una mica més al seu racó. Les mans a la butxaca, el cap cot i el cervell espès i va recordar com se n’havia assabentat, de la notícia. Havia anat a Barcelona a passar el cap de setmana buscant, com gairebé sempre, un parell de nits de gresca i uns quants records nous que l’allunyessin de la rutina. Ho feia de tant en tant: agafava la bossa, recollia uns quants bitllets i es perdia tres o quatre dies pels carrers d’una Barcelona opressiva i enganxosa, una Barcelona que havia conegut feia anys de mà de l’Angèlica, la Barcelona que preferia. Aquell cop, però, en Jordi no va tenir temps de voltar per la ciutat gaires hores sense trobar-se amb una vella coneixença. Van petar de cara a un pub força concorregut, un d’aquells que gairebé sempre estan de moda, i ella se li va acostar, copa en mà, amb un noviet musculós i amb els cabells blaus penjat del braç: es tractava de l’amiga d’una amiga d’una coneguda de l’Angèlica, tot just la mena d’alegre troballa que en Jordi necessitava. Ell es va resignar, va saludar-la amb un «hola» més que sofert i va esperar una resposta en forma de novetats no demanades sobre la vida de la seva antiga amant. Ella, però, va deixar anar una ullada llarga i compassiva, va fer-li un petó a la galta i li va donar el seu més sincer condol, un condol que ell no va acabar d’entendre. No en aquell moment…

Mentre en Jordi s’atabalava al seu racó, les primeres paraules del capellà per fi van omplir l’església amb un to precís i mesurat. Sortien de l’altar major i s’enfonsaven lentament entre els assistents a la cerimònia tal i com ho havien fet en dotzenes de funerals anteriors, provant de convèncer la gent que aquell final injust i sobtat era part del pla diví, i, encara que en Jordi no s’ho podia creure, alguns dels rostres abatuts semblaven reconfortar-se amb aquelles pobres paraules.

Els «preguem» i els «amén» se succeïen mecànics i l’ampolla d’un terç perdia a cada minut els pocs glops que encara guardava. A primera fila, enfrontats a la visió depriment del taüt cobert d’un barnís fosc, la família més directa es planyia i suportava resignada la seqüència d’oracions benintencionades del capellà sense poder-ne fugir. Aquella pobra gent es veia obligada per les circumstàncies a fer el paper d’amfitrions de la macabra celebració que es duia terme a l’església. Ningú els podia consolar, cap paraula podria eixugar la pèrdua, cap gest, cap oració… I, tanmateix, ells seguien allí, drets i estòics, resignats a escurar els seus darrers minuts en companyia de l’Angèlica, gairebé com si esperessin un miracle que no havia d’arribar.

En Jordi no va poder més i va sortir del seu racó decidit a esperar fora al carrer que s’acabés aquella farsa trista i depriment. Al capdavall, què tenia en comú amb la gent que hi havia allí dintre? Que tots havien conegut l’Angèlica? Això i prou? Doncs quina cosa… Fet i fet, es va dir escurant les restes de l’ampolla, què en sabien ells de la veritable Angèlica? Havien estat amb ella quan tancava els ulls amb la llum intermitent d’una tempesta? L’havien consolat les hores mortes que es sentia sola? Havien compartit amb ella somnis i planys nit rere nit? La coneixien nua? Nua de cos i ànima? Ni tan sols la seva legió d’amants podia respondre que sí! Ells només en sabien el que ella els havia concedit de conèixer, una part ínfima i miserable del que guardava dintre, una ombra carnal i apassionada, un esbós que no era res…

El so de l’ampolla en trencar-se contra la vorera va coincidir amb l’esglai d’una cigarreta que per fi veia la llum. En Jordi ja no podia seguir allí, ja no li quedava estómac per mirar als ulls dels pares de l’Angèlica i fer el seu paperot, de manera que es va regirar les butxaques, va decidir que encara tenia prou calers per agafar un bon gat i va creuar el pati de l’església buscant un bar. Algun dia, potser quan l’estiu ja s’hagués fos en la tardor, aniria caminant fins al racó de platja on es van enamorar i es deixaria caure entre la sorra recordant els seus ulls bruns. Llavors, com avui, massa ebri, ploraria en silenci i en guardaria el record per sempre més…

Adéu, Angèlica. Adéu…