Aigua

Rosa Pagès Pallisé

Quan H. S. S. va rebre la notificació oficial que el comminava a abandonar la ciutat immediatament, començava a ploure altre cop. Feia set dies que la pluja havia fet acte de presència d’una manera abassegadora, persistent. El cel era gris i sobre els carrers lluïa la pàtina llefiscosa d’una humitat impossible d’eixugar. I en aquella època de l’any, en aquelles terres orientades al sud, més acostumades als solcs profunds de les sequeres que al fang marronós, ningú no s’havia acostumat a aquella invasió sobtada de l’aigua.

Sense entretenir-se a buscar una explicació lògica per a aquella ordre de trasllat imprevista, es va afanyar a començar els preparatius del viatge. Els bitllets de tren que li adjuntaven amb la notificació eren per a l’endemà a mig matí i, doncs, tenia poc temps per posar-ho tot en ordre. Tampoc no és que hi hagués massa coses a endreçar: des de feia ja anys, estava acostumat a aquells viatges sobtats d’una banda a l’altra, a aquelles interrupcions que, d’un dia per l’altre, l’obligaven a desplaçar-se quilòmetres i quilòmetres amunt i avall del país d’acord amb les necessitats de la feina, sempre imprevisibles.

Va anar, doncs, a la petita cambra que hi havia al fons del minúscul apartament i va treure la maleta de l’armari. Sense dificultat, hi encabí el parell de mudes que s’havia endut, les sabates de cordons encara xopes dels passejos del dia anterior i els estris d’higiene personal que hi havia damunt de la tauleta de nit. Va deixar damunt de la cadira les quatre coses que necessitava per a l’endemà i, sense pressa, va tornar després al menjador i es va deixar caure al sofà amb l’esperança que el soroll de la pluja sobre la teulada d’uralita que tenia just sota el balcó s’anés esmorteint a poc a poc.

* * *

En arribar a l’estació li va semblar que l’animació que hi havia a les taquilles era ben diferent de la que va trobar el dia de la seva arribada a la ciutat. Era com si, de sobte, per una d’aquelles piruetes del calendari en què coincideixen les festes laborals i les vacances, tothom hagués decidit marxar de casa amb les maletes al coll. Hi havia tot de grups de gent que s’estaven fent rotllana al voltant dels bancs metàl·lics, enllestint la darrera cigarreta o, simplement, repassant, un cop més, els horaris d’arribada dels combois. El degoteig constant dels paraigües tancats i de les gavardines d’estiu havia convertit el terra en una pista de ball relliscosa i bruta de petjades desfetes i de roderes de maletes i carros.

Després de validar el bitllet a la màquina del hall, H. S. S. va baixar a l’andana i va buscar un bon lloc per esperar el tren. Faltaven encara cinc minuts perquè arribés i als rostres de les persones que, com ell, suportaven com podia la pesantor d’aquells minuts d’espera, va reconèixer una ombra d’expectació, com si allò que esperaven fos alguna cosa més que un simple tren.

* * *

El seient de primera era còmode i ampli, amb un tapissat fosc i sofert que semblava net i polit. S’hi havia encabit amb rapidesa, sense entretenir-se a triar la millor vista des de la finestra, perquè la pujada al tren, amb tanta gent com hi havia a l’andana, havia resultat tumultuosa. Sort que havia corregut cap a la porta més propera i, sense semblar excessivament barroer però sense miraments, havia anat fent-se lloc per entrar dels primers. Al seu voltant, drets al passadís minúscul entre les fileres de seients, hi havia els passatgers més lents que esperaven, amb el bitllet a la mà, l’arribada del revisor per demanar explicacions.

Decidit a no immutar-se per aquell atabalament que, a poc a poc, s’anava amansint, va mirar per la finestra. El paisatge gris que el tren anava deixant enrere, ennegrit per l’espessor de núvols i distorsionat per la dèbil cortina d’aigua que tornava a caure, semblava buit, deshabitat. Només alguns cotxes que creuaven els carrers adjacents i que solcaven el terra aixecant al voltant de les rodes una espiral d’aigua bruta, donaven fe que en aquells indrets hi vivia algú.

Passada una estona, avorrit d’aquell paisatge que, un cop deixada enrere la ciutat, es desfeia en camps i extensions de terra irregulars, va aturar-se a examinar amb atenció els rostres de les persones que hi havia al tren. Assegut al seu costat, un jove de poc més de vint anys repassava uns apunts manuscrits en tinta blava amb tot de fórmules i d’anotacions tècniques. Seguint el fil de les operacions amb el bolígraf, com si aquell enfillal de lletres i símbols posseís una melodia que calia arrencar a compàs de batuta, el noi semblava del tot allunyat del que l’envoltava: tenia els ulls fixos en aquells papers, el cap cot i el coll ben arquejat com el d’un ocell de presa que busqués, al fons d’un estany, un peix suculent. El perfil del seu nas, afilat i llarg, la blancor de la pell i la cresta de cabells erts i llisos del serrell indomable, juntament amb l’esveltesa de les mans, amb els dits prims i llargs i les ungles cuidades, augmentaven encara més aquella semblança amb els grans ocells.

Dreta al costat del seient del noi hi havia una parella jove que no parava de parlar. Ella, amb els cabells negres deixats anar i la pell bronzejada, reia sorollosament, deixant anar unes rialles estridents i forçades, com un renill, a cada paraula del seu company. Quan ho feia, obria la boca i una filera de dents blanques brillava entre els llavis fins. La bossa de canya que duia penjada a l’esquena estava decorada amb ornaments de fulles seques i fruits de colors i, a través de la samarreta de tirants estreta, s’endevinava un cos jove i ossut, flexible. També el cos del noi semblava àgil i indòmit, envigorit per la joventut esclatant. Duia els cabells llargs, lligats amb una goma que li deixava caure sobre l’esquena una cua de cavall negra i llustrosa que oscil·lava a cada moviment de cap amb què acompanyava les seves paraules, amunt i avall com si saludés enmig d’una exhibició eqüestre.

Al seu costat, una mica més avall, una dona grassa amb la pell clapejada i la mirada aigualida premia amb força el raspatller del seient com si tingués por de caure enmig dels sotracs del tren. Sota el vestit sintètic estret de cintura s’endevinava un pitreram imponent, ben falcat pels sostenidors, que es deixava entreveure per l’escot. Darrere seu, un home de pell bovina, amb el bigoti i les puntes dels cabells blancs, no deixava d’observar-la. L’home s’havia anat acostant a la dona a poc a poc, com si mirés d’encabir-se amb una certa comoditat en aquell espai estret del passadís, i de tant en tant deixava anar sobre el clatell d’ella, barroerament, una exhalació sobtada, mig de queixa mig de reclam, intentant que ella es girés i tingués oportunitat d’encetar una conversa o, si més no, de veure més de prop les profunditats d’aquell escot alimentici.

Més enllà, hi havia encara altres rostres, més imprecisos a causa de la distància, però en cadascun d’ells a H. S. S. li semblava descobrir una aparença animal innegable. No és pas que fes cap exercici d’imaginació hiperbòlica a partir d’uns trets concrets, com ara uns ulls massa incisius o un ventre massa ple, sinó que aquells rostres i aquells cossos mig advertits se li apareixien com instantànies d’un zoo amb aires de circ.

Per mirar de treure’s aquella dèria del cap que ja començava a semblar-li excessiva i, en part també, per estirar una mica les cames, va decidir sortir a fer un cigarret. Va cedir el seu seient a la dona de pell clapejada i escot generós i, en arribar a la plataforma que separava els vagons, intentant no molestar els viatgers que s’estaven de peu dret al passadís, el va sorprendre la mirada penetrant d’un home prim i escanyolit, amb aparença de guineu, que s’estava en un racó. Tenia la pell fosca, colrada pel sol i pel vent, i els cabells esbullats d’un to rogenc tremolaven amb l’aire fred que li queia des de la sortida de l’aire condicionat que tenia just damunt del cap.

Sense entretenir-se a mirar l’home amb atenció, es va recolzar a l’extrem contrari, va treure una cigarreta i, després d’encendre-la, va deixar lliscar la mirada pel vidre de la porta. La pluja continuava caient, ara amb més persistència que no pas en deixar enrere la ciutat, i la vista exterior s’havia desdibuixat prou perquè resultés impossible delimitar els trets del paisatge que corria vidre enllà. Una cortina d’aigua s’esfilagarçava davant dels seus ulls i el contacte amb la superfície de la paret era fred i humit.

Quan feia la segona pipada a la cigarreta, l’eco d’un tro imponent esquerdà el silenci i, immediatament, l’espectec d’un llamp electritzà el paisatge gris.

—Voleu dir que s’acabarà el món? —va preguntar l’home de la mirada incisiva.

—Potser sí —va respondre H. S. S. gairebé sense girar-se.

I a través de la finestra, el reflex tèrbol del rètol que, sota les plaques que donaven instruccions per obrir les portes en arribar a l’estació, indicava el nom del tren amb lletres daurades, el féu girar de sobte: «L’Arca de Noè». I just en aquell moment, les gotes d’aigua que s’escolaven del sostre li van apagar la cigarreta als dits.