Per què m’estimes quan m’estimo?

Estimat Josep:

Per què m’estimes quan m’estimo? Per què em mires quan em miro, i per què em toques quan em toco? Per què respons al que em pregunto? Per què m’odies quan m’odio i m’adores quan m’adoro? Per què m’estimes quan m’estimo? I per què plores quan ploro? Per què camines quan camino, cantes quan jo canto, dorms quan dormo? És que no hi ha ningú més que jo en aquest món? És que no pots viure sense mi? Ja ho sé, la culpa és meva. M’estimo massa. Per això m’envio aquest mail. Perquè vull dir-me a mi mateix que m’estimo. Per no enganyar-me: per saber-ho de veritat. Tinc por de deixar-me d’estimar, de trencar aquest amor tan meravellós i que ha durat tants i tants anys! Ja no recordo quan vaig començar a estimar-me ni sé exactament quants anys portem sortint junts. Trenta-cinc, trenta-sis, quaranta? Quan va començar? Potser fou el primer dia que em vaig veure al mirall. Deuria tenir tres anys i la mare m’estava pentinant. Des de llavors hem compartit tantes coses! Ho sé tot de mi. No em puc enganyar amb una altra persona! No puc estimar cap dona sense deixar d’estimar-me. Ni l’Anna, ni la Marta, ni la Carme, ni la Roser, ni la Susanna no han pogut enamorar-me. Jo només m’estimo a mi. I elles, no ho han volgut entendre i una a una, m’han deixat. Per què no puc viure amb una dona sense estimar-la? M’agraden molt les dones, però no les estimo. Tampoc no vull que m’estimin perquè amb el meu amor en tinc prou. Estic molt bé amb elles. Diuen que sóc agradable, carinyós i molt tendre. I m’ho passo d’allò més bé perquè sé que no les estimo. En canvi elles s’esforcen en estimar-me, es preocupen per mi, em truquen… Pobretes! Però no vull canviar. No puc. Ja és massa tard. Els amics no paren d’aconsellar-me psicòlegs de prestigi que prometen grans solucions. I de què em serviran? S’encaparraran amb que he d’estimar una dona i m’aterroritzaran amb preguntes perquè retorni a la infantesa. Però… no cal que em preocupi. No aniré a cap psicòleg. M’ho prometo. Escrivint-me sento la tranquil·litat. Necessito oblidar la Susanna. No para de trucar-me. No ho entén. Pobra Susanna! Ella ha estat la darrera relació que he tingut. La Susanna té vint-i-cinc anys i en fa dos que es va enamorar bojament de mi. Jo fingia que l’estimava perquè em sabia greu explicar-li la veritat. Temia que no m’entengués, com totes les altres. Durant dos anys he fet veure que sortia amb ella i, de sobte, s’ha acabat. Fou el dia del meu aniversari. Ho recordo com si fos ara. Estàvem al sofà de casa. Ella va començar a fer-me petons a la boca i no parava de dir-me que m’estimava. I aleshores va passar el que temia des de feia molt de temps. M’estimes, Josep? Ja ho saps. M’estimes o no m’estimes? Et dic que ja ho saps, Susanna. Sí o no? És clar. Que què? Que t’es…ti…mo. Acabava de dir-ho quan la Susanna va aixecar-se i de la butxaca del texà tragué una capseta molt ben embolicada. Què és? Un regal. Per què? Perquè t’estimo i vull casar-me amb tu, Josep. Amb mi? Sí, tal com ho sents. I mentre les mans i les cames em tremolaven vaig desembolicar-lo. Un anell. Un anell! Un anell! T’agrada? Però… no calia. T’agrada o no t’agrada? És clar. I quan ja creia que el martiri i les preguntes havien acabat la Susanna va llevar-se per agafar una copa de licor per celebrar-ho i mentre obria l’armari del menjador van començar a caure regals de dins. Unes bambes, una ploma d’or, ulleres de sol, una camisa de seda, tot ben acompanyat de postals i cartes d’amor anònimes. Qui t’ho ha regalat tot això? No hi va haver manera de fer-li entendre que m’ho havia comprat jo mateix. Per mi, Susanna. Perquè m’estimo. Mentida! M’has enganyat. Qui és. Digue’m qui és?